U

—M’allotjo prop d’aquí, a l’hotel Termes Montbrió, un lloc ideal per descansar i tornar a posar-me en forma. Hi he vingut per gaudir d’unes jornades de relaxació i recuperar-me del cansament que arrossegava a conseqüència de les meves múltiples activitats. En aquests casos, el tractament amb aigües termals és una meravella.

Trinitat Coma, el conegut presentador de televisió i president del club Bacus Varietal, ha concertat una reunió amb Noè Rovirosa al celler experimental de Mas dels Frares. Ha començat explicant-li, entonat, el motiu de la seva nova estada per aquestes contrades. Noè observa que quan parla mou les mans de manera exagerada i una mica equívoca, cosa que troba fora de lloc. Ja s’hi havia fixat en veure’l al programa dedicat als vins i quan es van conèixer, arran de la sessió de tast amb els membres del club, tot i que no li havia donat gaire importància.

—Com li vaig comentar per telèfon, amic Noè —continua Trinitat—, també he volgut aprofitar aquesta estada per tornar a parlar amb vostès sobre el seu projecte de fer un gran reserva d’aquell negre magnífic que ens van presentar amb tant d’encert. I ja sap que tinc la intenció, com els vaig avançar al novembre, de dedicar un temps del meu programa a la tasca tan interessant que fan vostès a la facultat.

—Li ho agraeixo molt. No sap com costa, de vegades, fer arribar el que fem a la gent del carrer. Hi ha molta ignorància… com també incomprensió, fins i tot entre gent pròxima. Pot semblar que tot allò relacionat amb el vi està de moda, però a l’hora de la veritat ens perdem en superficialitats. Sortir al seu programa pot significar un abans i un després per a la nostra feina d’enòlegs.

Noè està més que content i de seguida ha deixat de cridar-li l’atenció quelcom tan insignificant com una gesticulació exagerada. Ara fins i tot ho podria considerar un detall simpàtic. La seva satisfacció i el seu agraï­ment per les intencions de Coma, que ben orientades li poden fer guanyar molts punts al currículum acadèmic, els manifesta amb una predisposició especial a parlar amb entusiasme dels assumptes que l’apassionen. Això i l’interès mutu cap al món de la viticultura i la seva història apassionant fan que la conversa entre tots dos no decaigui en cap moment. Han començat parlant de la millor manera de fer tasques divulgatives dels secrets i les virtuts del vi, han tractat també de cellers i produccions i ara deriven cap als orígens d’aquesta beguda divina, com al professor li agrada definir-la.

—El nexe entre el vi i les divinitats ja prové de la prehistòria. Set mil anys abans de Jesucrist ja es conreava la vinya. Per als antics, el vi era un regal de Déu i no només en la nostra religió, sinó pràcticament en totes —diu Noè amb to doctoral—, vi i religió han anat junts des del principi dels temps fins a l’actualitat. A la missa i a la comunió el vi representa la sang de Jesucrist i ja era un substitut de la sang en les cerimònies paganes de l’antiga Grècia. Mai cap producte de la terra no ha assolit una categoria tan alta. I fixi’s en les paraules que va dir el papa actual en prendre possessió del càrrec: «Jo no sóc més que un humil treballador de la vinya del Senyor».

Trinitat Coma, tot i estar-hi d’acord, ho veu d’una altra manera:

—És cert que la utilització de begudes alcohòliques en actes rituals és antiquíssima i va facilitar els primers contactes de l’home amb els déus. Així és com el vi es va expandir pel món, com a complement necessari d’ofrenes i sacrificis. I és que el vi, en la seva essència, porta la llavor de la desmesura, com ho demostren els cultes romans a Bacus, el déu del vi, que van desenvolupar la component orgiàstica i lúdica de les bacanals, on s’entrava en contacte amb els déus a través de les borratxeres. No troba significatiu que la certesa d’una presència superior, de l’existència de Déu, coincideixi amb les primeres embriagueses?

Rovirosa no esperava escoltar teories d’aquesta mena d’un home tan culte i ara li costa de trobar-hi arguments contraris. Prefereix obviar tot allò que no li fa el pes i seguir defensant la importància de la identificació entre vi i cristianisme:

—Estic convençut que Jesús, amb les seves paraules del Sant Sopar, quan va dir, referint-se al vi: «sang de l’aliança nova i eterna…», va convertir aquesta beguda en immortal en vincular-la a la religió que acabava de crear. I una prova la tenim en els moments difícils, quan es van produir les invasions bàrbares i les incursions musulmanes; als monestirs i les aba­dies es va conservar el conreu de les vinyes, que d’altra manera s’hauria perdut. Fixi’s que fins i tot els musulmans, que aparentment no enllacen vi i religió, són els que l’eleven fins al súmmum de l’espiritualitat quan el prohibeixen al món, però en canvi, en el seu paradís, els justos podran gaudir de «rius de vi», segons les seves creences.

Així, amb erudicions d’aquesta mena i també amb una petita polèmica sobre els avantatges i inconve­nients de les aromes de torrat en el vi —conseqüència del foc amb què es dóna forma a les bótes de roure, que Rovirosa aprecia molt i en canvi Coma troba del tot innecessàries—, segueix la conversa fins a l’arribada de Peter Blumen, que ha anat a la finca a deixar-hi uns papers i acomiadar-se de Noè. L’endemà ha de marxar cap a Alemanya, on s’estarà dues setmanes. Noè aprofita l’ocasió per presentar-li Trinitat:

—Peter és un veritable savi, enològicament parlant. Ningú no sap tant de blancs i de com transmetre aquesta saviesa als seus alumnes, tot i que podria impartir coneixements sobre qualsevol tipus de vi. I sempre amb mètode, sense deixar res a l’atzar. Perquè estic segur que fins i tot en situacions límit no deixaria de ser la persona més ordenada del món. És o no és, company?

—M’agraden les coses ben fetes, això és tot… —fa Peter amb un fil de veu i un mig somriure, actituds que contrasten amb la seva figura atlètica.

Coma el troba un home força interessant tot i el seu desmanegament, o potser per això.

«Continua semblant com si no estigués per a res», pensa Noè, «tancat en si mateix i amb aquest aspecte apagat». Ho atribueix encara, tot i el temps transcorregut, al trasbals que li va produir la mort d’Armand. No li ho ha dit, però ho troba un pèl excessiu. Fins i tot ell mateix, que n’havia estat el millor amic, ja ho ha superat força.

Trinitat Coma s’acomiada de Peter amb una llarga encaixada, tot formulant el desig de tornar-se a veure ben aviat.

L’endemà, Noè Rovirosa i Maite Villa visiten Coma a l’hotel de Montbrió. Han quedat de veure’s per parlar del futur programa televisiu i Noè no havia gosat comentar al presentador les diferències que darrerament té amb la Maite, que creu sotmesa a la influència negativa d’elements pseudocientífics i potser fins i tot antisocials. La veritat és que hauria preferit d’anar-hi sol, però Trinitat ha insistit a parlar-ne amb tots dos. La trobada té lloc a les quatre de la tarda, asseguts en els còmodes sofàs d’una sala d’estar de l’hotel, a tocar de la recepció, tranquil·la i solitària en aquesta hora, amb el sol que entra tamisat per grans cortines semitransparents.

Enmig de la conversa i quan han començat a concretar els continguts del programa, Coma llança la proposta que Peter Blumen també hi aparegui.

—Vol dir? —fa un Rovirosa malfiat—, em sembla una idea una mica agosarada, si hem de tractar bàsicament del projecte del gran reserva. Tingui en compte que la seva especialitat és un tipus de vins molt diferents.

—De fet, amic Noè, ja havíem quedat que parla­ríem una mica de tot, de tota la feina que fan vostès a la facultat —argumenta Trinitat Coma, persuasiu—, i el fet que és alemany i parla bé el català serà un plus de prestigi per al sector dels nostres vins autòctons, dels quals interpreto, pel que em va comentar, que també pot parlar-ne amb autoritat. Vostè mateix em va dir que era un veritable savi.

Maite, recelosa de l’excés de protagonisme que semblava agafar Noè en el programa, defensa la proposta i hi veu també un altre avantatge:

—Potser serà —reflexiona en veu alta— la manera de treure en Peter de l’ensopiment, que ja seria hora…

En canvi, es guarda de moment els recels que ha anat congriant d’un temps ençà sobre la feina que fan a Mas dels Frares i el seu convenciment que caldria una veritable revolució ecològica en els mètodes clàssics de conreu i producció del vi. Està decebuda pel desacord, quan no és directament befa, manifestat per col·legues de la facultat, començant pel mateix Noè, davant d’algunes de les propostes que ha fet. No pensa insistir-hi més, per ara. Es diu que ja ho deixarà anar públicament quan sigui el moment oportú, potser fins i tot al llarg del programa…

Des de la roda de premsa de presentació de l’informe Inseqta i els aldarulls posteriors a la Rambla Nova han passat ja alguns mesos i els tres professors no s’han tornat a reunir. Les escasses intervencions públiques sobre el tema de la contaminació, conseqüència bàsicament de l’interès de la premsa local pel cas, han anat sempre a càrrec de Maite i més aviat han molestat Noè, que s’ha anat distanciant per voluntat pròpia i per la de la seva família. Ningú no sembla ara per ara interessat a continuar amb les activitats del grup. També hi ha influït el fet que, finalment, les indústries químiques acordessin conjuntament, a través de l’associació que les agrupa i després de l’ensurt provocat per l’empresonament de Federico Franco, deixar-ho córrer i no interposar les querelles anunciades.

* * *

Dos dies després de la trobada amb Coma i quan està a punt d’anar-se’n a dinar a casa seva, Noè Rovirosa rep una trucada telefònica al despatx de la facultat. A l’altre costat del fil, un to de veu apagat i anguniós li diu:

—Rovirosa? Noè? Sóc Trinitat. Ens hauríem de veure amb urgència per parlar d’Armand Sala.