19

Vaig conèixer l’Antoine al Thomas Ashe, a l’abril del 1977. Segons explicava ell mateix, aquell dia jo li havia ensenyat a pixar, però no me’n recordo pas. El vaig veure d’un tros lluny, al fons de la sala, assegut amb en Jim O’Leary, el nostre artificier, i la Cathy, la seva dona. Amb dos simpatitzants bascos perduts entre la gent, era l’únic que duia una samarreta republicana. Aquí, l’IRA era tothom. Tret dels qui portaven insígnies a la seva glòria.

Al principi, el vaig prendre per un americà, dels que tremolen amb totes les arrels irlandeses, que ploren en posar el peu per primera vegada a la nostra terra, que corren a comprar-se un jersei blanc de llana entorxada i una gorra de tweed. Dels que els agrada tot d’Irlanda, del fang a la pluja, de la pobresa a la tristesa. Dels que volen ser útils i demanen un fusell, però els costa donar-nos el passaport abans de declarar-lo perdut al consolat americà.

I després li vaig mirar els llavis, la seva mobilitat extrema, la manera especial que tenen els francesos de mastegar molta estona les paraules. Enraonava amb la boca oberta, com la gent sense secrets.

El vaig tornar a veure l’endemà, durant la marxa de Pasqua. Mentre feia posar els fianna en files, el vaig clissar. L’Antoine plorava. Mirava la multitud, les dones, els nens i els homes tot plorant. No pas com plora un nen o una persona ferida, sinó silenciosament, aprofitant la pluja per dissimular les llàgrimes. Quan centenars d’ex-presos es van posar en files de tres, com també les viudes portadores de les corones i els seus fills mudats, el franceset es va girar de cara a la paret. No era com els altres visitants. No observava el nostre sofriment, el compartia.

Feia fred. Ens vam posar a caminar i ell ens seguia. Un familiar en el nostre deixant. Una mica abans, l’havia anomenat «fill» per primera vegada. L’havia col·locat a la cantonada de Divis, prometent-li una sorpresa. Era l’IRA, la meva sorpresa. Una colla de combatents en uniforme de desfilada, amb boines negres i talabards blancs. Vaig mirar els meus homes amb els seus ulls. Em vaig esgarrifar. L’Antoine havia arribat el dia abans i ja es trobava immers en la guerra. Els helicòpters, els blindats, les nostres banderes, els nostres pifres, els nostres tambors. ¿Què veia el francès? Soldats de l’ombra, nens sense pare, dones sense res. Tristos i cansats, érem una humanitat afligida. Amb la pobresa, la dignitat, la mort com a companyes de silenci. Com l’Antoine, vaig passar a frec dels abrics gastats, de les sabates enfangades. Dels cabells de pluja, de les cares extenuades. Em vaig encreuar amb la meva ombra esquerpa en el reflex d’un vidre. Jo no podia renegar d’aquest poble. Era fet com jo, jo m’havia modelat segons ell. I l’Antoine s’ho mirava tot bocabadat. Jo estava emocionat i, alhora, orgullós. El meu país li oferia aquell regal.

Aquell diumenge d’abril va ser la primera i l’última vegada que vaig veure l’Antoine plorar. Molt més tard, després d’uns quants anys, li vaig preguntar per què. Em va respondre que les llàgrimes havien estat la seva manera d’aplaudir-nos.

* * *

En sortir de Long Kesh, vaig saber que l’IRA havia utilitzat l’Antoine. Indignat per la meva detenció, pel meu procés, per la meva condemna, enrabiat per la vaga de la higiene, havia demanat a en Jim O’Leary que li donés una tasca, un paper, per petit que fos, que li permetés ajudar-nos.

La guerra d’Irlanda és cosa dels irlandesos. Sempre he desconfiat dels estrangers que volien lluitar al nostre costat. ¿Explicar la situació al seu país, organitzar mítings, fer conferències de premsa, convocar manifestacions? Sí, és clar, tantes vegades com vulguin. Però no m’he plantejat mai confiar-los un sol dels nostres cartutxos.

—Morim d’això —em deia en Jim—. Connolly ens va ensenyar l’internacionalisme, no pas el culte de les fronteres!

—L’IRA no és un exèrcit de mercenaris! —li contestava jo.

En Jim es petava de riure.

—¿Mercenaris, Tyrone? Però què dius! ¿Quan el teu pare volia lluitar per la República Espanyola, era un mercenari?

M’exasperava. En Jim tenia raó, s’equivocava, això depenia del meu estat d’ànim. Jo no volia que un estranger morís en la nostra guerra o anés a parar a la presó. Això era tot. M’imaginava la propaganda britànica, la premsa, els unionistes. ¿L’IRA? Una colla de francesos, americans o alemanys buscant desesperadament la revolució. ¿L’IRA? La nova atracció dels esquerranosos occidentals. Desperteu-vos, irlandesos! Mireu qui lluita al vostre país en nom vostre!

En Jim se’n reia, de mi. Em considerava un nacionalista estret. Una dia em va preguntar si havia sortit mai d’Irlanda. Si havia travessat el mar. Si en ma vida havia sentit una sola llengua estrangera, si havia donat un cop d’ull a un altre país. Si tenia la més petita idea del que eren Roma o Brussel·les. Si havia anat més enllà de la cantonada del meu carrer. En Jim l’encertava de ple. Jo encara no havia traït Belfast per París. Érem al Thomas Ashe, demanàvem les cerveses per a les nostres taules. Això passava abans que el delator em denunciés. L’Antoine també hi era, ens escoltava sense dir res. Van bescanviar una mirada divertida. Em vaig dir que aquells dos en portaven una de cap. I tenia raó.

El franceset va aprofitar els meus tretze mesos sota les mantes per desafiar-me. En Jim li va preparar discretament una reunió amb un oficial dels afers internacionals. L’Antoine era lutier, parisenc, segurament no fitxat pels serveis britànics. Voltava pels nostres carrers i bevia als nostres pubs, això sí, però n’hi havia molts que ho feien. Tocava el violí, vet aquí la seva arma. Per a la policia, devia ser un idealista a la recerca d’harmonies.

En Jim es va informar. L’Antoine vivia en un carrer tranquil, que donava al Boulevard des Batignolles, el barri dels lutiers. Tenia una habitació de servei desocupada. Li va donar la clau amb un clauer en forma d’àncora. Es va convertir en un amagatall, amb un pati interior i un muret que donava a l’immoble veí. Tres estacions de metro a la mateixa distància: Roma, Lieja, Europa. Una situació ideal i segura. Alguns dels nostres es van allotjar successivament sota aquesta teulada de París. En John McAnulty, la Mary Devaney i en Paddy Best. Cap d’ells no va veure mai l’Antoine.

També va transportar calés per a un escamot de pas. I més calés per als combatents de camí cap a Hongria. Dues vegades va llogar cotxes amb documents francesos falsificats. Va amagar jaquetes antibales al seu taller. Va fer de traductor. Va acompanyar un oficial de l’IRA en un tren nocturn, de París a Bilbao. No feia mai preguntes. Tenia els nostres motius per consciència i el nostre sofriment per certesa.

Quan vaig saber que l’Antoine havia ajudat l’IRA, vaig anar a veure en Jim. La discussió va ser acalorada i curta. Jo era el seu cap. Vaig exigir els noms, els llocs, les dates, els fets. Calia deixar el francès al marge de tot això.

El dissabte següent vaig portar l’Antoine a una habitació apartada del Thomas Ashe, darrere la barra. Un home vigilava la porta. El franceset es va asseure. Jo em vaig quedar dret. Vaig llançar la clau sobre la taula. L’àncora.

—¿Què és això?

Em va mirar, estupefacte.

—Les claus de casa meva.

—¿I a qui les vas donar?

Va abaixar els ulls.

—¿A qui, fill meu?

Va fer que no amb el cap. No en sabia els noms.

Em vaig inclinar sobre la taula. Jo xiuxiuejava. El xivarri de la sala ens arribava a batzegades. A l’escenari, el grup tocava Oh! Danny Boy.

—No ets irlandès, Antoine.

Li vaig dir això en veu baixa, com quan s’anuncia una mala notícia.

—¿Què series si no fossis irlandès? —havia preguntat l’amo del Mullin.

—Seria un home ple de vergonya —havia respost el pare.

Repenjat d’esquena a la paret, li vaig dir que era Antoine el lutier, no pas en Tom Williams ni en Danny Finley. Era un amic d’Irlanda, un company, un germà, però també un turista. Sense avantpassats morts durant la Gran Fam, ni cap avi penjat pels anglesos, ni cap germà caigut en servei actiu o germana empresonada. Li vaig dir que mentre es divertia d’aquella manera posava gent en perill. ¿Es divertia? Va fer un gest de protesta.

—La guerra no és un joc, fill.

Li vaig dir que ell no podia tenir la nostra ràbia.

I tot seguit em vaig asseure al seu davant. Vaig posar la mà a la taula, amb el palmell enlaire. Li vaig demanar que posés la seva al costat. La meva mà de camperol. La seva de músic. Pell d’en Tyrone, pell de l’Antoine. L’una gastada pel totxo, l’altra polida per la fusta. El cuiro i la seda.

—M’has de prometre que ho deixaràs estar.

Em va mirar.

—Promet-m’ho —vaig insistir.

Li vaig dir que sempre seria el nostre franceset, el nostre lutier. Ens parlaria de l’erable, del banús, del boix, del palissandre. Posaria entre les cerveses un cilindre de fusta clara, jurant que era l’ànima d’un violí. Tocaria per a nosaltres gigues encisadores, l’himne nacional, un plany al costat de la tomba per plorar un dels nostres. Seria el nostre reflex i la nostra diferència.

—T’ho prometo.

Ho havia entès.

Llavors em vaig inclinar sobre la taula i li vaig agafar la cara amb les mans.

—Soldadet de pa sucat amb oli!

* * *

En Thomas McElwee es va morir el 8 d’agost de 1981, a vint-i-quatre anys, després de seixanta-dos dies de vaga de la fam. En Micky Devine, el 20 d’agost, després de seixanta dies de dejuni. Tenia vint-i-set anys.

Llavors la família d’un vaguista va demanar que es posés fi al martiri. Pare, mare, a l’espona del llit del dolor, escalfant amb les seves mans les mans del jacent. El seu fill havia caigut en coma. Van donar l’autorització d’alimentar-lo. Després va afluixar una altra mare. I una altra. I una altra. I vuit mares més, que es van negar a perdre el fill.

La vaga de la fam va acabar oficialment el 3 d’octubre de 1981, a dos quart de quatre de la tarda. Un centenar de voluntaris esperaven per afegir-se a la protesta. Alguns havien fet pujar en secret el seu nom a la llista per començar abans.

Uns quants dies més tard, els detinguts van rebre l’autorització de portar roba civil, però no de reivindicar la condició de presos polítics.

Margaret Thatcher no va afluixar mai.

L’Antoine havia seguit aquell martiri pas a pas. La seva impotència l’exasperava. Observava la nostra desesperació com un testimoni mantingut a distància.

—¿No creus que el francès ens podria ser útil?

Jo, dubtant, vaig mirar en Wälder.

—¿Quin francès?

L’agent britànic va fer un gest de compassió.

—No fotis, Tenor! No em facis aquesta comèdia!

Jo guardava silenci. No sabia el que ell sabia.

—Antoine Chalons. ¿No et diu res, aquest nom?

Caminàvem pel carrer, protegits per un gran paraigua.

—Ningú no li vol fer cap mal, al teu Antoine.

Em va mirar, tot somrient.

—Al contrari, Meehan. Al contrari.

Jo tenia les mans a la butxaca. Amb el dit gros i l’índex, em premia la cuixa esquerra gairebé fins a xisclar.

—Has fet ben fet d’aconsellar-li que no continués amb les seves ximpleries, però això no soluciona res.

El vaig mirar.

—No hi té res a veure, amb tot això.

En Wälder es va parar en sec. Vaig alçar els ulls.

—¿Ah, no? Amaga terroristes, transporta calés.

—¿Què t’inventes, ara? No tens cap prova contra ell!

—La policia francesa en té per donar i per vendre. Vigila el seu taller. Et proposo que el posem sota protecció.

En Wälder tornava a caminar. Vaig fer una pregunta idiota.

—¿Què vols?

L’agent de l’MI-5, tot observant el carrer, va encendre una cigarreta.

—Els francesos el vigilen. I nosaltres els tranquil·litzarem. Els direm que necessitem l’Antoine i que no ens el prenguin.

Aquell dia em vaig negar a entrar al cementiri. Retre homenatge a l’heroi en companyia de l’enemic em feia mala sang. En Walder, com sempre, va ser educat. No em manava res, em proposava. Em va aconsellar que utilitzés la fi de la vaga per fer veure que canviava d’opinió sobre l’Antoine. Jo havia de tornar-lo a veure. Convidar-lo a la nostra ronda clandestina. Demanar-li les claus.

—Però tu seràs l’únic que se n’aprofitarà, Meehan. Ni parlar-ne d’allotjar altres persones o de transportar el que sigui. Ell serà la teva coartada.

—A París, no hi haig de fer cap missió per a l’IRA.

—Ja t’empescaràs algun pretext, Tyrone. La teva imaginació és llegendària.

L’Antoine va arribar a Belfast al cap de dos dies, l’11 d’octubre de 1981.

El vaig portar amb cotxe a la part alta de la ciutat.

—¿Encara estàs disposat a servir la República Irlandesa?

Em va mirar, atònit. Els seus ulls reien. ¿Disposat? I tant que ho estava! ¿Quan? Tot seguit! ¿Què volia d’ell? El vaig calmar amb una mirada. Vam travessar els blindats. Va somriure al soldat amb casc que treia el cap per la torreta oberta, amb la galta esclafada a la culata del fusell.

—Pam! Pam! Pam!

El lutier es va divertir amb el so d’una ràfega, una onomatopeia de bon humor disparada a través del parabrisa.

Em donaria la clau la pròxima vegada que vingués a Belfast. No, no em preguntaria res, mai. Sí, em vindria a buscar a l’aeroport i m’hi acompanyaria al final de les meves estades. T’ho prometo, Tyrone. ¿Un secret entre nosaltres, Antoine?

—¿Ni tan sols a en Jim?

A ningú. Només tu i jo. Una missió de confiança absoluta.

Em va mirar, preocupat.

—¿Que penseu dur la lluita a França?

Això mai, guerrer de pa sucat amb oli. No s’ha d’atacar una base de la rereguarda. Cal estimar-la, protegir-la, respectar-la. L’IRA no tocarà mai la teva terra. Per a nosaltres és sagrada.

—¿D’acord, fill? ¿Ho fem així?

Ho fem així. Evidentment. Si no hagués estat tan estret dins el cotxe, l’Antoine hauria tret el violí per tocar la gran notícia: tornava a ingressar a les nostres files, deixava la seva vida sense amor per l’amor a les nostres vides. Vaig tenir un sentiment estrany. Ni vergonya, ni culpa ni remordiment. El vaig mirar. No em penedia de res. Utilitzant l’Antoine, reparava les seves ximpleries anteriors. Ell imitaria la guerra sense risc ni estralls. Jo el protegiria. El franceset tenia els ulls clucs. Les mans encreuades darrere el clatell. Era la imatge de la felicitat. I jo me n’alegrava per ell.

—Pam! Pam! Pam!

Inclinat sobre el magnetòfon, en Walder va fer un bot. Em va interrogar amb la mirada.

—Passàvem per davant d’un blindat —vaig respondre.

Va fer que sí amb el cap, tot somrient.

—Un autèntic terror, el teu franceset.

Feia tres mesos, havien posat un aparell enregistrador i un micròfon en miniatura a la guantera del meu cotxe. Cada dissabte, a l’oficina de correus de Castle Place, escrivia una postal a la taula atapeïda de papers. Les cintes eren en un sobre tancat, enganxat amb cel·lo dins el Belfast Telegraph. En Walder entrava, s’acostava a la taula i agafava el diari. Ni un mot ni una mirada. Era pràctic. Com si no tingués res a veure amb ell ni amb mi.

* * *

Vaig descobrir l’Honoré. Una mica com s’aprèn a conèixer un vi francès. El vaig observar durant molt de temps abans d’apreciar-lo. Era diferent d’en Walder o del poli pèl-roig. Ells vivien a Belfast, en un ambient militar. Quan es reunien amb mi, feien la guerra. L’Honoré, en canvi, no era soldat, sinó més aviat un estudiant que preparava a fons un assignatura. I jo n’era el tema.

A París, ens trobàvem a la facultat de Jussieu. A diferència de Belfast, les reixes de l’edifici no estaven protegides, es podia circular lliurement per les escales i sovint trobàvem les aules obertes. Una sola vegada, després d’incidents violents entre estudiants d’esquerres i de dretes, els bidells van filtrar els alumnes. L’Honoré em va demanar una foto, per fer-me un carnet de personal universitari en cas que es repetissin els controls. Però l’endemà els vigilants havien desaparegut, i vam tornar a la normalitat. Quan feia bon temps, ens assèiem al pati, a l’aire lliure, amb les cadires manllevades a una aula. Jo enraonava, ell prenia notes. D’un tros lluny, un professor i el seu alumne. Al bar, al fons d’una aula deserta, asseguts a les taules d’un local buit, ens assemblàvem als fantasmes que ens envoltaven. Per dinar menjàvem entrepans i bevíem soda. Ni una gota d’alcohol durant les entrevistes. M’ho havia demanat com un favor. Per això em presentava amb la garrafeta de butxaca. I bevia mam d’amagatotis de l’anglès.

La primera vegada que vaig veure l’Honoré, anava vestit com un funcionari de l’ambaixada; però, a París, amb mi, preferia els texans, el coll alt i les sabates d’esport.

Al principi, l’agent britànic em preguntava coses sense importància. Em sembla que volia practicar. El que preparava l’IRA no li interessava gens ni mica.

—Jo vull saber el que pensa.

¿El que pensava l’IRA? L’Honoré volia saber qui manava entre nosaltres, si els polítics o els militars. Si hi havia dissensions i qui les encarnava. Em feia preguntes sobre l’actualitat irlandesa. A l’últim congrés del Sinn Féin, els assistents van ovacionar un orador i van fugir de la sala quan un altre va pujar a la tribuna. ¿Per què? ¿I com repercutia en l’estratègia del moviment? Tot plegat em semblava d’allò més anodí. Però la seva manera de prendre notes em recordava qui era l’Honoré. Escrivia mirant-me sense parar. No va abaixar mai els ulls cap a la llibreta. Dibuixava les lletres d’esma, reunia les frases instintivament. Els meus ulls, els seus ulls, el fil. Ell tenia por de trencar-lo o de perdre’l. Sabia que, mentre em mirava, jo gairebé m’oblidava que ell estava escrivint. De tant en tant, l’Honoré feia que sí amb el cap, mig aclucava els ulls, m’oferia una mica de comprensió. Quan jo dubtava, m’encoratjava arrufant les celles. Dos amics que la fan petar. El més gran té encisat el més jove. En tota ma vida, ningú no m’havia escoltat mai així.

Es difícil d’escriure, de dir i de comprendre, però de mica en mica vaig anar trobant gust a aquelles converses. Les meves paraules no mataven ningú, no feien patir ningú, no enviaven ningú a la presó.

—Segur que aquell paio et caurà bé —m’havia dit el poli pèl-roig, referint-se a l’Honoré.

I jo havia fet un gest d’indiferència.

De vegades, fins i tot em divertia.

—No creus que batejar un partit «Sinn Féin» és excloent per als protestants —m’havia dit un dia.

—¿Excloent?

—Dir-se «Nosaltres Sols» és excloent, sí!

Vaig somriure.

—«Nosaltres Mateixos», Honoré. Els mots Sinn Féin signifiquen «nosaltres mateixos» en gaèlic. Ens alliberarem nosaltres mateixos.

Va escriure, arrufant el nas, i va envoltar els mots amb un cercle negre.

—Quan hi poso un cercle, vol dir que cal comprovar els mots —m’havia avisat.

—Déu n’hi do les coses que encercles… —Es veritat.

El gran interrogant de l’agent britànic era la nostra actitud envers un possible alto el foc. Els nostres diaris, els nostres mítings, les nostres manifestacions reclamaven una pau durable. Volia saber si era un eslògan destinat a l’exterior o un pensament que ens crèiem de debò.

—¿Com podeu predicar coses com: «El fusell en una mà i la papereta de vot a l’altra»?

Llavors li explicava les coses, com un home a un nen. Jo tenia paciència i disposàvem de tot el temps del món. Sí, el moviment republicà estava disposat a parlar de pau, però ens calia un senyal clar de Londres. Sense aquest senyal, la nostra població ens prohibiria abandonar les armes.

—¿Fins i tot després de les vagues de la fam?

El vaig mirar ben fixament. Els contactes entre l’IRA i Londres no s’havien interromput mai. Mai. Ni durant l’agonia d’en Bobby, ni després de la seva mort i la dels seus companys. Sempre hi ha hagut, entre els dos camps, un mitjà per comunicar-se. Ell ho sabia, jo ho sabia. Que no em faci més preguntes amb trampa.

—¿Quin senyal clar?

—Un gest per als presoners.

—¿Un gest?

—O un mot, una frase que ens permeti a tots una sortida honorable.

—Es massa aviat.

—Doncs el fusell en una mà i…

Va escriure aquesta frase, després la va ratllar. Com jo, sabia que cap dels dos bàndols no aconseguiria la victòria militar a Irlanda del Nord. L’IRA no podria derrotar la força britànica. Després d’haver combatut contra els besavis, els pares i els fills, els anglesos haurien de fer-ho contra els nostres fills i els fills dels nostres fills. L’Honoré feia que sí amb el cap, tot mirant-me. Als seus ulls hi havia alguna cosa. Curiositat, interès, potser simpatia i tot, durant molt de temps vaig mirar de saber-ho sense aconseguir-ho. Un dia em va preguntar el perquè d’aquesta guerra.

—Déu ens ha fet catòlics, el fusell ens ha fet iguals —li vaig respondre.

Va marcar aquesta frase amb un cercle, només per fer-me somriure.

El 1991, vam deixar la facultat de Jussieu pels autobusos vermells importats d’Anglaterra que feien visitar París als turistes.

—Demà a les tres a Times Square —deia l’agent britànic, referint-se als vehicles de dos pisos del seu país.

Tant a l’hivern com a l’estiu, pujàvem al pis de dalt, a l’aire lliure, i triàvem amb precaució els veïns immediats. Els preferíem asiàtics o àrabs. Els escoltàvem. Si parlaven anglès entre ells, canviàvem de lloc. L’Honoré s’asseia sempre a la banda de la finestra, i jo al costat del passadís. No volia que em veiessin del carrer estant. La visita era comentada. Música i informació turística. Cada viatger tenia els seus auriculars. I nosaltres podíem enraonar tranquil·lament a mitja veu. L’Honoré baixava sempre al Louvre, jo a l’Opera. Sense cap gest de comiat. Fins un altre dia.

Quan tornava a l’amagatall, de vegades passava pel taller de l’Antoine. El mirava del carrer estant, per la finestra de la planta baixa, inclinat sobre la voluta d’un violí, amb la navalleta a la mà. Els habitants del barri es paraven sovint per contemplar com treballava. Ell no els veia, però notava la meva presència. Alçava el cap. Tot just un senyal, un gest de complicitat, el codi d’un resistent, abans de tornar a la feina. Jo sabia que el seu cor bategava molt fort. A l’altra banda del vidre hi havia el gran Tyrone Meehan, que venia secretament a participar en el combat del seu país. ¿Què feia? ¿Transportava armes? ¿Buscava itineraris? Tant se li’n donava. L’essencial era que no corregués perill en aquella ciutat, aquell carrer, aquell amagatall, i això ho devia a un lutier francès.

París em donava el coratge d’afrontar Belfast. Amb l’Honoré, brillava. Amb en Walder, caminava a frec de les parets. El meu treball amb l’un m’autoritzava a informar l’altre. Al capdavall, ¿per què no explicar a l’enemic la nostra política? ¿Què havíem d’amagar? Res. El Sinn Féin no es cansava de reclamar diàleg amb els britànics. I allà, a París, l’Honoré i jo havíem començat les negociacions de pau. Durant onze anys, ell havia estat per a mi Margaret Thatcher, després John Major, després Tony Blair, i jo per a ell havia estat l’IRA.

Però, per damunt de tot, jo era en Tyrone Meehan, combatent republicà. No renegava de res, no embrutava res. Deixava enrere el malparit de Falls Road. A París, no traïa, instruïa. Feia una feina útil, militant, fonamental, probablement històrica. Una cosa que ningú del moviment no havia provat mai. Sense l’acord dels meus caps, sense la seva autorització, jo estava en contacte directe amb l’enemic a través del seu ambaixador, i preparàvem el futur. Era vertiginós. Més enllà de l’embriaguesa. Em sentia més fort que tots i tot. Més gran que els nostres polítics, que el Consell de l’Exèrcit Republicà, que en Walder, que el poli pèl-roig. Molt més important que l’Honoré, aquest marrec de Norfolk que escrivia el que jo li dictava. No havia sentit mai aquest poder. En ma vida no havia tingut tanta força. No obeïa ningú. Feia la història del meu país. D’amagat, silenciosament, al marge dels meus, servia la meva pàtria tan bé com sabia. Era molt, però molt més útil a la pau que un ridícul tret disparat des d’una teulada contra una patrulla nocturna.

A la mirada de l’Honoré hi havia respecte. L’esclat especial, l’atenció total, la bellesa que jo no havia sabut definir eren això. L’Honoré em respectava. Es bevia cadascuna de les meves frases. Encara envoltava amb un cercle les informacions que calia comprovar. Cada vegada més poques. La paraula fascinat en va venir al cap un dia de borratxera. Era ben bé això. El mot adient. Jo fascinava l’enemic i ell em respectava. No em dominava, era jo qui el dirigia.

Una tarda de juny del 1994, quan el nostre autobús era parat al Trocadéro, vaig convertir el respecte de l’Honoré en admiració. Acabava de dir-li que l’IRA havia decidit el cessament total de les hostilitats. Em va mirar sense escriure. Durant molta estona, sense dir res. I després va girar el cap. La torre Eiffel, els turistes riallers, els venedors de records, el cel sense cap amenaça. Quan va tornar a mirar-me, em va fer l’efecte de veure un nen.

—¿N’estàs segur, Tyrone?

Tyrone. Ni Meehan ni Tenor. El nom de pila que m’havia donat el pare. Sí, n’estava segur. Ho sabia del cert. Abans de la fi de l’any. Potser a l’estiu.

—Una treva —va murmurar l’Honoré per a si mateix.

—No. El cessament complet de les hostilitats.

Encara em mirava. Com s’acarona un amic. I després em va treure els ulls de sobre per primera vegada. Escrivia. Li tremolava la mà. Era com si tingués por que aquesta fórmula se li escapés.

«El cessament complet de les hostilitats».

Va rellegir aquesta frase. La va contemplar fins al Champ-de-Mars.

I no la va marcar amb un cercle.

Els anglesos negociarien amb l’IRA. Els protestants es veurien obligats a acceptar-nos entre bastidors, després a la taula de negociacions. I vet aquí que un dia Irlanda tornaria a estar unida. Vet aquí que la frontera seria trepitjada per milers de nens riallers. Vet aquí que les nostres dones, els nostres homes, les nostres noies i els nostres soldats correrien camps a través cap als nostres germans de la República. Vet aquí les seves abraçades, els seus petons, els seus crits de joia, per fi. Vet aquí que a les nostres banderes el vent s’aixeca i hi surt el sol. Vet aquí que, tot d’una, de les ciutats als pobles, dels carrerons de Belfast a les avingudes de Dublín, dels turons de Wicklow al port de Killybegs, ens posem de genolls per resar pels nostres màrtirs i donar gràcies al cel. I els nostres germans protestants accepten les mans que els allarguem. I mai més guerra, i pau per sempre més. I jo, en un racó fosc, ni tan sols en uniforme, sense medalla, sense amics, sense crits d’hurra. Jo, dret enmig del meu poble, desconegut, anònim. Jo, que hauria fet això, tot això. Que per fi podria demanar perdó a en Danny Finley, a en Jim O’Leary, i perdó als meus somnis.