SET

A comissaria tot són felicitacions, però l’intendent no ha permès, tal com pretenia l’inspector Garcia, que la celebració es transformés en una festa, amb brindis inclosos, per la resolució favorable d’un cas que s’havia complicat més del compte. També contribueix a la joia imperant el fet que de l’hospital arriben notícies esperançadores sobre l’estat de salut del sotsinspector. En canvi, la caporal Surroca no ha volgut participar de la festa perquè està feta un embolic, ressentida contra Espinosa pel seu individualisme en haver amagat la informació de l’existència del xalet alhora que preocupada pel seu estat de salut. I també disgustada perquè, malgrat la seva intervenció decisiva, en lloc de felicitar-la, encara li han fet retrets per no haver parlat abans d’aquella casa. En qualsevol cas, Garcia, Torres, Martí i Siurana han de deixar aviat l’animada tertúlia perquè els espera una tasca complicada: interrogar els quatre detinguts abans que passin a disposició judicial. Les instruccions que han rebut del cap són de posar-s’hi sense demora, ja que unes confessions en tota regla podrien acabar d’arrodonir l’operació del port i qui sap si ampliar-la amb altres detencions.

L’intendent està una mica amoïnat. Hauria volgut que un psicòleg clínic conegut seu entrevistés prèviament els detinguts i assessorés després els interrogadors, un cop elaborats els corresponents perfils criminals, però no ha estat possible perquè l’especialista és ara mateix en un congrés a l’estranger. Per compensar-ho ha dit als seus homes que s’hi aboquin a fons, amb tots els recursos necessaris.

Carmel Segura, de vint-i-un anys i aspecte més aviat escanyolit i mirada de gairell, desconfiada, resultarà més difícil de tractar del que els policies havia previst. Tot i que als calabossos l’han mantingut aïllat de l’altre per evitar que es posessin d’acord i ara els interroguen per separat, l’únic que fa es negar fins i tot les evidències del robatori de la pistola, l’agressió al sergent i el tret al sotsinspector. Fora d’això, no vol respondre cap més pregunta. Aquesta actitud treu de polleguera l’inspector Garcia, que ha de carregar-se de paciència per no començar a bufetejar-lo. Segons han vist en el vídeo, Carmel és qui conduïa el tot terreny i tot indica que l’arma la portava l’altre. Als policies el xicot els sembla una mica curt de gambals i força insegur, tot i el seu cognom. Garcia espera espantar-lo prou per aconseguir que canti.

—Mira, Carmel —li diu exagerant la seva veu de tro ja habitual—, disparar contra un oficial de policia és un delicte gravíssim, i si hi afegim tràfic de drogues, robatori amb violència a un agent i potser també un assassinat, no t’estranyi que no surtis de la presó fins d’aquí a vint anys, com a mínim. Només tu, si col·labores i ens ho expliques tot, pots millorar la teva situa­ció, que ara com ara és molt, però que molt difícil… Si no ho xerres tot ara mateix, et farem la vida impossible, aquí i a la presó! En canvi, si confesses, podràs viure tranquil i també informarem favorablement els jutges per tal que ho tinguin en compte. Ara que tenim la pistola és inútil que ho neguis… parlar clar et pot estalviar un grapat de problemes!

Les amenaces han fet el seu efecte només a mitges. Carmel es limita a negar cap responsabilitat:

—Jo no vaig disparar! No he disparat mai a ningú, ho juro!

Aleshores Garcia, sense donar-li treva, se li abrao­na al damunt. Vol demostrar-li que ja s’han acabat les bones maneres:

—Però, tu, de què vas? Et vols quedar amb nosaltres? O ens ho expliques tot o no surts viu d’aquí! —i, mentre diu això, clava un cop de puny sobre la petita taula que els separa, alhora que acosta la seva cara quasi fins a tocar la de Segura, qui, en recular espantat, cau d’esquena arrossegat per la cadira i es clava un fort cop al cap que el deixa mig estabornit.

Aquí s’acaba l’interrogatori, amb els policies portant el detingut al dispensari mentre intenten explicar com Segura ha pres mal tot sol, sense que li hagin tocat ni un pèl.

Pel que fa a l’interrogatori de Santiago Calleja, no hi ha ni l’opció de violentar-s’hi, cosa que els policies haurien fet a gust; no gosen després del que ha passat amb l’altre. Calleja és un home dur i ho demostra. No només per la musculatura, producte de moltes hores de gimnàs, sinó per la seva evident indiferència a tot el que l’envolta, com si no hi tingués res a veure. Ni tan sols fa l’esforç de negar res, es manté en un silenci absolut que només ha trencat quan, d’entrada, ha reclamat amb insistència la presència del seu advocat. Li pregunten per la mort del professor Armand Sala, però es limita a fer un gest d’indiferència. Únicament li trontolla la seguretat quan li diuen que l’empresa AP Porteros ha posat una denúncia contra ell pel robatori del tot terreny.

Aparentment enfadat, assegura aleshores que tenia permís de l’empresa per fer servir el Nissan fora d’hores de feina. A la pregunta de si això inclou també permís per fer tràfic de drogues i disparar a la policia, torna al seu mutisme. Només el trenca per dir, amb un somriure sarcàstic i davant la sorpresa dels interrogadors, que una de les feines que feia amb el vehicle era transportar prostitutes per fer orgies al xalet del matrimoni.

—No perdem el temps amb rucades —l’interromp Siurana—. Tornem a l’assumpte. Tan malament anava l’empresa que us havíeu de treure un sobresou amb les drogues?

—No diré res més si el meu advocat no hi és davant —reitera mimèticament, abans de tancar-se de nou en banda.

Finalment ho deixen córrer. Amb les proves que hi ha de la seva autoria, els testimonis, la filmació i les empremtes trobades a la pistola, n’hi haurà ben bé prou per enviar-lo a la presó.

Quan arriba el torn d’interrogar el mariner que portava la droga, l’home sembla haver perdut la memòria. Originari de Malàisia, parla espanyol molt justet, amb fort accent oriental i mots d’anglès. No recorda qui li va facilitar la mercaderia que duia ni tampoc qui són els altres clients seus, a banda de Segura i Calleja.

La desmoralització pels resultats nuls és palpable entre els policies i ja sigui per això, pel cansament o la tensió dels darrers dies, quan finalment arriba el torn del quart home, un petit intermediari detingut amb els altres dos, d’aspecte descurat, cara torta, molt arrugada, i un ull quasi tancat del tot, l’inspector Garcia i el sergent Torres es troben amb un individu molt excitable i que els planta cara. El xoc resulta inevitable i la cosa acabarà amb aquest individu també a l’hospital, el jutge que porta el cas, indignat, i la premsa parlant un cop més de violència policíaca.