8

Vaig arrencar a córrer. Vaig saltar darrere el muret sense veure a les fosques els matolls d’arç blanc. La violència dels esbarzers al front, a les mans. Vaig ofegar un crit. Estava nerviós, em feia mal el clatell. La por. Després de mi, en Danny Finley es va tirar de cap al massís atapeït d’esbarzers.

—Merda! ¿Què collons és això?

—Caldrà donar cursos de botànica als nois de Belfast —va grunyir el nostre capità, un desertor de l’exèrcit britànic.

—D’això se’n diu espines. S’assembla als seus filats espinosos —va respondre una veu a les fosques.

—Molt graciós —va remugar en Danny.

Érem uns cinquanta, estirats darrere les bardisses, arrossegant-nos per la terra glaçada entre els arbres negres. En Danny sagnava, amb la cara esquinçada pels fiblons verinosos. Vaig fer un gest de pietat.

—Tu no estàs pas més bé que jo —va grunyir per ofegar el meu somriure forçat.

Eren les quatre de la matinada. Anàvem a atacar la caserna de la policia reial de Lisnaskea, al comtat de Fermanagh. En fer-se fosc, un capellà jove d’Enniskillen havia beneït el nostre escamot. Roma ens amenaçava amb l’excomunió, però els nostres capellans ens perdonaven les ofenses. Estàvem aplegats al seu voltant, a la landa, sota el vent, un genoll a terra i la mà a la fusta glaçada del fusell. Anàvem vestits de paisà. Sense uniforme, ni tan sols una bandera. Abrics, gorres, impermeables, guerreres de llana i sabates de ciutat. Ens assemblàvem més a una milícia que no pas a un exèrcit. O bé als nostres pares, durant la guerra civil del 1922.

Cada óglach havia de cobrir el seu company. En Danny em cobria a mi i jo el cobria a ell. Els artificiers acabaven de col·locar quatre bombes contra el mur de la caserna. En Danny i jo els havíem acompanyat. I quan corríem a posar-nos a cobert vam aterrar sobre les espines.

Era el 14 de desembre de 1956. Des de feia dos dies, l’IRA havia llançat la «batalla de la frontera». Procedents del sud, les unitats republicanes atacaven els anglesos i tot seguit es replegaven a l’altra banda. D’ençà del 1944, era la primera vegada que tornàvem a empunyar les armes. I alguns combatents de Belfast participaven en les operacions.

—Obriu la boca i abaixeu el cap —va manar el nostre oficial.

Les explosions van ser terribles. Estava eixordat. Vaig engrapar en Danny. Tot volava entorn nostre. Formigó, fusta, projectils minúsculs que xiulaven com bales. No havíem d’entrar a l’edifici, només disparar-hi.

—En posició!

Darrere els murs, l’alarma. Xiulets, una sirena, crits.

Em vaig estirar, amb els colzes a terra i la galta enganxada a la culata de l’arma. Era una carrabina Mauser 98K. L’havia fet servir en els entrenaments, però mai en una operació. Cada combatent tenia tres carregadors de cinc bales. No es tractava de mantenir un setge, sinó d’anunciar el nostre retorn a la lluita. Vaig disparar la primera bala contra no res. Una ombra humana, potser. Jo no estava ben col·locat. Detestava la posició del tirador ajagut a terra. El ventre esclafat, el xoc del tir a l’espatlla, el cop a la galta, el dolor a l’orella. Em vaig aixecar.

—¿Però què fas? —va cridar un company.

Vaig engegar quatre trets, ben dret, amb les cames separades, com feia quan ens entrenàvem. Apuntava al caos bellugadís. Als dubtes que teníem al davant. Vaig re-carregar. No pensava en res. Ventre buit, cap buit. Tan sols la pólvora i el soroll.

—Ajeu-te a terra, Meehan!

En Danny es va posar a la meva altura. Dret com jo. Encara se’n va aixecar un altre. Jo no veia res. Feia sentir l’arma. Disparàvem alhora, tranquil·lament. Quan ells van respondre, en Danny em va fer estirar a terra. Els policies responien a la babalà. Vespes de plom damunt els nostres caps. Vaig posar l’últim carregador. I, de cop i volta, la veu terrible de la Browning. Deflagracions d’acer, a batzegades, seques, violentes.

—Atenció, metralladora! Ens repleguem —va manar el capità.

Entre nosaltres, cap víctima. A part d’en Danny i jo, esgarrinxats pels esbarzers. El nostre escamot va tornar al sud quan tot just clarejava. Teníem l’ordre de rendir-nos sense lluitar si ens interceptava l’exèrcit irlandès. L’estat major de l’IRA havia decidit que les nostres bales eren per a l’enemic anglès, no pas per als nostres germans de l’Estat Lliure.

Darrere la frontera, a l’entrada d’un poble, ens esperava el camió d’un carboner. Hem lliurat les armes. He allargat la meva a contracor. Un soldat no és res sense el fusell, tan sols un vençut. Dos homes les embolicaven amb mantes negres i les ficaven sota les boles d’hulla.

Al nostre voltant, els primers habitants matiners. En veure’ns, abaixaven els ulls. Ni fervor ni hostilitat. No trobàvem la complicitat de Belfast ni les seves portes obertes de bat a bat. Per a molts irlandesos d’aquí, fa més de trenta anys que es va acabar la guerra. Si continuava al nord, «a l’altra banda», això no era cosa seva.

Alguns integrants de l’escamot van tornar a casa seva a peu, camps a través. Eren camperols, veïns. D’altres havien deixat la bicicleta a la cuneta. Dos van pujar al camió, amb el revòlver al cinturó. L’oficial ens va estrènyer la mà, a en Danny i a mi. No tenia pressa. Ens volia demostrar que no tenia por de res. Que, en aquella regió, la República era sobirana. Llavors van aparèixer dos policies a la cantonada de l’església. Ens van clissar. L’un va aturar l’altre amb un gest del braç. Sense dir cap mot, van girar cua i se’n van anar tranquil·lament.

—Suposo que no us fem fora nosaltres, ¿oi? —els va dir el capità de l’IRA.

Mentre reia va arribar un cotxe. Hi va pujar amb quatre companys més. I, adreçant-se a nosaltres a través del vidre obert:

—Eirinn go Bràch!

Em vaig esgarrifar. L’última vegada que havia sentit aquest crit va ser quan en Patraig Meehan va clavar un cop de puny al George, l’ase del vell McGarrigle. Jo era un nen. M’havia avergonyit del pare, d’aquesta «Irlanda per sempre!». I vet aquí que ara ella era tota la meva vida.

En Danny i jo vam tornar a Belfast amb autocar. Vam passar la frontera separats. Vaig odiar la primera bandera britànica vista pel camí, penjada en un hivernacle. Vaig odiar les decoracions de Nadal, que feien ganyotes davant les cortines blanques de les cases riques. Contemplava el meu país glaçat. La seva bellesa. La seva desgràcia.

No sentia res. Estava baldat. Dormisquejava. Em vaig preguntar si durant l’atac jo havia pelat algú. M’havia preparat per morir, no pas per matar. Esperava no haver d’afrontar mai la mirada d’un mort. Jo estava en pròrroga. Víctima en pròrroga, assassí en pròrroga. De fet, tots nosaltres ho estàvem. Prou que ho sabia.

* * *

Em van empresonar el 16 de maig de 1957, amb trenta-dos anys. Detingut com centenars de nacionalistes, als dos costats de la maleïda frontera. Un cop més, sense càrrecs, sense procés, fins i tot sense l’esperança d’una condemna.

A Crumlin, a la meva cel·la érem tres. Les presons britàniques no tenien lloc per a la solitud. La higiene era animal, el menjar excrementici. No sabíem si hi érem per un mes o per deu anys, captius temporals o reclusos de per vida. Llavors els més febles es van rendir, els més vells, els qui havien perdut l’esperança. A canvi d’un alliberament anticipat, un centenar dels nostres van renunciar a la violència. En Séanna ho va fer. El capità Séanna Meehan, el meu germà. Havia quedat destrossat per les batalles, per la presó. I no li agradaven els rumors socialistes que circulaven per les nostres files d’ençà de la fi de la guerra.

—Jo sóc patriota irlandès, no pas comunista! —responia quan somiàvem un altre país.

Ja no creia en el nostre destí. Deia que l’IRA era un mosquit que voletejava en va entorn d’un lleó. Fins i tot es burlava de les nostres armes.

—¿Tres homes per un fusell? Així anirem lluny!

En Séanna no tenia pas por. No es tractava d’això. Durant els escorcolls es negava a alçar els braços. Escopia a la cara dels guardians. No els regalava cap crit quan l’apallissaven. Senzillament, estava cansat. Abandonava la feixuga càrrega de la nostra república. No en volia saber res, d’aquest combat. Deixava les armes. Hi havia hagut en Malachy Meehan, el nostre avi, membre de la Fraternitat Irlandesa, assassinat pels anglesos el 1896. I després en Patraig Meehan, el nostre pare, mort d’haver sobreviscut a la derrota. I jo, en Tyrone Meehan, i ell, en Séanna Meehan. ¿I demà qui? ¿Qui més per omplir les presons britàniques o per morir a la punta dels seus fusells? ¿En Niall Meehan? ¿En Brian Meehan? ¿El petit Kevin Meehan? Au, vinga! ¿I per què no oferir la menuda Sara als seus cops?

Vam parlar molt. Durant hores i hores, amb el meu cap entre les seves grosses mans. Estava decidit a firmar el pacte. La seva rendició. Tornaria a casa. S’enduria lluny els qui es poguessin salvar de nosaltres. Em va demanar que el seguís. Vaig dir mots de més, mots de morts. Vaig cridar que un Meehan no abandonava la seva terra. Va riure malèvolament.

—¿La meva terra? ¿Quina terra? ¿I què fa Irlanda per nosaltres? ¿Què ha fet per nosaltres, m’ho pots dir? El teu problema, Tyrone, és que mires el món des de baix del teu carrer. Quan un iaio et fa l’ullet en una cruïlla, quan un nano t’aplaudeix, et penses que tens tot el poble al darrere. Quina collonada, germanet! ¿Què és, la Irlanda republicana, Tyrone Meehan? ¿Dos-cents carrers a Belfast, uns quants guetos leprosos a Derry, a Newry, a Strabane? Engrunes de pobles! Els protestants són majoritaris en el seu Ulster i ho seran sempre. Dublín ens ha girat l’esquena. Els irlandesos ens persegueixen amb el mateix odi que els anglesos. Passem la nostra vida darrere els barrots de la presó i, quan sortim, ens dediquem a plorar i a queixar-nos de la nostra pobresa. ¿I de què serveix? ¿Qui escolta els nostres planys? ¿Quin país ens defensa? ¿L’Alemanya de Hider? Fabulós! Quina gran lliçó de política! ¿Sostenir tot el que el nostre enemic combat? ¿Es tracta d’això? ¿Ballar amb el diable ara i sempre?

Vaig plorar, de desesperació i de ràbia.

—Obre els ulls, Tyrone! Desperta’t! No acabem de perdre una batalla, sinó la guerra. La guerra del nostre pare. S’ha acabat, soldadet de plom! S’ha acabat, ¿em sents? Som uns quants milers d’encerclats, envoltats per milers de milions de sords. Cal renunciar, Tyrone. Salvar el que ens queda, la teva vida, les nostres vides. Tinc moltes ganes de veure l’Àine amb un vestit que no li faci caure la cara de vergonya. ¿Ho entens, oi, Tyrone? Vull rialles, cares noves, carrers sense soldats. Vull fer creu i radia al que som, germanet. Irlanda m’ha deixat esgotat. M’ha demanat massa, Irlanda. M’ha exigit massa. Estic fart de la nostra bandera, dels nostres herois, dels nostres màrtirs. No em vull escarrassar més a ser digne de tot això. Plego, Tyrone. I sé que tu també plegaràs. El dia menys esperat, quan tinguis massa ferides. Ara vull respirar. ¿Ho entens? Viure com l’home del carrer. Ser una persona normal i corrent. Un heroi d’avui dia, que el dissabte porta el sou a casa i el diumenge combrega amb el cap alt.

El meu germà va sortir de Crumlin a l’octubre del 1957. Beneït per la mare, es va endur en Brian i en Niall als Estats Units, a casa d’un oncle Finnegan.

Per Pasqua del 1960, quan em van alliberar, en Séanna era policia a Nova York, casat amb la Déirdre McMahon, una emigrada del comtat de Mayo. Aquell any, per la festa de Saint Patrick va desfilar per la Cinquena Avinguda en uniforme, amb els seus col·legues irlandesos, darrere la banderola verda de l’Emerald Society, l’associació d’ajuda mútua. La mare em va ensenyar una foto del meu germà davant una arpa de fusta. Amb la punta del dit li va acaronar la cara, la gorra, l’estrany uniforme. Ella no estava ni orgullosa, ni trista ni res. Vaig passar el braç al voltant de la seva espatlla.

Jo tenia trenta-sis anys. M’acabaven de fer lloctinent de l’IRA. Em vaig casar amb la Sheila Costello. En Jack, el nostre fill, va néixer un any més tard, el 14 d’agost de 1961. Amb ell i el petit Kevin, jo era l’únic home Meehan que quedava, envoltat de quatre noies. Sabia que el que ens mantenia units era la mare. Un dia, després de la seva mort, la Róisín se n’aniria. I en acabat la Mary. I l’Àine. El petit Kevin i la Sara en seguirien una d’elles com si fos una mare. Però mentre la mare encara resava amb veu de boja, les meves germanes s’amagaven de mi per parlar d’Austràlia i de Nova Zelanda. Sense gosar con-fessar-m’ho, l’Àine ja somiava en Anglaterra.

L’objectiu de la «batalla de la frontera» era alliberar les regions del nord d’Irlanda per instal·lar-hi els fonaments d’una república provisional. Va ser un fracàs. Un cop més, calia reconstruir-ho tot. El nostre exèrcit derrotat, el nostre moviment i el nostre coratge esmicolats. Quan la campanya de l’IRA va parar oficialment, al febrer del 1962, vuit dels nostres havien estat assassinats, sis policies havien trobat la mort i els únics que circulaven lliures eren els nostres rius.