DOS

—De què es tracta? Què vol saber de l’Armand? No m’ho pot dir ara? —reclama Rovirosa angoixat també pel to de l’altre.

La resposta de Coma el desconcerta encara més:

—És un tema molt delicat i prefereixo parlar-ne personalment.

—Bé… doncs, què li sembla aquesta tarda? Tinc una classe a la facultat que acabarà a les sis. Ens podem trobar a l’entrada, a un quart de set.

Coma hi està d’acord. Després de penjar, Rovirosa es planteja la possibilitat d’avisar el sotsinspector Espinosa, però de seguida ho descarta perquè no té ni idea de si allò que li ha de dir el president de Bacus Varietal pot tenir a veure amb la investigació, que porta temps aturada. En tot cas, sempre hi serà a temps. Tanmateix, sí que ho comenta a Maite, quan la troba casualment a la sala de professors.

—Llàstima, no puc venir —diu ella— perquè a la mateixa hora he de ser a Falset. M’he compromès a parlar en un acte que han organitzat els de la denominació d’origen Montsant. Sembla que darrerament compten amb mi per a tot, des que van saber que havia donat suport a la proposta de traslladar-hi la facultat. Ja m’explicaràs de què va, això. És ben estrany, no?

—Sí. No sé pas què deu voler dir-me. I tu, vés amb compte què els expliques, a aquesta gent de Falset. Mentre parlis en nom de la universitat, no pots anar difonent teories estrambòtiques i acientífiques…

—Els explicaré el que em doni la gana! —a Maite no li han agradat gens les desqualificacions i ho demostra a la seva manera—: Tu no ets ningú per coartar la meva llibertat de càtedra!

—Ostres, Maite! —fa ell ara, conciliador—. No se’t pot fer cap crítica. De seguida et poses a la defensiva i t’enfiles per les parets.

—És que no hi ha res a criticar —ara sembla més calmada—. Jo l’únic que faig és veure-hi una mica més enllà. Ja saps que sempre he estat partidària de la recerca, de superar els convencionalismes i el conformisme cofoi de tots vosaltres…

—Doncs ara trobo que et passes de llarg. Jo diria que has superat el límit. Això que prediques és tan poc científic, tan esotèric, que sembla més producte d’una secta que no pas d’una persona assenyada com se suposa que ha de ser una professora universitària. És que no te n’adones?

Maite, enfurismada de nou, se’n va de la sala sense dir res i amb cara de pomes agres.

A Noè l’inici de la tarda se li farà molt llarg fins que arribi Trinitat Coma a l’hora convinguda. Durant el dinar, a casa seva, ha explicat l’estranya trucada a la seva dona, tot advertint-la que si la conversa s’allargava potser arribaria tard.

* * *

Tan bon punt el veu, troba que el presentador té un aspecte força demacrat, molt diferent del que oferia fa només dos dies. Li proposa d’anar a parlar a la cafeteria de la universitat. Coma accepta amb un moviment de cap.

Un cop asseguts en una zona tranquil·la i amb dos tallats damunt la taula, el que Coma li explica deixa Noè trasbalsat.

—Abans de res, he de sincerar-me amb vostè i confessar-li una cosa que potser ja sabia: soc gai, i mai no me n’he amagat, tot i que tampoc no en vaig fent ostentació.

Rovirosa feia temps que ho sospitava, però es negava a creure-ho. Ara es pregunta què pot tenir a veure aquest estirabot amb l’assumpte que els ha portat aquí. Però no diu res i deixa que l’altre continuï:

—Fa mesos —segueix dient Coma—, en un local d’ambient de Barcelona vaig conèixer l’Armand Sala. Bé, no em va dir que es deia Armand, sinó Sebastià, ni que visqués a Tarragona o que fos professor a la universitat. Sembla com si sentís vergonya de la seva inclinació homosexual, o potser temia alguna cosa, no ho sé, conflictes familiars, amenaces… el cas és que sempre va mantenir en secret la seva veritable identitat. Per això feia servir també el pseudònim. N’he conegut uns quants així, que no gosen sortir de l’armari per por de problemes a la feina o amb la família, i ho viuen de manera secreta i traumàtica, tot i els esforços que fan per aparentar normalitat. Fos com fos, malgrat la seva desconfiança, el cas és que em va caure bé des del principi i manteníem una relació intensa, però només de cap de setmana, que és quan ens vèiem, una relació, he de dir-ho, d’allò més plaent. Ens trobàvem en una sauna de l’Eixample fins que fa quatre mesos, de cop i volta, va deixar de venir i, d’aleshores ençà, no n’he sabut res més. Em vaig adonar que el que sentia per ell era molt més profund del que m’havia imaginat: he estat malalt de l’angúnia, tot trencant-me el cap pensant què podia haver-li passat. La nostra història havia durat vuit caps de setmana i no m’havia deixat ni un miserable número de telèfon! Fins que ahir a l’hotel, per casualitat, tot fullejant un dominical endarrerit d’un diari d’aquí, en un article que parlava sobre la contaminació al Camp de Tarragona trobo una foto seva i la notícia segons la qual, aparentment, s’havia suïcidat. També parlava de vostès, del treball de denúncia i de les seves sospites. Aleshores vaig recordar el dia de la nostra visita, la mort del seu amic, i vaig lligar caps. No es pot imaginar com en vaig quedar, d’astorat. No he pogut dormir en tota la nit i només tenia ganes de parlar-ne amb vostè. Per més que hi penso, no entenc el motiu que el podia portar a matar-se… quan semblava que havia trobat tot allò que volia. Se’l veia tan feliç! Per això estic d’acord amb vostès que potser es va tractar d’un crim.

Noè Rovirosa ha empal·lidit a causa de la sorpresa pel que acaba de sentir. Ara mateix voldria preguntar un munt de coses, però no li surt cap paraula. Un silenci violent planeja sobre els dos homes.

—M’haurà de perdonar —diu finalment, amb un fil de veu—; no em trobo gaire bé i voldria anar-me’n cap a casa.

—Vol que quedem per un altre moment? Encara m’estaré a l’hotel fins diumenge…

—Sí, no ho sé… ja el trucaré —ara mateix l’únic que vol és marxar, allunyar-se ràpidament d’aquest lloc, marcar distàncies amb una situació que el supera.

Trinitat Coma no insisteix. S’adona que l’impacte de les seves paraules ha deixat Rovirosa tocat, tot i que no arriba a entendre per què. No gosa preguntar-li si és per la notícia de l’homosexualitat d’Armand, pel fet que fossin amants o per alguna altra cosa. Intueix que hi poden tenir a veure les creences religioses de Noè, que ja va copsar en la conversa anterior.

Rovirosa, encara trasbalsat, arriba a casa seva abans d’hora. En trobar part de la família al menjador fa tot el possible per dissimular l’astorament que arrossega. Mercè, la seva dona, no l’esperava fins més tard i se’l queda mirant inquisitivament, però ell li indica amb un gest que ja parlaran.

Mercè té dos anys més que ell, tendència a engreixar-se i una vida intensa de relació amb amigues i parents. En casar-se va deixar, no sense molts dubtes previs, la feina en un despatx d’advocats de la ciutat, on treballava des que va acabar la carrera de dret, per tal de dedicar-se de ple a fer de mestressa de casa. Aquella decisió, producte de pressions familiars, li va amargar una mica els primers anys de matrimoni i ho ha anat superant amb l’arribada dels fills, que ara tenen entre sis i divuit anys. Quatre ja estan a punt de sopar i els dos que falten, els grans, arribaran més tard, informa al seu marit. Anna és a classe de música i Marcel, l’hereu, està jugant a bàsquet. Els Rovirosa no s’ho havien plantejat, d’entrada, això de tenir tanta descendència i haver de sopar per torns, però sovint han donat grà­cies a Déu «per haver-los beneït d’aquesta manera». Sis fills en dinou anys de matrimoni, una bona feina a la facultat, un pis prou confortable i proper a la feina, tot i que ja fa temps que se’ls està quedant petit, obsequi dels pares d’ella quan es van casar… i una bona situació econòmica que els permet de col·laborar en diverses obres de caritat de la parròquia. La família havia viscut amb trasbals i certa basarda tot l’enrenou de la mort de Sala i el posterior escàndol mediàtic de l’informe Inseqta, però havien sabut disculpar Noè perquè, en el fons, es tractava de fer el bé, de treballar per una causa justa. És clar que encara han vist amb més bons ulls que, finalment, ho hagi deixat córrer.

Quan la canalla s’ha retirat a les seves habita­cions i Mercè li pregunta què ha passat, sembla com si Noè no tingués ganes de parlar-ne. La coneix i tem la seva reacció.

Tot i que ella, en sentir-lo, sembla reaccionar fredament, només es tracta d’un miratge. Quan són al llit, explota:

—No em crec res del que t’ha dit aquest individu! És impossible que l’Armand fos un invertit! Nosaltres el coneixíem prou bé, no et sembla? Sobretot, tu. De tota la vida. I encara que el seu matrimoni amb la Cesca va ser desgraciat, no per això la gent es torna d’aquesta manera! Tot és un grapat de mentides!

—Però, quin motiu podria tenir en Coma per inventar-se una cosa així? —intenta raonar Noè, que en el fons voldria que la seva dona tingués raó.

—Vés a saber, potser té alguna cosa a veure amb la seva mort. Tal vegada aquest home està conxorxat amb els que ens van voler fer creure que havia estat un suï­cidi. I ara intenten embrutar encara més la seva imatge per distreure l’atenció de la justícia amb altres arguments morbosos. Maldats més grans es veuen cada dia… Perquè… tu n’estàs ben segur que t’ha explicat això?

En aquest moment sona el mòbil de Noè. Havia oblidat apagar-lo com fa habitualment quan se’n va a dormir. És Maite:

—Noè, perdona que et truqui tan tard, però no he pogut abans. Com ha anat? Què t’ha dit?

—Mira, ho sento, però aquestes no són hores. Ja parlarem demà, entesos? —Penja sense esperar resposta i apaga ràpidament el telèfon, mentre la seva dona el mira inquisitivament.

—Era la Maite, que no ha vingut a la trobada amb en Trinitat Coma, aquesta tarda, i volia saber com havia anat.

—Ja saps que en penso, d’aquesta dona —li diu ella amb veu rancuniosa—. T’he dit més d’un cop que no crec que et convingui tenir-hi gaire relació. És una setciències, tot ho enreda i em sembla que porta malastrugança i tot. No m’estranyaria que el que ha passat fos en bona part culpa seva.

—Tampoc n’hi ha per tant, dona. Que no et caigui bé és una cosa, però atribuir-li les culpes de tot…

—Això, defensa-la encara! —ara Mercè sembla encara més frenètica—, que n’ets, de calçasses! Quan et comportes així em fas ràbia! Tothom se’t rifa i tu ni te n’adones! I ara només ens faltava aquesta notícia tan bèstia! Mira, val més que dormim perquè, si no, m’emprenyaré de debò.

—Sí. Val més —fa ell en veu baixa mentre es gira d’esquena, tot i que sospita que li costarà de dormir. Pel que fa a Maite, ell pensa més o menys com la seva dona, però ara mateix li ha tocat la moral i no té intenció de donar-li la raó. No és la primera vegada que Mercè el tracta així, com si fos una criatura o un incapaç. Es diu que si no fos la mare dels seus fills li contestaria com es mereix…