21

El 2 de desembre de 2006, em van convidar al casament de la Déirdre, la néta d’en Pat Sheridan, un veterà de Long Kesh. Alguna cosa no rutllava, el silenci d’algunes mirades. Quan vaig arribar amb la Sheila, la núvia ballava sobre una taula del pub, amb els braços enlaire i un got a la mà. La sala era plena de gom a gom. Em vaig asseure a la nostra taula de sempre. Ens havien guardat el lloc. A l’escenari, una orquestra tocava cançons dels anys seixanta. Ens havíem perdut l’himne nacional, el discurs del pare de la núvia i jo anava sense corbata.

Quan em va veure, la Déirdre va fer uns gestos molt exagerats tot rient.

—Tyrone, per fi! Deu minuts més tard i assisteixes al meu divorci!

Vaig fer l’ullet i vaig saludar aixecant el dit gros. No hi volia anar, a la festa. Quan estava a punt de ficar-me al llit, la Sheila va insistir. S’havia posat el vestit de vellut verd, amb gorgera i mànigues blanques, i, als cabells grisos, hi duia una gran pinta negra.

—No ho entendrà ningú, Tyrone. I, a més, no tinc ganes de dir mentides.

Jo havia parlat d’un mal de cap, després de ventre, després de res. No tenia ganes d’anar-hi i prou. La Sheila, però, va deixar el meu vestit gris sobre el llit. Llavors me’l vaig posar i la vaig seguir.

El pub havia tancat la barra. Cadascú venia amb la seva beguda. A la meva bossa de paper, sis llaunes de Guinness i una garrafeta de vodka. La Sheila havia portat una ampolla petita de ginebra i una de gran de tònica. Els sucs de fruita, alineats a la barra, formaven un fons comú. A la nostra taula, hi havia dues persones, habitants de Divis. Les cadires ens van arribar passades de mà en mà per damunt dels caps, frec a frec de les flors de paper blanc que entapissaven el sostre. Al cap de pocs minuts, la Sheila es treia les sabates per ballar. En fred, amb una pressa una mica ridícula. Recuperava la festa, les companyes i la borratxera. Al lavabo, em vaig trobar amb el germà del nuvi. Havíem estat junts a la presó.

—Una festa collonuda, ¿eh, Gerry? —vaig dir per educació, pixant sorollosament.

Ell es cordava els botons.

—Si tu ho dius…

En Gerry Sheridan no havia estat mai gaire xerraire. A Long Kesh, els guardians li deien «l’Ostra». No els afluixava cap mot. Amb nosaltres tampoc no enraonava. Però somreia amb la mirada. Al lavabo, en Gerry no va girar el cap. Era la primera vegada. Potser em feia pagar el retard.

No havíem assistit a la missa. Ni a la cavalcada per Falls Road, amb un blindat britànic Saracen llogat per obrir la comitiva. Quatre falsos soldats en uniforme anglès havien detingut els nuvis a l’escala de l’església, enmig de les rialles i dels crits d’hurra. Després havien anat al club amb el blindat, enfilats a la torreta oberta, xisclant d’alegria i saludats pels clàxons. Aquells jocs no m’agradaven. Deu anys abans, lluitàvem contra els escarabats caquis amb llançacoets i vet aquí que els nostres fills pagaven per circular-hi. Els decoraven amb flors, garlandes, enganxaven la bandera nacional a l’antena, hi instal·laven altaveus, travessaven els barris nacionalistes i difonien rock fent xisclar el motor.

—Es la pau, Tyrone —deia la Sheila quan ens encreuàvem amb una autometralladora udolant disfressada de festa.

M’agafava pel braç, reia, alçava una mà feliç.

—A diferència de vosaltres, se n’han apoderat sense engegar cap tret.

La Sheila em burxava, jo m’allunyava d’ella amb una falsa enrabiada. Cridava «Visca l’IRA!», fent onejar la gorra amb la mà.

Quan vaig sortir del lavabo, vaig observar la taula d’en Gerry Sheridan. L’Ostra enraonava amb en Mickey, cara a cara. Va girar el cap. I en Mickey em va mirar. Tenia els llavis blancs.

Quan en Mickey va deixar la presó, ens vam abraçar. De tots els combatents reunits per pelar el Popeye, el guardià, jo era l’únic que en va sortir benparat. Havia venut en Mickey. Al cap de poc va caure en Terry, i també la Jane, la noia de la bicicleta que havia de recuperar les pistoles. Fins i tot els dos paios de Divis, els nostres reforços, van anar a parar a la presó.

En Mickey havia parlat sota la tortura. Tots havien caigut per culpa seva i ningú no li havia retret mai res.

Una vegada que havia begut, es va sorprendre públicament que no m’haguessin engarjolat.

—¿Per què? ¿Que potser sabien alguna cosa de mi?

En Mickey va protestar. Res! No sabien res. Però, com que jo era conegut al barri, bé s’haurien pogut imaginar coses. Vaig arrufar les celles. Me’n recordo perfectament, d’aquell instant.

—¿Estàs segur que no m’has de dir res, Mickey?

Al meu amic li tremolaven els llavis i la mà. Les porres se li havien emportat la meitat de les dents, tenia un braç invàlid. No entenia el que li volia dir. Jurava que no. Ell estava acollonit. Jo em vaig sentir porc, odiós, més malèvol que el dimoni. En Mickey feia pena. Ho havia dit tot, de mi, tot. M’havia traït sense deixar-se res, cadascun dels meus gestos, cadascun dels meus pensaments. L’únic que havien de fer els anglesos era collir-me, com una fruita madura. Durant setmanes, va tenir por de veure’m passar davant la porta de la cel·la. Por de veure que la meva cara destrossada i la meva mirada li demanessin comptes. Després, durant anys, va esperar que em detinguessin. Preferia afrontar la meva ràbia que dubtar de mi. I va esperar. En va. Llavors va comprendre que la meva llibertat tenia un preu. I ell n’era l’import.

Abraçats a la sortida de la presó, estàvem encadenats. Ell amb el seu secret, i jo amb el meu. Havíem d’afrontar la pau ferits per aquell silenci. I ens evitàvem. Jo encara sóc en Tyrone, i ell en Mickey, però, en abandonar les armes, vam enterrar la veritat.

No podia ser menyspreu. Això no, no pas a mi. Devia sorprendre una conversa dolorosa entre els dos homes. Una de tantes confessions nocturnes que provoca la borratxera. En Mickey era viudo des de feia nou dies. Deia que, sense la dona i sense la guerra, la vida no era res. Era això. Jo acabava de sorprendre la tristesa d’en Mickey, la seva desesperació davant el dol i la pau.

A la festa, més tard, em vaig encreuar amb en Mike O’Doyle. Ell també em va observar. Va tornar a la seva taula i em va espiar per damunt del got. Catorze dies més tard era ell qui m’interrogava. Qui em preguntava el nom, el cognom i la data de naixement en un cerimonial ridícul. Qui provava de fer-me parlar.

—¿Quant temps fa que ens traeixes, Tyrone?

Pobre nano. Tot encarcarat al costat del vell combatent que maltractava amb les seves preguntes i les seves mirades. ¿Ho sabia, aquella nit a la festa? No li ho vaig preguntar mai. La Sheila tenia el cap emboirat. Va xocar amb la seva cadira. En Mike s’aixecava rient, esbossava uns quants passos amb ella i continuava l’observació silenciosa.

Ho saben!

Era evident. Tots ho sabien. Aquell casament era un parany. La Sheila m’hi havia portat per fer-me parlar. Vaig barrejar la seva ginebra amb les restes de la meva cervesa. Mirava les altres taules, els gots oblidats a la meitat. Els ajudaria a fer net de tot allò, em beuria aquelles escorrialles d’amagatotis.

No. No sabien res. Tenia un mal dia, dels que em turmenten de tant en tant des de fa més de vint-i-cinc anys. No aconsegueixo llegir els ulls ni interpretar els llavis. Prenc una abraçada per una empenta, i el silenci per menyspreu.

Però, així i tot, aquella nit, al meu pub, les mirades van callar. No pas les de les dones, dels amics llunyans, dels companys de viatge, sinó les dels germans d’armes. Per primer cop a la vida, vaig veure l’IRA com la veu de l’enemic. Perquè allà hi havia l’IRA. Malgrat l’alto el foc, el procés de pau, malgrat les nostres armes destruïdes d’una en una, l’IRA hi era. En aquella taula atapeïda de gent, darrere la barra, en aquell grup que murmurava, a la porta, als passadissos, en un vestit fosc o en una camisa clara. Hi era, hostil. Jo notava la seva desconfiança. Reconeixia els seus gestos, el seu estil, la seva manera d’evitar-me. Al llarg de la vida, sempre he sospitat dels homes. Moltíssim. Murmurava el seu nom a una orella amiga, els assenyalava amb el dit. Baixava del tamboret o traspassava el carrer i em plantava al seu davant per dir al sospitós que passés de llarg. I avui aquell home era jo. En Tyrone Meehan, observat, vigilat a la festa. Inclinat sobre l’espatlla d’en Mickey, l’Ostra m’assenyalava. Em vaig beure un got que no era el meu. Un licor amarg. Tenia calor, fred. Sense estómac ni cor. Tenia ganes de vomitar. Tenia por. En el moment que la Déirdre va venir a la taula, em vaig aixecar.

—Ràpid! Un got per a en Tyrone Meehan, si no, tocarà el dos! —va cridar la núvia.

Un element em va atansar una cervesa negra. N’hi havia cinc més, plenes i esbravades d’haver esperat massa. La noia Sheridan se’m va asseure als genolls.

—Quina mala cara que fas, esquitx d’home de la Sheila!

A còpia de repetir-me el malnom, la meva dona l’havia passat al barri, després a la ciutat i potser al país. Em vaig disculpar. ¿Saps què, noia? Tinc vuitanta-un anys. Els dies es fan llargs quan un arriba al final.

—¿Al final? Però si tu viuràs cent anys, Tyrone Meehan!

La Déirdre va riure. Es va aixecar per fer un petó a la Sheila, que tornava a la taula. Vaig topar amb la mirada emprenyada d’en Mike O’Doyle. ¿Cent anys? Estic convençut que va bellugar el cap per dir que no.

* * *

L’endemà era diumenge. El mòbil va sonar cap allà a les onze.

—¿Tyrone? Sóc en Dominik.

Jo era a la sala d’estar. Llegia el Sunday World. Vaig abocar el cafè.

—Al migdia al cementiri.

Ni un mot més. Va penjar.

Feia molt de temps que no veia el poli pèl-roig. Molt de temps també que no havia estat a la tomba d’en Henry Joy McCracken. Em vaig aixecar sense dir res. La Sheila era a missa. Jo no hi anava. M’havien prohibit combregar, jo els privava de les meves pregàries. Vaig agafar un taxi, no pas el meu cotxe. Diumenge. La pluja, les façanes grises del nord de la ciutat, ni una ànima. Després vaig voltar, a peu i fent cercles, amb el diari a la mà per simular un objectiu. M’havia posat la gorra, les ulleres fosques i una bufanda que em tapava els llavis.

A la tercera volta pel barri, vaig veure el poli pèl-roig repenjat a la reixa. Així que em va veure, va pujar en un cotxe i va obrir la porta del costat del passatger. Vaig mirar al voltant, la tristesa del setè dia. Vaig pujar i ell va engegar.

Vaig abaixar d’esma el para-sol per tapar-me la cara. El cotxe va enfilar el camí de l’autopista. Jo estava emprenyat. Havíem quedat que trucaria jo, sempre. Res de cridar-me com si jo fos la minyona. Volia que ell comencés la conversa. Em vaig girar cap al poli. Tenia els ulls fits a la carretera.

—S’ha acabat, Tyrone.

Sense alè.

—¿Què és el que s’ha acabat?

Els seus ulls encara absents.

—Tu, jo, en Dominik, el Tenor, tota aquesta merda.

Em vaig deixar caure al fons del seient. M’havia descuidat el cinturó, me’l vaig posar. Em sembla que jo somreia. S’ha acabat. Ja està. Ara podria reviure.

—¿I per què m’ho anuncies tu? ¿Que no hi és, en Walder?

Silenci. El poli pèl-roig va fer un gest amb la barbeta.

—Ja ho saps, Tyrone, els anglesos…

—¿Què, els anglesos?

—Ha tornat a Londres. La seva missió s’ha acabat.

—¿I l’Honoré?

—Torna a estudiar.

Millor. Dos de menys. Si se’n van a aquest ritme, hem fet ben fet de deixar les armes.

—¿I jo? ¿Què serà de mi?

—Tenim un tracte per proposar-te, Tyrone.

—¿Un tracte?

Érem en ple sector protestant. A totes les parets, la bandera anglesa. Retrats de Guillem d’Orange, que havia derrotat els exèrcits catòlics el 1690. Frescos paramilitars amb el seu crit de guerra: «No ens rendirem!».

El poli pèl-roig va aturar el cotxe al costat d’un parc.

—Caminem una mica, Tyrone.

Jo tenia el cor esvalotat, les cames toves. I molta set. El paladar de cartó i la llengua aspra. M’havia quedat sense veu. M’esperava. Contemplava els seus passos lents, la seva manera d’encendre una cigarreta, de donar-me’n una, de mirar-me als ulls prop de la flama.

—Val més que te’n vagis, Tyrone.

—¿Què passa?

Una veu d’home molt vell.

—Primer t’amagarem en un lloc segur i després et traslladarem.

—Respon, collons. ¿Què passa?

El poli inspirava el fum. Feia temps.

—T’establirem una nova identitat. Disposaràs d’habitatge i de 150.000 lliures. Amb això podràs anar tirant mentre esperes.

El vaig agafar per la màniga.

—No vull els teus calés! Sóc irlandès i em quedo a Irlanda.

—No pots triar —va respondre amb una veu suau el poli protestant.

El vaig mirar. No l’havia vist mai tan calmat.

—Estic cremat, ¿oi?

—Exacte.

Vaig donar un cop a la reixa del parc amb el diari.

—Merda! ¿Però com pot ser? ¿Què ha passat?

—L’alto el foc ha desplaçat les línies…

El vaig agafar per les espatlles. Era més alt que jo, més jove que jo, hauria pogut tirar-me a terra amb una simple mirada, però es va deixar maltractar.

—¿M’heu venut? ¿M’heu fet aquesta putada?

—Nosaltres no, Tyrone. No pas la policia de l’Ulster.

—¿L’MI-5? ¿El cabronàs d’en Walder?

El policia es va desempallegar de mi. Es va posar les mans a la butxaca.

—¿Què esperaves, Tyrone? Sincerament, ¿com et pensaves que acabaria tot això?

—¿Per què no m’heu deixat en pau?

—Precisament perquè és la pau, Tyrone. Tu els eres útil en temps de guerra, ara també els seràs útil en temps de pau.

—No entenc res de res!

Jo cridava. Ell em va calmar amb una mà al braç.

—El Sinn Féin recull els fruits del procés de pau. Guanyeu punts pertot arreu, us convertireu en el primer partit polític d’Irlanda del Nord, i això els toca els collons.

—¿I què hi pinto, jo, en tot això?

—Londres no us estima, Dublín tampoc. Com que heu deixat les armes, no us poden disparar, però encara us poden fer mal.

—¿Què vols dir?

—Un traïdor destrossa la moral d’una comunitat. És com una granada de fragmentació. Llança trossets en totes les direccions. Amb un traïdor, tothom queda ferit. I és difícil recuperar-se.

—Sou uns porcs!

—He vingut a avisar-te.

—¿I quan revelaran el meu nom?

—Ja ho han fet.

Em costava respirar.

—¿M’han venut a l’IRA?

—Venut no, Tyrone. Un regal. I també han afirmat que tenien tres agents a la direcció del vostre moviment.

—Mentida podrida!

El poli va somriure.

—Potser sí, Tyrone, però l’IRA no es conformarà amb la teva valoració. Tothom sospitarà de tothom i hi haurà merder.

—Sou una colla de malparits!

Li vaig girar l’esquena. Em vaig encaminar cap a l’avinguda.

—¿Tyrone?

Em va atrapar corrent.

—No facis ximpleries, Tyrone. Et vindran a buscar, t’interrogaran. Ja saps el que fan als traïdors!

—Amb el procés de pau, no em poden tocar.

Vaig continuar caminant. Esperava que em tornés a atrapar, que em parlés, que m’expliqués què havia passat amb els altres traïdors. ¿Què fan després de la traïció? ¿En què es converteixen? I jo, ¿on podia anar? ¿A Anglaterra, i morir com un apòstata? ¿Als Estats Units? ¿A Austràlia? Documents falsos, adreces falses, feina falsa, amics falsos, vida falsa. I, a més, l’IRA troba els traïdors. Tant se val on s’amaguin, els troba. Molt de temps després. Havia executat una seixantena de delators, n’havia expulsat uns quants centenars de les nostres ciutats.

No! No els seguiria pas. Ho aturava tot. Em quedava. Era a casa meva. Tenia tant dret a aquesta terra com tots els irlandesos reunits.

Esperava que el poli corregués darrere meu. Que m’agafés per la cintura, m’arrossegués per la força, em calmés, em protegís. Però no es va bellugar gens. Quan vaig girar a la cantonada del carrer, ja havia pujat al cotxe. No l’he tornat a veure mai més. Es deia Frank Congreve. No sé si era el seu nom autèntic. Ni com li van destrossar l’ull esquerre.

* * *

—¿Tyrone?

Jo dormia. Em vaig asseure, amb la boca oberta, recuperant sorollosament la respiració. Un submarinista que surt a la superfície.

—Han vingut en Mike O’Doyle i l’Eugene Murray. Ja saps, l’Osset…

La Sheila, dreta al costat del meu llit, es premia la bata d’estar per casa amb les dues mans contra el pit. Em faltava l’aire, els batecs em donaven cops a les temples, tenia el front glaçat.

—T’ofegues. T’hauria de mirar un metge —em deia sovint la Sheila.

La meva mirada nocturna. Jo tornava de molt lluny.

Un somni amarat de suor amb crits. Em vaig aixecar. Tremolava.

—¿Estàs bé, Tyrone?

Vaig ficar els peus descalços a les sabates de carrer.

—¿Els dic que estàs malalt? ¿Que tornin demà?

—¿On són?

—A la sala d’estar.

—Ara baixo.

—Fan cara d’emprenyats —va murmurar la meva dona.

Abans de saber-ho, ho entenia. L’instint de l’animal abans del foc. Estava a punt de passar-li alguna cosa al seu home. Algú li volia fer mal, el seu cor ho pressentia. La Sheila havia conegut massa la guerra per creure en aquella pau.

Eren les onze de la nit del 14 de desembre de 2006. Dos homes de l’IRA havien trucat a la porta. No era normal. Tenien la cara esquerpa, la mirada de les males notícies. No van somriure a la Sheila i van refusar el seu te. Ella tenia l’estómac regirat de neguit. Li vaig demanar que es quedés al primer pis.

—Per favor, dona.

La Sheila va assentir amb el cap. ¿Quantes vegades havia fet el llit per al meu retorn, pregant a la nit que la mort m’ignorés? Em coneixia massa. Sabia quins eren els meus gestos quan el perill assetjava.

—¿Què has fet, Tyrone?

Li vaig posar un dit sobre els llavis, indicant-li silenci. Vaig tancar la porta amb ella a dins i vaig baixar a poc a poc.

L’Osset contemplava les fotos damunt la llar de foc, en Mike vigilava l’escala. Quan vaig aparèixer, el primer es va treure la gorra de llana. El segon no. Vaig somriure amb dificultat, una contracció forçada entre la tristesa i el desafiament. Vaig allargar la mà, cap dels dos no la va estrènyer.

—Mike, Eugene…

Salutació curta amb el cap.

L’Osset mirava l’O’Doyle. Silenci incòmode.

—Tenim un problema, Tyrone.

Vaig somriure un altre cop.

—¿Vosaltres teniu un problema?

—Tu tens un problema —va respondre l’Osset.

Vaig assenyalar la butaca, el canapè. Es van quedar drets.

—Corren rumors sobre tu, Tyrone. Rumors lletjos.

En Mike O’Doyle tenia les mans a la butxaca. Va rectificar la posició. Un gest de respecte. Un punt per a mi.

—¿Quins rumors, Mike?

—¿Ens vols seguir?

Vaig mirar per la finestra. Mal dissimulat per la cortina de puntes, un cotxe esperava al carrer, amb dos homes a dins.

—Així no, de nit. Si m’heu de dir res, envieu-me algú del Consell de l’Exèrcit.

—Ja saps qui ens envia, Tyrone.

—Perds el temps, Mike, conec el procediment.

—Agafa l’abric.

M’hi jugava la vida. N’estava segur. Amb alto el foc o sense, sortir ara de casa significava acabar en un abocador prop de la frontera. Calia que se n’anessin. Que tornessin més tard, amb la llum del dia i sense aquelles mirades.

—Afanya’t, Tyrone —va dir l’Osset.

—Déu meu! ¿Que no us heu entrompat mai, vosaltres?

La frase va sortir així, reunida mot a mot com una mala jugada i després cridada amb força. En Mike va obrir els ulls de bat a bat. L’Eugene va arrufar les celles. Els tenia al puny. La sorpresa havia canviat de camp. No els havia de deixar ni un segon. Calia engrapar-los pel coll, com els conills del nostre camp.

—Voleu que me’n penedeixi, ¿oi? D’acord! Me’n penedeixo. Però per una cosa així no cal despertar la gent a altes hores de la nit!

No reaccionaven. Encara païen la sorpresa. Miraven d’entendre. I jo jugava. Reia per dintre. Avançava els meus peons. Ho sabia tot, del seu joc. Jo n’havia fixat les regles. En Walder es pensava que era el més fort, l’Honoré el més llest. El poli pèl-roig em mirava sempre amb por i jo ballava sobre el meu fil.

—Feu venir en Joe Cahill, tots els altres i demanaré disculpes públicament.

En Mike O’Doyle es va treure la gorra. Estava sota el meu sostre, se’n va recordar de sobte. I es descobria davant un oficial.

L’Osset estava pàl·lid.

—¿Però què dius, Tyrone?

—¿Que què dic? Doncs que demano disculpes! Estic disposat a pujar a l’escenari del Thomas Ashe i agenollar-me. ¿No en teniu prou amb això?

Vaig anar a la cuina a buscar una cervesa. Vaig beure mirant-los. Jo guanyava. La mort passava de llarg. Ells eren minúsculs i la sala immensa.

Vaig abaixar la veu.

—No hauria hagut de beure a l’enterrament d’en Tom. Ni fer escàndol. Ja ho sé. Però no calia mobilitzar un escamot per a aquesta fotesa!

—Diuen que ets un traïdor, Tyrone.

L’Osset va ser el primer d’abocar-ho. Vaig escopir la cervesa. Em vaig redreçar.

—No t’he sentit bé.

—Un agent britànic —va insistir en Mike O’Doyle.

La mort acabava d’entrar. Després de voltar pel barri i fer ganyotes a la finestra, havia passat de llarg i renunciat. I vet aquí que ara trucava a la porta.

—Fora d’aquí. Tots dos.

—Tyrone… —va començar en Mike.

—Calla, O’Doyle! ¿Què collons saps tu? ¿Què et van ensenyar quan et vas incorporar a l’exèrcit? Els anglesos tenen dues maneres de fer la guerra: la propaganda i el fusell!

—Ja ho sé, Tyrone.

Jo cridava.

—No! Res! Tu no saps res! Estem a punt de guanyar aquesta guerra. Han renunciat a matar-nos, però encara ens volen fer mal! Llancen un verí i vinga! Tothom se l’empassa, i tu el primer!

Estava enrabiat. De debò. Amb sang a la boca i els punys preparats per matar. No feia teatre. Baladrejava la meva indignació perquè el carrer ho sabés. Al pis de dalt, vaig sentir la porta, els passos de la Sheila pels primers esglaons. Jo tremolava. Tenia la boca torta, escuma a la comissura dels llavis, els ulls mig clucs per apagar-ne l’esclat. Tot el meu cos estava a les barricades.

—¿I què més diuen? ¿Quants traïdors hi ha en total? ¿Dos? ¿Deu? ¿Tota la ciutat? ¿I qui em pot assegurar que tu no ets un traïdor, Mike O’Doyle? ¿O tu, Eugene Murray, que no pares de fer preguntes?

Els dos es van mirar. La Sheila baixava a poc a poc.

—¿Que no us en adoneu? Feu la feina bruta dels anglesos! Au, vinga! Denunciem en Tyrone Meehan! I després també en Mickey! I els germans Sheridan! I la Déirdre, que s’acaba de casar! ¿I per què no també la Sheila?

Em vaig girar de cop. La meva dona estava pàl·lida, descalça al primer esglaó, amb les mans juntes com la mare.

—Déu meu! ¿Que ens espiaves, Sheila Meehan?

—No!

Un crit de rateta.

La vaig agafar pels braços. La vaig sacsejar fins a fer-li perdre l’equilibri.

Es va posar a sanglotar. Estava espantada. Per primera vegada li feia mal. De debò. Jo no en sentia gens.

Va caure. La bata d’estar per casa oberta sobre un tros de pit. L’Osset va abaixar el cap. En Mike va avançar.

—Para, Tyrone!

M’havia tornat boig. La Sheila s’havia deixat caure. Estava estirada de costat al mig de la sala.

En Mike em va agafar per la cintura. L’Osset va provar d’aixecar-la. Ella, resistint-s’hi, va caure feixugament. Vaig topar amb la seva mirada. La Sheila estava devastada. Es va estirar de costat, davant la paret, el coll trencat, les mans a la cara, els genolls contra el ventre, en la posició del nen a punt de néixer o del vell agonitzant.

En Patraig Meehan! El vaig veure, al mirall del bufet. Un bandarra amb el puny alçat, a punt de pegar fins a les llàgrimes. El pare i els seus fills. El petit Tyrone, la petita Sheila, germà i germana espantats. En Mike em va clavar contra la paret. Jo cridava.

—Mireu-la, malparits! Mireu el que heu fet a la meva dona!

Es va obrir la porta del carrer. Van entrar dos homes, veterans del tercer batalló.

—Amb aquest xivarri heu despertat els veïns —va dir el més gran.

Vaig tornar a cridar, l’última vegada, perquè la nit en fos testimoni.

—Sóc en Tyrone Meehan, soldat de la República Irlandesa! I ningú no m’impedirà lluitar per la llibertat del meu país!

Un dels óglachs va fer un gest.

—Deixa’l, Mike.

El jove em va alliberar. Jo estava dret, amb les cames separades i els braços oberts. Vaig fer el gest de l’home que trenca les cadenes.

L’Osset va ser el primer de sortir. Sense dir cap mot, va donar l’esquena al camp de batalla. En Mike es va posar la gorra. Em va mirar. Vaig aguantar. Va fer una ganyota d’empipat. Va traspassar la porta i la mort va sortir amb ell. Els altres dos el van seguir. Arribat a la voravia, el més gran es va girar. En Flanagan, em sembla. Havia coincidit amb ell a Long Kesh.

—Ja saps on ens pots trobar, Meehan. Però no tardis gaire.

I tot seguit va pujar al cotxe.

Vaig esperar. La porta oberta de bat a bat. Va aparèixer una veïna, amb el mocador al cap. Va fer un gest amb la mà i va tancar la porta suaument.

La Sheila no s’havia bellugat gens. Continuava estirada davant la paret, protegint-se el clatell amb les mans. Tremolava, amb sacsejades a la cama esquerra. Gemegava. Després d’agenollar-me, em vaig estirar de costat, darrere seu, com el diumenge al matí, quan teníem temps. La vaig abraçar. La vaig estrènyer ben fort. Jo tenia els seus cabells a la meva cara, els seus dits entre els meus, la seva olor pansida. El meu alè observava el seu per tornar a engegar. Jo bullia. Ella estava glaçada.

La seva veu. Plena de sofriment.

—¿Què has fet, esquitx d’home?