13

El 8 de gener de 1981, a les quatre de la matinada, tres blindats Saracen de l’exèrcit, dos Land Rover de la policia britànica i una dotzena de soldats van envair Dholpur Lane. Em venien a buscar a mi, nou hores després d’alliberar-me. Jo dormia, la Sheila em va despertar bruscament. Esbotzaven la porta d’entrada amb un ariet. Vaig córrer escales avall, descalç i en pijama.

—¿En Tyrone Meehan?

No era el meu nom. Era un requeriment. El soldat estava al peu de l’escala, amb la galta enganxada a la culata del fusell. Vaig fer que sí amb el cap. Les mans enlaire, com per a un escorcoll. Un policia em va engrapar pels cabells, un altre pel clatell. La porta trencada, arrencada dels golfos. La Sheila xisclava.

—Va sortir ahir! Per l’amor de Déu, deixeu-lo! Acaba de sortir!

Vaig arribar destrossat al carrer, amb els braços torçats i la barbeta enganxada al pit. El blindat gris, amb la porta oberta, contra la nostra façana. Deu passes encara no, de la meva entrada al seu acer enreixat. Dholpur Lane es va insurreccionar un cop més. El comboi va sortir sota una pluja de crits, pedres i ampolles. Em van estirar al terra del vehicle, amb les mans lligades a l’esquena. Un policia em va posar una bossa de plàstic negra al cap. Em vaig acollonir. Em pensava que m’asfixiarien. Tres elements de la bòfia em van immobilitzar amb les sabates, esclafades al clatell, les cames i l’esquena. Vaig tornar a veure l’Aidan, la cel·la, el terra putrefacte, les parets d’excrements. Vaig tenir ganes de morir-me. No volia tornar a la presó.

Un oficial, agenollant-se, va acostar la boca a la meva orella. Feia pudor de claveguera.

—¿Com et prova, eh, la llibertat, irlandès de merda? Potser una mica massa llarga, ¿oi? ¿Quant fa que has sortit? ¿Deu, dotze hores?

No vaig respondre.

D’ençà del 1941, quan vaig passar la frontera amb la mare i l’oncle Lawrence, sabia si podia adoptar una actitud desafiant o si calia abaixar el cap. Un dia que es veia amenaçat per una patrulla, el meu germà Séanna es va posar els braços davant la cara, gesticulant com un camperol que té por del garrot de l’amo. Els soldats van riure. Ell portava a sobre un revòlver i dues granades.

—L’enemic ens subestima, és el seu punt feble —deia en Séanna.

Quan es trobava amb soldats britànics, es feia passar per retardat mental. Coixejava exageradament, tirava els llavis cap enfora, estirava la barbeta, obria els ulls de bat a bat, la seva cara adoptava l’aspecte prògnat de les caricatures dels irlandesos que publicava la premsa anglesa. Ho feia per a mi, mirant-me de reüll. I sempre hi havia un soldat que deia als altres: «Mireu! Aquest és perfecte!».

No anàvem al centre de detenció de Castlereagh. El trajecte per a l’interrogatori era massa llarg. D’altra banda, no tornava a Long Kesh. No circulàvem per l’autopista, sinó per camins que feien ziga-zagues. Tenia la galta dreta esclafada a terra. Cap projectil contra la carrosseria, ni totxos ni grapats de terra. Sense acceleracions brusques per deixar enrere núvols de quitxalla hostil. Érem en zona protestant.

Vaig baixar del Land Rover amb la bossa a la cara. Unes mans em guiaven, però no em donaven ordres. Veus d’homes, de dones. Una porta, una altra. Ni reixes ni forrellats que grinyolen, tampoc claus, un passadís d’homes lliures. Vaig sentir la remor tancada d’una habitació petita. La cel·la m’havia ensenyat el soroll d’aquest espai. Una cadira arran del tou de les cames. Un copet a l’espatlla. Escalfor de radiador. Em vaig asseure.

Quan em van deslligar els punys i em van treure la caputxa, vaig estar un moment amb els ulls mig clucs. El neó m’amoïnava. A les parets, pintura escatada d’hospital, el cartell de la pel·lícula Els ocells, d’Alfred Hitchcock. Finestra enreixada. Donava a edificis desconeguts. La pluja picava contra els vidres.

—¿Un te?

Davant meu, una taula ampla i tres individus. Cap uniforme, civils. Vaig fer el gest de recular. Al primer moment m’havia pensat que eren lleialistes. Tenien accent anglès.

—¿Un cafè, potser?

El qui enraonava es treia l’anorac sense deixar de mirar-me. Era molt pèl-roig, amb un bigoti esborrifat i l’ull esquerre enfonsat a l’òrbita. El segon era molt prim. El tercer tenia els cabells blancs. Mirava per la finestra. Observava el meu reflex al vidre. Les nostres mirades es van encreuar.

—¿Què hi faig, jo, aquí?

L’enemic no m’havia acostumat ni a la cadira ni a l’escalfor. Sabia com protegir-me el cap dels cops, com sobreviure a la presó, com resistir als insults i als crits. Sabia contenir la seva força, no pas la seva calma. El prim em va allargar una tassa de te. Observava les meves reaccions. Vaig beure, sense ni una mirada per a la reina que somreia penjada a les rajoles blaves.

—Ho sabem tot, de tu. Ara ens toca a nosaltres donar-te informació.

L’home de la finestra es va girar. Es va asseure a la vora de la taula.

—Jo sóc l’Stephen Petrie, agent de l’MI-5, el contraespionatge britànic.

Em vaig aixecar.

—No en vull saber res!

Va somriure.

—Asseu-te, Tyrone. I no t’esveris.

Va assenyalar el servidor de te.

—Et presento en Willie Wallis, de la Special Branch.

L’altre va fer que sí lleugerament amb el cap.

—I, per acabar, en Frank Congreve, policia de la Royal Ulster Constabulary.

El mateix gest educat del pèl-roig.

—Però, per simplificar les coses, ens pots dir «l’agent», «l’espia» i «el poli». O el «RUC», si vols ser més fi.

Jo continuava dret.

—No tinc ganes de coneixe-us ni de fer-la petar amb vosaltres. Si no teniu cap acusació, deixeu-me marxar.

No esperava reaccionar amb tanta calma. Ells no tenien por de mi, jo no tenia por d’ells. Teníem la mateixa actitud. L’agent de l’MI-5 es va asseure a la meva esquerra, en una cadira buida. Era ell qui parlava.

—T’explicaré una història molt bonica, Tyrone.

Vaig encreuar els braços.

—Als vostres nens els agraden les històries boniques, ¿oi? Les fades, els follets, totes aquestes coses…

L’agent es va girar cap al poli.

—Tu que ets d’aquí, ¿com en dieu, dels follets?

—Leprechauns.

—Això, leprechauns.

Em vaig cordar d’esma un botó del pijama.

—I, quan es fa gran, l’irlandès somia amb màrtirs i herois.

L’agent em va atansar un cendrer.

—En aquest país, els herois són essencials. ¿Oi que no m’equivoco, Tyrone?

No vaig respondre. Ell va mirar el poli pèl-roig.

—¿I tu, Frank? ¿Creus que els herois són importants a Irlanda?

—Cabdals, Stephen, cabdals.

—Paraula de protestant de l’Ulster —va dir, somrient, l’agent.

Es va adreçar a l’espia.

L’altre es va tirar enrere a la cadira.

—Em fa l’efecte que el nostre amic troba que ens allarguem massa.

L’agent, l’espia i el poli s’havien repartit els papers, les preguntes, les posicions geogràfiques a l’habitació. De vegades, un acabava la frase d’un altre. O bé es tallaven la paraula. Fins i tot es repartien els silencis. M’obligaven a anar de l’un a l’altre, d’una pregunta a una altra. Jo havia de girar el cap sense parar per sostenir les seves mirades. Estava encerclat. Tenia vertigen, em pujava als llavis el mareig dels viatges agitats.

L’agent de l’MI-5 em va observar. Va fer que sí amb el cap.

—¿Que t’avorreixes amb nosaltres, Tyrone?

—¿S’ha acabat? ¿Me’n puc anar?

Vaig esclafar la cigarreta a la tassa reial. El poli va fer cara d’empipat. Va sospirar. Va obrir una cartera de cuiro.

—¿Anar-te’n? Es clar que et deixarem marxar. Però abans m’agradaria que donessis un cop d’ull a això.

De la cartera va sortir una bossa de plàstic. Una bosseta transparent que em va deixar al davant. A l’interior, tres bales aixafades, deformades pel xoc, i una etiqueta en cartoné doblegada pel mig.

Em vaig asseure. Les cames no m’aguantaven més.

—Agafa la bossa, Tyrone.

Em vaig fregar les mans a les cuixes. Suava.

—¿Que et fan por les bales? No et reconec, Meehan —va dir el poli pèl-roig.

Les va abocar sobre la taula.

—Vinga, agafa’n una.

—¿Per deixar-hi les empremtes? ¿Us penseu que sóc idiota?

L’agent va somriure.

—¿Saps de quin calibre són aquestes bales?

Vaig arronsar les espatlles i vaig parar la mà.

—Del 45 ACP, Tyrone. La munició de la metralleta Thompson.

El poli es va aixecar. Va dipositar una bala al meu palmell.

—¿Comences a entendre per què t’hem fet venir?

Vaig mirar el tros de coure. Vaig fer que no amb el cap. No. No ho entenia pas.

Llavors el poli va desdoblegar l’etiqueta esgrogueïda i la va posar davant la meva tassa.

Una lletra vermella:

«Daniel Finley/Aug/14/69».

Vaig deixar caure la bala. Se’m va esmunyir entre els dits com la sorra.

—Déu meu! —vaig exclamar.

Vaig encreuar les mans al clatell, amb els colzes alçats, els avantbraços enganxats a les orelles, les parpelles closes. Vaig abaixar el cap. Tenia la boca oberta, les barres em feien mal. M’ofegava. Sentia els batecs del cor. Era a Dholpur Lane, enmig del fum dels gasos.

—En Danny no va patir gens. Va morir gairebé a l’acte —va dir el pèl-roig.

El nostre carrer. La barricada. Els seus ulls immensos. La seva sorpresa.

—Vas col·locar la primera bala ben a prop del seu cor. Les altres, les vam treure del maluc i de la cuixa.

—Vosaltres no sabeu res —vaig murmurar.

—Tot, Tyrone. Ho sabem tot. Teníem agents camuflats entre la gentada que omplia el carrer. Quan vas disparar, n’hi havia dos. Ho van veure tot —va explicar l’espia.

—Vas ensopegar i vas disparar —va afegir el poli.

—Exacte. Vas ensopegar i vas disparar. Va ser un accident, Tyrone. Ja ho sabem.

La mà em tremolava com a la presó.

—Abans de tenir les proves de balística, ja ho sabíem, Meehan.

—I, a més, hi havia una cançó —va indicar l’agent.

Es va girar cap a l’home de la Special Branch.

—¿Com feia, la cançó? ¿Te’n recordes, Will?

L’altre va fer que sí amb el cap.

—I tant que me’n recordo!

I tot seguit va cantussejar:

—«El seu company de lluita»! Una bona troballa! —va exclamar, somrient, l’agent.

—No et negaré pas que, quan aquesta balada va començar a circular pels pubs, ens vam fer un tip de riure —em va dir el poli.

L’agent es va ficar les mans a la butxaca.

—Es veritat. Quin espectacle més estrany, veure l’assassí d’en Finley aplaudit per la seva viuda el dia de l’enterrament! Però ¿saps què? Vam decidir no tocar res. Deixar fer. Es important no ofendre les creences.

—De fet, tu vas fabricar el màrtir ideal i nosaltres et vam ajudar a esdevenir l’heroi perfecte —va afegir el poli.

Van riure. Jo continuava amb les parpelles closes.

—Para atenció al que t’haig de dir.

La veu ferma de l’agent de l’MI-5.

—Mira’m.

Vaig obrir els ulls. Dues taques de colors ballaven en la llum del neó.

S’havia ajupit fins a quedar al mateix nivell que jo.

—O surts d’aquí i ho expliques tot a l’IRA o bé decideixes com nosaltres no tocar res d’aquesta història tan bonica.

El poli em va atansar un got d’aigua. Jo mirava sense parar el cartell de cine. Un dibuix realista. Una dona es protegia el cap xisclant i els ocells l’atacaven. «Sens dubte la pel·lícula més terrorífica que s’ha fet mai», deia la publicitat. Terrorífica. Jo no sentia res. Ni fred, ni calor ni por. Estava buit de mi mateix. Vaig beure. L’aigua va fer un forat al meu estómac. La pluja s’estavellava contra els vidres. Em vaig mirar el pijama, els peus descalços a terra. Jo no era ningú. Ells enraonaven tots alhora.

—Confessar al cap de deu anys és molt arriscat, ¿no?

—Val més deixar el màrtir i l’heroi en pau, ¿oi que sí?

Vaig demanar un altre got d’aigua.

—¿Què voleu?

La meu veu, a través del coll sec i els llavis roents.

—Protegir-te, Tyrone!

—Digueu-m’ho d’una punyetera vegada!

—Que ens ajudis.

—Això mai!

—Pensa en la Sheila, Tyrone. Una dona valenta i fràgil atrapada en aquesta guerra. No crec que es divertís gaire a la presó d’Armagh.

—¿I en Jack? ¿I el teu fill, Meehan? Una firma i Tenyien a purgar la pena al continent.

—¿T’ho imagines, Tyrone? ¿Un paio de l’IRA, un catòlic de merda, un assassí d’anglesos tancat en una cella escocesa plena de criminals?

—¿I tu què? ¿Vols tornar a viure enmig de la merda?

L’agent de l’MI-5 es va aixecar. Va fer un senyal als altres dos.

El poli va sortir, després l’espia. Es va quedar sol amb mi, davant la porta oberta. Em va enraonar molt baixet. Una veu amable.

—L’IRA diu pertot arreu que vol la pau, ¿oi? Doncs nosaltres també la volem. I la farem junts, aquesta pau. Tu i nosaltres, Tyrone.

—No sóc un traïdor.

—¿Qui parla de trair? Al contrari, el que tu faràs és heroic. Vosaltres dieu sempre que cal fer la guerra per aconseguir la pau i jo et proposo de declarar la guerra a la guerra.

—Quines collonades que dius!

—Pensa el que vulguis —l’agent britànic va somriure—. Estàs fotut, Meehan. En comptes de burxar en el passat, inventa’t el futur!

—Malparit!

—Bandarra! Cabronàs! Anglès de merda! Esbrava’t tant com vulguis! Al capdavall, no es treballa bé amb els que se senten obligats. Jo prefereixo els homes de bona voluntat. I tu ets de bona voluntat, ¿oi, Meehan?

—Deixa’m marxar.

—T’ofereixo una consciència nova de trinca.

Vaig aclucar els ulls. La mirada d’en Jack, l’amor de la Sheila.

—Quan algú s’escarrassa per esdevenir un heroi, bé pot acceptar el Nobel de la Pau.

L’agent britànic em va posar una mà a l’espatlla. La pressió dels seus dits. Un instant alhora brutal i tranquil·litzador.

—El remordiment amarga la vida, Tyrone. T’ajudarem a desempallegar-te’n.

Vaig topar amb la seva mirada.

—I, a més, en mentir sobre la mort d’en Danny, ja havies fet la meitat del camí.

Vaig posar el cap entre les mans.

—Et deixo un moment, Tyrone. No pas perquè reflexionis, sinó perquè posis seny. Si ens necessites, som al passadís.