QUATRE

Quan arriben al xalet d’Armand, un petit adossat situat al bell mig d’una urbanització dels Boscos de Tarragona, a pocs quilòmetres de la ciutat, són les dues tocades i ja no hi queda pràcticament ningú, només un grup de veïns són encara al carrer comentant el que ha passat. La porta de la casa ha estat precintada.

A preguntes de Noè, un dels veïns li explica que el cadàver l’ha trobat la dona de fer feines amb una corda al coll i que el precinte l’ha posat la policia per ordre del jutge. També és motiu de comentari entre els presents el rumor que a la casa no s’ha trobat cap escrit del mort que expliqui el motiu del suïcidi. Des de la trucada de la dona de Rovirosa han transcorregut quasi tres hores i tot ha estat com un somni accelerat. Ara mateix es troben sense saber què fer. Maite proposa d’anar a veure Peter, a la seva casa de la Móra, no gaire lluny d’on són.

—És clar! —exclama Noè tot començant a caminar acceleradament cap al cotxe, que havia deixat a l’altra banda del carrer—, en Peter! Com és que no hi hem pensat abans?

* * *

Estan quasi segurs que Peter Blumen serà a casa seva, perquè fa un parell de dies que no es troba gaire bé i no ha aparegut per la facultat. En arribar, veuen que fa mala cara de debò.

—Fa dies que dormo malament —explica d’esma, amb una veu més greu que de costum i en resposta a l’interès dels amics.

Quan li expliquen el motiu de la visita es produeix un llarg silenci. Con si li costés d’assimilar la notícia. La seva cara no deixa endevinar cap emoció, només ha empal·lidit una mica i Noè interpreta que la processó va per dins.

Aleshores Maite fa un esforç per aixecar la moral del grup amb un discurs una mica forçat:

—Aquesta desgràcia hauria de servir, servirà, n’estic segura, per fer-nos més forts en les nostres conviccions i per reforçar les arrels de la nostra amistat. El record de l’Armand, dels seus esforços, fins i tot del seu sacrifici, hauria de ser com un empelt que les faci més fortes i resistents, aquestes arrels. Ara no podem defallir… la nostra implicació és més necessària que mai.

Finalment, com si les paraules de Maite li haguessin fet efecte, Peter sembla sortir de l’abaltiment:

—Hauríem de fer públiques immediatament les conclusions de la recerca de l’Armand…

—Per això caldria aconseguir el seu portàtil —diu Noè, amb veu d’amoïnat—. Ja sabeu que ho tenia tot allí. I no sé si la policia o els responsables de la facultat acceptaran de deixar-nos-lo.

—Potser tampoc no farà falta —li respon Peter amb animació sobtada—. La setmana passada em va passar un llapis de memòria amb pràcticament totes les dades. No havia tingut ocasió de dir-vos-ho, però les hi vaig demanar perquè tenia molt d’interès a llegir l’informe sencer. No en tenia prou amb els resums que ens en feia… I ves per on, ara ens pot servir.

Peter Blumen, de quaranta anys, alt, musculós i amb els cabells rossos que li tornen a créixer lentament després d’una tallada al zero recent, també fa classes a la Facultat d’Enologia. Procedeix d’Alemanya i, fa cinc anys, es va establir a Tarragona un cop aconseguit el contracte, després d’una estada de sis mesos com a professor convidat. La seva especialitat són els vins blancs i especialment el gewürztraminer, varietat d’origen alsacià de la qual Blumen està considerat un dels màxims experts a nivell mundial i amb què elabora a Mas dels Frares un curiós vi de gel experimental de gran complexitat tècnica.

La vida que fa a Tarragona està dedicada quasi exclusivament a la feina, on ha excel·lit, i es veu només alterada per les inquietuds mediambientals compartides amb els seus amics Noè, Maite i Armand. D’ell va ser la idea d’introduir en el conreu d’algunes vinyes de la zona els mètodes de l’agricultura biodinàmica inspirats en l’antroposofia de Rudolf Steiner, que alguns col·legues encara qualifiquen de pseudociència, quan no de collonada, però que cada cop té més adeptes, especialment en el món del cava, vistos els seus bons resultats. Davant de l’opinió dels crítics més moderats, que diuen que la biodinàmica barreja idees ben fonamentades amb supersticions i ritus més que discutibles, Peter prefereix no forçar la màquina i de moment no ha aplicat les variants més esotèriques i polèmiques d’aquesta pràctica.

Viu en un petit xalet d’una urbanització del nord de la ciutat, prop del castell de Tamarit, a tocar de la platja coneguda com la Punta de la Móra, una de les millors per la qualitat de la seva aigua i pròxima a una cala nudista on, molts matins de primavera, estiu i tardor, Peter acostuma a ser el primer i, molts dies, l’únic banyista. Ocupa des de fa anys, amb la seva tovallola, el mateix lloc estratègic des d’on fa de tant en tant incursions a l’aigua, quan el sol amb prou feines ha sortit, per contemplar més tard com va arribant la gent i es van despullant. Sempre li ha cridat l’atenció la gran varietat de cossos, de mides, formes i gruixos tan diversos… tot i que de fa poc temps s’ha fixat en un parell de detalls que el tenen intrigat: d’una banda, l’increment espectacular de persones obeses, que ja s’acosta perillosament als nivells anglesos i alemanys, i de l’altra, el cas curiós dels infants, que en moltes platges acostumen a anar totalment despullats i en les nudistes són dels pocs que van amb banyador. En qualsevol cas, tampoc no són temes que l’interessin gaire i només s’hi fixa perquè no té gran cosa més a fer.

I sempre, després d’unes tres d’hores, quan a l’estiu la platja es va omplint i el sol comença a picar de valent, Peter arreplega la tovallola i se’n torna a casa seva.

—Jo no crec que sigui un suïcidi! —diu de sobte Noè aixecant la veu i amb aspecte trasbalsat—. No puc creure que algú com l’Armand, tan lliurat a causes nobles, s’hagi llevat la vida.

—Aleshores… què? —es pregunta Maite. De cop es gira cap a ell i l’agafa pel braç—. Potser tens raó! Ens ho han volgut fer creure. Potser l’ha mort algú que pretén parar-nos els peus…, però si és així, no ho han d’aconseguir, no consentirem que se surtin amb la seva! Estic d’acord amb en Peter. Hem de denunciar ja les malifetes de les químiques! —conclou, amb ràbia continguda i respirant feixugament, davant de la mirada astorada dels altres dos.

* * *

Hores abans, el matí del mateix dia, l’equip de la policia encapçalat pel sotsinspector Emili Espinosa, després d’haver interrogat la dona de fer feines que, en arribar a les nou, com cada dissabte, havia descobert al terra del vestíbul el cos d’Armand Sala, i després d’haver fet també una inspecció exhaustiva del xalet, esperava l’arribada del jutge i del metge forense per procedir a l’aixecament del cadàver. El cos, evidentment caigut a conseqüència del propi pes i la feble resistència de la corda, en tenia encara un tros lligat al coll i havia quedat en una postura ben difícil. Doblegat cap enrere com si s’hagués trencat per la cintura. No havia acabat del tot a terra perquè li ho impedia en part la cadira tombada que, de segur, l’home havia fet servir per penjar-se i que tenia una pota esquerdada a causa del pes que li havia caigut a sobre. Per la rigidesa del cos, hom arribà a la conclusió provisional, en espera del resultat de l’autòpsia, que devia portar mort un mínim de dos dies.

Alguns veïns intentaven treure el cap per veure què passava i Espinosa va haver de posar vigilància a l’entrada perquè no s’hi colés ningú no autoritzat. Malgrat aquesta mesura, no havia pogut evitar que la notícia transcendís i uns quants periodistes feien guàrdia a l’exterior esperant novetats. Mentrestant la policia efectuava una inspecció rutinària per tot el xalet sense trobar-hi res de particular. El mobiliari i la decoració eren tan minimalistes que van enllestir la feina ben aviat.

Al cap d’una estona, al grup habitualment tranquil de xalets i casetes adossades d’aquesta urbanització de la perifèria tarragonina, que els lladres nocturns fins al moment encara havien respectat prou, no es parlava de res més que del suïcidi del Sr. Sala, professor de química a la universitat, persona esquerpa i reservada, que vivia sol des que, feia un parell d’anys, s’havia separat de la dona. Se sentien comentaris de tot tipus. Fins i tot l’amo del bar proper, l’únic de la contrada i lloc habitual de trobada dels veïns, explicava que el professor era un home ben estrany, que mai no havia entrat al seu establiment ni tan sols a prendre un cafè. Un altre veí comentava que darrerament se’l veia més aviat poc pel barri, que tenia el jardí mig abandonat i que, si algun cop s’havien trobat pel carrer, amb prou feines saludava i sempre semblava amoïnat. L’opinió popular va concloure que una persona així, amargada, deixada i poc sociable, no era estrany que hagués acabat suïcidant-se. Just la mateixa conclusió provisional, o una de semblant, a què arribaria més tard el jutge d’instrucció.

La policia científica va comprovar sense cap mena de dubte que la corda del coll era la mateixa de l’escala i en una prova de resistència havien calculat que es devia haver trencat a conseqüència del pes al cap de poc d’estar el cos penjat, potser una hora o dues després, sense poder de moment especificar gaire cosa més. El fet que no hagués aparegut cap nota o carta del difunt, en opinió del magistrat, no era significatiu, ja que els suïcides no sempre deixen missatges escrits. El forense dictaminaria més tard, en fer l’autòpsia, que Sala portava efectivament dos dies mort. Això explicava que no hagués anat a la facultat i que, quan li van trucar per telèfon, no s’hi hagués posat ningú.