16

Killybegs, diumenge, 31 de desembre de 2006

La Sheila ha portat unes estovalles de paper blanc de Strabane, on viu amb una amiga d’ençà que sóc aquí. Abans de venir, ha preparat l’àpat de la nit de cap d’any, un gran plat de bangers and mash que ha enllestit amb el meu fogonet de càmping. A les salsitxes i el puré, la Sheila hi havia afegit cebes confitades, pèsols triturats i talls prims de pomes.

Jo parava taula. Dos plats i tasses de te a tall de gots. Ella ha deixat una ampolla de vi blanc a fora, arran de la façana. Al moment de l’àpat estaria gairebé gelat. També ha portat sis cerveses per a mi i ginebra per a ella. Jo tallava el pa negre. Dues llesques per a cadascun, amb una mica de mantega. Contemplava la seva esquena, encorbada sobre l’únic cremador. L’olor d’oli escalfava la casa. Jo escoltava el silenci de la meva dona. Els seus gestos com aquell qui res. Quan els nostres ulls es trobaven, ella somreia. No pas el seu somriure de filla, de mare, de dona combatent, un somriure molt vell que no li coneixia.

No n’hem parlat mai. Quan va venir a veure’m aquí, després de l’interrogatori de l’IRA, em va abraçar tancant els ulls. En acabat, agafats de la mà, em va mirar. Buscava alguna cosa canviada als meus ulls. Vaig voler parlar, dir-li que la seva presència em feia un gran bé. Però em va tapar suaument la boca amb la mà.

—No, Tyrone. No diguis res. No et demano res, no en vull saber res.

Volia enretirar-li la mà. Es va acostar més.

—Si obres la boca, hauràs de dir mentides. M’estimo més que callis, esquitx d’home.

I tot seguit va buidar la bossa. Productes imprescindibles. Paper de vàter, espelmes, cigarretes, pa, llaunes de conserves. Li vaig preguntar si havia portat el diari. Va respondre que no publicava cap notícia bona.

Havia posat dues forquilles al voltant del meu plat i dos ganivets per a la Sheila. Ella ha somrigut. No m’hi llueixo gaire amb les coses de la cuina. Després ens hem assegut. Ella ha beneït la taula, quatre paraules per agrair a Maria haver-nos reunit. A Boots, hi havia comprat una espelma vermella amb una estrella daurada. La decoració de la taula era obra seva, amb branques de pi i de vesc. Hem brindat amb vi francès. No era pas una festa, sinó una cerimònia dolorosa. El soroll empipador dels coberts, la batalla del foc contra la llenya humida, la flama de l’espelma.

—Es bo —he murmurat.

Els seus ulls m’han respost.

Eren les nou del vespre. El fred augmentava.

—No esperaré fins a mitjanit —ha dit, badallant, la Sheila.

Estava esgotada. Es disculpava.

—Jo tampoc. Escriuré una mica i vindré a dormir. —¿A qui escrius?

—A ningú. Són coses que em passen pel cap.

La seva amiga de Strabane havia fet un crumble de poma. I n’havia embolicat la meitat per a mi. Era gairebé un àpat d’home lliure.

Quan arribava, la Garda Síochàna ha aturat la Sheila. Per la descripció que n’ha fet, he reconegut en Séanna, el policia vell que havia vingut a veure’m, i el més jove, que no se’n separava. Tenien el cotxe aparcat a la carretera, més amunt. A Dublín no havia fet gens de gràcia l’article del Donegal Sentinel i la televisió parlava de Killybegs.

—Per culpa d’aquell maleït periodista, tot Irlanda sap on s’amaga el seu marit.

—No s’amaga pas —ha respost la meva dona.

Malgrat tot, calia que jo anés amb compte quan sortia, quan anava a comprar, quan arribava a la ciutat. Calia que fos prudent al llarg dels dos quilòmetres que separaven la sortida de Killybegs de la meva cabanya. Havia d’evitar els pubs, les reunions de gent, tot el que podia posar els habitants en perill.

—¿Els habitants? —ha fet la Sheila.

—No ens hi fiquem, en aquesta guerra —ha respost el policia vell—. No acusem ningú, no defensem ningú. Però no volem que els assassins vinguin a parar a aquí.

Li he preguntat si han estat desagradables. No. Gens ni mica. Més aviat preocupats pel que pugui passar un dia d’aquests.

Ha avisat que dimarts tornaria a aquí amb un amic, un francès. Els policies han respost que no els feien por els francesos, sinó els irlandesos d’arreu del món.

—¿Vostè creu que l’IRA li pot crear problemes? —ha preguntat el policia jove.

—No. I ell no en pot crear ni impedir que n’hi creïn.

—Doncs té mala peça al teler —ha murmurat el vell.

Ens hem aixecat de la taula. Els plats esperarien l’any que ve. La Sheila ha dubtat, se m’ha acostat. L’he abraçada. La cara enfonsada en els seus cabells grisos. Era el moment dels desitjós. Ens hem quedat un instant així, les nostres ombres ballaven a la paret.

—Que tinguem bona sort! —ha xiuxiuejat.

—Que tinguis bona sort tu!

La seva escalfor, la seva pell de tardor, el fum de la llenya als seus cabells. He estret els seus sanglots contra mi.

I, de sobte, la seva veu brusca.

—Déu meu, Tyrone! ¿Què ens has fet?

Era un sofriment, no pas una pregunta. L’he abraçada més fort. Jo també he plorat, sense que el meu cos en parlés. Un dolor d’orfe. Sense res, ni la mare, ni el pare, ni la casa, ni la terra que l’alimenta ni el cel que el protegeix. Una solitud esgarrifosa, el silenci per sempre més. I el fred per sempre, un fred glaçador. Tenia fàstic de mi mateix. Plorava per mi.

—¿Què serà de mi? —ha preguntat la meva dona.

Li he dit que tenia en Jack, els seus amics, el seu país.

—El meu país eres tu, esquitx d’home.

I s’ha separat de mi, dissimulant la seva tristesa amb la mà. S’ha ajagut, amb el meu jersei i els seus mitjons, s’ha girat cap a la paret per agafar el son. L’havíem perdut tots dos, el son. Ella des de feia deu dies, jo des de feia vint-i-cinc anys.