11

Killybegs, dijous, 28 de desembre de 2006

En Jack ha vingut en va. Ho havia promès a la mare, ho ha fet i això és tot. Una visita glaçada. Ni jo el seu pare, ni ell el meu fill, érem com dos estranys a l’habitació.

—¿Com estàs?

Ha alçat els ulls de la tassa de gres. L’agafava amb les dues mans per escalfar-se. M’ha mirat. S’ha begut el fons de te.

—¿Parles amb mi?

M’he aixecat. El foc es moria, el fred.

—Parles amb en JackMeehan, ¿oi?

Jo li donava l’esquena, atiant unes brases. Els mots em sortien en veu baixa.

—Parlo amb el meu fill.

—¿El teu fill? ¿Vols dir que tinc un pare?

—Sí, tens un pare.

He posat un tronc humit a les flames.

En Jack ha cridat:

—Vaig tenir un pare durant vint anys, després es va morir.

—No. El tens al teu davant, està revifant el foc.

Ha apartat la cadira, que ha caigut. Amb el colze ha donat un cop a la tassa. Soroll de trencadissa. En Jack estava dret.

—Ja n’hi ha prou! A mi no m’ets res, ¿ho entens? Res! Ets un traïdor! Fa vint-i-sis anys que traeixes! Tu mateix ho has confessat, vint-i-sis anys! A la presó em venia a veure un traïdor! ¿Te’n recordes, de quan vaig sortir? Al cotxe, jo estava assegut al teu costat i em vas dir que estaves orgullós de mi. ¿Te’n recordes? Orgullós de mi!

He tornat a ocupar el meu lloc a la taula del pare.

—¿Orgullós de mi? Vaig passar vint anys a les presons dels teus amics anglesos! Vint anys, merda! ¿I tu estàs orgullós de mi?

—¿Vols una mica més de te?

—Ets el traïdor de la mare, el traïdor d’Irlanda, del que respira entorn nostre. Ets el meu traïdor. Ni tan sols tens el dret de viure aquí!

Jo mirava en Jack. Tenia molt de Meehan dintre seu. He estat a punt de somriure. M’he dit que ell era l’únic que em quedava.

—¿Com em pots mirar a la cara, eh? ¿Com ho pots fer?

—Miro el meu fill.

—T’ho prohibeixo! No pronunciïs mai més aquest mot! Mai!

* * *

De petit, a en Jack li agradava Killybegs. Transportava l’aigua del pou, somiava davant les espelmes, feia ombres fantàstiques amb la claror d’un quinqué, caminava pel pont rient als vaixells. Durant hores i hores, escalava les muntanyes pelades, els murets de pedra interminables, es barallava amb falgueres rogenques que li arribaven a la cintura. Somiava en els illots que clapejaven el mar fins a perdre’s de vista. La Sheila se’n volia anar al cap de tres dies, però en Jack li demanava quedar-nos una mica més. Per a ell, era una casa de paranyers, d’indis, una cabanya d’abans de la fam, quan ningú no comptava les patates fumejants del plat. Fins i tot un cop esdevingut fianna, encara era un nen. A Belfast feia mala cara, tenia les mans destrossades pels totxos, feia pudor de benzina i de ràbia. Als seus ulls hi veia espurnes d’en Tom Williams i tenia por per ell. Però aquí, a Killybegs, es posava una canya de pescar a l’espatlla, empaitava la mula i tornava per la landa, donant cops als matolls amb una branca de roure per allunyar les fades dolentes.

Un dia de l’any 1979, amb en Dave Snoopy Barrett, en Jack va pelar un policia a Castle Street. En Jack conduïa la moto, l’Snoopy va disparar tres vegades contra els uniformes que els barraven el pas. Més amunt, a Glen Road, van ensopegar amb uns blindats de l’exèrcit. En Jack va decidir de trencar a l’esquerra, per un carreró. Un taxi republicà els seguia de prop. Llavors l’Snoopy va estirar el braç per avisar el xofer que giraven. Tenia la pistola oblidada al palmell. Els soldats els van perseguir. Ells van xocar amb una vorera i es van donar sense combatre. Van esperar, amb la cara contra terra i les mans al clatell. Quan els van detenir, encara no se sabia que el policia era mort. De les cases de totxo van sortir molts habitants. L’Snoopy va baladrejar el seu nom a la gentada. En Jack va cridar «Meehan! De Dholpur Lane!». Els anglesos no van disparar. Els van deixar vius. Es van veure obligats a jutjar-los. Perquè aquell dia, al carreró de Glen Road, molts nacionalistes van saber que l’exèrcit havia detingut en Dave Barrett i en Jack Meehan. I que havien pujat vius als seus blindats. Els anglesos disparaven a matar. En el nostre camp, alguns s’esgarrifaven. Jo no. No vaig reconèixer mai gens d’elegància al meu enemic. Jo el volia matar, ell em volia liquidar. La guerra no havia estat mai altra cosa.

Van condemnar el meu fill a reclusió criminal a perpetuïtat. Vint-i-un anys de presó. Alliberat al juliol del 2000 amb els últims presos republicans. Va sortir de la garjola més trist que no hi havia entrat.

—¿On és la nostra bandera?

Va ser la seva primera frase. Tornàvem amb cotxe de la presó de Long Kesh. La Sheila al darrere, ell al meu costat. Ella li agafava la mà per damunt del braç del seient i guardàvem silenci. Irlanda acollia el meu fill. Un cel sense núvols, un sol de desert i un vent lleuger. En Jack tenia el front contra el vidre. Li caldria guarir-se de vint anys de filats espinosos. I allà, a la vora de la carretera, en un pati enreixat, hi onejava la bandera britànica. Enorme, resplendent, nova de trinca.

—¿On és la nostra bandera? —va preguntar en Jack.

Al retrovisor, hi va buscar la mirada de la mare.

—¿Tot això per a això?

La Sheila va murmurar. El procés de pau, les negociacions, els compromisos. La nostra bandera onejaria lliurement ben aviat. L’important era que els nostres fills fossin lliures i que els seus pares no morissin.

En Jack em va mirar. Jo tenia els ulls fits a la carretera. ¿Tot això per a això? Era un començament, li vaig respondre. Sempre cal un començament. Ja no hi havia patrulles armades als nostres carrers, ni batudes ni controls. Els britànics desmuntaven les seves casernes, les seves torres de vigilància a la frontera. Els policies posaven multes als cotxes mal aparcats a Falls Road. ¿Te n’adones? Paperets a Peixugaparabrises, com a Londres o a Liverpool. ¿I saps què? En Jacky Nolan, en John Mclntyre, companys teus d’institut, han ingressat a la policia. No només hi ha protestants, els catòlics també es posen l’uniforme. I això ho canvia tot, ¿no creus? Va alçar una mà, em va demanar que callés.

Durant els àpats, en Jack s’asseia d’esquena a nosaltres, de cara a la paret. Creia que menjar era obscè. Va trigar a canviar d’actitud. Havia passat nou anys en aïllament total. Al principi enraonava amb ell mateix. Tenia gestos reduïts. A la seva habitació, va posar el matalàs a terra. Va provar de construir una vida amb la Fionna, una amiga d’infantesa. Després amb la Lucie. En acabat amb nosaltres. Va tornar a casa amb quaranta-set anys. Guaita, després fianna, óglach, lloctinent, capità de l’Exèrcit Republicà Irlandès, avui dia és porter de nit en un pub de Belfast. Separa els marrecs borratxos que li pregunten qui es pensa que és. Que li recorden que l’IRA ja no hi és per defensar-lo. Que ell no és més que un pingüí amb uniforme negre i camisa blanca. Un ningú. I en Jack no contesta.

* * *

Per fi el meu fill s’ha aixecat. M’ha mirat. S’ha posat l’anorac, els guants. No havia passat una hora. La Sheila no havia tocat el clàxon de la carretera estant.

—Almenys espera que arribi la mare.

—¿La mare? Durant tots aquests anys s’ha despertat al costat d’un desconegut, la mare. ¿Ho saps? ¿M’escoltes? N’ha quedat com morta!

—T’escolto.

—No! Tu no m’escoltes! Tu no entens res! No pots saber el que significa trobar-se sense pare, sense marit, sense res! ¿El meu pare? Era en Tyrone Meehan! El gran Tyrone! Un heroi de merda, sí! Li havíem donat el nostre amor, la nostra confiança, el nostre orgull. T’ho vam donar tot! I vas trair els qui t’estimaven, els qui et protegien! ¿Te’n recordes, quan jo era petit, que cada nit t’ajudava a tancar amb pany i forrellat la porta d’entrada perquè aquells malparits no entressin a casa nostra? I tu eres aquells malparits!

—T’escolto.

—¿Saps com et diuen a Belfast? «Aquell home». I res més. Ningú no pronuncia el nostre nom. Som els parents d’un traïdor.

—Ja ho sé.

—¿Què farem, ara, la mare i jo?

—Continuareu sense mi.

—En nosaltres no hi haurà mai més llum.

He abaixat el cap. D’ençà d’aquest matí, un vell proverbi em balla pel cap: «¿Hi ha vida abans de la mort?».

En Tom Williams ens l’havia ensenyat per guardar l’esperança.

En Jack s’ha aviat cap a la porta.

—Et necessito, fill meu.

S’ha aturat davant el baldó, el pany, les dobles cadenes que jo havia instal·lat. Em donava l’esquena. Espatlles caigudes. El seu sospir. El silenci. Ha durat molt, aquest silenci. Ha recolzat el puny a la paret i ha enfonsat el cap en el braç. No ha plorat.

—No puc. Es massa dolorós. Es massa fastigós el que ens has fet, pare.

—Us necessito.

S’ha girat per última vegada. En Jack era bonic com la ràbia. Jo sabia que, un cop traspassada la porta, ell no tornaria mai més. Llavors també m’he aixecat. He buscat una frase, un mot. El meu fill ha sortit al gebre. Dret al llindar, amb les mans a la butxaca, esclafat pel bosc.

—Jack?

Ha arronsat les espatlles.

—T’estimo.

Jo només tenia això.

M’ha mirat, estupefacte, decantant el cap com quan era petit.

—T’estimo —he repetit.

Ha arrufat les celles. Semblava que no ho entenia. Reculant, ha agafat el camí que porta a la carretera. Sense cap mot. Se n’ha anat de cara. Abandonava la casa, la infantesa, el pou vell, la flama acaronadora de les espelmes, els follets, el bosc, deixava enrere el poble dels avantpassats, el pare, tota la Irlanda que jo li havia donat. Caminava amb els braços separats. Ensopegava sense veure-s’hi. El meu nen, el meu fill, el meu soldadet. En Jack plorava. Estava bocabadat, la màscara del sofriment. Tocava el dos. Fugia de mi. Els seus passos feien cruixir la fusta, la pedra, la terra glaçada. Jo havia posat una mà a la freda paret, no podia fer res més. Ni per ell ni per mi. Ni tan sols era un traïdor. Era mort. I ell també. I tots nosaltres. I tots els altres que vindrien. Ja no esperava res. I ja no sabia on era la nostra bandera.