9

Killybegs, dimecres, 27 de desembre de 2006

—¿Qui hi ha assegut al meu costat, en Joshe o el pare Joseph Byrne?

—¿A qui volies veure, Tyrone?

He somrigut.

—Ets tu qui volia parlar amb mi.

—Doncs serè el pare Byrne.

—Necessito un amic, no pas un capellà.

En Joshe no ha respost. Havia canviat. Jo havia deixat una merla cantaire, un follet dels nostres boscos, amb la cara feta malbé per la calamarsa. I ara tenia al davant un monjo desnerit i malaltís en túnica negra. I jo encara m’he sentit més vell.

Érem a l’església de Santa Maria de la Visitació, al primer banc de fusta, davant l’altar. Ho havien reformat tot. Jo odiava el rosa fúcsia que recobria el cor. Cap racó, cap amagatall per escapar de la llum. En Joshe mirava al seu davant, tot murmurant, mentre jugava amb la corda blanca de l’hàbit.

—Tremoles, Tyrone.

—Tinc set.

Ha mirat la volta. Un silenci.

—Jesús no hauria pogut fer res sense Judes.

—¿M’ho dius a mi?

—A tots dos.

L’he observat. Havia ajuntat les mans.

—¿Què vols?

—He vingut a ajudar-te, Tyrone.

—¿Qui et diu que necessito ajuda?

—Tu. Per això has vingut.

Ha mirat al darrere. Una noia resava a la vora de la porta.

—¿Qui t’envia?

Ha somrigut.

—El nen que eres. Es ell qui m’envia.

—Ja n’hi ha prou! Aquí només hi som tu i jo.

En Joshe ha tancat els ulls. Sempre aquell somriure. Feia el mateix somriure quan érem petits. Sense enraonar, era la seva manera de dir que sabia més coses.

—Dóna’m el teu perdó, Joshe, i acabem d’una punyetera vegada.

Cara de sorpresa del monjo.

—¿M’has fet venir per a això, oi, pare Byrne?

—Tyrone! No sóc pas un repartidor d’absolucions.

—Ets un capellà. La teva feina és salvar la meva ànima, no pas la meva pell.

—Com has degut patir, amic meu.

S’ha agenollat. L’he imitat. Els genolls em feien mal.

—No vull continuar amb aquesta comèdia. Digue’m el que m’has de dir.

Ha obert els ulls.

—Sempre he sabut que eres el més valent entre nosaltres. També el més lleial.

Ara em mirava.

—Nostre Senyor t’ha fet el do de la traïció per posar a prova la teva valentia i la teva lleialtat.

He mirat al meu davant.

—Ja n’hi ha prou, t’he dit.

—El teu país necessitava ser traït de la mateixa manera que tu necessitaves trair-lo.

—Joshe, collons! Prou!

—Jesús va demanar a Judes Iscariot que abandonés el Sopar. ¿Te’n recordes? Li va dir: «El que has de fer, fes-ho com més aviat millor».

M’he aixecat.

—Me’n vaig, Joshe.

M’ha posat una mà damunt el braç.

—De la mateixa manera que Crist necessitava Judes Iscariot, el teu país et necessitava a tu.

Me n’he desempallegat amb un gest.

—El traït i el traïdor pateixen igual, Tyrone. Un pot estimar Irlanda fins a morir-ne o estimar-la fins a trair-la.

L’he mirat.

—¿Què t’empatolles?

—Has traït per escurçar aquesta guerra, Tyrone. Perquè s’aturin els sofriments del teu país.

Jo estava emprenyat.

—¿Què en saps, tu, de la meva traïció? ¿Què en saps, pare Byrne? Has llegit els diaris, ¿oi?

—Et conec.

—I un be negre! Tu no coneixes res! L’última vegada que em vas veure, collia torba i tenia quinze anys!

—Però tu tens quinze anys, Tyrone Meehan.

M’he deixat caure al banc. En Joshe repetia ximpleries de claustre. Abans de veure’ns, jo temia el pitjor. I amb raó. El follet havia quedat malmès per la vida, per l’Església, per tots els sants. No semblava pas un ésser viu. La seva toga era massa gran, massa negra. A l’hivern anava descalç. Als ulls hi tenia el silenci dels dements. Li havien caigut els cabells, també les dents. Em feia l’efecte que la mort l’estirava per la mànega.

—¿Em pots fer un favor?

Ha fet que sí amb el cap, m’ha mirat amb cara de felicitat.

—Quan vegis la Sheila a Belfast, digue-li que, si el franceset vol venir, serà ben rebut.

—¿El franceset?

—Digue-li això. Ella ja ho entendrà.

En Joshe ha recolzat el front damunt les mans juntes.

—Dóna’m una mica del teu dolor, Tyrone.

Cada vegada enraonava més fluixet.

—Comparteix aquesta desgràcia. Fes-me aquest favor. Fes de mi el teu còmplice.

Havia tancat els ulls.

—No he parlat amb l’IRA, ni amb la Sheila ni amb ningú. No esperis que confiï en un monjo que acaba de tornar de Zimbabwe!

—Això no és una confessió, Tyrone, és una conversa entre amics.

—No vull la teva compassió, Joseph Byrne! No em falta amistat, sinó dignitat.

M’ha mirat. M’hi he acostat, li he agafat suaument els punys.

—He traït, Joshe.

Els seus ulls ploraven pels meus.

—I trair ha estat difícil, inhumà. Ha estat massa gran per a mi, Joshe. I no em preguntis per què ho he fet. Aquest perquè és tot el que em queda.

Durant molta estona m’ha observat la cara, la mirada, les mans que tremolaven damunt la seva pell. Ha fet un somriure secret.

—Moltes gràcies, Tyrone.

L’he deixat. M’he aixecat a poc a poc.

—¿Gràcies? ¿Per què?

—Oferint-me el teu dolor, m’has demanat perdó. Doncs et perdono.

He sospirat, he fet que no amb el cap. M’he allunyat de la renglera de bancs sense saludar-lo. Sense fer una genuflexió, sense senyar-me. Estava fastiguejat del seu amor.

—Compartiré la teva tristesa, la teva solitud i també la teva ira, Tyrone Meehan.

Els seus mots darrere meu. Els meus passos de fugitiu. Les esglésies i les presons són els únics llocs on les veus us persegueixen.

He sortit a la pluja de desembre. He travessat el poble.

Jo estava trist. I tot sol. I també enfurismat.