QUATRE

Espinosa es reincorpora a la feina el dia set de gener, després d’unes jornades que se li han fet insuportablement llargues i que ha decidit escurçar una mica, saltant-se la recomanació del metge. La història dels veïns sorollosos havia generat molts comentaris entre el veïnat. Ara mateix ningú no sap on paren, ja que, quan els deixaren anar, van tornar al pis a recollir algunes coses i van marxar no se sap a on.

El sotsinspector està molt amoïnat per l’atracament a Torres, que el va obligar a abandonar el seguiment i encara el fa estar de baixa. Tal com havien anat les coses, tampoc no va gosar parlar amb l’intendent perquè li trobés un substitut. Abans de tornar a la feina s’arriba fins al pis del sergent a interessar-se per la seva salut. Però no hi ha ningú. Quan truca a comissaria li diuen que Torres s’ha saltat la baixa i s’ha reincorporat aquell mateix matí.

En arribar a la comissaria, Espinosa busca Torres. El sergent encara fa mala cara i parla amb certa dificultat, tot i que insisteix que ja es troba bé i per això ha tornat a la feina. Li explica com va anar tot i li diu que els de la científica ja tenen a disposició les empremtes digitals trobades als fragments del got.

Quan Espinosa entra al seu despatx troba, esperant-lo des d’abans de Cap d’any, un estoig de fusta. És un obsequi de la universitat adreçat a ell, tot desitjant-li que passés unes bones festes, segons la targeta que l’acompanya, signada pels tres professors. En obrir-lo, hi troba tres ampolles: una de negre reserva de cabernet sauvignon, una de negre dolç i una d’escumós clàssic, totes tres produïdes a Mas dels Frares.

L’inspector Garcia, amb qui Espinosa ha mantingut des de sempre una relació més aviat freda, li fa la brometa de preguntar com han anat les vacances, una poca-soltada que en qualsevol altra ocasió l’hauria tret de polleguera. Avui, però, ho dissimula perquè no té ganes de barallar-se amb ningú. Només espera poder parlar com més aviat millor amb la caporal Surroca, ja que li ha avançat per telèfon que té novetats importants.

Quan finalment entra al despatx d’Espinosa, els ulls de la noia brillen més que d’habitud.

Després de fer-li dos petons ràpids de benvinguda, Surroca va directament al gra:

—M’ha costat molt —comença dient, amb impa­ciència mal continguda—. Vaig haver de mobilitzar antics contactes, fins i tot de Barcelona, però finalment he aconseguit un confident al port que ha resultat ser una mina. De moment no demana res a canvi de les seves informacions. Diu que ho fa per deferència a les amistats mútues, perquè he arribat a ell a través d’un conegut, tot i que no me’n refio gaire i crec que, si seguim explotant-lo, no tardarà a presentar les seves exigències. Perquè no hi ha cap informador que treballi de franc, això és més clar que l’aigua. De moment, però, la cosa va així. L’adreça que em va donar vostè, la casa aparentment abandonada, doncs sembla que és un lloc de trobada de petits traficants de droga. Però esperi! Que hi ha molt més que això. També m’ha explicat que la setmana vinent ha d’arribar un vaixell de càrrega que es diu Glück, que cada cop que recala a Tarragona porta cocaïna per a alguns subministradors locals, tot i que es tracta, pel que sembla, de petites quantitats. En qualsevol cas és una filtració important i que no podem desaprofitar. —Surroca fa una pausa per recuperar l’alè i continua—: Ja sap que no puc anar amb aquestes històries a l’intendent Cabana, perquè no en té ni idea, dels meus contactes i les meves relacions. Però el problema és que, una cosa com aquesta, no l’hi podrem amagar.

—Ho entenc —fa Espinosa, comprensiu—, no patixques, ja hi parlaré jo, amb l’intendent. El secret dels teus contactes quedarà ben guardat. Però fins a quin punt ens podem refiar que la cosa anirà com t’han dit?

—Això sí que no ho puc saber —contesta ella—. Hi ha tants factors imprevistos… I, a més, es tracta d’un nou confident. Encara l’hem de posar a prova.

—T’ha dit també qui són eixos clients locals?

—No, no m’ho ha dit, si és que ho sabia. Però tenint en compte que els lliuraments tenen lloc al mateix port durant l’estada del vaixell, que és molt curta, podria ser que fossin els mateixos que es mouen per aquella casa. No és normal que en una mateixa zona hi hagi més d’una xarxa. Ah!, i una altra cosa! L’individu que va deixar les empremtes al got del sergent Torres és el propietari del Mitsubishi. Es diu Carmel Segura, viu a Vila-seca i aparentment no treballa enlloc, tot i que tampoc no està inscrit en cap oficina d’atur. Perquè he aconseguit també la relació de treballadors d’AP Porteros i no hi consta. En canvi l’altre jove, el dels cabells llargs, sí que hi treballa, amb contracte d’inspector. Es diu Santiago Calleja i viu a la mateixa adreça de Vila-seca. El que encara no he pogut esbrinar és si aquests Segura i Calleja tenen diners en algun compte corrent, però ho continuaré provant. I pel que fa al Nissan, està a nom d’AP Porteros. Per cert, suposo que tot això està relacionat amb la seva investigació sobre la mort del professor, oi?

—Encara no ho sé del cert, Pili —respon ell, amb un somriure—, però no m’estranyaria. Ah! I deixa’m que et felicite. Has fet una faena fantàstica i t’estic molt agraït.

Espinosa es posa en moviment. Va al despatx de l’intendent Cabana, però no pot entrar-hi d’immediat, perquè l’home té una visita. S’haurà d’esperar. Això sempre l’ha fastiguejat i comença a impacientar-se. Ho demostra amb un tic al peu, que comença a picar a terra com si seguís alguna mena de ritme. L’espera no dura gaire i, tan bon punt se’n va el visitant, Emili entra aprofitant que la porta ha quedat mig oberta.

—Home, Espinosa, veig que ja es troba bé. Precisament volia parlar amb vostè, però ja sap que no m’agrada que m’entrin al despatx sense trucar —fa l’intendent, molt seriós, a mode de salutació.

—Ja em perdonarà, però la cosa no admet espera —diu ell, traient-li importància.

—Doncs sigui el que sigui, haurà d’esperar! —ara Cabana sembla realment indignat—, perquè abans hem de parlar d’en Torres i la seva arma! El faig responsable del que va passar. Si vostè, amb la seva obsessió malaltissa contra les companyies de seguretat privada, no l’hagués enviat a fer una feina tan inútil com aquella, ara no estaríem en aquesta situació! No sé si s’adona que ara mateix algú pot estar delinquint amb una pistola nostra… Tinc els d’assumptes interns al damunt, pot ser que hi hagi sancions i jo no estic disposat a aguantar responsabilitats que no són meves. Estan avisats, vostè i el sergent!

Espinosa fa un gran esforç per aguantar sense dir res una esbroncada que considera del tot injusta. Voldria dir-li que va ser ell mateix qui n’autoritzà l’operació, però s’ha fet el propòsit ferm de no barallar-se i ho mantindrà. Ara com ara és més important el tema del port. Quan finalment l’intendent es dóna per satisfet amb un silenci que interpreta com d’assentiment, Espinosa pot explicar-li el motiu de la visita:

—He pogut saber que dues persones relacionades amb l’empresa de seguretat AP Porteros estan implicades en el tràfic d’estupefaents. I també m’ha arribat, per la filtració d’un confident, que molt aviat atracarà al port un vaixell amb un carregament de droga. Podria ser que les dues coses estigueren relacionades, però en qualsevol cas són novetats molt importants. Hi haurem de fer alguna cosa i necessitaria disposar d’alguns homes…

Cabana no amaga el seu malestar:

—Veig que ha aprofitat bé les seves vacances forçades.

Espinosa arrufa el nas, però es manté en silenci.

­—Ja sap que no m’agrada gens això que la policia mantingui segons quin tipus de relacions amb delinqüents, encara que de vegades puguin passar informacions útils. Prefereixo trigar més a resoldre un cas que no pas fer-ho amb aquests mètodes tan irregulars. A més a més, ja sap que, si es tracta de drogues, el cas correspon a l’inspector Garcia.

—D’acord, però ara ell està treballant en el cas dels búlgars i açò del port no admet espera. —Espinosa no vol que se li escapi de les mans—. I tinga en compte que es tracta d’una ramificació del cas que estic portant jo…

Després d’un estira-i-arronsa que el sotsinspector valora internament com una inútil pèrdua de temps, l’intendent acaba autoritzant l’operació. La portarà a terme, excepcionalment, un equip de quatre homes: el sotsinspector mateix, que encapçalarà el grup, el caporal Siurana, acompanyant habitual d’Espinosa quan no va sol, l’agent Martí i el sergent Torres, que ha insistit de ser-hi, tot i que encara no sembla recuperat del tot. Espinosa valora aquest oferiment, tenint en compte la manca d’efectius que la comissaria pateix de fa temps, quasi des de la seva creació. Molts dels agents que van arribar llavors van haver de marxar al cap de poc per cobrir el desplegament en altres zones i no han estat substituïts.

Encara té temps de demanar als de la científica que comparin les empremtes de Carmel Segura amb les del crim de fa mesos a l’Espluga de Francolí. Resultarà una tasca prou difícil perquè tant unes com les altres són extremadament fragmentàries. Finalment, el resultat és negatiu. No s’ha trobat cap punt de coincidència.

«A Espinosa li comença a fallar aquell nas tan afinat que tenia», es comenta entre els tècnics del laboratori un cop ell se n’ha anat.

En acabar la intensa jornada, s’emporta cap a casa les ampolles de cabernet i de dolç. Pensa encetar-les a l’hora de sopar, que avui compartirà només amb Cinta i la sogra. Les nenes són fora, convidades al comiat de soltera d’una amiga.

La d’escumós l’ha donada a Pilar Surroca com a símbol d’agraïment.

A l’hora de les postres ha volgut celebrar la tornada a la normalitat i s’ha passat una mica amb el negre dolç, un vi d’entrada fàcil però enganyosa. L’endemà encara té una mica de mal de cap, que atribueix a la falta de costum de beure vi dolç. Tenia intenció d’en­viar una nota d’agraïment a Noè Rovirosa, però finalment decideix que ja ho farà personalment quan es tornin a veure i pugui donar-li alguna notícia de la investigació.

* * *

Durant els dies següents es prepara l’estratègia a seguir. Com que una quantitat petita de droga és molt fàcil de camuflar o, si convé, de fer desaparèixer, d’entrada no escorcollaran el vaixell. Per a això farien falta més efectius dels que disposen. Decideixen muntar un dispositiu de vigilància per al temps que el Glück sigui a port i controlar en tot moment els moviments tant de la tripulació com de les possibles visites. Hi ha algunes discrepàncies sobre la conveniència o no d’actuar en cas d’observar-s’hi maniobres sospitoses. Torres opina que, si es limiten a controlar i identificar els implicats, potser tindran la possibilitat d’arribar a nivells supe­riors. En canvi, Espinosa és partidari d’intervenir quan es detecti l’intercanvi. Finalment acorden decidir-ho sobre la marxa, en funció de com es desenvolupin els esdeveniments. El mateix sergent Torres s’encarrega de posar en antecedents la Policia Portuària, que els haurà de deixar treballar i establirà una discreta vigilància exterior al perímetre.