6

Killybegs, dimarts, 26 de desembre de 2006

L’amo del Mullin no ha estat mai amable amb mi. D’ençà de la visita dels policies, s’ha tornat hostil. Ahir, després de sortir jo, va desplaçar la taula rodona del pare i al seu lloc hi va col·locar el penja-robes. Avui al vespre, quan hi he entrat, el pub era ple de gom a gom. Els caps s’han girat cap a mi. Silenci. Darrere la barra, el cambrer feia cara de fàstic. Els seus braços plegats deien que aquell ja no era el meu lloc. M’hi jugava la supervivència. Aquella capella fosca i agra era l’última estació del camí de la creu d’en Patraig Meehan. El seu últim refugi de viu. Va sortir d’aquí per anar a morir en ple hivern. Si el mar se l’hagués quedat, aquell racó fosc hauria estat la seva tomba. I no podia permetre que aquella gent la profanés.

He travessat el pub, sense cap mirada per a les mirades. M’he tret l’impermeable, l’he posat al penja-robes, que tot seguit he desplaçat. L’he arrossegat fins al seu lloc habitual, a l’altre costat de la sala, rascant el terra amb les seves potes encorbades. En acabat he aixecat la taula del pare amb dos braços de Meehan. Igual que els seus, amb dos punys al final. He agafat una cadira, apilada amb moltes més a la vora de la porta. No l’he alçada. També l’he arrossegada a poc a poc. L’he posada amb el respatller a la paret, tal com havia estat des de sempre. Tot seguit he tret el mòbil i l’he posat a carregar. Prenc l’electricitat d’on n’hi ha. I després he anat a la barra. Dues Guinness. De cop. Ni un mot. He donat dos copets a l’aixeta de pressió amb l’índex. El cambrer ha interrogat l’amo amb un gest. L’altre ha arronsat les espatlles, abans de desaparèixer al celler per canviar un barril. Llavors el cambrer ha fet rajar la cervesa, suaument, en tres estrebades, amb molt de compte, inclinant els gots amb la seva mà de camperol. No em treia els ulls de sobre. El líquid espès, la crema d’escuma negra, les nostres mirades presoneres. Jo tenia el front aixecat però no el desafiava. Jo era en Patraig i en Tyrone, la dignitat de l’un, la feblesa de l’altre. Jo estava calmat. He tornat a la taula del pare i m’he begut la primera cervesa d’una tirada, un gran glop de terra.

El pare Gibney observava el meu reflex. Assegut en un tamboret, d’esquena a la sala, m’havia seguit al mirall puntejat situat més amunt de la barra. En Séamus Gibney, un capellà immens, que cada dia després de l’àngelus feia un tomb pels pubs, amb la missió de recordar als homes que cada diumenge hi havia missa. N’hi havia prou que alcés la veu perquè les baralles s’acabessin. Que renyés a l’un i a l’altre perquè fessin les paus amb una encaixada.

Avui al vespre, però, no li ha calgut forçar la veu. Després de la meva arribada, ningú no ha tocat el pen-ja-robes ni la taula, ningú no ha vingut a desafiar-me. El pub ha tornat a poc a poc a la normalitat.

Mentre en Séamus Gibney deixava llanguir un whisky al taulell, s’ha obert la porta. El capellà ha girat ràpidament damunt el tamboret.

—Mireu qui tenim aquí! En Joe McCann! El vell Joe!

L’altre picava amb la gorra contra la cuixa, maleint el cel per haver entrat al pub en aquella hora.

Veu forta del capellà, destinada a l’assistència.

—Sé un acudit que crec que t’agradarà molt, Joe, escolta…

En McCann sabia el que l’esperava. Quan un desertor de la missa s’arriscava a entrar al bar, el mossèn l’acollia amb el got alçat, el cridava pel nom de pila, li explicava l’acudit del dia i tot seguit passava als retrets.

—Fa així: en Joe McCann surt de l’església i es troba amb mossèn Gibney. «¿Que t’ha agradat el meu sermó?», li pregunta el capellà. «Sí, molt, pare. Gràcies a vós, cada diumenge aprenc pecats nous!».

El capellà s’ha petat de riure. I la sala també.

—Vinga… acosta’t, Joe —ha dit, somrient, el capellà.

En McCann ha avançat cap al taulell, oferint l’espatlla al braç del capellà.

—Em tenies preocupat, ¿saps, Joe? De tant en tant cal donar senyals de vida.

El mossèn ha reflexionat, imitant per al bàrman el gest de servir cervesa a pressió.

—¿Quant temps fa? ¿Dos, tres mesos que no t’hem vist a missa?

En un racó del pub, una veu riallera:

—Potser més i tot!

—Potser més i tot, Joe McCann. Potser més i tot… —ha dit, rient, el capellà mentre li allargava el got de cervesa negra.

Després han begut tots dos. El pecador, de la pinta negra; el capellà, del got daurat.

—¿Per què no véns diumenge a missa? ¿Per què no hi acompanyes la Nelly i els nens, eh? ¿Què me’n dius, Joe McCann? ¿Oi que és una bona idea? I, a més, t’asseus a primera fila, perquè ets una mica dur d’orella. ¿D’acord?

El braç a la seva espatlla, un somriure dolç, una ràpida mirada al sostre.

—I, a més, ¿saps què? Em sembla que Ell et troba a faltar…

En Joe ha fet que sí amb el cap i ha esbossat un somriure trist, abans d’acostar-se el got als llavis.

Jo he alçat el meu. Era gairebé buit, i el cambrer me n’ha omplert un altre.

Llavors el pare Gibney ha baixat del tamboret. Ha agafat una cadira i s’ha assegut al meu davant.

—¿Em permeteu?

—Es clar que sí.

Havia portat el seu got. Se l’ha begut d’una tirada.

—Un vell amic us vol veure.

El mossèn murmurava. Tenia els colzes repenjats a la taula i les mans juntes davant la boca. M’observava d’una manera estranya. Jo estava tens.

—¿Veure’m?

—I també escoltar-vos.

He trigat a respondre, amb els llavis a l’escuma. Buscava alguna cosa al fons dels seus ulls.

—¿Escoltar-me?

—Si ho voleu, és clar.

¿Escoltar-me? No m’agradava aquella manera d’escoltar. Jo havia confessat i no tenia res més a dir. He donat un cop amb el got a la taula mullada. Ho acabava d’entendre.

—¿Us referiu a en Joshe?

Els meus mots sense aire. Una veu esquerdada.

El capellà m’ha fet l’ullet.

—Sí, a en Joshe. Es franciscà. Viu en un convent a Athlone.

—Joshe —he repetit, amb el cor entre urpes.

—Aquí li diem pare Joseph Byrne. Torna al país i s’hi estarà dos dies.

En Joseph Byrne, l’àngel del pare Donoghue. El vailet que a les torberes cantava per a la nostra colla esparracada. Joshe, el leprechaun, el follet que deia les oracions de gràcies, que resava per nosaltres, que havia plantat cara als germans Gormley sense parpellejar.

—Us vol veure. M’ha encarregat de passar-vos el missatge.

—¿Em vol veure? ¿Per què? ¿Què vol fer?

He alçat el to. Estava neguitós.

El capellà se n’ha anat de la meva taula. ¿Cita a Saint Mary, demà dimecres? Era una ordre. L’endemà en Joshe havia de ser a Belfast. He dit que sí, d’acord, és clar. Per veure’l, no pas per ser escoltat. Per estar segur que Déu no el martiritzava.