15

Killybegs, dissabte, 30 de desembre de 2006

Ahir al matí vaig tenir visita. Un cotxe es va aturar passat el pontet. Jo era al pou, l’aigua per a la nit. El vaig sentir fer marxa enrere. Vaig deixar la galleda al brocal. Va petar una porta. Vaig tornar a la cabanya de cul ar-reres. Durant tots aquests anys, havia conservat el bastó de hurling d’en Séanna, ara amagat darrere la butaca. Hi havia trenat un mànec de corda i una brida de cuiro per subjectar-lo bé amb la mà. Mentre el reforçava, no em podia estar de somriure. M’imaginava la sorpresa d’un assassí davant un home de vuitanta-un anys brandant una porra improvisada.

Vaig recular, amb els ulls fits en el terreny on s’endinsava el camí de terra. Sentia passos feixucs a la carretera. Per primera vegada vaig tenir por.

* * *

Feia tot just deu dies, l’IRA m’interrogava en un barri perifèric de Dublín. Davant meu tenia en Mike O’Doyle i un home gran del contraespionatge de l’IRA que no coneixia pas. Vaig confessar ser un agent britànic. I res més. Ja ho havia dit a la premsa, ara ho repetia als meus antics germans d’armes. De les altres coses, no n’havien de fer res.

Sense el procés de pau, ja hauria acabat amb una bala al clatell, en un abocador prop de la frontera. Però l’IRA havia deixat les armes i el meu destí formava part d’aquest compromís. No em matarien. En tenien la possibilitat militar, no pas els mitjans polítics. I jo volia que es fessin responsables del que em pogués passar. Havia decidit no fugir. Continuava al meu camp. Volia que ho sabessin.

—Torno a casa meva, a Killybegs, a Donegal.

—Calla, Meehan! —va cridar el més gran, palesant la seva sorpresa.

—Ara ja ho sabeu!

—No en volem saber res.

Pitjor per a ells. Ho sabien. Els tenia ben atrapats. Ja no era el seu soldat, ni el seu presoner, i em posava sota la seva protecció. Si em matava un lleialista, un anglès, un nacionalista d’estar per casa amb l’escopeta de caça, tothom acusaria l’IRA. I això comportaria la fi del procés de pau. Si el moviment republicà volia protegir les negociacions, m’havia de conservar viu.

—¿I ara què faig? —vaig preguntar.

—T’espaviles tu sol —em va respondre l’IRA.

Vaig quedar estupefacte.

—Acabes de firmar la meva sentència de mort, Mike O’Doyle, ¿ho saps?

Va apagar la càmera que enregistrava el meu interrogatori.

—Calia pensar-hi abans, Tyrone. No podem fer res més per tu.

* * *

Un element avançava pel camí. Rabassut, els cabells blancs tallats curts i els ulls mig clucs. Tenia les mans buides, una bossa en bandolera. Quan em va veure, es va aturar i em va fer un senyal.

—¿Tyrone Meehan?

Em vaig quedar quiet davant la porta.

—¿Vostè és en Tyrone Meehan?

—¿Per què?

—Jefffey Kerr, del Donegal Sentinel.

Amb un gest, li vaig indicar que no avancés.

—¿Com m’ha trobat?

—Preguntant, lligant caps…

Un periodista. El començament de la meva fi. Mirava la casa d’un tros lluny.

—¿Que puc entrar?

—No.

—¿M’hi puc acostar una mica?

—¿Què vol?

—¿S’hi amagarà molt de temps, aquí?

El periodista caminava lentament, com un nen que acorrala un ocell. A causa del seu pes, ensopegava amb les roderes i respirava sorollosament.

—No m’amago pas. L’únic que vull és que em deixin tranquil.

—¿Es queda aquí o se n’anirà a un altre lloc?

—No me’n vaig enlloc. Faci el favor de tocar el dos.

—Aquests dies se’n parla molt, de vostè.

—Com pot veure, sóc al mig del camp i no faig cap mal a ningú. Foti el camp ara mateix!

Aquell element va esbufegar fort. Va llançar a la meva porta la mirada desolada del qui té barrat el pas. En acabat va alçar una mà i va tocar el dos.

—¿Qui li ha donat la meva adreça?

El periodista va fer un gest. Ni tan sols es va girar.

—Donat no. Venut!

—¿Qui?

—Un amic seu, en Timy Gormley.

Vaig bellugar el cap. En Timy Gormley, vaig repetir en veu alta. «El rei dels molls». Vaig comptar. Des de feia seixanta-cinc anys, era la primera vegada que sentia aquell nom. Quan el vaig deixar, el cap de la banda, ple de nyanyos, buscava les pessigolles a en Joshe Byrne, el follet de cara gravada. Amb els anys, en Joshe havia esdevingut un capellà vell, en Timy continuava sent un malparit i jo ja no era res.

Vaig esperar que la porta petés. Que el cotxe se n’anés. Vaig entrar a casa. El foc gairebé apagat. Llavors em vaig posar un altre jersei sobre el primer. I després em va venir vertigen. Em vaig asseure a taula. Veia mentalment el periodista, al camí, de perfil, en un estrany equilibri, amb el braç esquerre darrere l’esquena. Cada vegada que jo em bellugava, ell també. Ho trobava estrany, però no sospitós. I, de cop i volta, ho vaig entendre. La bossa, la posició, la mà tirada enrere per no fer pantalla. El periodista filmava. M’havia filmat. Havia captat la cabanya, l’avet, l’entorn, la meva cara mal afaitada, els meus ulls cansats, els pantalons massa grans i les sabates enfangades. Em pensava que ell havia abandonat massa de pressa, però no havia renunciat a res. No havia tret ni bolígraf ni llibreta. Sabia prou bé, venint cap aquí, que jo no li confiaria res. Que tornaria a la redacció del diari sense confessions ni planys. No havia vingut a robar-me els mots, sinó la imatge.

No vaig sopar. El Donegal Sentinel no en podia fer res, d’un film. El periodista publicaria una foto a la primera pàgina i vendria la resta a la televisió. Jo ho sabia. N’estava segur. Tampoc no vaig dormir. Em vaig quedar a la taula, amb el cap entre les mans i l’anorac sobre les espatlles, contemplant com ballava la flama de l’espelma.

Aquesta tarda no he pogut traspassar la porta del Mullin. Quan he arribat a Bridge Street, dos homes han girat el cap. Una dona ha canviat de vorera. L’amo m’esperava davant la porta del pub. Era la meva hora de beure, i ell ho sabia. He alentit el pas. S’ha posat al mig de l’entrada. L’he interrogat amb els ulls.

—No volem merder, Meehan.

—¿Quin merder?

—Surts al diari, a la tele. Som gent senzilla, ja ho saps. Tot això és massa gran per a la nostra tranquil·la ciutat.

M’he posat les mans a la butxaca. He renunciat.

—Compra’t les cerveses a la botiga i beu-te-les a casa teva. Es el millor que pots fer.

S’ha obert la porta. Ha sortit un paio. S’ha posat la gorra, ha saludat l’amo, m’ha evitat amb els ulls. Al darrere, la sala era plena de gom a gom. La taula del pare no hi era, ni el penja-robes. Havien desplaçat la màquina de tabac. Ara ocupava el meu lloc.

—Em sap greu, Meehan.

No era veritat. No li sabia pas greu. Ha entrat al seu bar. He mirat una última vegada, mentre la porta batent es tancava darrere seu. Les fustes fosques, el vell taulell, els llums daurats, els tamborets alts, els gravats, el sostre negre i vermell, els compartiments del fons, el coure dels aparells d’on raja la cervesa, les ràfegues de calor i la remor de la gent. No he tocat el dos de seguida. He traspassat el carrer i m’he repenjat d’esquena a la paret del davant. Esperava que s’obrís la porta.

—Au, vinga, Tyrone Meehan! Vine! Una última cervesa de record! Servida tres vegades, i a la taula rodona, com de costum! En honor al teu pare i en homenatge a tu. En memòria del marrec que no gosava entrar, ni travessar la sala, que estossegava per culpa del fum, que mullava els llavis a l’escuma dels grans gots oferts, que escoltava cantar en Patraig Meehan, que el venia a buscar quan estava borratxo i l’acompanyava de nit pas a pas. A tu, Tyrone Meehan! Abans que tots els Timy Gormley de la terra i del cel no et facin la pell!

He comprat una ampolla de whisky. He caminat per la seva ciutat. Fins a la torre fortificada. Feia fred. El gebre ho cobria tot, l’herba, els esbarzers, els arbres, els mu-rets de pedra. Un dia, el pare m’havia dit que la mare es mereixia viure en un castell. Que es matava pencant per nosaltres, els seus fills. Era en ple estiu. Una pluja lleugera i salada. Em va portar a la torre. Caminava de pressa, no m’esperava. Quan hi vam arribar, es va asseure a les roques, de cara a les ruïnes. I em va explicar la història d’aquella torre mestra. Hi vivia una dona, bellíssima, amb el marit, molt feliç. Un comte, un príncep, no ho sé ben bé. Algú que tenia una feina. Quan va néixer el primer fill, van caure les primeres pedres de la torre. Amb el segon, encara d’altres. I com més augmentava la família, més s’enfonsava la torre. Un dia, el príncep va tocar el dos enfadat i la princesa es va morir, esclafada per un bloc immens que s’havia desenganxat de la teulada.

—¿I els fills? —vaig preguntar.

El pare es va aixecar. Caminava al davant, amb els seus passos de pare.

—¿Els fills? Van ser transformats en corbs.

Amb el dit assenyalava un ocell negre al cel.

—Guaita, aquest és en Francis.

Jo caminava darrere seu, amb passets porucs. Plorava en veu baixa. No volia fer malbé la nostra casa. No volia que el pare toqués el dos. No volia que la mare es morís. No volia esdevenir un corb.

Tenia sis anys.