2

Després de la mort del pares, les mirades es desviaven de nosaltres. La misèria era contagiosa. Mirar-nos passar portava malastrugança. Ja no érem una família, tot just un ramat escarransit. La mare, els germans i les germanes formàvem una bandada de llops patètica, encapçalada per una lloba al caire de la bogeria. Caminàvem en fila, agafant-nos els uns amb els altres per un faldó de l’abric. Durant tres mesos, vam viure de la caritat. A canvi de cols i patates, ajudàvem al monestir. La Róisín i la Mary netejaven de genolls els passadissos. En Séanna, el petit Kevin i jo fregàvem una pila de vidres. L’Àine, en Brian i en Niall ajudaven al refectori i la mare es quedava asseguda en un banc del passadís, amb la menuda Sara entaforada contra el seu cos, dissimulada entre el xal i els pits. Jo no era pas desgraciat. Ni estava trist ni envejava res. Vivíem d’aquestes poques coses. Al vespre, jo i els meus germans ens barallàvem amb la colla d’en Timy Gormley, que s’autoproclamava «el rei dels molls». Mitja dotzena de marrecs. Uns trinxeraires com nosaltres, apedaçats, tinyosos, rabiosos, però també durs com el cotó fluix, ben sorpresos del fet que el nas sagnés. Ens deien «la banda dels Meehan». El pare Donoghue ens separava a cops de branca d’avellaner. No acceptava les nostres rialles sota les voltes del monestir i encara menys els nostres jocs nocturns.

A l’hivern del 1940, en Séanna i jo ens vam dedicar a extreure torba. Cada dia durant dos mesos. A la primavera i a Tots Sants arrencàvem la terra amb la fanga i carregàvem les mules, però era la primera vegada que treballàvem amb un fred que pelava. El granger necessitava braços per traginar la torba fins al dipòsit. El fang no ens arrencava les sabates, però l’aigua i el gebre les transformaven en cartó. A les rases, hi pencàvem una vintena de vailets. El camperol ens anomenava «els meus temporers». Era més bonic que titllar-nos d’orfes. Tremolàvem mig congelats, amb els terrossos apilats als braços, feixucs com un company mort. A tall de paga, l’amo ens donava torba, cansalada i llet. Res de cèntims. Deia que els calés eren per als homes i que nosaltres no necessitàvem beure ni fumar.

Joseph Joshe Byrne era el més valent de tots nosaltres, i també el més jove, tot just sis anys. Nou hores cada dia apilava amb molta cura briquetes glaçades i després les tapava amb la lona que les protegia. I també cantava. Ens donava el cel. Amb ell érem mariners; amb les mans a la seva veu, arrencàvem la terra com si hisséssim la vela. En Joshe cantava rítmicament, amb els braços plegats, sota la pluja, fuetejat pel vent, en irlandès, en anglès. Cantava picant de peus a terra. Encara no sabia llegir ni escriure, per això de vegades s’equivocava amb la lletra. S’inventava rimes, paraules, ens feia riure.

Pare fugitiu, mare morta. A en Joshe l’havien pujat les seves germanes, únic noi enmig de faldilles terroses i davantals greixosos. Volia ser soldat o capellà, una cosa que fos útil als homes. Era prim i havia de portar ulleres, seria capellà.

Quan no cantava, resava per nosaltres. En veu alta, a la vora de la rasa com si estigués al caire d’una tomba. Al matí, abans d’agafar les pales, l’escoltàvem de genolls. Al vespre, quan a Santa Brígida tocaven l’àngelus, deia l’avemaria fent cara d’enfadat si no badàvem boca. El pare Donoghue se l’estimava molt. Li deia «l’àngel». Era el seu escolà. Malgrat l’edat, la cara desagradable, la pell de guix bullit, els cabells en forma de crin, els ulls guerxos i les orelles immenses, en Joshe era respectat. Les dones deien que un esperit s’havia apoderat del seu cos. La mare el considerava un leprechaun, un elf, un follet dels nostres boscos. Un dia, en Tim Gormley va jurar que Déu l’havia aclaparat per fer-ne un sant.

—Quina desgràcia! Espero que no —li havia respost amablement en Joshe.

I en Gormley s’havia quedat amb la malícia als braços, sense saber ben bé què fer-ne, envoltat de la colla de hienes que eren els seus germans.

Vam abandonar Irlanda per culpa dels Gormley. Eren massa cruels. Un dia del mes de febrer, en Timy i en Brian van acorralar el petit Kevin al camí de la rectoria. El meu germà traginava la llet de la granja a casa. Va fer el molinet amb el pot, tot escopint. El petit Kevin sempre feia això. Quan tenia por, quan estava enfurismat o destorbat en el seu silenci, s’irritava com un felí. Amb els cabells panotxa sobre els ulls, els llavis cap enfora, les dents negres, la bava li regalimava per la barbeta i ell escopia. Aquesta vegada, els Gormley no van recular. En Timy va picar a les cames del meu germà amb un bastó de hurling, el nostre esport nacional. En Brian li va etzibar un cop de puny a l’orella. El petit Kevin va estavellar l’alumini del pot de la llet contra el muret, tot escopint a les ombres. Quan va entrar a casa, el meu germà coixejava. Plorava. Engrapava l’ansa del pot, caigut a la vorera. Ningú no el va renyar. La mare va mirar per la finestra. Tenia por que la colla d’en Timy Gormley l’hagués seguit. En Séanna i jo vam sortir corrents, amb un gust de sang i de llet a la boca. El petit Kevin estava xop d’orina. Aquells gossos se li havien pixat a sobre. Vam travessar el poble cridant el nom maleït de Timy Gormley. En Séanna va tirar una pedra a l’aparador de la botiga de queviures on treballava la seva mare. No vam matar ningú. Vam renunciar. Ens en vam tornar a casa.

La mare ens esperava a la porta, amb el xal al cap. Havia acceptat l’oferta d’en Lawrence Finnegan, el seu germà. No podíem continuar vivint a Killybegs, entre la humiliació, la humitat i els cops. Ella se n’anava, nosaltres la seguíem. Abandonaríem la nostra Irlanda, la terra del pare. Viuríem en un altre lloc, a l’altra banda, traspassaríem la frontera durant la guerra.

—Mentre jo sigui viu, els meus fills no veuran mai una bandera anglesa —deia el pare quan s’embalava després d’engolir cervesa.

Era mort. La seva paraula havia mort amb ell.

La mare havia decidit vendre la casa del pare. El rètol groc i blau va estar plantat durant setmanes a la grava del camí. Però aquelles pedres tristes no interessaven a ningú. Una casa massa esquifida, massa allunyada de tot. I, a més, hi rondava la mort, la misèria, el dolor d’aquella viuda amb rosari que parlava amb Jesús com altres dones renyen el seu home.

Un matí, a trenc d’alba, l’oncle Lawrence va venir amb el seu camió d’escura-xemeneies. Era el 15 d’abril de 1941, dos dies després de Pasqua. La mare havia dit que aniríem a missa a Belfast, l’endemà.

Belfast. Jo tremolava només de pensar en aquella gran ciutat, en l’altre país. En Lawrence s’assemblava a la mare, amb la veu enrogallada. També tenia una mirada més dura. Però, sobretot, vivia en silenci. Enraonava ben poques vegades, no renegava mai, no cantava. Els llavis eren per a ell el llindar de les pregàries.

Va comptar els meus germans i les meves germanes com es diu el nom dels bens al comprador de ciutat. Feia bon temps. Es a dir, sense pluja, sense cap amenaça. El vent del mar entrava a la casa a ràfegues. No ens en-dúiem gairebé res. Ni la taula, ni el banc ni el bufet. Però sí, en canvi, la sopera de Galway que l’àvia havia regalat a la seva filla. Vam apilar els matalassos sota la lona. En Séanna, la mare i la menuda Sara es van instal·lar al costat d’en Lawrence, i tots nosaltres amuntegats al darrere, a la caixa. Tinc el record d’un instant estrany, divertit i empipador. La mare plorava. Un cop tancada la porta, va donar una puntada de peu a dins. Després va demanar de fer marrada per dir adéu al seu marit.

Vam travessar el poble. Una dona es va senyar al nostre pas. Els altres van continuar el seu camí. Ni enemics ni amics, ningú no ens plorava ni ens maleïa. Deixàvem enrere la nostra terra i a la terra tant se li’n fotia.

Al cementiri, l’oncle va obrir la porta del darrere de la caixa del camió. Vam caminar junts cap a la tomba, excepte la menuda Sara, que vam deixar dormir, i en Lawrence, que es va quedar al volant. La mare ens va fer agenollar davant la creu. I després va dir al pare que tot era culpa seva. Que no tindríem mai més sostre ni pa. Que ella es posaria malalta i nosaltres ens moriríem l’un rere l’altre, sota les bombes alemanyes o les baionetes angleses. Que ella estava molt trista, que nosaltres teníem les galtes enfonsades i el contorn dels ulls gairebé negre. Va prendre com a testimoni una dona que allisava la grava del seu home.

—¿Ha vist això, eh? ¿Els ha comptat? Nou! Són nou i jo estic tota sola amb els nou sense que ningú em doni un cop de mà!

La dona va llançar un cop d’ull a la nostra colla i tot seguit va fer que sí silenciosament amb el cap. Me’n recordo, d’aquell instant, perquè una gavina va riure. Es gronxava en el vent, sobre els nostres caps, i se’n va riure, de nosaltres.

* * *

L’uniforme anglès només l’havia vist a les mirades plenes d’odi del pare. La quantitat de soldats que deia que havia engrapat pel coll! Segons ell, la meitat de l’exèrcit del rei havia sortit del país amb el fang de la seva sabata enganxat al cul.

A la frontera amb Irlanda del Nord, els anglesos ens van fer baixar del camió. Encara no sabia distingir els Voluntaris per a la Defensa de l’Ulster, la Policia Reial o les Brigades Especials, els B-Specials, que el meu poble odiava. En Lawrence no va badar boca. La mare tampoc. Com si una ordre secreta prohibís a un Meehan o a un Finnegan adreçar la paraula a aquella gent. Duien casc, els seus pantalons es recargolaven sobre les sabates de guerra. El que ens va escorcollar duia el botó del coll cordat, un casc pla, una bossa al pit, el fusell a l’esquena i la baioneta que tant temia la mare. Era la segona vegada a la vida que veia una bandera anglesa.

La primera va ser el 12 de juny de 1930, al port de Killybegs. El Go Ahead, un vaixell de pesca anglès, hi feia escala per reparar una avaria del motor. Tenia dos pals, veles vermell fosc i la xemeneia escopia un fum negre. En menys d’una hora, la meitat del poble era a l’escullera. Jo tenia cinc anys i agafava la mà d’en Séanna. El pare també hi era. Mentre els mariners instal·laven l’escala reial, el meu germà em feia llegir la matrícula del vaixell, pintada de color blanc a la popa. Jo reconeixia les xifres, n’estava orgullós. Durant molt de temps vaig guardar el número —LT 534—, que vaig copiar amb la mare un cop a casa. Dos policies del port van pujar a bord, amb una bandera irlandesa a la mà. El pavelló de cortesia que el capità havia enviat estava tacat i estripat. Per això Killybegs li regalava una bandera irlandesa nova de trinca. La van hissar a estribord, al pal del davant. Els policies van saludar l’ascensió dels colors. La multitud va aplaudir sorollosament. Repenjats a la barana del vaixell, els mariners anglesos fumaven sense dir res. La seva bandera dormisquejava al darrere, immensa, enrotllada pel nostre vent al voltant del seu pal.

Temps enrere, el pare i els seus companys havien cremat la Union Jack^[3] a la plaça del poble per celebrar la insurrecció del 1916. En honor de James Connolly, Patrick Pearse i tots els afusellats, un dia de Pasqua s’havien aplegat davant el Mullin. Havia parat de ploure. El pare va fer un discurs, dret sobre un barril de cervesa, amb les celles arrufades i els braços alçats com un orador, recordant el sacrifici dels nostres patriotes. Va demanar un minut de silenci i, en acabat, va sortir un vailet de la multitud. De l’americana es va treure una bandera britànica i el pare hi va calar foc amb l’encenedor. No era una bandera de debò. No pas una bandera fabricada a Anglaterra pels anglesos. La nostra era un nyap, pintada de qualsevol manera a la part del darrere d’una brusa blanca. Els colors s’escampaven i ultrapassaven la creu; però, malgrat tot, es podia reconèixer. Quan es va encendre, tothom va aplaudir. Jo hi era i n’estava orgullós. Picava de mans com els altres. Érem una cinquantena. I dos policies irlandesos vigilaven la concentració.

—Merda! No ho facis, Pat Meehan! No cremis la seva fastigosa bandera! —va cridar el bòfia més vell quan el pare hi va calar foc.

—En aquest poble no volem problemes —va suplicar l’altre.

Irlanda era un Estat lliure des de feia quinze anys, però tothom encara es pensava que l’exèrcit britànic podia traspassar la frontera i venjar-se.

Els dos policies van travessar la plaça corrent. El pare i els seus companys van cridar: «Traïdors!». Estaven disposats a barallar-se per defensar la foguera. Les dones xisclaven i abraçaven la quitxalla. Llavors la Cathy Malone té una idea genial: es treu el xal, alça el cap, ofereix el front, tanca els ulls i entona La cançó del soldat, prement els punys contra el seu vestit. El pare i els altres es van treure la gorra: ferms, vells soldats! Els policies van quedar estupefactes. Enxampats enmig de la correguda per les primeres notes, es van parar en sec com si obeïssin un xiulet. Immòbils, l’un al costat de l’altre, es van posar bé el cinturó amb un cop del dit gros i es van tocar la visera amb la mà. Cap soroll. Només l’himne nacional, el nostre orgull de vidre i la Cathy Malone que plorava desconsoladament. La bandera enemiga es cremava a terra, al carrer humit, desafiada per un grapat de patriotes, unes quantes dones embolcallades amb el xal, deu nens amb els genolls pelats i dos policies irlandesos en uniforme. En tota la meva vida, malgrat haver assistit a moltes commemoracions immenses i celebracions grandioses, no he retrobat mai la bellesa bruta i l’alegria d’aquell instant.

A la frontera, la seva bandera era esquifida, atrotinada. Penjava de la meitat del pal com la roba que s’eixuga. Aquesta vegada, però, era una bandera de debò. I anglesos de debò. Em va semblar que anaven més ben vestits que els nostres soldats. Potser perquè em feien por. La mare ens havia dit que, quan ens parlessin, abaixéssim els ulls, però jo els mirava a la cara.

—¿Véns a lluitar contra els kartòfens? —em va preguntar el militar que m’escorcollava.

—¿Els què?

Aquell individu em va mirar amb cara de sorpresa. Tenia un accent ben estrany, el mateix que en Lawrence. Era un irlandès del nord ficat dins un uniforme britànic. A la guerrera, hi duia una insígnia: una arpa amb una corona a sobre.

—¿Els kartòfens? Doncs… els teutons, els caps quadrats. Desperta’t, nano!

—Els alemanys —em va informar l’oncle amb un fil de veu.

El soldat m’escorcollava l’esquena, entre les cuixes, sota els braços aixecats horitzontalment.

—¿Que no ho saps, que estem en guerra?

—Es clar que ho sé.

Va obrir la meva bossa, ficant la mà a dins com si fos seva.

—Tu no saps res, irlandès! Res de res! —va exclamar el soldat que escorcollava el camió.

Ell sí que era un anglès de debò. Un anglès d’Angla-terra. El pare imitava sovint la seva manera d’enraonar, amb el llavi superior enganxat a les dents i l’entonació ridícula dels locutors de ràdio.

—No em miris als ulls, irlandès! Gira’t! Gireu-vos tots, amb les mans enlaire i la cara contra la lona!

L’oncle em va obligar a girar-me. Tots nosaltres vam alçar les mans.

—La vostra especialitat és disparar-nos per l’esquena, ¿oi?

El notava darrere meu.

—¿Tu també vas aplaudir quan l’IRA ens va declarar la guerra l’any passat?

No vaig respondre.

—¿Saps que posen bombes als cines de Londres i de Manchester? ¿A les oficines de correus? ¿Al metro? Ho has sentit dir, ¿oi? ¿I què en penses, irlandès?

—Només té setze anys —va saltar la mare.

—Tu calla! Estic parlant amb aquest nano.

—Deixa-ho estar —va murmurar tranquil·lament l’altre soldat.

Em va fer girar, abaixar els braços. Em va tornar la bossa desordenada.

—Véns a ajudar-nos a guanyar la guerra, ¿oi que sí, nano?

Jo contemplava les seves sabates enfangades. Pensava en el pare.

—Perquè, si no, aquí no hi teniu res a fer.

Vaig alçar els ulls.

—Els traïdors els pengem. Ja tenim prou feina amb Hitler. ¿Ha quedat clar?

Va alçar la veu.

—Escolteu-me! Entreu al Regne Unit. Aquí, res de De Valera, de neutralitat, de les vostres collonades papistes. Si no hi esteu d’acord, podeu girar cua ara mateix!

Vaig clissar la mirada silenciosa d’en Lawrence. Em deia que m’estigués callat, amb el front contra la lona, les mans alçades.

Llavors vaig abaixar el cap, com ell, com la mare, com els meus germans i germanes. Com tots els irlandesos que s’esperaven al costat de la carretera.

El nostre oncle vivia prop de Cliftonville, al nord de Belfast. Un gueto catòlic, un baluard nacionalista encerclat pels barris protestants lleials a la corona britànica. Era viudo, sense fills, i posseïa dues cases, l’una al costat de l’altra amb un pati comú. La primera era el seu taller d’escura-xemeneies i ell vivia a la segona. No havia vist mai uns carrers tan estrets, unes rengleres de totxos tan sinistres, rectilinis, fins a l’infinit. Cada família tenia la seva lloriguera. Rigorosament idèntica. Una porta d’entrada, dues finestres a la planta baixa, dues finestres al primer pis, una teulada de llicorella i una llarga xemeneia. Ni rastre de façanes de colors, dels verds, grocs o blaus llampants del nostre país. Només el totxo de Belfast, d’un vermell fosc, negrenc, i les cortines a les finestres que somreien una mica. Fins i tot les marededéus col·locades a la vora dels vidres eren a tot arreu iguals, d’un guix blau i blanc, comprades a la botiga del florista Hanlon.

Nosaltres vivíem al número 19 de Sandy Street. La mare es va instal·lar, amb la Róisin, la Mary, l’Aine i la menuda Sara, en una habitació de dalt. El petit Kevin, en Brian i en Niall havien agafat l’altra, amb finestra donant al pati. En Séanna i jo vam posar el matalàs a la sala de la planta baixa. Corríem tot rient per l’escala estreta, pujàvem, baixàvem, ocupàvem l’espai. A la finestra de la cuina, hi faltava un vidre, substituït per una placa de fusta. Hi havia molta humitat, el paper pintat es desenganxava, la xemeneia no tirava gens bé, però teníem un sostre.

Per al nostre primer àpat a Belfast, en Lawrence havia preparat un estofat de xai i col. En endavant viuria al seu taller, però guardaria la nostra clau. A Belfast tothom tanca la porta amb clau. Ens vam asseure a terra, sobre el matalàs, a la butaca i al canapè, amb els plats damunt els genolls. Jo tenia gana. L’oncle va beneir el menjar a la seva manera.

—Déu Totpoderós, fes que el nostre plat sigui sempre ple i que el nostre ventre no sigui mai buit. Fes que la teulada sobre els nostres caps sigui prou sòlida. I que arribem al paradís mitja hora abans que el dimoni s’assabenti de la nostra mort. Amén.

La mare va alçar els ulls cap al cel. No li agradava gens que es fes broma amb l’infern. Ens vam senyar. Aquell home em va caure bé de seguida. Va tallar el pa i el va repartir igualitàriament.

—Doneu les gràcies a l’oncle Lawrence! —va dir la mare, recollint els plats.

—Gràcies, oncle Lawrence!

Ell no va respondre. Ben poques vegades responia. Un dia el petit Kevin li va preguntar si tenia els llavis enganxats. Em sembla que l’oncle va somriure.

En Séanna volia sortir, però la mare li va demanar que es quedés davant de casa. Vaig anar amb ell. Feia un temps bastant bo, una pluja sense importància. Arreu del carrer, els homes la feien petar, repenjats a la paret. Cada vegada que algú passava, els altres el saludaven. Tots s’anomenaven pel nom de pila. Era com al nostre poble.

Jo acabava de fer setze anys. I aquell vespre, el primer de la meva nova vida, en una Irlanda que encara no era la meva, vaig conèixer la Sheila Costello. Tenia catorze anys, era la meva veïna de l’esquerra pujant el carrer. Era alta. Tenia els cabells negres, curts, els ulls verd estany i el seu somriure. Per pocs diners, la Mary, la meva germana, aviat cuidaria la seva al vespre, quan els seus pares anaven al pub. Vaig fer un petó a la Sheila uns quants dies més tard, un diumenge, a les fosques, tot just després de l’àngelus. Ella s’havia acotat una mica perquè els nostres llavis s’ajuntessin. Em va dir que un petó no era res, que no havíem de repetir-lo ni anar més lluny. I després em va posar el malnom de Weeman, «esquitx d’home». Així és com es va convertir en la meva dona.

* * *

—¿Que no ho saps, que estem en guerra? —m’havia dit l’anglès.

El 15 d’abril de 1941 ho vam saber del cert.

Acabàvem de ficar-nos al llit. Jo tenia esclats de la Sheila sota les parpelles. Ella havia trobat el meu accent «pagès». Jo volia esforçar-me imitant el seu. M’enfonsava en la nit, amb l’esquena d’en Séanna contra la meva, allunyant la seva cama freda. De cop i volta, tot va tremolar. Un terrabastall inhumà, un estrèpit d’acer, de xapes trencades, molt baix sobre les cases.

—Merda, els avions! —va dir el meu germà.

Es va aixecar, va mirar el sostre. Va encendre el llum.

Eixordadissa de sirenes. Corregudes a les escales. Un ramat espaordit. La mare pàl·lida, la menuda Sara plorant, les germanes i la seva cara de son. El petit Kevin bocabadat, en Niall amb una mirada de boig. L’oncle Lawrence va entrar per demanar-nos que ens vestíssim de pressa. La primera bomba va llançar en Brian a terra. Tan sols el soroll. El meu germà va caure d’esquena, amb el cap enrere i els ulls girats en blanc. En Lawrence el va agafar amb els braços. Enraonava en veu alta i de pressa. Deia que no havíem de témer res. Que els avions alemanys ja havien vingut, però que no bombardejaven els nostres barris, que els seus objectius eren el centre de la ciutat, el port, l’estació, les casernes, els rics, però no pas els barris miserables.

—Els pobres no! No mateu els pobres! —pregava la mare, sortint al carrer.

Havíem tornat a formar la cadena de desgraciats, agafant-nos els uns als altres per un faldó dels vestits. En Lawrence obria la marxa. Les famílies sortien al carrer, deixant les portes obertes. Les mirades feien ganyotes a causa de la por. Gairebé mitjanit. Lluna plena, el cel clar deixava la ciutat al descobert. Els avions eren a sobre, a sota, a tot arreu, fins i tot retrunyien dins els nostres ventres. No gosàvem mirar. Abaixàvem el cap de por de topar amb les seves ales. La ciutat cremava un tros lluny, però cap de les nostres cases.

—Déu meu, estalvia’ns les desgràcies! —plorava la mare, amb la galta enganxada a la de la menuda Sara.

Al final del carrer, una explosió immensa, un esclat blanc va esbotzar la capella on anàvem a refugiar-nos. El soroll de la guerra. L’autèntic, el que deixa estupefacte. La tempesta dels homes. Un desordre de multitud, gent asseguda ràpidament, corrent disparada, ajaguda, arraulida desordenadament i xisclant al llarg de les parets. Alguns van morir drets, atònits. D’altres caient sense forces.

Vam formar un cercle de por, d’esquena al perill. En Lawrence es va agenollar. La mare i els més joves al centre. En Séanna, la Róisin, la Mary, l’oncle i jo els protegíem. Estàvem enllaçats, amb els ulls clucs.

—No mireu l’esclat de les bombes, que quedareu cecs! —havia cridat una dona.

Repetíem «Déu vos salve, Maria», cada cop més de pressa, esquinçant els mots. Fèiem penitència. La mare ja no resava, havia abandonat la pau familiar. Amb el rosari al puny, com un braçalet de perles, cridava a Maria com es crida a la mort. Li demanava ajuda enmig del braser.

No vam poder arribar a la fàbrica O’Neill i el seu immens soterrani. Vam esperar que la guerra es cansés. Els avions se’n van anar, van desaparèixer darrere les muntanyes negres. I nosaltres ens en vam tornar a casa enmig dels enderrocs. El nostre carrer estava intacte. Les cases cremaven ben bé al darrere. Tot el nord de la ciutat havia quedat fet miques.

—Els protestants han rebut el que es mereixen! —va exclamar un individu, mirant el cel vermell i negre sobre York Street.

—¿Creus que els kartòfens noten la diferència? —va preguntar una veïna.

L’home la va mirar amb ràbia.

—El que és dolent per als anglesos és bo per a nosaltres!

Eren les quatre de la matinada. Se sentia una pudor acre i de foc. Ajudada per la Mare de Déu, la mare va ficar els seus fills al llit. Ella li parlava, li donava les gràcies en veu baixa. La cara de la mare. Amarada de llàgrimes, bruta de mocs, de saliva escumejant, de cabells caiguts sobre els ulls. Li suplicava. No apartis els ulls de la nostra família, Maria! Estigues sempre amb nosaltres! ¿D’acord? ¿M’ho promets? Promet-m’ho, Maria! Promet-m’ho!

En Lawrence va agafar la seva germana tremolosa per les espatlles i la va estrènyer ben fort contra ell.

Al matí, amb en Séanna i l’oncle, vaig caminar per Belfast per primer cop a la vida. El silenci estava en ruïnes, la ciutat capgirada. A tot arreu, soroll de vidre, d’acer recargolat, d’enderrocs esfondrats. Ensopegàvem amb les runes, les piles de maons, la fusta arrencada a la carcassa dels edificis. Els taulons barraven el pas a les avingudes, escampats entre els pals de l’electricitat i els cables del tramvia. A tot arreu, la pols després del drama. Fum blanc i gris, el foc persistia mig adormit sota les runes. Enmig dels descampats, les bombes hi havien obert cràters plens d’aigua enfangada. Al nostre davant, un cotxe, engolit per un tros de carrer. Els homes tenien les mans negres, les cares empastifades de sutge, els pantalons i els abrics coberts de cendres. Alguns vagarejaven, d’altres estaven drets a les cruïlles, cadascú aïllat, sense dir res, amb la mirada en runes. Poques dones. El pas a batzegades d’un cavall, un carretó. Les bicicletes xocaven amb els fragments de vorera. Davant una casa sense façana, una colla d’estudiants, amb pales a la mà. Quatre d’ells, amb bata de metge, treien un ferit.

I després vaig veure el meu primer mort de guerra, a pocs metres d’allà. Una llitera a la vorera, un braç que sortia d’una manta. El braç d’una dona, amb la camisa de dormir soldada a la carn. En Séanna em va tapar els ulls amb una mà.

—Deixa’l mirar —va dir l’oncle.

Amb un gest, em vaig desempallegar del meu germà. Vaig mirar. El braç de la dona, la mà amb les ungles pintades, la pell que penjava del colze fins al puny com una mànega arrencada. Vam passar molt a la vora. La forma del cap sota la roba, el pit i després res, la manta s’enfonsava a partir de la cintura. Sense cames. Al carrer, un venedor de diaris anunciava a crits el Belfast Telegraph. Parlava de centenars de morts, un miler de ferits. Jo vaig veure un braç. No vaig plorar. Vaig fer com tots els qui passaven. L’índex i el dit del mig al front, al pit, a l’espatlla esquerra, a l’espatlla dreta. En nom del pare i de tots els altres. Havia decidit deixar de ser un nen.

Jennymount Street, un home, assegut en una cadira de fusta, tocava el piano. L’instrument, un cop salvat de les flames, l’havien tret al carrer, amb un tel de cendres i de runes. S’hi havien acostat uns quants nens. I les seves mares. I també soldats. Jo coneixia la cançó. L’havia sentida sovint a la ràdio irlandesa. Guilty, una història d’amor.

«Sóc culpable, culpable d’estimar-te i de somiar amb tu…».

El músic feia ganyotes. Llançava mirades. Imitava Al Bowlly, el cantant preferit de les noies de Killybegs.

—Llàstima que no sigui irlandès —havia dit la mare un dia.

—Es una sort que no ho sigui —havia replicat el pare.

I girava el botó de la ràdio col·locada sobre el taulell del Mullin. Era un joc entre ells dos. Al pare li hauria agradat desafiar-lo a cantar. Ell amb la veu cantelluda, l’anglès amb la veu melosa.

—Canta com un castrat —deia en Patraig Meehan.

No tenia raó, i ho sabia. Però res d’anglès no havia d’ofendre les nostres orelles. Cap ordre, cap cançó.

El 17 d’abril, dos dies després de Belfast, els alemanys van bombardejar Londres. Al Bowlly va morir a casa seva, víctima de l’explosió d’una «mina amb paracaigudes». Al cap d’una setmana, la BBC retransmetia la seva cançó com un himne funerari.

Davant una casa esbotzada de Crumlin Road, uns quants bombers envoltats d’una munió de gent. No duien calçat protegit contra el foc, tenien els abrics mullats per l’aigua de les mànegues.

—Són irlandesos d’Irlanda! —va cridar un home.

El seu capità donava ordres curtes. Vaig reconèixer a l’acte la veu del meu país. Vaig veure el camió Dublin Fire Brigade. Irlandesos. Al matí, tretze brigades de bombers havien travessat la frontera. També venien de Dundalk i de Drogheda. Els habitants els oferien cafè i pa. Irlandesos. M’hi vaig acostar. Volia que tothom sabés que eren d’aquell país i que jo també ho era. Cada vegada que un vianant s’afegia al grup, jo li anunciava la gran notícia. Els irlandesos havien vingut a ajudar. Veia el soldat de la frontera, amb el bigoti ros i els llavis prims. Jo tornava a interpretar l’escena.

—¿Véns a lluitar contra els kartòfens?

—Es clar que sí!

Va arribar una iaia amb els braços alçats, com una presonera. Prenia l’accent de Dublín per alemany. Acabava de sortir de sota les ruïnes de casa seva. Estava trastocada, coberta de sutge i de fragments de guix. Quan li van ensenyar el camió irlandès, es va asseure a la voravia bellugant el cap, convençuda que l’impuls de les bombes l’havia enviada a l’altre cap del país.

La gernació envaïa el carrer. Els soldats ens van dispersar. Van agafar un periodista del Belfast Telegraph i li van confiscar les fotos. En Lawrence m’ho va explicar. Irlanda era un país neutre i la seva presència al costat d’un bel·ligerant, encara que només fos enviant-hi bombers, podia crear complicacions al govern irlandès. Els nostres bombers van tornar a passar la frontera aquell mateix dia.

Passàvem de la tristesa a la ira. Jo escoltava la ciutat destrossada. Fragments de frases. «No m’ha agradat mai netejar els vidres. Ara tinc una bona raó per no fer-ho», havia escrit un comerciant a l’aparador trencat de la seva botiga. A la cantonada de Victoria Street i d’Ann Street, enfilat en una pedra, un home deia a crits que Irlanda del Nord no estava protegida. Que qualsevol altra ciutat anglesa tenia refugis, defensa antiaèria, tropes, bombers de debò.

—¿Sabeu quants canons antiaeris tenim? ¿Ho sabeu? —xisclava l’home.

Esperava una resposta. Però la majoria continuava el seu camí, avergonyits d’escoltar-lo.

—Una vintena en tot l’Ulster! ¿I refugis antiaeris? Quatre! Només quatre, comptant els lavabos públics de Victoria Street! ¿I projectors? ¿Quants, eh? ¿Quants feixos de llum per localitzar els avions? Una dotzena! Aquesta nit, sobre els nostres caps hi havia més de dos-cents bombarders. I els millors avions alemanys, eh! Junkers! Dorniers! I nosaltres, ¿què teníem, nosaltres?

—Papista de merda! —va bramar sense girar-se un individu que passava.

L’orador li va ensenyar el puny.

—Idiota! Sóc un protestant lleial! Anglès com tu! Membre de l’Orde d’Orange de Coleraine! Tu no m’has de donar lliçons de res!

I tot seguit va baixar de la pedra. Es va apujar el coll de l’americana i es va posar el barret tou tot remugant un cop més:

—Idiota!

Un protestant. Era la primera vegada a la vida que en veia un.