14

Des de sempre, la Sheila tenia el costum de participar en els concursos dels diaris i dels grans magatzems. Quan el seu pare estava empresonat, ella i la seva mare omplien qüestionaris per guanyar vals de compra, una bata d’estar per casa embuatada o el gall dindi de Nadal. Quan em van engarjolar, la meva dona va reprendre el seu costum. Marcava caselles, buscava respostes al diccionari, ficava el seu nom a les urnes publicitàries. Era una manera d’esperar, de matar tot el temps sense mi. Quan jo estava a Crumlin, va guanyar un cosidor en un cistell de vímet, una capsa de vint-i-quatre coberts d’argent, una pilota de futbol, un despertador, xocolata i descomptes a dojo. En sortir de Long Kesh, vaig trobar una butaca nova a la sala, primer premi de les botigues de mobles Stuarts. D’ençà de la detenció d’en Jack, tornava a participar en els concursos. Un dia, va guanyar el seu pes en llana després de respondre a cinc preguntes sobre l’art de fer mitja.

La Sheila no es queixava d’aquesta vida. M’estimava perquè jo era un combatent i ella havia preparat el seu fill per lluitar. Algunes dones portaven armes al nostre costat, transportaven bombes o recollien informació, però la Sheila havia triat una altra cosa. Era una militant, no pas un soldat. Amb la Cathy, la Liz, la Roselyn, la Joelle, l’Aude, la Trish i moltes altres, formaven el cor de la nostra resistència. Curaven les nostres ferides, s’asseien cantant davant les rodes dels blindats, bloquejaven els barris en davantal de mestressa de casa, anaven a buscar el marit al fons del pub per obligar-lo a aixecar-se. Quan l’enemic entrava al gueto, elles eren les primeres d’acollir-lo. En bata d’estar per casa, en camisa de dormir, de vegades descalces, de genolls al mig del carrer, rascant el terra amb les tapes dels cubells de les escombraries, eren la nostra alarma. Es manifestaven sense parar per la llibertat d’Irlanda. En fila de tres, sense cridar, duien la foto del seu empresonat o la corona de flors del seu mort. I també portaven un exèrcit de cotxets.

Per viure amb el somriure del marit en un marc de dol, cuidar el fill que torna de matinada o aguantar la seva mà en el darrer alè de la vaga de la fam, cal tenir un cor de filat espinós. I la Sheila era d’aquestes dones.

Aquell dia, quan vaig tornar del centre de la ciutat, vaig deixar els fulls d’un concurs al costat del telèfon, amb el correu. I després vaig esperar.

Era el 2 de març de 1981. Jo acabava d’entrar de la caseta de les eines, traginant la galleda del carbó, i alimentava l’estufa, de genolls sobre la moqueta.

—¿Et fa goig una escapada a París, Tyrone?

Vaig interrompre el meu gest. Tenia el cor trencat.

—¿A París?

La Sheila va entrar a l’habitació. Llegia el prospecte.

—Després de tot el que has passat.

Vaig alçar la mà. No en parlàvem mai, de Long Kesh.

—Escolta el que diuen!

Em vaig girar. S’havia posat les ulleres. Estava maquíssima.

—«¿Es el vostre somni? Sanderson’s Store el converteix en realitat. Per celebrar la pròxima obertura de la nostra botiga al vostre barri, guanyeu un cap de setmana per a dos a París, la ciutat més romàntica del món!».

Girant-me d’esquena a la Sheila, vaig ficar el carbó dins l’estufa.

—¿T’imagines anar a París amb mi, Weeman?

«Esquitx d’home». Des de petits, sempre em deia aquest malnom quan estàvem tots dos sols. La Sheila era un cap més alta que jo.

Vaig tancar la porta de l’estufa.

—No hi ha preguntes. Es un sorteig!

Es va asseure a la nostra taula.

—París! ¿Te n’adones?

Va rellegir el full en veu baixa i en acabat el va omplir.

Em vaig ficar l’americana, la gorra.

—¿Que surts?

Vaig dir que sí. La Sheila no em preguntava mai on anava ni a quina hora tornaria. La guerra no s’aturava pas a la porta de casa, ella ho sabia prou bé. Cada vegada que la deixava, ens fèiem un petó sense cap mot. La seva mirada en la meva, el seu somriure d’esperança.

—Si passes per davant d’una bústia, ¿pots tirar-hi això? No cal posar-hi segell.

Al carrer, vaig desplegar el prospecte publicitari. La lletra de la meva dona.

«Sheila i Tyrone Meehan. 16 Harrow Drive. Belfast».

Les minúscules lletres blaves, la seva manera de subratllar els noms de pila. En arribar a Falls, ja no podia respirar. Havia encès una cigarreta i abaixat la visera sobre els ulls. Vaig retallar els nostres noms del cupó. Vaig esmicolar el paper. Després vaig estripar el concurs i vaig llençar els bocins per damunt de les reixes del parc. Vaig entrar al Busy Bee. La gentada habitual. Les cares, les mirades. Gestos d’amistat, salutacions amb el cap, un mot xiuxiuejat a la meva orella, una mà a la meva espatlla.

No veien el traïdor. Però ¿com s’ho feien per no reconèixer-lo? Em feia l’efecte de dur el nom gravat al front. Jo havia decidit beure. Em vaig quedar sol a la barra, en un tamboret alt. Sobre el taulell, al costat de la bandera tricolor, un cartell. La foto d’un óglach republicà, jaqueta de camuflatge, caputxa al cap i la Thompson a la mà.

Jo coneixia aquests advertiments. Formaven part de la nostra vida quotidiana. Un dia, vaig enxampar un vailet que n’arrencava un. El volia per a la seva habitació, i la cosa no va passar d’aquí. Vaig beure la primera pinta gairebé d’una tirada. I la segona. La tercera. En Paul, el cambrer, omplia el got següent quan l’anterior era mig buit. No calia demanar-li res. Sabia que aquell vespre tocava emborratxar-me. Al cap d’unes quantes hores, ell mateix hauria de triar les monedes a la meva mà per cobrar les cerveses. Havíem estat a la mateixa cel·la a la presó de Crumlin, amb en Paddy Moloney, que es bevia el seu whisky tot llegint el diari, a l’altre cap de la sala. Vaig topar amb la mirada del soldat encaputxat del cartell. Vaig abaixar els ulls.

Durant tota la vida havia buscat els traïdors. Durant tota la vida, de debò. Fins aquell dia, havia tingut un cor de sentinella. En entrar en un club, inspeccionava la sala amb la mirada. El meu primer moviment, sempre. La Sheila feia cap a la nostra taula i jo em quedava al llindar. Ella ja ho sabia. Jo mirava les cares d’una en una, els grups, les actituds. Després m’esmunyia al lavabo i picava a les portes per saber els noms. Quan entrava un desconegut, enviava algú que el seguís. Sovint eren simpatitzants estrangers, turistes favorables a la nostra causa que venien a respirar la guerra de ben a prop. Després m’asseia d’esquena a la paret. D’ençà de la meva arribada a Belfast, no m’he girat mai d’esquena a una porta o a una finestra. Això ens ho havia ensenyat en Tom Williams.

—La mort ha de venir de cara —deia en Tom.

I jo continuava a l’aguait tota l’estona. Bevia, reia, enraonava com els altres, però tenia l’alerta al cap i l’alarma al ventre. Aquesta tensió m’agradava. I, a mesura que passava el temps, em posava més tibat.

Quan els anglesos entraven al club, els fianna ens avisaven.

—Anglesos!

La seva arribada m’encantava. Era un moment d’intens desafiament. Els guaites havien vist arribar els seus blindats. Els porters els feien esperar un instant, a la vorera, sota els projectors blancs del pub, darrere les reixes gruixudes. Els vèiem a les pantalles de control, no gaire orgullosos. Mentre el pestell elèctric espetegava al tancador, a les taules els gots canviaven ràpidament de lloc. Un óglach de l’IRA en servei actiu, que s’avorria amb un suc de taronja d’ençà que havia entrat, feia el borratxo davant els gots de cervesa que els seus veïns acabaven de posar a la seva taula. Els soldats observaven tot això. Les begudes, els gestos, les bosses deixades a terra. Passaven entre les cadires, desxifraven les cares. Buscaven els evadits, els elements sospitosos. Evitàvem topar amb les seves mirades. De vegades es divertien una mica.

—Caram, Jim, t’has afaitat el bigoti. Així et queda més bé.

I en Jim O’Leary s’aguantava les ganes d’escopir a terra.

Quan l’orquestra no tocava, al club hi havia un gran silenci. Un silenci absolut. Cap paraula, cap rialla, cap cruixit. Tan sols els passos enemics pel terra. Però, quan l’entrada dels uniformes interrompia la música, el cantant s’acostava al micròfon.

—Senyores i senyors, l’himne nacional irlandès.

I tothom es posava dret. Els joves, els vells, el capellà que passava per allà, les noies que recaptaven diners per a la festa de col·legi, els nacionalistes de pedra picada, els republicans de pa sucat amb oli, els catòlics sense altra certesa que la resurrecció, els soldats de la República, els encarregats dels entrepans, els cambrers, els rentaplats, els qui eren al llindar a punt de sortir, tothom es quadrava. Els enemics passaven a frec dels nostres soldats. I ells ho sabien.

Una vegada vaig topar amb la mirada d’un d’ells. Un xitxarel·lo escocès, la seva gorra militar tenia un plomall vermell i blanc. Li tremolava el fusell. Desentonava enmig dels cabells grisos, els llavis vermells, els bastons, les americanes gastades, els punys tancats, els vestits de dissabte al vespre. El militar em va mirar molta estona i em va demanar disculpes amb els ulls. Ho sé, n’estic segur. Li sabia greu. Va arrugar el front i va murmurar alguna cosa en passar pel meu costat. Duia l’uniforme com una càrrega. Caminava de cul enrere, com fan els soldats quan apunten a les nostres finestres. Va xocar amb una taula. Va caure un got. El va aixecar. Es va reunir amb els altres posant-se bé la jaqueta antibales.

—Mico filós! —va exclamar una dona.

La vaig mirar amb duresa. Aquell soldat era negre.

En Paddy Moloney m’havia regalat el whisky de la son, el que aboquem al fons de la Guinness quan l’amo diu que és l’hora de tornar a casa. Jo estava borratxo. Vaig pixar al carrer, entre dos cotxes. Estava massa amargat. Era de nit. Feia vent. En passar pel parc, a la gespa hi vaig veure els papers estripats que prometien París. La Sheila guanyaria el concurs, jo ja ho sabia. Al cap d’uns quants dies, una trucada telefònica li anunciaria la gran notícia. Sortiria fotografiada a l’Andersonstown News, radiant, amb els bitllets d’avió a la mà. Faria les maletes, s’ocuparia de tot i tot la deixaria bocabadada. La Sheila no havia anat mai a l’estranger. Jo tampoc. Del món només en coneixíem el tros del nostre carrer.

Jo contemplava els núvols sobre An Sliabh Dubh, la Muntanya Negra. La ciutat no m’era hostil, ni el cel. Eren encara la meva ciutat i el meu cel. Podia topar amb les mirades dels altres sense abaixar els ulls. Però sabia que, al cap de pocs dies, tot allò s’hauria acabat.

Vaig tenir ganes de lliurar-me a l’IRA. I després vaig tenir por. Però no pas de morir. Jo vivia aclaparat pel record d’en Danny, i confessar hauria significat demanar-li perdó. Si jo hagués tingut la seguretat que l’IRA estava disposat a seguir-me i, per tant, a jutjar-me, a destrossar amb mi aquell símbol, a estripar una pàgina gloriosa de la seva història, jo ho hauria fet. Però estava convençut del contrari. Els nostres dirigents no s’arriscarien a esbombar la veritat. Vaig recordar la visita que m’havia fet l’estat major a l’hospital. En Danny màrtir, en Tyrone heroi. Per damunt de tot, no obstaculitzar la marxa de la nostra història. Vaig tenir por de tot això. Por de confessar la veritat en va, d’implorar indulgència en va. ¿Que els meus enemics recorrien a les mentides? Era típic de la seva manera de ser. Però no ho hauria acceptat en els meus dirigents.

Llavors m’hauria trobat sol amb la confessió, sense ningú que la volgués escoltar. L’IRA m’hauria tingut lligat, igual que els anglesos. El Consell de l’Exèrcit m’hauria obligat a col·laborar amb l’enemic, a convertir-me en un agent doble, explicant mentides als uns i als altres, en perill en els dos camps, i menyspreat per tots dos. Això era el que em feia por. No servir la República per convicció, sinó per xantatge. Passar de soldat a víctima.

Algunes nits no podia agafar el son. I un matí, en despertar-me, ja havia pres la decisió. Jo enganyaria el meu poble perquè no ho hagués de fer l’IRA. En trair el meu camp, el protegia. En trair l’IRA, el salvava.

—Cal acceptar l’auguri de la traïció.

Jo repetia aquesta frase mentre caminava cap a casa fent tentines. Era la perla negra del meu nou rosari. Em vaig encreuar amb en Jim O’Leary, a la part baixa de Falls Road. Tres companys del segon batalló el seguien de prop, com si no es coneguessin de res. Tenien pressa. En servei actiu. Ens vam fer l’ullet.

Calia que posés condicions als anglesos. Ni parlar-ne, d’ajudar a ficar a la presó en Jim o els altres tres. Ni detencions ni víctimes. Jo volia contribuir a la pau, no pas al sofriment. No era un fastigós policia, sinó un patriota irlandès. Garanties, vet aquí el que em feia falta.

—Garanties. Vull garanties.

Enraonava en veu alta. Un altre cop ganes de pixar. Tremolava en pensar en el cartell del pub. Aquesta vegada, les parets parlaven de mi. Traïdor. Traïdor. Traïdor. Em caldria trobar un altre mot. O dir-me que un traïdor era també una víctima de guerra. Vaig passar davant la porta de casa, vaig continuar caminant. Una altra volta pel barri de nit. Vaig sentir l’espetarrec metàl·lic d’una ràdio. Els soldats amagats en un jardí, darrere les bardisses i els nans de colors llampants. S’havien posat crema negra a la cara, a les mans. Tan sols els ulls a les fosques. Hola companys. Benvinguts els meus nous amics.

—Si acceptes treballar per a nosaltres, ho fas per salvar la teva reputació, no pas per salvar la teva pell —m’havia dit el poli.

Tenia raó. Jo no volia destruir el gran Tyrone Meehan. Se me’n fotia, l’IRA. Aquesta història de trair per no trair era una faula que m’havia empescat. Em feia por l’altre que tenia dintre meu. Tenia fàstic de mi mateix. Durant tota la vida havia buscat els traïdors, i vet aquí que el pitjor de tots el tenia amagat al meu ventre. Aquest no l’havia vist venir. No m’hi havia fixat mai. Amb la seva cara, la gorra tova, l’americana gastada. Ell xocava amb els pals de l’electricitat. Reia no sabia de què. Vomitava a la paret la cervesa del pub. Insultava l’ombra que el volia ajudar. Relliscava per la vorera, queia, s’aixecava amb penes i treballs. Cantava la tornada a la glòria d’en Danny. Ja estava tot sol. S’havia convertit en un malparit, com el seu pare. Es a dir, finalment, en un home sense importància.

Amb nosaltres, una altra parella havia guanyat el viatge a França. En Franck i la Margaret vivien a Larne, un port del comtat d’Antrim.

—Protestants, sens dubte lleialistes, però deliciosos —havia dit la Sheila.

A l’avió cap a Londres vam viatjar junts. I també en el vol cap a París. La Sheila seia al costat de la finestra. La Margaret també, davant mateix de nosaltres. Després de l’envol, es repenjava al respatller del seient per enraonar amb la meva dona. Deia quatre paraules, explicava una història, s’asseia i tornava a aparèixer amb el somriure als llavis.

—Té un accent anglès encantador —va comentar, somrient, la Sheila.

Ella era tan feliç que no tenia en compte res més.

Per la finestra, havíem vist desaparèixer la nostra ciutat, els nostres carrers tristos, el port Harland and Wolff, els camps molls, els murets de pedra, després el mar sencer. Ella es pensava que em donava la mà, però, en realitat, jo estrenyia la seva. Pujàvem en un avió per primera vegada a la vida. La Margaret li havia donat un caramel per a l’envol.

—Escolteu, són una parella jove de Belfast que fa el viatge de noces a París. Una nit, mentre passegen pels Champs-Elysées, apareixen de cop i volta quatre cotxes de la policia, tres camions de bombers i dues ambulàncies, totes les sirenes udolant al màxim. El marit agafa la dona per la mà i li diu: «¿Ho sents, amor meu? Toquen la nostra cançó…».

La Sheila va riure. Feia tant de temps que no l’havia vista riure!

—Si es fa pesada, no dubteu a dir-l’hi —va indicar el seu marit pèl-roig—. Durant vint anys, ho he fet moltes vegades.

—No, i ara! La vostra dona és adorable —va respondre la Sheila.

Excepte el nostre carrer, per a ella tot era adorable. L’entrepà servit a l’avió era un dels millors de la seva vida. De tonyina i maionesa, un entrepà normal i corrent. Com que anàvem a França, va beure vi blanc en una ampolleta de plàstic. Tan deliciós que volia conservar el recipient buit com a record.

—Digue’m Maggie —va proposar la nostra companya de viatge.

Era el dijous 2 d’abril de 1981. Des de feia trenta-tres dies, «Maggie» Thatcher deixava morir en Bobby Sands.

—Em costarà una mica —va replicar, somrient, la Sheila.

L’altra va agafar les mans de la meva dona.

—Déu meu, ¿on tenia el cap? Perdona!

Adorable, de debò. Havíem decidit no parlar de política ni de religió durant tot el viatge. Bufa, fins i tot vindran amb nosaltres a visitar Notre-Dame. La Margaret enraonava en veu alta. Deia a la Sheila que un vespre haurien de sortir juntes. Totes dues, sense els homes. Li va preguntar si li agradava l’òpera. La Sheila va somriure. Sí, potser sí, no ho sabia del cert.

Quan li van dir que havia guanyat el concurs, la Margaret va telefonar a la seva tieta, que vivia en un barri perifèric de París. Volia saber què feien el 4 d’abril a l’òpera Garnier. Arabella, de Richard Strauss. Una comèdia lírica que havia vist interpretar a Alemanya, durant la lluna de mel. A l’últim acte, l’Arabella porta un got d’aigua a l’home que estima. Així és com es demana la mà a Croàcia. Durant algunes setmanes, la Margaret va portar un got d’aigua a en Franckie, el seu marit. Al matí, al vespre, era un joc. Quan ella va saber que a París feien la comèdia, va demanar a la seva tieta que comprés dues entrades. En Franckie, però, li va respondre que no anava a París per encofurnar-se en un cine.

—Una òpera —havia rectificat la Margaret.

Ell havia remugat quatre paraules. Era no i prou. Així doncs, si en Tyrone ho permetia i si a la Sheila li feia goig, ¿totes dues, potser? ¿Mentre els marits anirien a escampar la boira a Pigalle o es ficarien en un bar nocturn? La Sheila va aixecar el dit gros. Sí! Evidentment!

Escoltar música, veure vestits bonics, decorats, llums, oblidar durant dues hores els totxos i la por.

En Franckie ho va celebrar. S’escapava d’anar a l’òpera i nosaltres també passaríem unes hores entre homes. Va comprar cerveses per a tothom. L’hostessa li va donar el canvi en francs. Ell va mirar una moneda blanca, brillant i, tot somrient, la va allargar a la Sheila.

—A París us sentireu a casa vostra.

La Sheila no ho va entendre. Va agafar la moneda.

«República Francesa».

—Queda-te-la. Es un regal de pau —va xiuxiuejar el poli pèl-roig.

La Sheila es va descordar el cinturó. Es va aixecar per fer-li un petó a la galta.

—A aquest preu, us regalo un bitllet de deu francs!

I es va petar de riure, com la Margaret, com la Sheila.

Jo tenia un nus a l’estómac. La gran loteria de les botigues Sanderson era una impostura, un pla bèl·lic, una enganyifa. Al nostre gueto no s’hi construiria mai cap gran superfície. Els anglesos havien imprès centenars de falsos cupons, però no van participar en el sorteig. En Tyrone i la Sheila Meehan s’havien d’endur el primer premi, ningú més.

L’avió que volava cap a París duia a bord un policia nord-irlandès, una inspectora de la Special Branch, un futur traïdor i una dona angelical. Era una idea de l’MI-5. I jo havia acceptat. Quan vaig arribar a casa, quan vaig deixar la butlleta amb les respostes al costat del telèfon, era la primera vegada que traïa la Sheila.

Dissabte, mentre les dues dones anirien a l’òpera, jo em convertiria en un agent britànic. Em feia l’efecte que tot l’avió havia estat llogat pels serveis secrets. Veia espies a tot arreu, soldats a tot arreu, traïdors darrere cada lector de diari.

—El primer contacte el farem a París. Es més segur, més anònim. I, de passada, fareu vacances —havia dit l’agent de l’MI-5.

També em va explicar que hi hauria de tornar de tant en tant.

—¿Tyrone?

La mà de la Sheila al meu braç. M’ensenyava la terra, darrere una clariana de núvols. La meva dona tenia els ulls plens de llàgrimes. L’avió girava sobre París. La ciutat vibrava sota l’ala. Em vaig cordar el cinturó. Les nostres mirades es van trobar. Ella m’interrogava silenciosament.

—¿Què passa, esquitx d’home?

Vaig somriure.

—No passa res, tros de dona.

Els nostres ulls, mirant-se de fit a fit. Va acostar els llavis a la meva orella. Un murmuri.

—T’estimo.

—Jo també —li vaig dir.

* * *

Desapareixeríem enmig de la multitud, havien decidit els anglesos. Sabien que París es manifestava el 4 d’abril de 1981. Ens vam barrejar amb la gentada bulliciosa. No s’assemblava gens a les nostres marxes. Ni nens, ni corones mortuòries ni soldats. Hi havia globus, xiulets, cançons. Alguns homes portaven barrets de noies, i algunes dones s’havien posat corbates de noi. No m’hi trobava gaire a gust, però tampoc no m’amoïnava. Amb la gorra, els pantalons massa curts, l’americana de tweed i l’anorac enconxat, jo desentonava en aquella ciutat.

Tenia el poli pèl-roig a l’esquerra, l’agent de l’MI-5 a la dreta. La fèiem petar tranquil·lament, el nostre idioma estranger protegit pel xivarri. Feia bon temps. Els meus dos enemics duien ulleres de sol.

—No estàs en condicions de negociar, Tyrone. Però hem examinat les teves peticions.

Parlava l’element de l’MI-5.

—Amb el xantatge o la coacció no s’aconsegueixen bons agents. Si els amenacem, peten després d’informar dues vegades. Amb tu volem establir una altra mena de relació.

—Volem que en treguis profit —va afegir el poli.

—¿Quin profit?

Vaig arronsar les espatlles. Un noi tocava la trompeta mentre caminava.

—Algun profit. No diré pas plaer, sinó una mica de satisfacció.

—La teva col·laboració no comportarà ni detencions ni víctimes. Les teves informacions serviran per salvar vides, no pas per destruir-ne.

—¿Es una promesa?

El poli em va mirar.

—Et dono la meva paraula.

A la vorera, dos vailets em van adreçar un petó tot rient. Em vaig abaixar la gorra sobre els ulls.

—D’ara endavant, sóc en Walder. Aquest és el meu nom en clau. L’únic que has de fer servir —va dir l’agent.

Em va mirar de reüll.

—Repeteix-lo.

—Walder.

—Sóc de Liverpool. Vaig arribar a Belfast fa pocs mesos. No conec a ningú i ningú no em coneix a mi. Es una garantia. El meu anonimat et protegirà.

La multitud esdevenia cada vegada més densa.

—Si em passés alguna cosa, el teu contacte seria en Dominik.

—¿En Dominik?

En Walder va assenyalar el poli pèl-roig.

—En Franckie, nom que has d’oblidar.

Jo estava estupefacte. Anestesiat. Dòcil. Perdut a París, enmig de pancartes incomprensibles i de rialles. Estava traint. Era un brathadóirí. Un delator, en gaèlic. S’engegava tota la maquinària. M’havia imaginat aquell moment en una habitació silenciosa amb les parets grises i em trobava envoltat de colors.

—Tyrone, tu seràs el Tenor.

—¿Com un cantant?

—Com un cantant.

—En Walder i en Dominik també són personatges d’Arabella, que les nostres dones veuran aquest vespre —va comentar el poli.

—¿La teva dona?

—Hi ha missions més difícils. Però fem llit a part.

Vaig riure. Per primer cop d’ençà de la meva falsa detenció. Vaig riure de debò, un esclafit brusc. L’agent i el poli es van mirar. Vaig sorprendre la seva mirada. Van respirar tranquils. Jo havia caigut al fons del parany. Un forat immens amb les parets llises. No podria pujar mai a la superfície. M’havien atrapat. Era un titella a les seves mans i ho sabien. En Walder em va donar un copet amb el colze. De seguida aniríem a beure una cervesa i a parlar d’altres coses.

Quan vam arribar a l’esplanada davant el museu Beaubourg, ja ho sabia tot. Em calia memoritzar dos números de telèfon. De mi depenia posar-me en contacte amb en Walder. Cap informació per telèfon, mai. Senzillament dir «Tenor», codi que significava veure’s l’endemà a l’hora de la trucada. Hi havia dos llocs on trobar-se, un per número. El primer era el petit cementiri del carrer Clifton, al nord de Belfast. Per a un catòlic, el barri era poc recomanable, però l’indret és tranquil, amb dues entrades. A l’agent de l’MI-5 se li va acudir triar aquest lloc estudiant la meva distribució del temps. Al juliol, des de feia deu anys, prenia la paraula per commemorar la mort de Henry Joy McCracken, un presbiterià fundador de la Societat dels Irlandesos Units, amb Wolfe Tone i Robert Emmet. Em desplaçava per tot Irlanda a fi d’honorar la seva memòria. Un any a Dublín, l’altre a Cork, Limerick o Belfast, davant multituds o assemblees escarransides. Tant se me’n donava, el meu deure era pronunciar el seu nom davant les joves generacions. I recordar que els pares fundadors de la República Irlandesa eren protestants.

La justícia britànica li havia proposat salvar-li la vida si testificava contra altres rebels irlandesos, però s’hi havia negat. Per això el van penjar el 17 de juliol de 1798. Després el van enterrar al cementiri de Clifton. Jo visitava sovint la seva tomba per conversar amb ell. Hi anava tot sol. Li parlava d’en Tom Williams, enterrat com un indigent a la presó de Crumlin. Li explicava coses d’en Danny Finley. Li demanava consell. Ajudat pel murmuri del vent, Henry Joy McCracken em responia.

La meva presència al cementiri no sorprendria a ningú. Al mur, dissimulat per un angle de la casa, hi havia un amagatall. Allà és on ens trobaríem. Un traïdor, a la tomba d’un home mort per no haver parlat.

El segon lloc on trobar-se era l’oficina de correus del centre de la ciutat. Un indret més públic, però més anònim. Entrar a correus no és un acte sospitós. El cementiri serviria per intercanviar informació. L’edifici de correus per lliurar documents sense dir cap mot.

I també hi hauria París. On vindria a canviar d’aires. On no hi hauria perill per parlar de tot i de res.

—¿Què vol dir, «de tot i de res»?

—Parlar de política —va respondre en Walder.

—¿De política?

—Dels secrets del teu partit, les dissensions, les decisions. Un desxiframent, si vols.

—No vull res.

Va fer un gest de complicitat.

—¿A París també hi vindràs tu?

—No, veuràs l’Honoré.

—¿L’Honoré?

—La nostra ambaixada és al carrer Faubourg-Saint-Honoré.

—I segur que aquell paio et caurà bé —em va dir el poli pèl-roig.

En cas d’urgència o d’extrema gravetat, havia de tornar a casa, dir «el Tenor està enrogallat» i esperar la detenció. Vam acordar també que m’interpel·larien regularment, com als altres homes dels nostres barris. Empresonat durant set dies, com preveien les «lleis especials», tindria temps de descansar, de fer balanç, i m’alliberarien sense desvetllar sospites.

De cop i volta, em vaig posar tens. Davant meu, dues noies es feien petons a la boca. No ho havia vist mai. No les mirava ningú. S’abraçaven i es feien petons.

—Es una marxa gai —va dir, somrient, en Walder.

—¿Gai?

Vaig mirar al meu voltant. Homes agafats de la mà, noies amb el puny alçat, eslògans desconeguts. En passar, una mossa em va enganxar un triangle rosa a l’anorac.

—Encisador —va comentar, somrient, el pèl-roig.

Em vaig treure l’adhesiu. Vaig dubtar. I després me’l vaig tornar a enganxar.

—Escolta, ¿per què no et treus això? —em va preguntar en Walder, a l’inici de la nit, quan ens acabàvem una cervesa en una terrassa.

El pèl-roig va rondinar.

—Això no té cap sentit.

Feia estona que la marxa s’havia acabat. Els dos semblaven amoïnats per les mirades. Llavors vaig dir que no. De sobte, sense agressivitat, sense desafiar ningú. Se me’n fotia, el triangle, però els deia que jo no estava enfonsat.

—A les nostres dones, a les nostres amants, i que no es coneguin mai! —va dir en Walder, aixecant el got de cervesa.

—A la Sheila —vaig fer.

De nit, la vaig trobar a l’hotel. Havia passat una tarda meravellosa. Li vaig explicar el petó de les dues noies. Es va senyar tot rient. I després em va fer asseure a la butaca. Va entrar a la cambra de bany. I en va sortir amb un got d’aigua a la mà. I me’l va allargar.