DEU

A primera hora de la tarda, quan s’acosta a la comissaria, Emili Espinosa s’atura uns quants metres abans d’arribar a la porta d’entrada per mirar, com fa sovint, el nou edifici, un cub de formigó, vidre i acer que fa del seu actual lloc de treball un indret lluminós i funcional, molt diferent de les casernes vetustes o provisionals que havia conegut. Creu que potser no s’hi acabarà d’habituar mai, a aquestes modernors, i això el preocupa, tot i que sense fer-ne un gra massa:

«Perquè amb quaranta-sis anys no es pot dir que siga un vell. Amb sort encara em queden com a mínim uns trenta anys de vida… sempre que el xiulet de l’orella no siga senyal d’algun mal dolent».

Un cop a dins, Espinosa busca Pilar Surroca. Vol demanar a la jove caporal, sempre tan eficient en tasques administratives i auxiliars, que concerti en nom seu una entrevista amb els directius de l’empresa Quimisa per parlar-los de l’informe Sala. Sap que la noia té la mà trencada en aquest tipus de gestions. I ho confirma el fet que en qüestió de mitja hora ja hi ha a la seva taula una nota amb els detalls de la cita, per a l’endemà al matí, amb el director, el cap de relacions externes i el cap de seguretat de la química.

Ha donat instruccions a Pilar perquè els deixés clar que es tractava d’una trobada purament informativa. Vol fer-los saber allò que l’informe diu d’ells i escoltar-ne l’opinió. I preguntar també el seu parer sobre els motius que podia tenir Armand Sala per citar Quimisa com l’empresa més contaminant i com un perill per a la salut de les persones i per al medi. En realitat, el que pretén el policia és aprofitar la reunió per conèixer personalment aquests directius. En casos així, acostuma a fer més cas de la seva intuïció que no pas d’allò que li puguin dir, que ja s’ho pot imaginar. És una tàctica que en general li funciona bé.

* * *

Just quan entra al despatx de direcció de la fàbrica i es fan les presentacions de rigor, el policia té una sorpresa. Un dels presents, responsable de seguretat de l’empresa, resulta ser Federico Franco, un nom prou conegut d’Espinosa, de la seva època a la Guàrdia Civil.

Tot i que no va intervenir-hi directament, s’assabentà de l’escàndol perquè fou sonat i generà força comentaris entre els cossos i forces de seguretat de l’Estat al País Valencià. El tal Franco era el propietari de Frasegur, una empresa de seguretat privada amb seu a València que va ser clausurada per les autoritats i esborrada del registre oficial sota l’acusació de realitzar activitats no permeses, algunes fins i tot delictives, com ara intentar aconseguir clients a base d’extor­sions. En aquell moment es parlà molt de com Franco va salvar-se pels pèls d’anar a la presó, probablement gràcies a contactes que tenia en ambients poderosos de l’ultradreta valenciana, on militava activament. En qualsevol cas, va quedar inhabilitat per dirigir empreses del sector. I ara, segons observa Espinosa, sembla que ha trobat una altra manera de continuar-hi treballant… Es tracta d’un home d’edat indefinida, el policia li fa uns cinquanta anys, força alt i prim, amb unes orelles desproporcionades, per grosses. I amb una expressió permanent de mala llet.

El sotsinspector fa com si no el conegués. Pensa que podria ser un bon punt de partida esbrinar les seves relacions i interessos. Ja tindrà ocasió de fer-ne el seguiment.

—M’he pres la llibertat —explica, adreçant-se al director, un home gros i calb, amb panxa prominent i un enorme bony al coll, com un gangli enquistat— de portar-los les referències, totes negatives, que fa de la seva empresa l’informe del difunt professor Armand Sala, que companys seus volen fer públic aviat. N’han fet arribar còpia a les autoritats pertinents i aquestes, lògicament, els han advertit de la responsabilitat en què incorreran en cas de difondre dades falses.

—Li agraïm la deferència —respon el director, arrossegant les paraules—, però ha de saber que aquí estem molt tranquils, ja que Quimisa ha estat sempre una empresa model pel que fa al respecte al medi ambient. En això som molt escrupulosos i hem estat distingits amb les millors certificacions. Ja haurà vist venint cap aquí les magnífiques zones verdes que envolten tant la fàbrica com aquest edifici d’oficines, un exemple de cura per la naturalesa…

Espinosa, obviant el tema, els mostra els papers que contenen les dades de l’informe. Després de mirar-se-les una estona el director i el cap de relacions externes, un jove executiu de somriure permanent, les descarten per esbiaixades i fora de context. Ha pogut captar alguna mirada entre ells que semblava de sorpresa, tot i que ha estat tan ràpida que no podria assegurar-ho. En qualsevol cas i tal com era d’esperar, afirmen tenir estudis propis que demostren el contrari. A més, li expliquen que consideren el difunt un desequilibrat que només volia notorietat. També diuen que, lògicament, en cas que tot això es faci públic, tenen previst anar als tribunals per defensar el seu bon nom. L’entrevista no dóna per a gaire més. Mentre parlaven, els executius han mantingut en tot moment una actitud tan professio­nal i asèptica, sense alterar en cap moment ni el posat ni el to de veu, que el sotsinspector no s’ha vist capaç de treure’n cap impressió subjectiva, fora de reconèixer el control emocional d’aquests homes i arribar a la conclusió que possiblement actuarien igual davant de qualsevol circumstància, per compromesa que fos. Es pregunta si aquesta actitud de permanent autocontrol també s’ensenyarà a les escoles de negocis.

Franco s’ha limitat a seguir la conversa amb posat seriós, sense intervenir en cap moment.

Abans de marxar l’han convidat a fer una visita a les instal·lacions, però Espinosa ha declinat amablement la invitació tot al·legant altres compromisos.

Tan bon punt torna a comissaria, Espinosa posa en marxa l’operatiu per esbrinar més coses de Federico Franco. Al cap de poc, ja en té alguna dada d’interès. Per una font indirecta de la mateixa empresa ha sabut que depenen d’ell una desena de vigilants que treballen per torns en el control d’accessos i l’interior de les instal·lacions. Sembla que a Quimisa estan satisfets amb la seva feina i que sap manar. De fet li han dit que la disciplina que imposa als seus homes és quasi militar. Sigui com sigui, Espinosa troba força estrany que, amb els seus antecedents, li hagin donat un càrrec d’aquesta responsabilitat.

«Encara deu tenir els seus contactes, el cabronàs», mormola internament.

Però allò que el sotsinspector troba més interessant és que la caporal Surroca, a qui havia encarregat d’esbrinar més coses en arxius oficials, l’informa que la dona de Franco, de nom Adela Prado, és la titular de l’empresa AP Porteros, una companyia de seguretat privada domiciliada oficialment a Barcelona, però que treballa sobretot a les comarques tarragonines i que es dedica principalment a tasques de vigilància i control d’accessos en locals nocturns. A Espinosa li sona vagament el nom d’AP Porteros, potser d’algun cas anterior, o senzillament d’haver-lo vist en alguna relació d’empreses del sector. Li sembla força evident que Franco ha trobat, a través de la seva dona, una bona manera de saltar-se la prohibició.

Amb totes aquestes dades a la mà, es proposa cercar-ne més informació. Ho farà a través d’un conegut vinculat també al ram de la seguretat privada, tot i que el contacte no li resulta gens aclaridor. Es tracta d’una font no gaire fiable que quan l’informa —sense aportar-hi cap prova— que AP Porteros pot haver aconseguit clients amb mètodes poc ortodoxos, Espinosa no és capaç de destriar què hi pot haver de cert i què de calumniós envers la competència. En qualsevol cas, sembla que l’empresa teòricament propietat de la dona de Franco passa prou desapercebuda en el sector, perquè no hi ha manera de saber-ne més interioritats.

La conclusió provisional d’Espinosa és que, si Franco ha tornat a les pràctiques delictives anteriors o bé si es dedica a altres afers molt més greus, com podrien ser assassinats per encàrrec, significa que se sent molt segur, és a dir, que deu tenir molt bons padrins. Sigui com sigui, s’adona que tractarà amb un personatge sense escrúpols. Mentre duri la investigació haurà d’anar amb molt de compte de no posar-se en evidència.

La visita a una discoteca de Torredembarra, clienta d’AP Porteros, no aclareix què pot haver-hi de cert en aquelles acusacions del competidor. Fan saber a Espinosa que la gerent, Adela Prado, es va presentar a oferir-los els seus serveis poc després que el local patís un intent de robatori en què els lladres es van limitar a fer moltes destrosses, segurament frustrats per no haver trobat gran cosa de valor.

—Ho devien llegir en algun lloc, que ens havien entrat a robar, i segurament és la seva manera de buscar nous clients —li diu el propietari.

Tanmateix, estan contents de la seva feina:

—Des que s’ocupen de la vigilància, no hi ha hagut cap més problema. Els seus homes són expeditius, això sí, però és que la clientela de la sala ho exigeix —conclou.