1

Quan el pare em pegava, cridava en anglès, com si no volgués barrejar-hi la nostra llengua. Amb la boca torta, bramava paraules de soldat. Quan el pare em pegava, llavors no era el pare, tan sols en Patraig Meehan. Cara de mala llet, mirada freda, era un vent dolent que tothom evitava canviant de vorera. Quan el pare havia begut, donava cops a terra amb els peus, esquinçava l’aire, feria els mots. Quan entrava a la meva habitació, la nit s’espantava. No encenia l’espelma. Esbufegava com un animal vell i jo esperava els seus cops de puny.

Quan el pare havia begut, ocupava Irlanda com feia el nostre enemic. Era hostil a tot arreu: sota el nostre sostre, al llindar de casa, als camins de Killybegs, a la landa, a la vora del bosc, de dia, de nit. A tot arreu s’apoderava dels llocs amb moviments bruscos. El veien d’un tros lluny. El sentien d’un tros lluny. Titubejava frases i gestos. Al Mullin, el pub del nostre poble, s’esmunyia del seu tamboret, s’acostava a les taules i picava entre els gots amb les mans planes. Responia així. Sense dir ni un sol mot, amb la mirada i els dits entre la cervesa. Els altres, sense piular, abaixaven la gorra i defugien la seva mirada. Llavors ell es redreçava, desafiava la sala amb els braços plegats. Esperava la rèplica. Quan el pare havia begut, feia por.

Un dia, pel camí del port, va clavar un cop de puny al George, l’ase del vell McGarrigle. El carboner, al seu animal, li havia posat el nom del rei d’Anglaterra, així el podia escalfar de valent. Jo hi era, seguia el pare. Ell caminava a batzegades, la borratxera matinera el feia tentinejar, jo trotava darrere seu. En una cantonada del carrer, davant l’església, el vell McGarrigle s’escarrassava en va. Estirava el ruc immòbil, amb una mà a l’albarda, l’altra al rosal, i l’amenaçava amb tots els sants. El pare es va aturar. Va mirar el vellet, l’animal repatani, la desesperació de l’un, l’entestament de l’altre, i va traspassar el carrer. Va apartar en McGarrigle i, posant-se davant l’ase, el va amenaçar de mala manera, com si parlés al sobirà britànic. Li va preguntar si sabia qui era en Patraig Meehan. Si era capaç d’imaginar-se amb qui se les havia. Estava inclinat cap a l’ase, cara a cara, l’amenaçava mentre esperava una resposta de l’animal, un gest, la seva rendició. I llavors li va clavar un cop terrible entre l’ull i el nariu. El George va trontollar, es va ajeure de costat i el carro va abocar la càrrega d’hulla.

—Eirinn go Bràch! —va cridar el pare.

Després em va estirar pel braç.

—Parlar gaèlic és resistir —va murmurar.

I vam continuar caminant.

* * *

De petit, la mare em feia anar al pub a buscar-lo. Era de nit. Jo no gosava entrar. Caminava amunt i avall davant la porta opaca del Mullin i les finestres amb les cortines tirades. Esperava que sortís un home per esmunyir-me en l’olor agra de cervesa, la suor, la humitat dels abrics i el tabac fred.

—¿Pat? Em sembla que és l’hora de la sopa —deien, rient, els amics del pare.

M’alçava la mà en secret; però, quan entrava al seu món, obria els braços per acollir-me. Jo tenia set anys. Abaixava el cap. Em quedava dret davant la barra mentre ell acabava la cançó. Amb els ulls clucs i una mà sobre el cor, plorava pel país dividit, els herois morts, la guerra perduda, demanava l’ajuda dels Grans Antecessors, dels insurrectes del 1916, la llista fúnebre dels nostres vençuts i de tots els d’abans, els caps dels clans gaèlics i, a més, sant Patrick, amb el bàcul acabat en espiral per foragitar la serp anglesa. Jo el mirava de sota estant. L’escoltava. Observava el silenci dels altres i estava orgullós d’ell. Malgrat tot. Orgullós d’en Pat Meehan, orgullós d’aquell pare, malgrat la meva esquena plena de blaus i els cabells arrencats per grapats. Quan ell cantava a la nostra terra, tothom alçava el front i tenia els ulls inundats de llàgrimes. Abans de ser dolent, el pare era un poeta irlandès i al pub m’acollien com el fill d’aquell home. Un cop traspassada la porta, gaudia de l’escalf de l’ambient. Mans a l’esquena, copets a l’espatlla, em feien l’ullet d’home a home, a mi, que era un marrec. Algú em deixava mullar els llavis en l’escuma d’un ocre marronós de la cervesa. I jo l’assaboria. Bevia aquella barreja de terra i de sang, l’espès líquid negre que seria la meva aigua de vida.

—Bevem el nostre sòl. Ja no som homes. Som arbres —cantava el pare quan estava content.

Els altres, quan volien sortir del pub, deixaven el got i es posaven la gorra. Però ell no. Abans de traspassar la porta, explicava sempre una història. Captava l’atenció per última vegada. S’aixecava, es posava l’abric.

Després tots dos tornàvem a casa. Ell tentinejava, jo em pensava que l’aguantava. M’assenyalava la lluna, la seva claror en el camí.

—Es la llum dels morts —deia.

Sota el seu reflex, teníem ben bé l’aspecte de fantasmes. Una nit de boira em va agafar per l’espatlla. Davant els turons movedissos, em va prometre que, després de la vida, tot seria així, tranquil i bonic. Em va jurar que jo no hauria de témer res de res. En passar davant el senyal barrat NA CEALLA BEAGA, que anunciava la fi del nostre poble, em va assegurar que al paradís s’hi parlava gaèlic. I que la pluja hi era fina com aquella nit, però tèbia amb un gust de mel. I el pare reia i m’alçava el coll de la jaqueta per protegir-me del fred. Una vegada, de tornada a casa, fins i tot em va agafar la mà. I em va fer mal. Sabia que la seva mà es tornaria puny, que aviat passaria de la tendresa a la brutalitat. Al cap d’una hora o demà i sense que jo sabés per què. Per malícia, per orgull, per ràbia, per costum. Jo era presoner de la mà del pare. Aquella nit, però, amb els meus dits barrejats amb els seus, havia gaudit de la seva escalfor.

* * *

El pare va formar part de l’Exèrcit Republicà Irlandès. Era volunteer, óglach en gaèlic, un simple soldat de la brigada de Donegal de l’IRA. El 1921, ell i uns quants companys es van oposar a l’alto el foc negociat amb els britànics. Va rebutjar el traçat de la frontera, la creació d’Irlanda del Nord, la divisió de la nostra pàtria. Volia expulsar l’anglès de tot el país, lluitar fins a l’últim cartutx. Després de la guerra d’independència contra els britànics, va esclatar la guerra civil entre nosaltres.

—Són uns traïdors, uns covards, uns venuts! —cridava el pare, referint-se als antics germans d’armes partidaris de la treva.

Els traïdors rebien armes i uniformes dels anglesos, disparaven contra els seus companys. D’irlandès només tenien la nostra sang a les mans.

Els anglesos havien empresonat el pare sense judici, l’havien condemnat a mort i indultat. El 1922 el van tornar a detenir, aquesta vegada els irlandesos que havien triat el camp del compromís. No m’ho va explicar mai, però ho vaig arribar a saber. Amb sis anys d’interval, es va tornar a trobar a la mateixa presó, a la mateixa cel·la. Primer l’havia maltractat l’enemic, ara ho feien els seus antics companys. El van estovar de mala manera durant una setmana. Els soldats del nou Estat Lliure d’Irlanda volien saber on eren els últims combatents de l’IRA, els refractaris, els insubmisos. Volien descobrir els amagatalls d’armes rebels. Durant hores, dies i nits de violència, aquells malparits van torturar el pare en anglès. Donaven a la seva veu l’acer de l’enemic. Era com si no hi volessin barrejar la nostra llengua.

—¿Vostè és anglès? —li havia preguntat un dia una americana vella.

—No, al contrari —havia respost el pare.

Quan el pare em pegava, ell era el seu contrari.

Al maig del 1923, els últims óglachs de l’IRA van abandonar les armes i el pare va envellir. Amb Irlanda tallada en dues parts, el nostre poble havia quedat dividit. En Pat Meehan havia perdut la guerra. Ja no era un home, sinó una derrota. Va començar a beure molt, a bramar molt, a barallar-se. A pegar als fills. Quan el seu exèrcit es va rendir, en tenia tres. El 8 de març de 1925, em vaig afegir a en Séanna, la Róisin i la Mary, encabits capiculats al llit gran. Encara en van sortir set més, del ventre de la mare. Dos no van sobreviure.

* * *

Vaig veure el coratge del pare per última vegada al novembre del 1936. Tornava de Sligo. Amb els antics soldats de l’IRA havia atacat una reunió pública de «camises blaves», els feixistes irlandesos que anaven a Espanya a lluitar a favor del general Franco. Després de la batalla, lliurada a cops de puny i de cadires, el pare i els seus companys havien decidit ajudar la República Espanyola. Durant uns quants dies no va parlar més que de tornar a combatre. Feia goig de veure, dret, animat, caminava per la cuina a grans gambades de soldat. Volia afegir-se als homes de la columna Connolly, de les Brigades Internacionals. Deia que Irlanda havia perdut una batalla i que ara la guerra es feia allà baix. El pare no només era republicà. Catòlic per inèrcia, tota la vida havia lluitat per la revolució social. Per a ell, l’IRA havia de ser un exèrcit revolucionari. Venerava la nostra bandera nacional, però admirava el vermell dels combats obrers.

Ell tenia quaranta-un anys, jo en tenia onze. El pare havia fet la bossa de viatge per anar a Madrid. Me’n recordo perfectament, d’aquell matí. La mare era a la cuina, tots dos havien enraonat durant tota la nit. Ella havia plorat. Ell feia una cara impertèrrita. Ella pelava patates. Pronunciava els nostres noms l’un rere l’altre. Els murmurava. Era una pregària, una lletania dolorosa. La mare era allà, davant la taula, bellugant una mica el cos endavant i endarrere, ens recitava com els grans del rosari. «Tyrone… Kevin… Aine… Brian… Niall…». El pare li donava l’esquena, dret davant la porta d’entrada, amb el front enganxat a la fusta. La mare li deia que, si ell se n’anava, ens moriríem de gana. Que ella no es podria ocupar de tots nosaltres. Li deia que, sense el seu home, la terra no ens alimentaria. Tothom desviaria la mirada al nostre pas. Li deia que les monges de la Mare de Déu de la Compassió s’apoderarien de nosaltres. Que ens enviarien al Quebec o a Austràlia amb els vaixells del pare Nugent, amb els nens del carrer. Li deia que es quedaria tota sola, que es moriria de pena. I que ell seria mort i enterrat. I que no tornaria mai. I que Espanya encara queia més lluny que l’infern. Me’n recordo del moviment del pare. Va donar un cop de puny a la porta. Violentament, una sola vegada, com si demanés audiència a l’àngel caigut. Es va girar a poc a poc. Va mirar la mare sense badar boca, la taula plena de peles de patates. Va agafar la bossa, preparada per a l’endemà. La va llançar a la llar de foc a través de la cuina. Fins i tot el foc va quedar sorprès. Va recular sota el cop d’aire. I, tot seguit, les flames blaves embolcallaven la bossa de tela. Pudor de torba i de roba cremada. El pare va quedar de pedra. De vegades feia gestos com aquest, sense copsar-ne el sentit. Un dia em va clavar una puntada de peu als ronyons. I em va mirar, ajagut boca avall, amb els braços sota el cos, sense entendre què hi feia, jo, a terra. Llavors em va aixecar, em va espolsar la grava clavada a les cames. Em va abraçar dient que em demanava disculpes, però que, al capdavall, tot era culpa meva, que no l’hauria de mirar amb ulls plens de desafiament i el somriure als llavis. Però que m’estimava. Que m’estimava com podia. Una altra vegada va veure sang a la meva boca. Jo ja coneixia aquell gust amarg i la vaig deixar lliscar expressament per la barbeta, girant els ulls en blanc com els qui estan a punt de dinyar-la. Em sembla que el pare va tenir por. Amb la mà oberta em va eixugar els llavis, el coll. Repetia «Déu meu!», «Déu meu!», com si m’hagués pegat una altra persona. De vegades, a les fosques, després d’haver-me bufetejat, passava els dits sota els meus ulls. Volia saber si jo plorava. Jo sabia que faria aquest gest. Ho sabia des dels primers cops. Acabava sempre els càstigs comprovant el meu dolor. Jo, però, no plorava. No vaig plorar mai. «Doncs plora!», em demanava la mare. Mentre em protegia la cara, ficava la punta dels dits a la boca. La mullava de saliva i m’empastifava les galtes. I ell es pensava que la meva bava eren llàgrimes, convençut que el seu fill entremaliat per fi havia entès la lliçó.

Aquell matí, davant la llar de foc, tenia la mateixa mirada sorpresa. No entenia el que acabava de fer. Contemplava la bossa, totes les seves coses, la seva vida. Els pantalons, les camises sense coll, les dues armilles, el parell de sabates, la pipa de recanvi. Va ser un braser improvisat. Les flames van esbotzar la bossa. Espanya es cremava, i les seves esperances de revenja, i els seus somnis d’honor. La mare no es bellugava gens, no deia res. Silenci. Tan sols les sabates del pare que espetarregaven com la llenya. I la seva bíblia, que feia una flama molt blava.

El pare em va agafar pel braç. Em va fer sortir de la casa per la força. Em va arrossegar així fins al camí. I llavors em va deixar. Ell caminava i jo el seguia en silenci. Vam agafar el camí del port. Ell tenia els ulls mig clucs. Quan ens vam encreuar amb en McGarrigle i el seu ruc George, el pare va escopir a terra. L’animal bramava sota les empentes del vell carboner.

—Eirinn go Bràch! —va cridar el pare després de pegar a la bèstia.

«Irlanda per sempre!». El crit de guerra dels Irlandesos Units, la frase sagrada que adornava la seva bandera verda amb l’arpa d’or. Era el divendres 9 de novembre de 1936. En Patraig Meehan acabava d’alçar la mà a un ase. Jo perdia alhora un pare i un heroi.

A Killybegs, el pare va acabar sent un bastard, malnom xiuxiuejat quan es girava d’esquena. Jo l’anomenava «el meu home dolent». Ell, l’antic soldat de l’IRA, el veterà llegendari, la veu magnífica, el narrador d’històries a les vetllades, el cantant de pub, el jugador de hurling,^[1] el més gran bevedor de stout^[2] nascut mai a la terra de Donegal. Ell, en Patraig Meehan, s’havia convertit en un home espantós, temut al carrer, ignorat al pub, abandonat al seu racó d’indiferència, entre el joc de dards i el lavabo per a homes. S’havia convertit en un bandarra; és a dir, finalment, en un home sense importància.

* * *

En Pat Meehan va morir amb les butxaques plenes de pedres. Així vam saber que havia volgut posar fi a la seva vida. Ens va deixar sols al desembre del 1940. Es va mudar enmig del silenci de la mare. Va sortir de casa un matí per ocupar el seu lloc al Mullin. Va beure com cada dia, molt, i no va deixar que s’enduguessin els gots buits. Els volia apilats, ben atapeïts sobre la taula perquè es veiés de què era capaç. Bevia tot sol, no llegia, no enraonava amb ningú. Aquella nit, el vam esperar en va.

A trenc d’alba, la mare es va embolcallar amb el xal per protegir la menuda Sara, que dormia al seu ventre. Va buscar el marit pel poble desert. Jo vaig anar al pub. El cambrer amb la mà feia rodolar els barrils de cervesa per la vorera. El pare havia tocat el dos cap a la una. Va ser un dels últims a sortir. Tot just abans de tancar, va vagarejar entre les taules, buscava una mirada. No en va trobar cap. L’amo li va indicar la porta amb un gest de la barbeta. Un cop fora, va trencar a l’esquerra. Era la direcció del port. Va caminar xocant contra les parets del poble. Dos testimonis el van veure ajupir-se prop de la pedrera i recollir alguna cosa al costat del camí. Feia molt de fred. El van trobar de bon matí a la sortida del poble, en un camí que duia al mar. El pare, gris, estava estirat a la terra gelada, amb glaç en comptes de sang. Tenia el braç esquerre alçat i el puny tancat, com si s’hagués barallat amb un àngel. Abans de desplaçar-lo, la policia es pensava que la mort l’havia atrapat de sorpresa. Borratxo, un cop a terra, en no poder-se aixecar, s’havia adormit esperant l’endemà. Els homes de la Garda Síochàna se’n van adonar en girar el cadàver: el pare s’havia mort anant a buscar la mort. S’havia omplert les butxaques de pedres. Els pantalons, l’armilla, l’americana, l’abric de llana blava. Fins i tot se n’havia ficat a la gorra. Eren els fragments de roca que arreplegava de nit a la pedrera. El cor li va fer figa mentre caminava cap a la seva fi. El pare se’n volia anar com moren els camperols d’aquí. Entrar al mar fins que l’aigua se’l quedés. A les butxaques s’enduia una mica del seu país. Se n’anava llastat amb la seva terra, sense mots, sense plors. Tan sols el vent, les onades i la llum dels morts. En Patraig Meehan volia aquesta fi de llegenda. El pare se’n va anar com un pària, amb la cara esclafada contra el gebre i una pila de pedres inútils.