4

Sabíem que, amb la guerra, viure al nord de Belfast esdevindria difícil. Va començar a l’agost del 1941, amb unes quantes pedres, tirades contra la porta. La inscripció «porcs irlandesos» escrita en negre al taller d’en Lawrence. Una nit de setembre, vam apagar una ampolla incendiària, llançada a través de la sala. Més amunt, a Sandy Street, una família catòlica va decidir fugir a la República. I després dues més, que vivien a Mills Terrace. Cada nit, els protestants s’esmunyien al nostre barri i empastifaven les façanes. «Fora els traïdors papistes!», «Catòlic = IRA». En Lawrence tenia un garrot a la vora del llit. En Séanna entaforava el bastó de hurling sota el matalàs. Però no estàvem preparats per a la batalla.

Tot just després de Nadal, la família Costello es va replegar al barri de Beechmount. En tres viatges. No tenien pressa. Vaig fer un petó a la Sheila per segona vegada. La seva casa va cremar aquella nit mateixa.

Els lleialistes netejaven els seus carrers. Eren protestants, anglesos, estaven en guerra. Nosaltres érem catòlics, irlandesos, neutrals. Covards o espies. Deien que, a la República d’Irlanda, les ciutats estaven il·luminades de nit per indicar a la Luftwaffe el camí de Belfast. Deien que, a Irlanda del Nord, nosaltres érem la cinquena columna, els artesans de la invasió alemanya. Acusats de preparar els terrenys d’aterratge secrets per als seus avions i paracaigudistes. Nosaltres érem estrangers. Enemics. Havíem de traspassar la frontera o amuntegar-nos als nostres guetos.

En Lawrence, però, es negava a anar-se’n. El 1923, els seus pares havien aguantat ferm, envoltats a poc a poc de cases desertes amb finestres cegues. Un dia, el germà de la mare va parlar més del compte. Va dir que estàvem a casa nostra a tot arreu d’Irlanda, de Dublín a Belfast, de Killybegs al número 19 de Sandy Street. Va dir que els estrangers eren ells. Els protestants, els unionistes, descendents de colons, instal·lats a les nostres cases i a les nostres terres per l’espasa de Cromwell. Va dir que teníem dret als mateixos drets que ells i al mateix respecte. Va dir que era una qüestió de dignitat. I jo l’escoltava. I sentia el pare. I vaig estimar el pare en la ira de l’oncle. En Lawrence Finnegan era en Patraig Meehan menys l’alcohol i els cops.

Feia deu anys que l’oncle no bevia. Un dia, tornant de Derry, havia tingut un accident amb el cotxe. Va xocar amb un pal, després amb un arbre i va acabar rodolant per la cuneta. La Hilda i ell tornaven de visitar el metge. Les anàlisis de la seva dona no eren gens bones. No tindrien fills, mai. Només ella i ell, cada matí, cada nit, tots els dies de la vida. I seria així fins que un d’ells se n’anés i l’altre el seguís. Pel camí, havien begut per oblidar. Havien traspassat la frontera baladrejant, cridant adéu als anglesos per la finestra oberta. I visca la República! I vet aquí per fi el país! El cotxe va relliscar i va fer unes quantes voltes de campana. En Lawrence va sobreviure. La Hilda s’hi va quedar. D’ençà de llavors, l’oncle havia substituït la borratxera pel silenci.

* * *

El 4 de gener de 1942, diumenge, mentre estàvem dient les pregàries del vespre, els protestants van entrar a Sandy Street. Van trencar la porta a cops de destral i van tirar torxes a l’entrada. En Lawrence va tirar a terra el canapè per protegir-nos. Les noies van baixar del primer pis tot xisclant. La mare aguantava la menuda Sara per una cama, cap per avall. En Séanna tenia el bastó de hurling a la mà, l’oncle va cridar: «Que no es mogui, que no faci res, que s’amagui amb nosaltres darrere els coixins de vellut».

—Demà foteu el camp! —va bramar un home.

No el vaig veure. No vaig veure ningú. Tenia el cap entre els genolls i els ulls tancats. Les germanes, els germans, la mare al meu costat, asseguts a terra, un garbuix de braços i cames. Els protestants van entrar. Van trencar les finestres, esquinçant el reforç de paper engomat que ens protegia de les bombes alemanyes. Van trencar la sopera de Galway. Van estripar la foto del papa Pius XII. Ho destruïen tot, ho trepitjaven tot. Van pujar al pis de dalt evitant-nos, corrien amunt i avall. Nosaltres érem onze, els uns sobre els altres, refugiats entre un canapè capgirat i la paret. Es a dir, nus, sense protecció i sense força. Haurien pogut matar-nos, no ho van fer. Van passar per sobre dels nostres cossos. No enraonaven. Saquejaven la casa sense dir res. Eren el soroll dels seus passos i de la seva respiració. Fins i tot van arrencar el cap de Dodie Dum, Posset de peluix de la menuda Sara. Ho van destrossar tot i en acabat es van fer fonedissos.

—Demà! —va repetir la veu.

En Séanna va ser el primer de sortir, amb el bastó a la mà i les llàgrimes als ulls. Era el més gran dels Meehan, el cap de família, i havia fallat. Era l’únic que podia substituir el pare i no ho havia fet. Al carrer desert, cridava contra aquells malparits, el bastó de fusta no li servia de res. En Lawrence tirava galledes d’aigua a les flames que llepaven les cortines de la sala. Es calava foc a l’habitació de les noies. Elavia arribat el moment de tocar el dos. No teníem altre remei. Havíem aguantat fins llavors, uns quants mesos, uns quants dies més. La majoria dels veïns havien renunciat. Érem els últims, gairebé. Torno a veure com l’oncle, agafant-lo pel clatell, fa entrar en Séanna a la nostra casa hostil. Li diu que ara cal salvar el que es pugui. I també que ell, Séanna, ens ha protegit. Que val més protegir que matar. Me’n recordo de la cara del meu germà. Contemplava l’oncle. Mirava d’entendre el que li acabava de dir. I llavors va pujar corrents al primer pis per evitar que les flames devoressin la roba.

Més tard, quan la teulada cremava, en Séanna va sortir al carrer amb les últimes bosses. L’Aine, el petit Kevin i en Brian el van encerclar lentament. El meu germà es va ajupir. Els va abraçar, enllaçats tots junts, una colla de nens espantats que li deien «t’estimo».

* * *

Quan el camió d’en Lawrence va arribar a Dholpur Lane, els habitants van sortir a rebre’ns.

—Les famílies de Sandy Street! —va anunciar un nen.

Eren les quatre de la matinada, el dia 6 de gener. Les portes es van obrir gairebé totes alhora, com si el barri ens esperés. Les dones s’havien posat un abric sobre la indumentària de dormir. Els homes van abaixar la porta del darrere per treure el que quedava de nosaltres. Havíem pogut salvar dos matalassos, quatre cadires, la taula de la cuina i roba.

Jo traginava el matalàs sobre el cap. Es doblegava cap endavant, cap endarrere, oscil·lant a cada pas, i em tapava els ulls. En Brian, en Niall i en Séanna transportaven la taula. La Róisín, la Mary i l’Àine anaven carregades de bosses de roba. El petit Kevin arrossegava una cadira pel carrer. La mare portava la menuda Sara i la nostra mare-de-déu de guix, que estrenyia contra la nena. Una dona les va embolcallar amb una manta.

Una vintena de vailets se’ns van acostar ràpidament amb carretons. Van carregar les bosses, la taula, les cadires. Un noi els donava ordres curtes. Li deien Tom. Vaig pensar en un oficial desplegant els seus soldats.

—¿Vols que et doni un cop de mà?

Vaig mirar en Tom sense respondre. Era alt, moreno, no gaire més gran que jo. Em va arrabassar el matalàs del cap i el vam traginar plegats fins al número 17, una porta negra i vermella oberta per a nosaltres.

L’oncle estava aixafat. No l’havia vist mai així. Repenjat d’esquena al fanal carbassa, mirava la seva ombra a la vorera. Semblava indiferent a tot. L’envoltaven uns quants homes. Un d’ells li havia posat una mà a l’espatlla. En Lawrence ens acabava de treure de les flames. I, un cop salvats, reprenia alè. Tenia fred i por. I la cara empastifada de fum i sutge, com quan tornava de treballar després d’haver-se barallat amb les xemeneies. Estava sol. Ho havia perdut tot.

En Tom va deixar el matalàs en un racó de la casa. De fet, l’havia traginat tot sol, jo m’havia limitat a seguir-lo. Jo contemplava el nostre nou carrer, les cares dels veïns, les marededéus tranquil·litzadores darrere les finestres glaçades.

—No és gran, però aquí podreu respirar —va dir en Tom.

El noi tenia els braços fent nanses. Mirava a tot arreu alhora, com si vigilés el barri.

—Aquí no correm cap perill, ¿oi? —li va preguntar la mare.

En Tom va somriure. ¿Aquí? No us passarà mai res. Érem a casa nostra, al cor del gueto. Protegits pel nostre número i per la nostra ràbia.

—I també per l’IRA —va afegir, somrient, el nostre amfitrió.

L’IRA. Vaig tremolar. En Lawrence se’n va adonar. Va arronsar les espatlles i em va demanar d’ajudar-lo a posar la taula a lloc en comptes de quedar-me amb els braços plegats.

L’IRA. Ja no eren tres lletres negres, escrites a la nostra paret amb pintura plena d’odi. Ja no era una acusació sentida a la ràdio. Ja no era un temor, un insult, l’altre nom del dimoni. Era, en canvi, una esperança, una promesa. Era la carn del pare, tota la seva vida, la seva memòria i la seva llegenda. Era el seu dolor, la seva derrota, l’exèrcit vençut del nostre país. Fins llavors només havia sentit aquestes tres lletres pronunciades pels seus llavis. I vet aquí que un noi eixerit de la meva edat s’atrevia a pronunciar-les al mig del carrer amb un somriure als llavis.

L’IRA. De cop i volta, el vaig veure pertot arreu. En el fumador de pipa carregat de mantes. En les dones amb xal, que ens envoltaven amb el seu silenci. En l’home vell ajupit a la vorera, que reparava el nostre llum d’oli. El vaig veure en els vailets que ens ajudaven en el nostre exili. El vaig veure darrere cada finestra, cada cortina tirada per enganyar els avions. El vaig veure en l’aire carregat de torba. En el dia que clarejava. El vaig notar dintre meu. A dins d’en Tyrone Meehan, setze anys, fill d’en Patraig Meehan i de la terra d’Irlanda. Foragitat del meu poble per la misèria, expulsat del meu barri per l’enemic. L’IRA, jo.

Vaig allargar la mà a en Tom. Com dos homes que clouen un tracte. La va mirar, em va mirar. Dubtava. I després va tornar a somriure. El seu palmell era glaçat, els dits forts.

—Tyrone Meehan —vaig dir.

Érem al mig del carrer. M’hauria agradat veure’m en aquell moment. Estic convençut que la mà allargada era el meu primer gest d’home.

—Tom Williams —va dir en Tom.

Em va mirar un instant i va afegir:

—Lloctinent Thomas Joseph Williams, companyia C, segon batalló de la brigada de Belfast de l’Exèrcit Republicà Irlandès.

Se’n va riure, dels meus ulls immensos.

—Tinc dinou anys. Digue’m Tom.

* * *

Em vaig incorporar a l’IRA el io de gener de 1942, quatre dies després de la nostra arribada a Dholpur Lane. En fi, no ben bé a l’IRA. Jo era massa jove. Al barri no ens coneixia ningú. Per instaurar la confiança, no n’hi havia prou amb ser expulsat pels lleialistes. Com en Tom abans que jo, com nombrosos volunteers de l’IRA, primer de tot vaig formar part dels Na Fianna hÉireann, els joves de la República. D’ençà del 1939, els Fianna estaven molt afeblits. Prohibits a la República i a Irlanda del Nord, perseguits, empresonats als dos costats de la frontera. Els qui havien tastat les presons angleses deien que les garjoles irlandeses no els havien d’envejar res.

Cada barri republicà tenia la seva pròpia unitat de joves. L’IRA es dividia en brigades i batallons, nosaltres ens ajuntàvem en cumann.

El nostre local de Kane Street era esquifit i fosc. Una taula, diverses cadires i un ring de boxa. Semblava un gimnàs, no pas un quarter general republicà. Jo passava hores i hores entre les cordes, amb els punys a l’altura dels ulls. Apreníem a pegar sense dubtar i a rebre sense gemegar. El nostre cap es deia Daniel Danny Finley, un noi escàs d’emocions, d’entusiasme i de paraules. Tenia la meva edat. La seva família havia fugit del barri de Short Strand després del linxament d’en Declan, el seu germà bessó. Tornava de l’institut, en uniforme catòlic, amb la corbata verda de ratlles ocres i l’escut de Saint Comgall. Una pila de runa barrava el pas per la voravia. Després de dubtar, havia travessat el carrer, traspassat la frontera invisible que separava les dues comunitats. I havia caminat per l’altre cantó, per la vorera protestant. No provocava res ni ningú. Feia marrada per evitar els materials esllavissats d’una façana.

Un camió de transport de fusta va passar pel carrer. Damunt els taulons apilats, una dotzena d’alumnes d’institut protestants en blazer blau. Un d’ells va cridar:

—Ei! Un porc taig!

Taig. Catòlic fastigós. Papista de merda. L’insult preferit dels lleialistes amb pantalons curts. En Declan, en tornar a travessar el carrer a corre-cuita, va ensopegar amb la vorera. Va caure xisclant. Els blaus se li van tirar a sobre. Ell es va protegir, ajagut de costat, amb els ulls clucs, el cap entre els punys, els genolls contra el tòrax. Un nen al ventre de la mare. Cops de genoll, de puny. Un noi li va saltar sobre el cap amb els peus junts. Un altre li va tirar un bloc de formigó al pit. I després se’n van anar corrents, atrapant el camió a la cruïlla i enfilant-se als taulons mentre cantaven:

—Aquí som a casa nostra! A casa nostra! A casa nostra!

Un home va obrir tímidament la porta, d’altres es van acostar a la víctima. Una dona va sortir amb un got d’aigua. Tots catòlics, tots del mateix costat de la vorera. A l’altra banda del carrer, els adults miraven.

En Declan Finley es va morir. Tenia la cara esclafada i els punys tancats. Quan van arribar els primers auxilis, la sang del noi, barrejada amb la pols, era espessa i de color marró. Ajudant-se amb la canya, un vellet es va ajupir, va ficar la mà dreta dins el bassal i va traspassar el carrer, amb el palmell alçat. A la vorera del davant, un centenar de silenciosos. Es van apartar. El nacionalista va empastifar la seva vorera a consciència. Un home va avançar, dos més el van aturar. El vellet es va girar i se’n va anar.

Els infermers van carregar en Declan en una ambulància. A l’altra banda del carrer, els nois esborraven la sang del màrtir rascant el quitrà amb les sabates.

Això va passar una mica abans d’esclatar la guerra. La família Finley va sortir del gueto i es va refugiar a l’oest de Belfast. Com moltes més. Un dia sí i l’altre també. Procedents del nord i de l’est de la ciutat, els catòlics arribaven per centenars i s’amuntegaven a les catacumbes de totxo.

Jo respectava en Daniel, però em feia por. Quan boxejàvem, pegava molt fort. Un dia, li va sortir sang del nas, a raig fet. Després de treure’s els guants, es va eixugar amb les dues mans i va empastifar la cara del qui li havia clavat el cop de puny. Amb els dits llefiscosos sobre els ulls espaordits. Jo estava content de formar part del seu bàndol, el de la República Irlandesa, de James Connolly, d’en Tom Williams, del pare. Planyia sincerament els nois que s’enfrontaven amb nosaltres.

* * *

Un dissabte de febrer del 1942 vaig participar en la meva primera operació militar. Des de feia alguns mesos, el Comandament del Nord havia arreplegat totes les armes disponibles, amagades a la República d’ençà de la guerra de la independència. Els volunteers passaven la frontera de nit per portar el material als quatre batallons de Belfast. Nosaltres érem nens. No en sabíem gran cosa, d’aquest ingent trasllat nacional. Fins després de la guerra no ens vam assabentar de la magnitud dels transports clandestins. Per ordre del Consell de l’Exèrcit Republicà, s’havien desplaçat gairebé dotze tones d’armes, de municions i d’explosius, camps a través, a peu, amb camions, amb carros, a l’esquena de dones i d’homes, sense que els exèrcits anglès i irlandès sospitessin res.

Aquell vespre, en Tom Williams va venir a buscar dos fianna al local.

—¿Que saps xiular, Tyrone?

—Sí, és clar. Sempre n’he sabut.

—Doncs xiula.

Em vaig posar tots dos dits índex a la boca.

Al pare li agradava el meu xiulet, la mare el detestava. A Killybegs era el senyal de la banda dels Meehan, quan ens llançàvem contra en Timy Gormley i la seva colla. El pare Donoghue deia que l’única cosa que podia eixordar l’orella humana d’aquella manera era el crit del diable.

Vaig xiular.

En Tom no va quedar gens sorprès. Es va limitar a fer que sí amb el cap.

—En cas de perill, vull que se’t senti fins a Dublín.

En Daniel xiulava sense dits. Alçava el llavi superior i enganxava la llengua a les dents.

—Danny i Tyrone —va manar el lloctinent Williams, caminant cap a la porta.

Ell i jo vam rebre molts copets a l’espatlla. Els altres nois s’alegraven per nosaltres i, probablement, també n’estaven orgullosos.

Al carrer, una dona i una noia esperaven la nostra sortida. Jo coneixia la primera, una combatent de les Cumann na mBan, l’organització de dones de l’IRA. La mossa devia pertànyer a les Cumann na gCailíní, les noies republicanes. En Tom caminava al davant, nosaltres el seguíem en silenci. Cinc ombres al carrer.

—Tyrone —va murmurar el cap.

I, sense aturar-se, amb un gest de la barbeta em va indicar la cantonada dels carrers O’Neill i Clonard, llançant-me una sliotar blanca amb les vores negres. La vaig agafar amb una sola mà. Sense reflexionar. Una pilota de hurling dedicada per l’equip d’Armagh. ¿Per a què? ¿Per dissimular? Ni preguntes ni dubtes. Cal comprendre amb una mirada o quedar-se al local. Em vaig posar al meu lloc i, tirant la sliotar contra la paret, la feia rebotar al palmell de la mà com un vailet que mata el temps.

En Tom continuava caminant.

—Danny.

En Daniel Finley es va posar al meu davant, a l’altra banda del carrer, amb la mirada girada cap a Odessa Street. L’esperava una bicicleta, capgirada contra la paret, amb les rodes enlaire i la cadena treta. El meu company es va agenollar, com si la reparés. La noia va baixar amb la seva acompanyant fins a la cantonada de Falls Road, on es van quedar, sota un portal, com una mare i la seva filla.

Tot va passar molt de pressa. En Daniel encorbat sobre la bicicleta, els carrers deserts. Es van aturar dos cotxes. En van baixar vuit homes. Van arrencar a córrer amb els braços carregats de material. L’IRA. Quatre van trencar per Odessa, els altres em van passar pel davant.

—Hola, Tyrone —em va xiuxiuejar un d’ells.

No el vaig reconèixer, ni tan sols mirar. Jo vigilava el meu tros d’Irlanda, el meu carrer de totxos, el meu territori de soldadet de plom. Només vaig veure l’acer dels canons, il·luminat per la claror d’una finestra amb les cortines mal tirades. Fusells. Fusells de guerra. Les armes de la República. No havia vist mai el seu metall, no m’havia imaginat mai la fusta de la seva culata, i ara em passaven arran, a grapats, embolcallats amb mantes grises.

Es van obrir portes. Els homes entraven a les cases, als patis interiors, als jardins minúsculs. Els cotxes es van fer fonedissos. En Tom va tornar tot sol. Va passar a la meva altura. La seva cara, els ulls abaixats, el pas ràpid. Xiulava God save Ireland! Es va aviar cap a Clonard. Jo estava gairebé decebut. M’esperava que em fes l’ullet o em digués alguna cosa. Al davant, en Daniel redreçava la bicicleta i també tocava el dos. Era l’onzena vegada que feia de sentinella. Sabia com acabava tot això.

—Pots dir-me Danny —va deixar anar en Finley sense mirar-me.

Llavors vaig abandonar la meva paret. Em vaig ficar la sliotar a la butxaca i me’n vaig tornar a Dholpur Street. Caminava d’una manera diferent. Jo era un altre. Em vaig encreuar amb una dona i la seva filla, una noia que duia la màscara de gas en bandolera, com una bossa de l’última moda. No es van fixar en mi. Malgrat el fet que era un fianna, un guerrer irlandès. Gairebé un soldat de l’IRA. Al cap de pocs dies, amb disset anys, em reuniria amb en Tom Williams i els altres. Seria jo qui correria de nit pels carrers freds traginant material de guerra. Jo qui passaria a frec d’un fianna auxiliar en pantalons curts i bocabadat. Jo qui li xiuxiuejaria el seu nom confidencialment. Jo a qui ell veuria evaporar-se dins la foscor. Seria jo, Tyrone Meehan. I jo xiularia God save Ireland!

* * *

De moment, assegut a terra o repenjat al ring, estudiava. Havia deixat el col·legi catòlic per rebre l’ensenyament republicà. Els professors anaven de cumann en cumann, educant els fianna. Jo ho havia d’aprendre tot, de la història del país. Del nostre combat només coneixia les gestes del pare i les seves paraules enterbolides per l’alcohol. Si bé sabia les grans dates i els noms gloriosos, no n’entenia el significat. El meu credo era infantil: Brits out! Fora els anglesos! El pare m’havia deixat aquesta certesa com a herència, res més.

Aquell dia, estàvem tensos, i el grup dividit. Ens donava classe una dona. Des de feia una hora, explicava que al nostre partit, al nostre exèrcit, al nostre poble no els afectava gens la guerra que devastava Europa. Però que potser hi podríem guanyar alguna cosa. A la pissarra improvisada —feta amb llicorelles enganxades en un tauló—, hi havia escrit la frase que el 1916 va pronunciar James Connolly, sindicalista, soldat i màrtir irlandès: «No servim ni el rei ni el kàiser, sinó Irlanda!». El dia de Pasqua, mentre els anglesos lluitaven al costat dels americans i dels francesos a les trinxeres del Somme, mentre els protestants d’Irlanda del Nord s’havien allistat en massa a l’exèrcit del rei i morien a milers a primera línia, els republicans irlandesos es rebel·laven ben bé al centre de Dublín. Un grapat de valents, amb les armes a la mà. «Traïció! Ens heu clavat un ganivet a l’esquena!», havien cridat els anglesos.

—¿Traïció? ¿A qui havien traït? —explicava la mestra.

No érem pas aliats dels britànics, sinó que els seus soldats ocupaven el país, els seus policies ens torturaven i la seva justícia ens empresonava. Aquella guerra els afeblia i, per tant, ens reforçava.

Nosaltres l’escoltàvem. La presa de la central de correus per part dels insurrectes, la declaració d’independència proclamada a la seva escala, la repressió aferrissada, l’esclafament, la pena de mort per als nostres caps, d’un en un. Un fracàs sagnant que no era un fracàs. Un foc mal apagat que incendiaria tot el país.

Teníem dret a fer preguntes. En Danny Finley va aixecar el dit. Va preguntar si no hi havia cap diferència entre el 1916 i el 1942, entre una carnisseria imperialista i una guerra mundial, entre el kàiser Guillem i Adolf Hitler. Va preguntar si, com tot Irlanda, l’IRA no hauria hagut de mantenir-se neutral. Me’n recordo, d’aquell instant. Al local de Kane Street érem una vintena.

—¿Que vols donar lliçons a l’IRA, Finley? —va dir un fianna.

I es van posar a parlar tots alhora. El nostre paper no era pas criticar, sinó obeir. El Consell de l’Exèrcit, el Comandament del Nord, el Comitè Central del partit, tota aquesta gent sabia el que era bo per a Irlanda. Jo havia tret la sliotar d’en Tom. La feia rodolar entre els palmells. En Danny no afluixava.

—¿I què passarà si un combatent de l’IRA mata un soldat americà per equivocació? ¿Em podeu dir que passarà?

—¿Per què l’IRA ha de matar un americà?

—Perquè n’hi ha trenta mil, perquè són pertot arreu, als pobles, al camp. ¿Us ho imagineu? Un combatent republicà s’equivoca de víctima. Un óglach apunta un soldat anglès i pela un ianqui que distribuïa xocolata i galetes a la quitxalla.

—Veus masses pel·lícules, Danny!

Vaig alçar la mà. Tenia ganes d’ajudar-lo.

—El pare era socialista i republicà, volia anar a Espanya a lluitar contra els franquistes. Ara Franco i Hitler van agafats de la mà, ¿i on ens situem nosaltres?

—¿Saps qui era el cap de la columna Connolly de les Brigades Internacionals? —em va preguntar la mestra.

És clar que ho sabia. El pare no l’havia conegut, però en parlava sovint com del seu futur cap.

—Amb en Frank Ryan esclafarem els feixistes irlandesos, les camises blaves, tots els bandarres anglesos! —deia el pare.

Per a ell, «anglès» era una altra manera de dir «mal-parit». Al carrer, al pub, un individu que el provocava era un anglès.

—En Frank Ryan —vaig respondre.

—¿I saps on és, ara, en Frank Ryan?

No. No ho sabia pas. Empresonat a Espanya o mort, molt probablement.

—A Berlín —va dir la professora.

Vaig quedar estupefacte. ¿Ell, el socialista, l’internacionalista, el roig, a Berlín?

No me’n sabia avenir.

—Un problema plantejat a la Gran Bretanya és una solució per a Irlanda —va afegir la mestra.

Érem una colla de marrecs. Jo mirava la cara dels meus amics. Volíem lluitar per la llibertat del nostre país, honorar la seva memòria, conservar la seva terrible bellesa. Tant se’ns en donaven els pactes i les aliances. Estàvem disposats a morir els uns pels altres. Morir de debò. I alguns de nosaltres complirien la promesa.

No vaig fer més preguntes. I en Danny va desar les seves.

Ell i jo faríem la guerra als anglesos, com els nostres pares. I els nostres avis. Fer preguntes significava abandonar les armes.

A la fi de febrer del 1942, un home de l’IRA em va confiar la primera pistola.

En Tom Williams ens havia repartit per tot el barri. Com a distintiu, les noies duien un llaç verd als cabells. Els nois, la bufanda vermella i blanca del club de futbol de Cliftonville. Era un dia entre setmana. L’estadi de Solitud era tancat.

Veient-nos caminar seriosos per les voreres, els homes, en un to rialler, ens deien:

—Avui no hi ha partit, nanos!

Els soldats republicans podien aparèixer en qualsevol moment. Els esperàvem, situats a les cruïlles. Jo era sota un portal, repenjat d’esquena a la paret d’una casa desconeguda. Quan l’home de l’IRA va arribar, vaig fer un bot. Ell corria, amb la mà dins l’abric i la corbata damunt l’espatlla. Em va allargar un revòlver. Acabava de ferir un soldat amb una bala al coll. Vaig engrapar l’arma amb les dues mans i la vaig entaforar dins els pantalons, aguantada pel cinturó. Vaig traspassar el carrer. Em bategava tot el cos. Després d’uns quants metres, se’m va acostar una dona. No la coneixia pas. Ella duia una pilota de futbol dins un cistell de vímet. Me la va donar sense dir res. Tot seguit em va agafar per la mà. Em feia una mica de vergonya. Jo, un fianna de setze anys, en servei actiu, passejat per aquella mare com un nen petit.

—Algú es farà càrrec de tu —m’havia dit en Tom—. Deixa’t portar.

Els blindats encerclaven el barri. A les barreres, els policies escorcollaven els homes, que tenien els braços alçats. Un militar ens va indicar amb un senyal que avancéssim, ella amb el cistell, jo amb la pilota. Davant el soldat, la dona em va tractar de curt de gambals. Una veu molt aguda, violenta, desagradable. Cada dia maleïa el cel per haver portat aquell capsigrany al món. L’anglès dubtava. Em va llançar una mirada desolada, alhora amable i còmplice. El gest de dos nens desgraciats que es reconeixen. Ens va fer senyal de passar. I li vaig tornar el somriure. No pas per escapar d’ell, sinó per donar-li les gràcies.

Aquesta prova d’humanitat em va perseguir i desconcertar durant molt de temps. Sota el casc de guerra no hi podia haver pas un home, sinó un bàrbar. Pensar el contrari era ser feble, trair. El pare m’ho havia ensenyat. En Tom m’ho repetia. Vaig caminar més de pressa, agafat de la mà amb aquella dona, la meva mare de guerra, jo el seu fill de combat. I no he dit mai res d’aquesta trobada. No he explicat la mirada del soldat ni he confessat el meu somriure.

Vam entrar al Donegal, un pub de Falls. Era ple de gom a gom. Quan ens va veure, l’amo va obrir la porta blindada que donava al pati, on ens esperaven dos homes, asseguts sobre barrils de cervesa. Jo tenia els braços al llarg del cos. Un d’ells em va obrir l’abric. En veure la culata de l’arma, va empal·lidir.

—Ets un ximple! —va murmurar, traient el revòlver amb molta precaució.

L’altre individu va bellugar el cap.

—¿Però què he fet, jo?

El primer em va mirar, com si llavors s’adonés de la meva presència.

—¿Qui? ¿Tu, fianna?

—Res, nano. Has estat perfecte —va respondre l’altre.

I es va girar per maniobrar l’arma.

Vaig sortir al carrer, amb el ventre nu, sense el pes mortal de la pistola entre la pell i la camisa. Les dents em petaven. Havia tingut temps de veure el revòlver. L’home de l’IRA me l’havia allargat amb el gallet preparat per disparar. Després d’engrapar-lo sense cap precaució, l’havia entaforat dins els pantalons com una revista llibertina que volgués ensenyar als companys. El meu dit havia xocat amb el pont, tocat lleugerament el gallet. Amb la més petita pressió s’hauria disparat. Havia caminat ben bé quinze minuts amb el canó de la pistola esclafat contra el meu sexe. La mort ens rondava, però havia renunciat. Jo la devia haver fet somriure.