NOU

A primera hora de la tarda, Espinosa torna al barri on havia viscut Armand, als Boscos de Tarragona, proveït d’una fotografia de Peter, amb la intenció d’ensenyar-la als veïns pròxims. Més d’un el reconeix com un visitant habitual de la casa del mort. Però una dona grossa i de moviments lents, que viu davant per davant, amb aspecte de passar moltes hores mortes mirant per la finestra, en vista de la col·locació estratègica de la butaca i del cistell on dorm un gat que li fa companyia, recorda alguna cosa més i l’hi explica atropelladament:

—Sí! El conec! Ja l’havia vist sovint, per aquí. L’última vegada devia ser dos o tres dies abans que trobessin mort el senyor Sala. Vaig veure com aquest home travessava el carrer precipitadament, venint de l’adossat, i vaig veure com entrava en un cotxe.

—Es va fixar si portava res? Bosses, maletes…? —pregunta ell amb impaciència.

—Ara que ho diu, sí! Sí que duia alguna cosa! Em sembla que portava una mena de bossa d’escombraries i potser alguna cosa més, no m’hi vaig fixar bé.

També explica, en resposta a la nova pregunta d’un Espinosa expectant, que no n’havia dit res fins ara perquè no es tractava de cap desconegut, sinó d’un visitant habitual i, en aquell moment, no li havia donat importància. I dies després, l’únic que preguntava la policia era si havien vist cap desconegut.

—Jo no sóc xafardera! —afirma amb contundència—. No vaig pel món ficant-me on no em demanen!

Quan la dona grossa pregunta si tenien raó els que deien que l’havien assassinat, Espinosa se’n surt com pot. No té temps ni ganes de donar gaires explicacions més.

—És molt complicat… Potser sí. Encara ho estem acabant d’investigar… —diu amb certa indolència mentre obre la porta per anar-se’n.

* * *

Quan, hores després, una dotació dels Mossos encapçalada pel mateix Espinosa arriba al xalet de la Mora amb una ordre de detenció, el troben buit i amb la porta només ajustada. A dins, ben destacat al damunt d’una taula, un telèfon mòbil amb gravadora i una nota al costat adreçada al sotsinspector.

La veu tremolosa de Peter Blumen sembla que vingui del més enllà. En la gravació, explica uns fets que havia tingut desats molt de temps en algun calaix de la memòria i que ara li surten de dins de manera convulsa, com si els vomités:

«Va ser un accident… Jo no volia que s’acabés així, l’estimava… Quan em va dir que ho havíem de deixar córrer, que s’ho havia repensat i que no volia conti­nuar la nostra relació, vaig perdre el món de vista… Me’n vaig adonar de cop i volta que aquells misteriosos viatges de cap de setmana a Barcelona eren per anar a veure algú que havia conegut, segurament més jove i atractiu que jo… Quin sarcasme, que em deixés per un merda com en Trinitat Coma…, però no tenia cap intenció d’estrangular-lo i no sé què em va passar… Va ser terrible… sentir el seu alè mentre el tenia agafat pel coll… Jo li deia que no m’ho podia fer, allò… Les cares tan a prop, els ulls que li sortien de les òrbites…».

L’Euromed procedent de València circula avui a l’hora. Fa poc que ha sortit de l’estació de Tarragona i està assolint la seva velocitat de creuer en aquesta zona, uns cent vuitanta quilòmetres per hora, quan el maquinista té un gran ensurt: a un centenar de metres, caminant per la via en la mateixa direcció que el tren, hi ha una persona.

Immediatament activa el fre, alhora que toca insistentment el xiulet.

Però la persona, l’home, segueix caminant com si no el sentís, fins que és massa tard. El drama resulta inevitable.

El cos de Peter Blumen, fet un manyoc, és arrossegat encara bastants metres més, fins que el tren s’atura del tot.

«Un cop vaig veure que l’havia mort…, el cos caigut als meus peus i jo dret, febrós i cobert de suor, l’únic que se’m va ocórrer va ser disposar-ho tot perquè semblés un suïcidi. Després hi he pensat molt i no sé per què, un suïcidi…, però em va semblar que era el millor que podia fer… per evitar la investigació. Ningú no coneixia la nostra relació i menys encara que ell fos gai… Tothom sabia que era casat, tot i que d’un temps ençà era un solitari, una mica excèntric… El moment de penjar-lo va ser espantós… Em va costar molt… Pensava que no me’n sortiria. Encara no sé per què em vaig endur el portàtil. En aquell moment no estava per a res i el vaig agafar d’esma… Potser inconscientment sabia l’important que era per al nostre grup i no volia que caigués en mans estranyes…, però en cap moment no vaig pensar de fer veure que algú altre l’havia mort. Això no va ser idea meva… Tot i la por que tenia de ser descobert, no vaig gosar oposar-m’hi quan va sorgir… per part de Noè. Per això quan els lladres van robar el portàtil em va envair el pànic. Des d’aleshores no he pogut estar tranquil… Darrerament, la vida per a mi ha deixat de tenir sentit. Mai no l’hauria d’haver perdut… l’Armand…».

* * *

El maquinista, tot maleint la seva mala sort, intenta explicar més tard a la policia per què no ha pogut fer-hi res.

—No ha fet cas del xiulet! Ha seguit caminant, com si volgués que l’atropelléssim! I tenia temps de sobres, es podia haver apartat, aquest desgraciat…!

Al cap d’unes hores, quan ja s’ha fet l’aixecament del cadàver, Emili Espinosa es disposa a tornar a escoltar l’enregistrament, ara en presència de Cabana, abans de lliurar-lo al jutge. El sotsinspector ha insistit que l’intendent l’escolti. És una confessió en tota regla i vol que l’altre reconegui que Murgades i ell tenien raó.

I també té ganes de tancar definitivament un cas que se li havia entravessat.

«… Fa poc encara trobava consol mentre dormia… Quasi m’havia arribat a convèncer que la mort de l’Armand era només un malson, però ara m’ha retornat la sensació de culpa. M’hauria agradat tornar a ser com un nen petit, viure en un present sense referències ni records… Qualsevol esperança per a mi només podia néixer de la ignorància més absoluta o de poder fugir de la realitat, però sé que això ja no és possible… Potser si cregués en alguna cosa transcendent… Voldria tenir la seguretat de Noè…, però no puc… Només demano comprensió… no sé si és molt demanar».