7

L’oncle Lawrence es va morir el 17 de març de 1942, dia de la festa de Saint Patrick. Una teulada va cedir de sobte sota el seu pes. Va relliscar i va caure d’esquena, un cop al clatell, va quedar de cara al cel i amb els braços separats. El dia del seu enterrament, em va fer l’efecte que tot Irlanda hi era. Darrere l’home en kilt^[4] safrà que tocava la gaita, la mare obria la marxa, amb una corona esquifida a les mans. Després venien la Róisín, la Mary, l’Aine, el petit Kevin, en Brian, en Niall i en Séanna. Jo portava la menuda Sara, al primer rengle dels homes.

En Lawrence Finnegan no formava part de l’IRA, però el moviment l’havia honrat amb la bandera. La portava un fianna, encorbat sota el vent. Érem uns quants centenars. Moltes cares vingudes d’altres llocs. En Séanna i en Tom Williams van ajudar a traginar el taüt, jo no. Va passar d’espatlla en espatlla sense que ningú no em fes cap senyal. Era massa jove, o massa escanyolit, només bo per acompanyar els morts. No estava trist. A Irlanda, però, la tristesa és el que es mor en últim lloc. Jo caminava amb els veïns, els amics, els expresos, seguia els soldats de l’IRA, tres llargues columnes negres estirades per l’avinguda. Estava orgullós d’aquella gentada, content de pertànyer alhora als Meehan i als Finnegan. Orgullós també de caminar seguint els passos de l’oficial Williams, el meu cap.

Les dones del barri murmuraven que en Tom Williams tenia massa penes al fons del cor. Els homes deien que la mort recularia davant els seus ulls. Sempre amb les celles arrufades, amb els solcs de dolor. Quan una emoció el sufocava, es tornava pàl·lid. Patia. Respirava malament. L’asma l’ofegava des de petit. Una vegada el vaig fer riure. Vaig saber que el nen Tom s’amagava darrere tanta melancolia.

El dia de l’enterrament, ell i jo vam parlar dels nostres morts. De la seva germana, Mary, fulminada per una meningitis als tres anys. De la seva mare, que també es deia Mary, que va traspassar als vint-i-nou anys en donar a llum una nena, morta al seu torn sis setmanes més tard.

—La culpa és de la misèria, no pas de la vida —deia en Tom.

Llavors vam parlar de la misèria. De la Gran Fam. Dels nens sense sabates, amb els peus enfangats. De la lepra del pa, que regalima de la comissura de les boques mal alimentades. Del meu pare, mort de gebre. Compartíem la mateixa ràbia. I el mateix odi. Com nosaltres, en Tom Williams havia fugit del seu barri. Una bomba lleialista llançada a un grup de nens que jugaven en un parc. Uns quants morts. I en Terry Williams, el seu oncle, va anar a parar a la presó per haver defensat el seu carrer. Però no pas els assassins protestants. Era injust. Tot era injust. Estàvem sols al món, la nostra guerra eclipsada per una altra guerra que no era nostra. Tot el món apartava els ulls. Calia comptar amb nosaltres sols, amb nosaltres mateixos. En Tom estava sense feina, com tots els homes dels nostres barris. Com en Séanna i jo ho hauríem estat si l’oncle Lawrence no ens hagués deixat les seves eines, els raspalls de fregar, les paletes, les escombres d’escura-xemeneies. En aquest país no hi hauria mai feina per a nosaltres.

Va encendre una cigarreta. Me’n va atansar una entre tres dits, la primera de la meva vida. La vaig agafar. Per tancar una mica els ulls enmig del fum com fan els homes. En Tom, assegut en una escalinata, observava el carrer. Com ell, m’havia afluixat la corbata negra i obert el coll de la camisa. Em va parlar de la Pasqua i estava preocupat. Tan sols tenia dos anys més que jo, però se’m feia difícil reconèixer la seva joventut. En Tom Williams tenia la cara arrugada i la mirada d’un viudo. No he notat mai tantes ferides a la veu d’un altre home.

* * *

Els anglesos havien prohibit les concentracions el diumenge de Pasqua de l’any 1942. Nosaltres, però, havíem decidit no creure. Ningú no ens impediria celebrar la insurrecció del 1916 i retre homenatge als herois de la República.

El moviment havia previst tres processons il·legals a Belfast, protegides pels fianna en uniforme. Quan li vaig preguntar què faríem si la policia intervenia, en Tom va somriure.

—Estaran molt enfeinats amb nosaltres —va respondre el meu cap.

Vaig obrir els ulls de bat a bat. Volia saber el que preparava l’IRA.

—¿També vols el nostre organigrama?

Em vaig posar vermell. Vaig fer que no amb el cap, aspirant una gran glopada de fum per callar.

—Cadascú la seva feina, Tyrone Meehan.

I tot seguit es va aixecar. Posant-se els dits a la tem-pla, em va saludar com un soldat. Al davant, dos óglachs van sortir de la foscor per protegir els seus passos.

—A reveure, fianna! —va exclamar en Tom Williams.

El vaig veure que s’allunyava per Bombay Street, amb tres ombres per a ell sol. Va tombar a la cantonada. Ell xiulava God save Ireland!, jo vaig prémer la sliotar blanca. Tenia por per tots nosaltres.

El diumenge de Pasqua, la mare ens va vestir per anar a missa. Jo duia una vella camisa blanca d’en Séanna. I en Niall, un dels meus pantalons. El meu uniforme de fianna estava amagat sota la manta de la Sara, al cotxet. El carrer era desert, però hi havia un ambient tens. Una mica pertot arreu dels guetos nacionalistes, les portes amigues s’obrien per als joves rebels. Ens preparàvem de dos en dos, als patis interiors, amagats als penja-robes, sota les taules, als patis dels col·legis, a les cofurnes dels pubs. Quan vam arribar davant la botiga de queviures Costello, la Sheila va obrir la porta. La meva família es va aplegar al voltant del cotxet, com si volgués consolar la Sara. Em tapaven. Em vaig esmunyir a casa dels Costello mentre els Meehan continuaven caminant cap a l’església.

En Danny Finley es vestia en silenci al capdamunt de l’escala, sota la mirada d’un Jesús trist. Asseguda als esglaons, la Sheila em mirava mentre em posava els pantalons curts negres. Em vaig posar vermell. L’estimava. Els temps eren massa tímids per gosar, i la ciutat ho sabia tot dels seus fills. Una mà n’agafava una altra i tot seguit un reguitzell de dits l’assenyalaven. No era ni malèvol ni burleta. Però feia l’efecte que sempre se celebrava un judici darrere la cortina. Els anglesos vigilaven els nostres gestos, l’IRA vigilava el nostre compromís, els capellans vigilaven el nostre pensament, els pares vigilaven la nostra infantesa i les finestres vigilaven els nostres amors. No hi havia res que ens pogués amagar.

—Els anglesos! Els anglesos! —va bruelar una veu jove al carrer.

La Sheila es va aixecar de cop i va baixar l’escala. En Danny continuava posant-se la camisa. La calma era la seva manera d’esverar-se.

—Merda, a la màniga hi falta un botó —va grunyir el meu company.

Havia apedaçat un genoll dels seus pantalons.

A fora, un blindat amb altaveu repetia que totes les concentracions eren il·legals. Que manifestar-se en temps de guerra era un acte de traïció. En esclatar les hostilitats amb Alemanya, els camions militars voltaven pels nostres barris cridant els joves catòlics a posar-se l’uniforme britànic. Ben pocs van respondre a la crida. Pel maig del 1941, més de dos-cents mil nacionalistes en edat de lluitar havien fugit de Belfast, uns quants milers dormien als camps o als turons entorn de la ciutat a fi d’escapar dels sergents reclutadors. Els nostres pares, les nostres mares, les nostres famílies es manifestaven als carrers per milers cada dia refusant que els seus fills morissin pel rei. El 27 de maig, Londres renunciava al reclutament obligatori a Irlanda del Nord. Els protestants de l’Ulster eren els únics que se n’anaven a lluitar per la seva bandera.

La mare havia planxat acuradament el meu uniforme. Una camisa verd fosc, la jaqueta del mateix color, amb coll tancat, muscleres, dos rengles de botons de coure, un cordó blanc per lligar el xiulet i un fulard carbassa. El cinturó era del pare, i també havia heretat la seva corretja d’espatlles. El camió enemic s’allunyava. Em vaig clavar la insígnia dels fianna sobre el cor, la pica dels insurrectes del 1789 amb un fons de sol abrusador. I en acabat ens vam asseure al capdamunt de l’escala. Esperàvem les ordres. M’havia posat el barret de feltre d’ala ampla, en Danny havia deixat el seu sobre els genolls. Robàvem grans quantitats de barrets Baden-Powell a les botigues d’escoltisme de Dublín i de Cork. Irlanda i la Gran Bretanya perseguien el nostre exèrcit secret, però no podien prohibir pas els nostres barrets.

Els fianna vam sortir al carrer gairebé alhora. En Danny i jo estàvem drets, darrere la porta d’entrada de la casa dels Costello. La Sheila guipava darrere la cortina enretirada amb un dit. El seu pare tenia la mà al pom. Esperava. Un xiulet metàl·lic. A l’altra banda del carrer, es van obrir dues portes i van aparèixer quatre escoltes. Nosaltres també vam sortir. En Danny ens va fer posar en fila a la vorera. Érem deu. I deu més al davant, que sortien de l’atzucac. I encara n’arribaven més per Kashmir Road.

—Esquerra! Esquerra! Esquerra, dreta, esquerra!

La veu d’un oficial. Ens vam posar a desfilar cap a Falls Road. Jo tremolava. Quina cosa més absurda! Jo tremolava i em petaven les dents. Havia somiat tant aquell moment heroic. Jo, en Tyrone Meehan, desfilant amb uniforme i marcant el pas. I vet aquí que tenia por. O fred. No ho sabia ben bé. Duia el barret calat fins als ulls i no gosava tirar-lo amunt. Les noies de les Cumann na gCailíní arribaven de Leeson Street, amb les faldilles verdes i els cabells recollits. Braç dret, braç esquerre, balancins d’exhibició. Nosaltres avançàvem pel mig de l’avinguda com un exèrcit de nens.

La Sheila ens seguia. Traginava els nostres vestits en una bossa. Cada escolta anava seguit a distància d’una mare, una germana o una amiga. Quan van aparèixer les nostres banderes, vaig tenir llàgrimes als ulls, una rialla d’alegria, el ventre ple de crits. La senyera tricolor de la nostra República era immensa. Encara no havia vist mai el verd, el blanc i el carbassa onejar lliurement sota el cel. L’estendard dels fianna era magnífic, amb serrells d’or i un sol esquitxat de blau cel. Un vailet duia els colors nacionals, una noia l’emblema dels fianna.

Nosaltres ocupàvem el carrer. L’havíem arrabassat als soldats anglesos, l’havíem pres als bombarders alemanys. Aquell carrer era irlandès. Reconquerit per una colla de marrecs vestits de soldats. La població esperava a les voreres, davant les portes. Al voltant, homes de l’IRA de paisà donaven ordres curtes. Mentre les banderes avançaven, la població nacionalista arribava de tot arreu. Emocionada, preocupada, de festa o amb neguit. Una gentada bonica i digna. Dones, centenars de nens, homes, vellets que es prenien per oficials i ordenaven als nois que fessin les files més rectes. Una banda de músics s’havia posat al capdavant. Unes quantes flautes, tres tambors i acordions. Tocava God save Ireland!, seguint el ritme de la desfilada. Jo estava en un costat, entre carrer i voravia, com els altres fianna. Teníem l’ordre de protegir la multitud. Dels lleialistes de Shankill, a uns quants carrers d’allà, i dels soldats britànics si apareixien. Homes més grans traginaven, amagats en un sac, bastons de hurling, garrots clavetejats. Però no armes. Eren per defensar-nos, no pas per atacar.

Arribats a la cantonada de Conway, es va donar l’ordre de dispersió. De cop i volta. Encara érem lluny del cementiri. Dos homes van pujar al sostre d’un camió i, amb les mans alçades, van cridar a la gent que se n’anés.

—Pugeu a les voreres! Ara mateix! No torneu sols a casa vostra! Si quedeu aïllats, barregeu-vos amb un grup!

—No més de cinc persones juntes! —va bruelar l’altre.

Jo coneixia el més gran. Ens havia ensenyat la Gran Fam.

Jo xiulava, amb els braços separats, per dispersar la desfilada.

—Feu córrer la veu! Camineu per les voreres, a un pas normal!

En Danny Finley es va enfilar al camió.

—Els fianna es canvien aquí, ara mateix! I cadascú s’ajunta amb el seu cumann!

La Sheila va arribar corrents. Va abocar la bossa de vestits a la vorera. Jo estava en calçotets. Tant se me’n donava. Ella va entaforar el verd rebel dins el sarró. Va aixafar els barrets. Al nostre voltant, la gent es dispersava tot murmurant. El carrer no tenia por. Estava intrigat. ¿Què havia passat? ¿Per què aturar la desfilada enmig de la commemoració? Una dona jove va arribar ràpidament a l’altura de la Sheila. Li va prendre la bossa de la mà, sense ni un mot ni una mirada. La va amagar sota l’abric mentre s’enganxava al braç d’un home. Van travessar l’avinguda. Ella caminava amb penes i treballs, tenia una mà sobre el ventre com una futura mare. I ell feia veure que la tranquil·litzava. No coneixia aquella dona ni aquell home. Però sabia que la nostra bossa al vespre seria al local, hi arribaria per camins tortuosos i d’una mà desconeguda a una altra.

D’ençà de la meva arribada a Belfast, aquelles imatges em tranquil·litzaven. Eren senzilles i boniques. Com les portes obertes al nostre pas quan fugíem. Com el te de nit ofert per una dona que ens havia sorprès al seu jardí. Com la confessió, simulada a genolls per un capellà, quan la bòfia m’havia perseguit fins a la seva església. Com el jersei negre, posat a les meves espatlles per un veí, mentre jo feia guàrdia en un carrer al mes de novembre.

—Allà on és, el meu fill no l’ha de menester.

—Go raibh maith agat.

Li vaig donar les gràcies en gaèlic. L’home va somriure. Em va mirar més bé.

—Te! Un regal de l’Estat Lliure!

I tot seguit va riure, lligant les mànigues de llana tri-cotada damunt el meu pit.

Un avió de reconeixement britànic sobrevolava el nostre barri. La quitxalla li feia el gest de «Fote’t» amb el dit del mig aixecat, esperant que xoqués contra la barrera de globus captius que dominava la ciutat. Falls Road havia tornat a la seva circulació escarransida. Tenia les voreres plenes de famílies. En pocs minuts, ni rastre dels fianna, ni dels rebels ni dels manifestants. Tan sols els habitants que tenien pressa per prendre el te.

* * *

Els anglesos acabaven de capturar en Tom Williams i, amb ell, cinc homes de la companyia C. El segon batalló de la brigada de Belfast perdia un dels seus caps. Ens havíem reunit al local, al voltant del ring desert. Per precaució, en Danny només havia encès una animeta. Les notícies arribaven de tot arreu. Circulaven pel barri, cada vegada més dolentes.

Per tal de protegir la nostra manifestació, en Tom i els seus soldats havien obert foc, a Kashmir Road, contra una patrulla de la policia. En Tom va ser ferit. Havia donat l’ordre de replegar-se, però els policies els havien empaitat com gossos de presa. A Cawnpore Street, els nostres homes van aprofitar les portes obertes. Un policia va entrar a la força en una casa. Es deia Patrick Murphy, era catòlic. Vivia a Falls Road i tenia nou fills. Tothom el coneixia. El van pelar a la sala d’estar.

—Era un porc policia! —va bramar en Danny Finley.

Però, malgrat tot, era catòlic.

—Un traïdor de merda! —va grunyir un altre cop en Danny.

Vam fer que sí amb el cap, però els nostres cors de fianna estaven desconcertats. L’IRA acabava de liquidar un dels nostres. O gairebé. Un catòlic sense feina que alimentava la seva família com podia.

—Disparant-nos a l’esquena, ¿eh?

D’acord. Però, així i tot, era de la nostra carn. La pell britànica era un cuiro animal. La seva sang no tenia el mateix color que la nostra. Era sang de soldat. Més espessa, més negra, més bruta. En disparar contra en Murphy, acabàvem d’obrir-nos les venes.

En Danny em va sacsejar per les espatlles. Em va demanar que el mirés als ulls. Més que això! De fit a fit als ulls! ¿I què hi veia, als seus ulls? ¿Un assassí irlandès? No! És clar que no! Calia que jo em corregís i aprengués. Calia que jo tornés a començar des del començament. No era pas una guerra entre protestants i catòlics! Wolfe Tone, el pare del republicanisme, era protestant. ¿I què? ¿Quina diferència hi havia? Un protestant podia ser de l’IRA, un catòlic es podia disfressar de soldat del rei. ¿I doncs? ¿Qui era el nostre enemic? ¿El protestant de l’IRA o el catòlic amb l’uniforme britànic? ¿A qui havíem de combatre?

—¿Ho entens, Tyrone Meehan? Lluites per la República Irlandesa, no pas per Roma! Els capellans, els has deixat a l’altra banda de la frontera. No barregis les coses. ¿D’acord?

Érem una vintena de galifardeus al local. En Danny ens va mirar. Volia veure si tot havia quedat ben clar.

—A la policia reial, hi ha menys catòlics que dits en aquesta mà. El qui s’hi enrola coneix els riscos. En Murphy servirà d’exemple.

Tot seguit va rectificar la seva posició. Cames separades i mans a l’esquena. Va adoptar la veu de cap de la colla.

—Na Fianna hÉireann, ferms!

Vam rectificar la posició. Mans al llarg del cos i barbeta alçada.

—Na Fianna hÉireann, de genolls!

Un sol moviment, seriós i digne. Tots alhora sobre el ciment.

Ell també es va agenollar. I va tancar els ulls.

—En nom del Pare, del Fill…

I vam resar en veu alta, per l’ànima grisa d’en Patrick Murphy.

* * *

Els anglesos van condemnar a mort els sis combatents de l’IRA, però sols van executar en Thomas Williams. Davant els jutges, el meu amic va reivindicar el comandament de l’operació i la paternitat dels trets mortals.

Encara que havia estat ferit, que s’ofegava, fulminat per un atac d’asma, que la seva arma havia caigut, ho va assumir tot. El govern irlandès va demanar clemència. El Vaticà va esperar en va un gest de misericòrdia. A en Tom, el van penjar el 2 de setembre de 1942, al pati de la presó de Crumlin, a Belfast. Tenia dinou anys. Va ser enterrat com un gos, al mateix recinte de la presó, en terra captiva, sense creu, sense placa, sense res seu. Els anglesos ens privaven del seu cos.

—He conegut el més valent dels valents. Ha caminat sense dubtar cap al patíbul. L’únic que tremolava era en Thomas Pierrepoint, el botxí —va explicar el pare Alexis als presos reunits a la capella.

—No reseu per en Tom Williams —va dir el capellà de la presó—, demaneu-li que resi per vosaltres. Perquè ara en Tom és un sant al paradís.

Llavors en Tom ens va guiar.

A tota la ciutat, els grups van atacar la policia i els Ulster Guards a cops de totxo. Van incendiar una comissaria. A Crossmaglen, trenta óglachs de l’IRA van atacar el fort britànic per emportar-se un oficial i penjar-lo. L’operació va fracassar, però van pelar un policia. Dos més van caure al comtat de Tyrone. El quart va ser liquidat a Belfast mentre empaitava uns llançadors de bombes. Estàvem trastocats, bojos de ràbia, borratxos de venjança. A la primera pàgina del Belfast Telegraph, un periodista escandalitzat explicava que dos republicans havien desafiat uns soldats americans fent la salutació nazi.

El pare Alexis també va explicar que en Tom, mentre anava a la mort, xiulava God save Ireland!, el nostre vell himne nacional! El que cantàvem en família, als pubs, a les manifestacions, als estadis. El que taral·lejàvem quan ens encreuàvem amb les patrulles britàniques.

El que cantàvem fins a quedar sense alè, amb les mans plenes de pedres.

* * *

A l’octubre del 1942, van empresonar el meu germà Séanna. Sense càrrecs, ni procés, ni sentència. Es tractava de treure de circulació els més tossuts. El 3 de gener de 1943, ens va tocar a mi i a en Danny Finley. Em van fer mal els braços durant una setmana. L’esquerre, engrapat pel policia, el dret, agafat per la mare. Hostilitat, amor, dues taques negres iguals que em masegaven la carn.

Van venir a altes hores de la nit. Vaig rodolar per l’escala, estirat pels cabells i el coll de la camisa. Dormia vestit, els esperava. El petit Kevin plorava, en Brian i en Niall ploraven, la menuda Sara xisclava al bressol. Un policia em va donar cops a l’ull amb la culata del fusell. Va pegar a la mare. Al braç, a la cara, perquè em deixés anar. Ella va caure, amb les mans davant la boca. La mare a terra. El meu primer autèntic crit de venjança. El que fa aixe-car-se i combatre. Que dóna cops de puny al ventre quan el cor dubta. La mare a terra. Els seus llavis, la meva cara, la seva saliva i la meva sang. Havia agafat el rosari, me l’atansava amb les dues mans, invocava a crits la Mare de Déu mentre ells se m’enduien. Per primera vegada vaig demanar ajuda a l’odi.

Al carrer, més amunt, de cara a la paret i amb les mans enlaire, en Danny i uns quants homes. Des de les teulades es llançaven llicorelles. Picaven contra el metall de les autometralladores. Ens van fer pujar a un camió. Puntades de peu, cops de puny, ràbia. Alguns policies van disparar amb el fusell contra les finestres. Eren els B-Specials, els pitjors de tots, els assassins del nostre poble.

* * *

Vam arribar a Crumlin a últimes hores de la tarda. Deu irlandesos caminaven pels passadissos els uns darrere els altres, encadenats pels turmells i els canells.

En Danny i jo érem els més joves.

—Pel que veig, ara els fianna recluten a les llars d’infants —va comentar, rient, un detingut.

El cos d’en Tom Williams havia estat profanat en aquesta presó. M’havien descrit el lloc. Parets de totxos embrutades d’un gris blanquinós. La pintura feta malbé, arrencada, inflada, amb taques de dits, de soles de sabates i d’humitat. El terra de rajoles vermelles. Els corredors metàl·lics, les passarel·les, les escales de ferro en espiral, els sostres de volta, els passadissos estrets i infinits. Les cel·les amb portes negres. Tot això ho sabia. Però no m’havia imaginat ni el soroll ni la pudor. Un guirigall de crits, de protestes, d’ordres, de lladrucs humans. El metall de les reixes altes, l’espetec de les portes, el grinyol dels ferros sobre el terra, les parets, els passos clavetejats. M’havien parlat de la solitud de les presons, no pas del seu xivarri. Vaig quedar estupefacte. I, a més, tot feia pudor d’home malalt: la suor, l’alè, la quisca, el menjar, la merda, els pixats. En arribar a l’ala B de la presó, em vaig posar les mans al nas, estirant la cadena dels altres.

—Quin tuf de porc irlandès, ¿eh, nen rebel? —va burxar el guardià.

—No responguis!

Ordre d’en Danny, que caminava darrere meu.

—La teva mare, ¿no fa la mateixa pudor entre les cuixes?

Jo contemplava el dia fosc per les claraboies enreixades.

—¿Et recorda la teva cort de porcs, oi?

—Es un nen! Deixeu-lo tranquil —va exclamar un altre pres.

Sense ni un mot, els carcellers se li van tirar al damunt. Ell va caure. Nosaltres vam caure. Els guardians ens atonyinaven i, alhora, ens escopien. Nosaltres provàvem de protegir-nos. Jo estava estirat a terra i donava puntades de peu a l’aire. Van arribar més guardians baladrejant. Uns deu, corrien amb les porres alçades. Es van posar d’esquena a la paret, els uns davant dels altres, amb nosaltres al mig. Pegaven tots alhora, com si fos un passadís de llenyataires. Ens esclafaven els braços, les cames sota els talons. Jo xisclava de dolor. Els altres cridaven de ràbia. Tot de punys invisibles aporrinaven violentament les portes de les cel·les.

—IRA! IRA! IRA!

Ja no notava la pudor de la presó ni sentia el seu soroll metàl·lic. Tenia sang a la boca, les orelles en flames, el nas esclafat. El xivarri era dintre meu. Vaig pensar en els cops del pare. El meu cap de pedra. Els meus ulls roents. Les meves galtes empastifades de bava per fer-li creure que eren llàgrimes. Es va sentir un xiulet brusc. Dos guardians ens van tirar un cubell d’aigua glaçada. En arribar, tenia fred a causa de la por, ara estava glaçat de dolor. Estàvem barrejats al mig del passadís dels presos, un garbuix de carn i de cordes. Els carcellers panteixaven. Ens miraven sense dir res, amb les porres a la mà. Va arribar un oficial. Va encendre una cigarreta.

—Demà a la cel·la. Ara no es mouen d’aquí.

I tot seguit va tocar el dos.

Ens vam quedar durant tota la nit tal com estàvem, apilats damunt el formigó llefiscós de sang i d’aigua. Jo estava estirat d’esquena, amb el peu d’un company al coll, la galta d’un altre enganxada a la meva galta i el pes mort d’en Danny sobre les cames. Algú havia vomitat. Vaig aclucar els ulls sense dormir. Tremolava. Llavors vaig sentir una veu, un filet gairebé imperceptible.

—¿Tyrone?

Era en Danny, que xiuxiuejava.

Jo tenia sang a la boca, escuma marró als llavis.

—Si em sents, mou el peu.

El vaig bellugar una mica.

—¿Que em sents?

El mateix gest dolorós.

—Doncs escolta. Es una unitat de l’IRA que fa una emboscada a una patrulla britànica, al camp, per la banda de Crossmaglen. Els anglesos passen cada dia a les cinc. A les cinc i deu encara no han donat senyals de vida. El capità Paddy mira el rellotge i diu: «Merda, espero que no els hagi passat res».

Vaig tenir una convulsió. Una rialla. Un dolor al tòrax i al ventre.

—In ainm an Athair, agus an Mhic, agns an Spioraid Naoimh…

Vaig recitar interiorment el parenostre en gaèlic…

I en Tom Williams resava amb mi.

L’endemà em van tancar en una cel·la, tot sol. En els meus tres metres per dos, un llit de ferro, una tauleta de nit, una galleda per als excrements i la tassa d’un vàter. Dos ganxos a la paret per a la meva roba. Un sostre de volta de totxos pintats de color crema, un terra de sang coagulada, una claraboia alta que afeblia el dia. El meu primer calabós. I les meves primeres llàgrimes, que esperaven els fes un senyal. D’ençà que havia arribat, estava massa abassegat per l’orgull i el dolor. Però, un cop tancada la porta i encerclat de parets, jo no tenia més que disset anys. Ni fianna, ni republicà, ni tan sols irlandès, soldat de res i de ningú. Vaig plorar, estirat al llit, amb els genolls contra el pit i les mans encreuades sota la barbeta. En aquell moment vaig comprendre que la meva vida s’asfixiaria entre aquelles parets captives i el meu carrer encerclat amb filat espinós. Entraria, sortiria, i així fins al darrer alè. Les mans lliures, lligades, un altre cop alliberades per empunyar un fusell tot esperant les cadenes. Sense saber si la mort m’esperava a fora o a dins.

—Aquí no es dorm! Assegut o dret! —va bramar un guardià, mirant per l’espiell.

Em vaig posar a caminar. Tres passes, dues passes, al llarg, de través, anada, tornada, canviant sovint el ritme per no avorrir-me.

El 8 de març de 1943 vaig fer divuit anys. Ho havia dit a alguns companys. Vaig sentir les seves veus. Cridaven a l’interior de les cel·les.

—Lá Breithe shona dhuit, wee Tyrone!

Per molts anys, petit Tyrone!

Veus d’homes, esquerdades per l’alcohol, el fum, afeblides pels crits i la presó.

—Prohibit parlar en irlandès! —va baladrejar el guardià, picant a les portes.

La nostra llengua era una arma. Els carcellers ho sabien.

El diumenge 14 de març, durant la missa, se’m van acostar dos presos. L’un immens, l’altre més petit. El pare Alan no dominava el seu ramat de pecadors. Alguns cantaven els càntics i responien al mossèn, però d’altres aprofitaven l’ofici per bescanviar notícies. Encara que enraonar entre nosaltres estava prohibit, fins i tot quan passejàvem, a l’església es tolerava la gatzara. Els guardians feien els ulls grossos. Una hora de llibertat per no tornar-nos bojos.

—Dilluns vas fer divuit anys, ¿oi? —em va preguntar el corpulent.

Deu companys més es van acostar de sobte, girant-se d’esquena i formant una muralla. Vaig quedar destarotat pel moviment d’encerclament. Jo no coneixia el qui em parlava. Vaig fer que sí amb el cap.

—Sí, divuit anys.

—¿Ets germà del lloctinent Séanna Meehan?

¿Lloctinent? ¿En Séanna era lloctinent?

—Sí.

Un gest dels ulls. Jo estava molt sorprès. Vaig fer veure que ho sabia.

—Ara, fianna, pots triar el que faràs quan surtis: tornar a casa teva o lluitar amb nosaltres.

—No hi estàs obligat —va dir l’escanyolit—. Hi ha altres maneres d’ajudar la República.

—Estudiar, per exemple —va aclarir el primer.

Vaig fer que no amb el cap. A Killybegs era un mal alumne. No vaig entendre mai l’interès d’estudiar matemàtiques o lògica. M’agradava el gaèlic, l’anglès, la història. I para de comptar. Els capellans ens estiraven els cabells. El pare em pegava quan treia males notes. A la mare li costava llegir el missal.

—Estava sota les ordres d’en Tom Williams.

Ho vaig dir de sobte. Ni per vanitat ni per insolència. Volia que aquells homes sabessin que no acabava d’arribar del poble. El corpulent va assenyalar l’escanyolit amb el cap.

—En Joe estava amb en Tom quan el van detenir.

—Joe Cahill —va murmurar l’altre, allargant-me la mà.

—Darrere meu, el capellà llegia l’epístola de sant Pau als romans.

—«Es van abandonar als seus vans pensaments i se’ls va entenebrir el cor insensat».^[5]

La paret d’homes es va estrènyer al meu voltant. Vaig alçar la mà.

—Juro fidelitat a la República Irlandesa i a l’IRA, el seu exèrcit —em va xiuxiuejar el primer pres.

—Juro fidelitat a la Phoblacht na hÉireann i als Ólaigh na hÉireann.

—Juro fidelitat a la proclamació del 1916 i faig la promesa de lluitar per l’edificació d’una república socialista…

El mossèn resava en veu baixa. Es va posar a renyar-nos. El pare Alan no era el pare Alexis, que havia acompanyat un màrtir com en Tom. Aquell capellà ens odiava.

—«Pretenent de ser savis, es tornaren necis, canviaren la glòria del Déu immortal per una imatge que representa un home mortal, ocells, quadrúpedes i rèptils».^[6]

El seu sermó era tremolós, la meva promesa xiuxiuejada. Jo sabia que s’adreçava a mi. Ell coneixia els presos. Estava assabentat dels nostres estratagemes i de les nostres martingales. Cada diumenge, es fixava en les notes que passaven d’una mà a l’altra, en els objectes, en els senyals. Sabia el que significava l’absència d’un pres o la presència d’un altre. Havia observat l’enrenou que m’envoltava. Sabia que al mig d’aquell grup tancat un jove jurava fidelitat. Sense soroll, un pecador estava trencant el pacte de pau. Una ànima se li escapava per sempre.

En el moment de Peucaristia, jo havia tornat al davant, al meu lloc.

—Que avancin els qui no tenen sang a les mans —deia el mossèn cada diumenge.

I cada diumenge, jo era l’únic que m’agenollava al seu davant.

Aquell dia em va observar molta estona. No vaig reconèixer la seva cara. Se li havia esborrat el somriure. Jo tenia les mans juntes. Va dipositar l’hòstia a la meva llengua.

—Corpus Christi.

Vaig sostenir la seva mirada.

—Amén.

Em sentia molt desgraciat.

Quan em vaig aixecar, se’m va penjar a l’orella.

—¿Saps que acabes de fer la promesa de matar?

Jo encara tenia les mans juntes, el gust sec del pa àzim al paladar. No podia dir que sí. No hi ha cap mot per donar la mort. Em vaig limitar a prolongar aquella mirada. No el desafiava pas. Deixava oberta de bat a bat la porta del meu cor.

—Seguint Barrabàs, rebutges Jesús —va murmurar el capellà.

Va mirar l’assemblea silenciosa. Els presos estaven molt seriosos. Era com si sentissin tots els mots de la nostra conversa.

—Diumenge que ve, a l’hora de la comunió, no t’acostis a l’altar. Queda’t amb els teus còmplices.

I tot seguit em va girar l’esquena.

De tornada al meu lloc, un company em va donar un copet a l’espatlla.

—Val més una bona baralla amb Déu que no pas la solitud.

I es va posar a riure mentre el capellà es treia l’estola amb gest d’empipat.

Vaig passar vint-i-vuit mesos a la presó de Crumlin. I no vaig tornar mai a la capella. Havia fet un crucifix amb molla de pa, guix arrencat de la paret i saliva. Tenia el mateix valor que la creu d’argent que el pare Alan posava a l’altar per a la missa. Quan vaig sortir de la presó, el 26 d’abril de 1945, els anglesos havien guanyat gairebé del tot la seva guerra. I nosaltres estàvem esgotats.

Amb en Séanna, reprenent l’empresa de l’oncle Lawrence, ens dedicàvem a escurar xemeneies. Trobàvem una mica de feina al gueto, però teníem prohibits el centre de la ciutat i els barris protestants. Sovint, els clients ens pagaven sense intervenir-hi els diners. La xemeneia en bescanvi de menjar. La Róisín treballava a l’oficina de correus del nostre barri. La Mary ajudava a la botiga de queviures Costello. Els més menuts provaven d’estimar el col·legi. I la mare anava de mal en pitjor. Passava els dies entre la cuina i l’església. Resava en veu alta tot netejant la casa. De vegades esvalotava el carrer. A la cantonada de Dholpur Lane llançava maleficis als vianants esgrimint el rosari. Llavors jo l’agafava pel braç i l’acompanyava a casa.

—Estem aïllats —em va dir en Séanna un dia, assegut al llindar de la porta.

El meu germà sentia el mateix que havia viscut el pare després de perdre la guerra. Amb el país dividit en dos i les seves esperances cobertes de cendra. Nosaltres érem els fills d’aquest desastre. No pas vençuts, sinó desemparats. Els únics d’Europa que no teníem una bandera vencedora per enganxar a les finestres i que no ballàvem als carrers. La guerra dels anglesos havia acabat. La nostra continuava.