NOU

Han passat dotze dies des de l’enterrament. A comissaria, el cas de la mort d’Armand Sala ha quedat com un assumpte menor i força arraconat, en bona part, curio­sament, a causa de l’article necrològic. Hi ha la sospita general que el text va influir en el metge forense a l’hora d’elaborar-ne les conclusions, fent-li veure en el cadàver més detalls sospitosos dels que en realitat hi havia. I és que ni l’autòpsia ni les consultes externes fetes per l’equip de Murgades de Franch no van acabar d’aclarir del tot els dubtes; segons van informar els experts, l’erecció post mortem no es produeix sempre ni de la mateixa manera en tots els casos de mort per ofegament, i els senyals sospitosos al coll no eren prou visibles internament per esdevenir una prova irrefutable. En no haver-se fet públiques totes aquestes troballes del forense per manca d’evidències clares, ha quedat en l’opinió pública el convenciment que es va tractar d’un suïcidi. Tanmateix, Emili Espinosa s’ha pres molt seriosament les sospites inicials i considera que hi ha massa preguntes sense resposta per no tenir-les en compte. Amb aquest argument ha convençut tant el jutge com l’intendent de la necessitat de no tancar el cas mentre quedin aspectes per aclarir, ja siguin sobre l’autòpsia o sobre l’assumpte del portàtil desaparegut. Tot i així, la investigació no avança.

Avui, però, sembla que hi pot haver novetats. A les dotze, Espinosa ha de tornar-se a veure amb els tres professors. Després de la declaració davant el jutge i d’haver parlat amb ells per separat, havien acordat que es posarien en contacte si hi havia res de nou, i ara li acaben de fer saber que ben aviat convocaran la premsa per presentar públicament el treball de Sala, que han batejat com Informe Inseqta, acrònim, segons li explica Noè Rovirosa per telèfon, d’Inseguretat del Sector Químic de Tarragona, un nom que parodia el del pla de seguretat vigent.

S’han citat amb el sotsinspector per explicar-li detalladament el contingut del document, després que el policia els ha informat que de moment no hi ha res de nou en una investigació criminal més que dubtosa, sense proves ni testimonis. Pretenen que transmeti al jutge que porta el cas, abans no les facin públiques, la gravetat i seriositat de les seves denúncies. Per això han quedat de trobar-se a Mas dels Frares.

—Un lloc més discret que no pas la facultat —li ha dit Rovirosa per telèfon, sense que el sotsinspector sàpiga ben bé per què és necessària tanta discreció. Tampoc no té ocasió d’aclarir-ho perquè l’altre ja ha canviat de tema i, com a prova de confiança amb Espinosa, comença a parlar del temps:

—No sembla pas que tinguem l’hivern aquí mateix. I encara hi ha gent que posa en dubte que estiguem patint un canvi climàtic.

No és que a Emili el preocupin gaire, aquestes coses, però en això, abans de penjar, li dóna la raó. Tot i ser mitjan desembre, fa un dia magnífic, només trencat per un insistent vent del nord que en altres èpoques hauria arrossegat freds d’origen polar i, en canvi, ara conviu amb una temperatura molt suau, quasi càlida.

Des que s’ha llevat, Espinosa té una mica de mal de cap. Ho atribueix al dia ventós, d’una nitidesa excepcional que permet veure perfectament definides les muntanyes de la llunyania. Se li acut que si fos jubilat hauria pogut quedar-se al llit o bé s’arribaria fins al Balcó del Mediterrani a contemplar el mar. «Per què serà que cada cop penso més sovint en la jubilació? Si encara em falta la tira d’anys!», es pregunta inquiet. Però la resposta haurà de sorgir d’una reflexió més aprofundida que ara, amb la feina i la migranya, no té temps ni ganes de fer.

Quan arriba, puntual, a la finca de Mas dels Frares, troba que hi ha molta activitat. Rovirosa, abillat amb indumentària de pagès, pantalons de vellut i armilla negra sobre una camisa de quadres amb les mànigues arremangades, se li acosta un moment per dir-li que de seguida es reuniran amb ell, quan amb Maite acabin d’atendre les consultes d’un grup d’alumnes.

—És que tenim les vacances de Nadal al damunt i hi ha molta feina per enllestir —li comenta assenyalant, amb un gest del rostre, el grup de treball—, i mentrestant a veure si arriba en Peter, que ha de portar el llapis de memòria. No crec que tardi.

Una mica més tard, tot i que Peter Blumen encara no ha arribat, es disposen a parlar en un despatx discret al costat del celler. És un espai reduït i net, només amb un armari petit, una tauleta i quatre cadires. Damunt de la taula, ocupant quasi tot el lloc, un ordinador i una impressora. Sense dir res, Rovirosa treu una ampolla de vi blanc sense etiquetar de l’armari i n’omple tres gots.

—Es tracta d’un monovarietal de macabeu que ens va sortir força bo —explica Maite Villa sense entusiasme però amb detall i adreçant-se al sotsinspector—; és complex i elegant, amb molt bon equilibri. Va madurar primer en un dipòsit d’acer i amb les mares del vi, els llevats, que li van afegir una alta gamma aromàtica. Posteriorment l’hem criat en una bóta de roure americà, que li ha donat una estructura molt ferma i un tacte untós, tot i que la fusta gairebé ni es nota. Té aromes de gran complexitat. Al nas dominen les de fruites, com pinya, plàtan i poma, amb un fons floral… —Espinosa ja ha quedat perplex amb l’explicació, però Maite continua—: A la boca és ben estructurat, amb un pas fi i delicat. Suau, però d’una gran potència i frescor. Produeix sensacions afruitades en les quals predomina la pera madura, amb un final d’acidesa refrescant que neteja el paladar. N’hem fet poques ampolles i el tenim només per a ocasions especials.

El sotsinspector és més aviat home de cerveses, però Maite l’ha deixat tan convençut que no pensa fer escarafalls a un vi tan especial. De manera que, sense dubtar, s’apunta a tastar-lo.

—Bé, vostès diran… supose que m’explicaran detalls precisos, amb noms i cognoms, de la recerca tan important que duia a terme el seu amic desaparegut —diu Espinosa mentre deixa el got, que ha buidat d’una tirada.

—Ho és, d’important, no cal que ho digui en aquest to mofeta —exclama Maite amb veu virolada. No li ha agradat gens la manera de parlar del policia ni el fet que s’hagi begut el vi com si fos aigua i sense fer-ne cap comentari sobre la qualitat.

Persona d’una gran sensibilitat i intel·ligència, Maite Villa sap trobar en el vi les complexitats, les aromes i els gustos més recòndits. A més de tenir un doctorat en biologia és també llicenciada en Història. On es troba més a gust és aquí, a la finca de Mas dels Frares. L’apassiona veure com creix el raïm, tocar les fulles dels ceps i admirant-ne la textura. Tanmateix, la seva vida privada és un veritable desastre. Té trenta-nou anys i, tot i que sempre ha desitjat tenir parella estable i ho ha provat amb diversos homes, no ha aconseguit fer arrelar cap relació, sempre han acabat malament, cosa que li ha donat certa fama de tenir un caràcter impossible. És dona de bon veure, però té una expressió quasi permanent d’enuig a la cara que trenca el possible encant i que només suavitza quan es concentra en la feina. Quan parla, acostuma a fer-ho de forma crispada, tant que pot acabar posant frenètics els qui l’escolten i, d’aquesta manera, no arriben a apreciar tot el que val. De fa temps, està enamorada platònicament de Peter Blumen, tot i sospitar que no li interessen gaire les dones, encara que ell hagi mantingut sempre, en públic i sobre aquestes qüestions, una discreció absoluta. Però ni dels seus sentiments ni d’aquesta suposició no n’ha parlat mai amb ningú, i això no fa sinó alimentar les seves neures, entre les quals també hi ha la d’una maternitat frustrada. Tot plegat fa que es desassossegui amb facilitat i, quan això passa, acostuma a trobar consol en la pràctica del ioga, la seva altra passió a més de les vinyes. I encara que en molts aspectes pugui semblar una dona segura i de conviccions fermes, en realitat la seva sensibilitat extrema la fa molt influenciable.

Ara, ja de forma més calmada, continua:

—És important, en primer lloc, perquè ens hi va la salut, i també perquè no podem consentir que se surtin amb la seva, que prou mal han fet ja.

—Estem parlant de…?

—De les petroquímiques, naturalment. De qui, sinó! —La dona ha retornat al parlar lleugerament crispat—. L’Armand s’hi va acostar massa i li van deixar anar els gossos. Això i no pas una altra cosa és el que li va passar al nostre amic. N’estic tan convençuda…, n’estem…, oi? —fa adreçant-se a Noè, que assenteix en silenci.

—Noms, necessite noms! —fa el policia, que ara vol semblar expeditiu, mentre el professor li torna a omplir el got—. Per alguna cosa hem de començar, però els advertisc que només ens mourem si tenim proves, de manera que no em facen perdre el temps. Ah!, i el vi el trobe molt bo, a fe de Déu. Fa oblidar les penes.

—Fa molt més que això, el vi —li diu Rovirosa, amb el to de veu propi de qui vol convèncer un descregut—, és una experiència deliciosa per als sentits, té propietats digestives i vasculars, és anticoagulant, antiinflamatori i vasodilatador, augmenta l’esperança de vida i fins i tot contribueix a l’èxit professional i laboral. I fa que s’estigui content amb la pròpia existència, com va dir el filòsof…

A Espinosa, li ve de cop el record d’una frase que havia sentit de petit:

—Ja ho diuen a la meua terra: quan u s’emborratxa, que siga amb bon vi.

—Bé, tampoc es tracta d’això… —fa l’altre, donant per tancat el tema.

Quan arriba Peter Blumen i s’incorpora a la reunió, Espinosa s’adona que a Maite se li ha il·luminat la mirada, que feia estona que tenia com apagada.

Durant l’hora següent, els professors, després que Noè connectés el llapis de memòria a l’ordinador, li donen a Espinosa tota mena d’explicacions de les dades que conté l’informe, resultat de molts mesos de recopilació exhaustiva d’informació. No hi manca pràcticament cap de les empreses més significatives del sector, però n’hi ha una, Quimisa, que hi apareix com la més nociva per a la salut i el medi ambient. Al mateix temps que les dades apareixen en pantalla, van imprimint-ne les més significatives per tal que el policia se les pugui endur.

—Amb aquestes informacions —sentencia Rovirosa— el que pretenem, el que pretén el nostre grup de pressió, si vol dir-ne així, no és només que s’apliqui d’una vegada el principi de «qui contamina, paga», que ja seria important, sinó que s’endureixi la normativa i, sobretot, que es faci complir. L’Armand ho tenia molt clar: no es tracta de fer més lleis, sinó de denunciar les mancances i els incompliments de les que tenim, per tal que d’una vegada els polítics es posin les piles i exigeixin a les empreses que compleixin…

—Sí, però en primer lloc i per sobre de tot —l’interromp Maite Villa— volem denunciar el grau de perillositat de moltes substàncies químiques a què estem exposats, els seus efectes tòxics, acumulables, cancerígens i mutàgens.

—Bé —intervé de nou Noè, que no ha deixat de mirar el sotsinspector—, potser no és exactament aquesta la nostra funció. Això ja ho fan a bastament els grups ecologistes, i la nostra tasca ha de ser més seriosa i científica, no pas demagògica.

Maite el fulmina amb la mirada, però no diu res més.

A través d’un finestral, el sol d’aquest migdia de desembre arriba ara fins a la taula. L’ampolla es va buidant mentre les explicacions continuen, sobretot per part de Noè. Maite fa estona que només escolta i Peter està com absent i pràcticament no ha badat boca d’ençà que ha arribat.

Rovirosa intenta aclarir al policia la filosofia de la seva militància.

—Nosaltres ens considerem, i l’Armand també ho era, uns científics humanistes. No concebem la idea de mantenir el nostre saber en recintes tancats, com si fos una cosa incomprensible al comú de les persones. Hem de fer el llenguatge científic més entenedor, més accessible a la gent del carrer. Els llenguatges formals o convencionals només els entenen els especialistes, de manera que ens cal trobar altres formes d’explicar el món, la realitat que ens envolta, que sovint no és gens agradable, com en aquest cas. A més, cada dia és més difícil la fusió dels sabers, com es feia al Renaixement. Vivim en l’època de l’especialització, cosa que ens fa molt més pobres, humanament parlant. Per això és més necessària que mai la permeabilitat entre ciències i lletres. Per això nosaltres farem l’esforç d’explicar el resultat de la recerca de l’Armand en un llenguatge que pugui entendre tothom. És el que ell hauria volgut fer si l’haguessin deixat, si no fos mort…

Noè Rovirosa no ho ha dit mai públicament, més que res per pudor, però es planteja el seu recent ecologisme com una forma d’amor a Déu i de servei al proïsme. Amb quaranta-cinc anys, esposa, sis fills i una vida familiar d’allò més convencional, només alterada pels rampells de mal geni de la seva dona, és molt religiós i força intransigent pel que fa a les seves idees. El tret més característic de la seva cara anodina són unes bosses força pronunciades sota els ulls. Amic íntim d’Armand Sala des que eren petits, especialment de l’època en què tots dos formaven part d’un agrupament escolta —en les sortides compartien la mateixa tenda de campanya—, no havia perdut l’esperança que es reconciliés amb Cesca. La seva era una amistat amb arrels molt fondes. En canvi, tot i treballar junts des de fa anys i de coincidir en el grup, la relació amb Peter i Maite sempre ha estat quelcom més superficial. Fa temps que s’ha adonat, i especialment des de la mort de l’amic, que ni l’un ni l’altra no li acaben de fer el pes com a persones. Ella, per la seva manera de ser i de parlar, descreguda i una mica histèrica, i l’alemany, tot i la seva saviesa enològica, pel fet de trobar-lo una persona desconcertant, tan tancat, ambigu i solitari. De fet, ha pensat més d’un cop els darrers dies, era Armand qui els mantenia units. I ara que no hi és, cada vegada se li fan més costa amunt les reunions amb els altres.

L’article necrològic l’havia escrit conjuntament amb Maite, la qual va anar suprimint la majoria de referències religioses que ell havia posat, cosa que va haver d’acceptar ben a contracor.

Més endavant, la conversa deriva cap a altres afers i Rovirosa s’interessa per la feina del policia.

—Amb més de vint anys fent el mateix, un ha vist ja totes les variants possibles de les misèries humanes i comença a notar un cert cansament —assenyala un Espinosa propens a les confidències, actitud poc habitual en ell en circumstàncies normals—. En resum, que he hagut d’aguantar moltes merdes. Diuen que l’edat només és un estat d’ànim i segurament és cert, però quan el cos comença a fallar t’adones que no n’hi ha prou amb un bon ànim… Ja no sé si esta faena que faig m’ompli o no, potser si fos més jove hauria buscat algun canvi, tot i que la felicitat, el fet de trobar-se a gust amb un mateix, és una cosa ben relativa.

—En això li dono tota la raó —intervé Maite—, a mi em passa el mateix amb la feina, que cobreix totes les meves expectatives professionals i en canvi no em serveix per tenir una vida de plenitud. Per ser real­ment feliç em caldrien algunes coses que ara mateix no tinc.

—Insistisc que estem parlant de conceptes molt relatius i que depenen de cadascú de nosaltres —li contesta el sotsinspector, a qui els dos gots de vi han deixat lleugerament curt de reflexos i potser per això ni s’ha adonat que Noè i Peter no han tingut la deferència de preguntar a Maite quines són aquestes coses que li manquen. Ell continua amb les confidències:

—Jo de jove estava convençut que m’havia fet policia per vocació de servei, però després m’he adonat que açò només existix en les novel·les. En realitat la meua aspiració, i crec que la de la majoria de la gent, és de tenir una faena fixa i un sou decent.

S’hi troba bé, allí. I sembla com si l’orella hagués deixat d’amoïnar-lo. L’esquerra li va començar a xiular fa uns quants dies. Es tracta d’un iiiiiiiiiiiiii insistent i permanent que se li fica al cervell i el té d’allò més preo­cupat. Té por que no es tracti d’un avís d’atac cerebral o alguna malaltia per l’estil. De moment, ha decidit no dir-li res a la dona, que tornarà molt aviat de Tortosa en companyia de la sogra. No vol esverar-la. Encara espera que el xiulet se’n vagi tal com ha vingut. «De fet —pensa—, tota la vida m’han xiulat, les orelles, però només durava una estona i molt de tant en tant, no com ara».

Havia après a casa seva, de petit, que quan et xiulava l’orella dreta era que algú estava parlant bé de tu, i quan era l’esquerra volia dir que en parlaven malament. No sabria dir si s’ho creia o no, més aviat ho considerava una superstició, però tanmateix sempre el plaïa més que fos la dreta.

Es diu que quan tingui una estona haurà de mirar a Internet a veure si troba alguna explicació entenedora del que li passa.

De cop, s’adona que l’estança fa estona que ha quedat en silenci i els tres professors el miren amb estranyesa. Estava tan absent pensant en les seves dèries que ni tan sols s’ha fixat en la pregunta que li ha fet Rovirosa, que vol saber si té algun assumpte més a comentar o preguntar, perquè ja se’ls fa tard per anar a dinar.