DOS

L’endemà, vigília de Nadal, a primera hora de la tarda i tot i no trobar-se gaire bé, com si tingués un principi de grip, Espinosa ha tornat d’hora al seu punt d’observació. Un cop més hi ha anat sol, com és habitual en ell, saltant-se tot de normes i recomanacions que aconsellen fer-ho acompanyat. Tampoc no ha volgut involucrar-hi cap col·lega perquè, de moment, es mou només per intuïcions difícils d’explicar.

Ha hagut de fer unes quantes voltes amb el vehicle fins que ha pogut aparcar a uns deu metres d’on era el dia abans. Gràcies a les gestions sempre efectives de la caporal Surroca, avui porta un cotxe camuflat i amb els vidres tintats, cosa que li facilita poder passar des­apercebut. Encara no té gens clar que hi fa, allí, ja que des de la seva posició només podrà observar moviments normals d’entrada i sortida. Però vol esbrinar si Federico Franco hi va sovint, cosa que li confirmaria les sospites sobre el paper secundari o de simple comparsa de la seva dona.

La tarda és freda i el lloc, solitari. Després d’un parell d’hores d’observació i d’immobilitat forçada ha començat a fer volar la imaginació i a especular amb la relació de Franco i AP Porteros amb tota mena de delictes i trames mafioses. Del marit de la propietària, però, ni rastre.

L’absència de sorolls fa que el xiulet de l’oïda li sembli ara més estrident. Buscant per Internet n’havia trobat alguna cosa en pàgines de consultes mèdiques. Pel que sembla, l’afecció s’anomena tinnitus i no es tracta de res greu, molta gent ho pateix, però resulta que no té cura i això no deixa d’amoïnar-lo, perquè sembla que haurà d’aprendre a conviure-hi per sempre més. No n’ha dit res a la família perquè ja sap que, si ho fes, li dirien d’anar al metge, cosa que ell procura evitar tant com pot. «A més doctors, més dolors» era una frase feta que sentia de petit a casa seva i que sempre li ha semblat d’allò més pertinent.

De sobte es posa a ploure. El dia ja era rúfol i des de feia estona s’havia anat ennuvolant. El fet de no tenir avui el sol de cara li facilitava des de feia estona la feina d’observació, però ara l’aigua als vidres la feia més dificultosa.

Amb tot, aquesta tarda resultaria més moguda del que s’esperava. A quarts de sis, quan ja es fa fosc, un tot terreny de color terrós amb dues persones a bord s’atura davant la porta del local i Espinosa pot veure com el conductor, aparentment el mateix jove de l’esportiu del dia abans, sense fer cas de la pluja que continua caient amb insistència, obre la porta del darrere, treu una cadira de rodes, l’empeny fins al costat dret del vehicle, ja fora del camp de visió del sotsinspector, i agafa d’una revolada la dona asseguda al seient dret. La resta, Espinosa se l’ha d’imaginar: Adela Prado, en la seva cadira d’invàlida i portada pel seu goril·la preferit, que entra i pren possessió del càrrec de direcció. Poc després el jove torna a sortir, ara amb el que sembla una gorra impermeable al cap que no abasta a amagar del tot l’abundant cabellera negra, puja de nou al vehicle i l’estaciona correctament una mica més avall. Finalment, torna a peu a les oficines.

Fins al cap de mitja hora no passa res més, fora de la pluja que segueix caient amb ganes. Aleshores veu arribar de nou l’esportiu negre del dia anterior, que s’atura al mateix lloc que abans havia ocupat el tot terreny. El condueix un altre jove, d’aparença molt més esquifida, que no es mou de l’interior del vehicle durant una bona estona fins que, de les oficines, en surt el dels cabells llargs, s’asseu al seu costat i se’n van tot seguit.

Espinosa, mogut per un impuls, arranca el motor i es disposa a seguir-los. Al cap d’una estona veu que es dirigeixen cap a la zona industrial situada a l’altra banda del Francolí. Aquests són indrets encara més solitaris i ha de deixar distància i anar amb els llums apagats a fi de no despertar sospites. Cada cop li resulta més difícil de mantenir el contacte visual, per la pluja que ara cau mansament però amb insistència i per la diferència de temperatura amb l’exterior, que li ha entelat els vidres. No ve gens de gust conduir en aquestes condicions i té ganes d’anar-se’n cap a casa, tot maleint el moment en què ha tingut la pensada de seguir l’esportiu.

Quan li sembla que els ha perdut definitivament, en anar a fer un revolt, s’adona que s’han aturat a uns cinquanta metres d’on és ell. Té el temps just d’evitar fer la maniobra de gir i continua tot recte fins que ja no el poden veure. Aleshores s’atura, surt d’una revolada i pot observar des de la cantonada com els dos individus, que han baixat del cotxe, caminen uns quants metres sota la pluja i entren en un xalet aparentment abandonat, després de pujar els tres esglaons que menen a la porta i d’obrir un cadenat. Tot i que la casa té les finestres enreixades per protegir-se dels lladres, per l’estat de deixadesa que presenta sembla destinada a l’enderroc. El que en altres temps probablement havia estat un jardí frondós que l’envoltava ara no és sinó quatre matolls i les restes d’una tanca.

Poc després, quan encara s’està preguntant què fer, aturat al costat del seu vehicle, sobre un terra fangós i amb la pluja que comença a calar-lo, veu passar a certa distància i a pas molt lleuger un home d’aspecte sinistre, mig cobert amb un paraigua desmanegat. Aparentment, no s’ha fixat pas en Espinosa. Aquest el segueix amb la vista i veu com s’acosta a la casa, s’atura davant la porta, truca amb el puny i poc després desapareix a l’interior, no sense abans haver mirat a dreta i esquerra.

Encara s’està una estona més esperant inútilment nous moviments, amarat fins als ossos, amb els peus xops i freds i cada cop trobant-se més malament. Li costa de creure que sigui a Tarragona. Fa un temps de mil dimonis i el paisatge tan deixat que abasta la vista, amb prou feines il·luminat ara per uns fanals escadussers i esgrogueïts, amb la casa mig enderrocada, naus tancades i vies de tren aparentment abandonades, amb restes de vegetació que creix pertot sense que ningú no en tingui cura, li sembla més propi d’una zona nòrdica en decadència industrial que no pas d’una ciutat mediterrània amb aspiracions de capitalitat cultural. Un panorama que no queda pas gaire lluny de la comissaria ni de casa seva.

Finalment decideix anar-se’n, però abans té la precaució de memoritzar bé el lloc. Ja hi tornarà demà, si el temps millora.

* * *

L’endemà, però, Emili Espinosa no es lleva del llit. Tot i que era a prop, anit, la tornada a casa se li havia fet molt feixuga i quan va arribar, mig tremolant i amb una suor ben freda, li va costar fins i tot de pujar les escales.

La família tenia preparat el tió amb tots els regals, però ell no tenia esma de res i ni tan sols va voler sopar. La insistència de les filles, que no volien deixar-lo anar al llit fins que no s’obrissin els regals, el va fer quedar-se una estona més. Finalment, com una ànima en pena, va recollir-ne els seus: un llibre d’horticultura i un llapis de memòria per a l’ordinador. Obsequis d’allò més discrets i no gens revolucionaris, tal com havia temut venint de les noies.

Ha passat la nit amb una bona febrada i, ara, les converses pròpies del dinar familiar de Nadal, que escolta amb prou feines des del dormitori, li han semblat més una vetlla de difunt que una altra cosa, amb les dones de casa parlant tota l’estona en veu baixa. Només la sogra, de paraula escassa, quan les deixa anar ho fa quasi cridant, probablement a causa d’una lleu sordesa. «Qui té febre no té fred», li sent dir del llit estant, un acudit que no és cert ni li fa cap gràcia. A la tarda el visita el metge de capçalera, que li diagnostica un principi de pneumònia i li signa la baixa per dues setmanes.

* * *

Dos dies després, primera jornada laborable després de Nadal, la febre ja ha baixat quasi fins a nivells normals i Espinosa telefona a l’intendent tot forçant una mica la veu per tal que sembli més de malalt. Amb Cabana mai no se sap, pensa. Però troba que avui el seu cap està més amable de l’habitual:

—Quedi’s al llit el temps que calgui, Espinosa. Una malaltia mal curada pot deixar seqüeles, i ja no som joves…

—Gràcies pel seu interès —fa ell amb convicció forçada, canviant tot seguit de tema—, però ara necessite que algú, si és possible el sergent Torres, continue la faena de seguiment que jo estava fent. En cas contrari, es podria perdre l’esforç d’uns quants dies.

—En què està treballant, si es pot saber? —ara Cabana fins i tot sembla amistós.

­—Investigue una empresa de seguretat, AP Porteros, que podria estar relacionada amb la mort d’Armand Sala, el professor autor de l’informe sobre la contaminació química.

—Però no havíem quedat que el més probable és que es va suïcidar, que no hi havia proves concloents que l’haguessin mort?

—Ja sap vostè que no està gens clar, açò. De fet, el resultat de l’autòpsia deixà obertes totes les op­cions, i encara més: va demostrar que hi havia molts indicis d’una mort prèvia i li recorde que el jutge va estar d’acord que se seguira amb la investigació. És molt probable que es tractara d’un suïcidi simulat o, per dir-ho clarament, d’un assassinat per encàrrec.

—Suposo que tindrà proves per implicar-hi aquesta empresa. No voldria que em tornés a crear problemes… —Cabana ho deixa anar així, sense especificar, i Espinosa fa com si no hagués sentit la segona part.

—Com vol que en tinga proves? Si les tinguera ja hauríem actuat contra ells! El que tinc, de moment, són sospites. És un poc llarg d’explicar, però té a vore amb la personalitat dels propietaris, que ja havien estat condemnats per males pràctiques a València. Un d’ells està vinculat personalment a la seguretat d’una de les indústries químiques que surt més malparada en l’informe del professor Sala.

—No m’agrada gens que es continuï involucrant les indústries químiques en aquella mort —l’intendent ha tornat al to de veu habitual—. Ja sap que, a Tarragona, aquest és un assumpte molt sensible, que s’ha de portar amb molta cura.

—No les involucre, ja li ho he dit. Es tracta d’una relació indirecta, però sospitosa. L’empresa química, Quimisa, de moment no la investigue. Si ho haguera de fer, té la meua paraula que abans li ho consultaria.

—En qualsevol cas, vagi amb compte. Tampoc no m’agradaria que ens acusessin d’assetjar empreses de seguretat. Fan el seu paper, necessari, com nosaltres fem el nostre.

—Però almenys nosaltres tenim els nostres controls interns! —a Espinosa li han tocat un punt sensible—, i si ens passem o fem alguna cosa mal feta hem d’assumir-ne les conseqüències. En canvi eixes empreses no tenen cap tipus de fiscalització legal i sovint es posen al servici de gent sense escrúpols. Per açò proliferen tant i ens van substituint en moltes tasques, tot i el que cobren…

—Això no és així en absolut! —Cabana ara fa veu d’enfadat—. Potser ho era fa un temps, en alguns casos, però ara se’ls controla tots de molt a prop, i des de Catalunya! A la mínima irregularitat, se’ls retira la llicència!

Espinosa no està gens d’acord amb aquestes afirmacions del seu cap, però ara mateix no té ganes de discutir. En altres circumstàncies li hauria agradat dir a Cabana, encara amb més claredat, què en pensa d’aquestes empreses i per què no li agrada gens que se les equipari amb la policia. Li hauria dit que no hi ha cap empresa privada que aspiri a reduir el seu volum de negoci, cosa que passaria amb la seguretat privada si disminuís la delinqüència. També li hauria dit que està convençut que molts delinqüents treballen en empreses de seguretat. Que els interessa tant a ells, per les coses que hi aprenen, com a alguns empresaris per garantir el futur i l’expansió del negoci. Probablement Cabana l’hauria acusat de radical, d’antisistema o d’alguna cosa semblant.

Per a sorpresa d’Emili, l’intendent no ha posat més objeccions a la investigació, potser imbuït de l’esperit de les festes, pensa ara amb sorna el sotsinspector. Finalment han quedat que el sergent Torres passarà més tard per casa d’Espinosa a recollir el cotxe estacionat al carrer i perquè li doni tota la informació necessària per substituir-lo.

Tot just penjar, torna a trucar a comissaria. Aquest cop vol parlar amb la caporal Surroca.

—Ja estic un poquet millor —li diu, després que ella s’hagi mostrat sincerament preocupada per la seva salut—. Et truque per encarregar-te algunes faenes, perquè les vagis fent estos dies de baixa. A més d’aquella informació que t’havia demanat sobre els propietaris del Mitsubishi, necessite també la d’un tot terreny Nissan Patrol. La matrícula te la donarà Torres esta vesprada, perquè me la vaig deixar al cotxe que ha de venir a recollir. I a més del nom dels titulars dels dos vehicles, hauries de cercar altres dades: on viuen, si tenen molts diners al banc… ja saps, com més detalls millor. Però ara necessite també que em dónes un altre cop de mà, un poc més delicat. Hauries de mobilitzar els teus contactes extraoficials, tu ja m’entens, especialment si es mouen per la zona del port, a vore si podem saber què collons passa en una casa aparentment abandonada del polígon Francolí, a l’esquerra de l’autovia de Tarragona a Salou, entre el carrer Entrevies i el Camí Vell. No té pèrdua, perquè només hi ha dos habitatges en tota eixa zona de naus industrials, un d’ells, el que m’interessa, envoltat d’un jardí abandonat.

—Això que em demana és molt difícil! —protesta ella—. Em sembla que no conec ningú per allí. Veuré què hi puc fer, però no li asseguro res. Perquè ja sap que ho hauria de tornar a fer d’amagat de l’intendent. Si ho sabés, s’enfilaria per les parets…

—Ja ho sé, Pili. Per açò t’estaré molt agraït…

En el fons, la caporal Surroca se sent afalagada per un encàrrec que li pot permetre, una vegada més, demostrar les seves habilitats, tan desaprofitades, per aconseguir contactes i informacions en tota mena d’ambients. Hi té la mà trencada des d’abans d’ingressar al cos, quan a Barcelona, de molt jove, treballava en una agència de detectius. Ella es considera una persona d’acció i la seva frustració, des que va arribar a la comissaria de Tarragona, és que l’intendent Cabana la tingui quasi sempre al seu servei com a secretària. Per compensar-ho, la Surroca s’esbrava practicant arts marcials. A l’Escola de Mollet, va ser sempre una de les seves matèries preferides i a Tarragona s’ha fet sòcia d’un club esportiu i ja ha participat, amb èxit, en alguna competició. Però l’espina que té clavada és la de no poder demostrar a la feina, al carrer, tot el que és capaç de fer.

El sergent Torres, tan diligent com sempre, s’ha presentat al cap d’una hora a ca n’Espinosa. Vivint sol i sense compromisos familiars, està sempre disponible per a qualsevol feina que li permeti fer mèrits i mostrar la seva vocació de servei. El sotsinspector ho sap i per això l’ha triat. Li fa cinc cèntims de la situació i li dóna tot d’instruccions relacionades amb les persones i els vehicles que es mouen per AP Porteros. Caldrà que vagi de paisà i s’encarregarà de restablir una vigilància discreta al voltant de l’empresa. Sense entrar en gaires detalls, Emili li explica els antecedents de Franco i que tot plegat pot estar relacionat amb la mort d’Armand Sala.

—Ja sé que li encarregue una missió més que confusa, ja que de moment no sabem ben bé el que busquem. Però m’interessa especialment conèixer la implicació de Federico Franco amb eixa empresa, que està a nom de la seua dona, i també si el personal que hi treballa té cap relació amb Quimisa. I pel que fa a eixe personal, convindria investigar què es porten entre mans dos joves, un alt i catxes, amb els cabells llargs recollits en una cua, i l’altre més esquifit, que sembla un subordinat de l’anterior. Tots dos pul·lulen per allí i quan no viatgen junts s’alternen en la conducció d’un esportiu Mitsubishi i un tot terreny Nissan. Li he encarregat a la Surroca que busque informació d’estos dos vehicles, dels propietaris i dels llocs per on es mouen. Una de les matrícules, la de l’esportiu, li la donarà ella, i l’altra, que trobarà a la guantera, li passa també a Pilar. Amb la caporal hauran de treballar coordinats, però amb discreció, perquè si ho sap l’intendent podria pensar que la xica descuida les seues obligacions, cosa que no és certa en absolut. I tot i que supose que açò serà més difícil, també aniria bé que poguera aconseguir les empremtes digitals d’eixos joves… però en qualsevol cas sense posar en perill la seua missió de vigilància.

Espinosa no li dóna més detalls de per què necessita aquestes empremtes. De fet, ni ell mateix ho sap. Es tracta d’una altra de les seves intuïcions, en aquest cas relacionada amb el cotxe esportiu, que no es pot treure del cap. Demana al sergent que el vagi informant dels seus progressos.

—Sospite que darrere d’eixa agència pot haver-hi coses fosques, tot i que encara és prompte per saber quines poden ser, i si tenen a vore o no amb el cas de la mort del professor —li diu en acomiadar-se, del llit estant—, però tinc el pressentiment que, a la curta o a llarga, tindrem respostes.

—Tant de bo… —fa Torres en anar-se’n—. Confiï en mi. I mentrestant, a veure si es posa bo ben aviat, Espinosa, que ja el trobem a faltar.