SET

L’enterrament d’Armand Sala té lloc dijous al migdia, després que el cos ha estat lliurat per la justícia. El sotsinspector Espinosa es presenta també a la cerimònia. A part de veure-hi el que sembla ser una petita representació familiar i una altra d’oficial de la universitat, hi ha anat per observar la resta d’assistents, composta bàsicament d’estudiants i professors. Tot l’acte transcorre entremig de mirades de reüll, murmuris i converses en veu baixa, provocades sens dubte per la presència, en primera fila, de Rovirosa, Blumen i Villa. Observa fins i tot alguns gestos de desaprovació cap a ells. Resulta evident que hi ha gent a qui no va agradar gaire el contingut de l’article.

En acabat, i abans que la comitiva es traslladi al cementiri, Espinosa té interès a parlar uns moments amb Noè Rovirosa. Li ha semblat el més sencer de tots tres, ja que a Maite i a Peter se’ls veu més trasbalsats. El professor li comenta l’amistat que tenia amb el difunt i les vetllades que havien passat juntes les dues famílies, quan Armand encara vivia amb la seva dona.

—Ja m’ho han dit, que havia estat casat —fa el sotsinspector— i m’interessaria parlar amb ella… No l’ha vista pas, vostè?

—Doncs no, i m’estranya. Crec que no ha vingut a l’enterrament, cosa que em sembla molt malament. Desconec perquè van trencar, l’Armand no m’ho va voler explicar mai, en això era molt reservat, però sigui com sigui trobo que en un moment com aquest és de ben nascut fer acte de presència.

—Té cap manera de localitzar-la? —pregunta el policia.

—Sí. A casa em sembla que tinc un número de telèfon de la seva feina. Si no recordo malament va anar a viure al Vendrell, on fa classes. Si li sembla, aquesta tarda truco i l’hi dono.

* * *

A primera hora de la tarda, Espinosa s’arriba a la Facultat de Química, on ja havia estat anteriorment inspeccionant el despatx d’Armand Sala a la recerca del portàtil, després de la confirmació que, efectivament, era dipositari d’un ordinador d’aquestes característiques facilitat pel centre. Aquesta vegada hi va per parlar amb els companys de claustre del difunt. A l’oficina del degà, un home d’uns seixanta anys de cara molt allargassada, escassos cabells, ulls prominents i boca petita, fa la primera entrevista.

—Es tractava d’un bon professor, tal com li ho podran corroborar, si vol, els seus alumnes, però en canvi era una persona més aviat poc sociable i que havia tingut algunes topades amb col·legues de la facultat… —el degà no continua i Espinosa li demana que sigui més explícit.

—Quin tipus de topades? No serien pels seus misteriosos treballs de denúncia?

—Oh, potser sí que hi tenien a veure, però indirectament, ja que tot i que ho sospitéssim, no en sabíem res oficialment; aquests treballs, suposant que existeixin, eren estrictament personals i no responien a cap encàrrec de la facultat. En realitat es tractava sempre de desacords professionals, d’ordre intern, com ara el seu enfocament al voltant de les relacions de la facultat amb les indústries químiques de la zona. En això tenia una mena d’obcecació malaltissa. Ell era partidari, al contrari que la resta de professorat, de no mantenir-hi cap tipus de relació, per tal de no perdre el nostre paper de consciència crítica, deia, i això l’havia enfrontat amb gairebé tothom. Ha de saber que, de fet, l’existència mateixa del nostre centre només està justificada per la presència, a Tarragona, d’una indústria química potent. És absurd plantejar que ignorem aquesta realitat i que en fem la nostra tasca al marge o, el que seria encara pitjor, a la contra.

—Este matí, durant l’enterrament, m’ha semblat observar entre els universitaris assistents com si hi haguera dos grups diferenciats, que fins i tot semblaven mirar-se amb un cert recel o distanciament. S’hi ha fixat, vostè?

—Vol dir? Em sembla que exagera. —El degà sembla ara una mica molest—. Jo no he vist pas res de semblant! Tot i que, efectivament, hi havia dos grups majoritaris, un procedent de la nostra facultat i un altre de la d’Enologia, on en Sala hi tenia amistats i hi anava sovint. Sí que es palpava un cert malestar de la gent amb els autors de l’article de l’altre dia, per les seves insinuacions, però d’això a enfrontaments hi va un abisme. Nosaltres no volem cap confrontació i molt menys entre facultats veïnes, de la mateixa universitat, ja que en el fons totes dues es mouen en l’ampli i variat terreny de la química. Ara bé, el que sí que vull deixar-li clar és que, precisament des de la química aplicada, s’estan fent els esforços més grans per millorar la qualitat de vida de la gent, la salut i el medi ambient, i que no podem tolerar que insinuacions sense fonament a la premsa ho posin en dubte. I menys per part d’enòlegs que en el fons, com li deia, l’únic que fan és també química quan experimenten amb els vins i les seves combinacions.

La resta de persones entrevistades no aporten gran cosa de nou, fora de confirmar les discrepàncies per aquest cas entre Química i Enologia i constatar que Armand Sala no tenia gaire predicament entre els companys de claustre. Se’l considerava un excèntric, a més d’un malcarat, i alguns fins i tot l’haurien volgut veure fora de la facultat.

—No intervenia quasi mai en les reunions del professorat, com si es considerés per sobre de tots nosaltres. Em sap greu dir-ho, però la seva absència amb prou feines es notarà. Potser el trobaran més a faltar a Enologia —afirma un col·lega, amb un punt d’ironia.

—En acabar les classes acostumava a desaparèixer per dedicar-se a les seves dèries —són paraules textuals d’un altre professor— com ara anar a visitar els seus amics d’Enologia, on sembla que s’hi trobava més a gust que no pas a la nostra facultat. Alguns alumnes s’havien queixat de la poca atenció que els prestava.

A continuació el sotsinspector, que ja s’ha assabentat per Noè Rovirosa de com localitzar l’exdona d’Armand Sala, de nom Cesca Olivé, ha decidit fer-li una visita a la capital del Baix Penedès, on viu d’ençà de la separació i on fa de professora d’anglès en un institut d’ensenyament secundari. Espinosa hi ha telefonat per quedar-hi, però li han dit que està de baixa. Després d’insistir que és policia i que li ha de fer unes preguntes, aconsegueix que li donin el seu número de mòbil per concertar la visita.

Quan, el matí del dissabte, arriba a la casa on viu Cesca i la dona li obre la porta, es fixa immediatament en la seva mirada, intensa, malgrat estar lleugerament velada pel fum d’una cigarreta que porta a la boca. Espinosa li fa uns quaranta anys i més tard s’assabentarà que l’ha encertada de ple. Va vestida informal, amb una mena de túnica florejada que recorda la indumentària hippy de dècades enrere. Els cabells els té abundants i molt arrissats, «potser massa i tot», pensa Espinosa, «ni el vestit ni els cabells no fan per a una dona com ella».

En sentir-la parlar —una de les altres coses en què Espinosa es fixa especialment quan es troba amb algú per primer cop—, s’adona que té la veu una mica cascada, probablement a causa del tabac, però que tot i així modula molt bé les paraules. De la sensació que li produeix la manera d’expressar-se dels seus interlocutors acostuma a treure’n conclusions que van més enllà del que li puguin dir i, en el cas present, li sembla que, d’aquesta dona, se’n pot refiar.

El pis és petit, però molt lluminós, i està atapeït de coses. Les parets són plenes de quadres i plats decoratius, hi ha tot de prestatgeries amb múltiples objectes, molts d’ells orientals, que fins i tot han envaït bona part de les taules, piles de llibres a terra i una gran catifa també oriental. S’asseuen en sengles butaques prop d’una estufa, apagada, de ferro colat.

A preguntes del policia, Cesca Olivé explica, entre pipada i pipada de la cigarreta, que el seu matrimoni va durar sis anys i que en fa dos que està separada. També, que s’assabentà per la premsa de la mort del seu exmarit.

—No vaig anar a l’enterrament perquè amb prou feines surto de casa. Tinc la baixa per depressió.

—Espere que no siga greu… —fa Espinosa, educat com poques vegades.

—Problemes de la feina —contesta ella—, res que no es pugui resoldre amb una mica de relax. Estrès i tensió que s’acumulen pel fet d’haver d’aguantar alumnes cada cop més conflictius.

Li diu també que quan s’assabentà de la mort del seu exmarit es va deprimir encara més, però que no creu que la separació hagi tingut res a veure amb la decisió d’Armand de matar-se.

—De fet —li explica, mirant-lo fixament—, quan ens vam separar va ser com un alliberament per a tots dos, ja que la vida que portàvem no era vida ni era res. En la relació de parella era un desmenjat, semblava que tot ho fes per obligació i no em produïa cap mena de plaer a l’hora del llit. Semblava que no li vingués mai de gust, tot i que intentés dissimular-ho.

Espinosa se sent una mica violent amb aquestes explicacions. No està acostumat que una dona parli així de les seves intimitats amb un desconegut, amb tanta franquesa i naturalitat. Ella continua:

—Tot i això, encara no entenc com va acceptar amb aquella conformitat la proposta de divorci que li vaig fer. Com si no li vingués de nou i ho estigués esperant. Tot plegat, el seu desinterès i aquella passivitat, m’han fet pensar que el sexe, en general, no li interessava gaire, o almenys el sexe amb mi. Potser l’únic que el motivava era la feina, perquè s’hi lliurava en cos i ànima, fins al punt que l’ocupava tots els caps de setmana, quan la gent normal mira de descansar i esplaiar-se.

El policia aprofita que ella fa una pausa per canviar de tema:

—Ha pensat en la possibilitat que no s’haguera… suïcidat? Que l’hagueren mort? Sap si tenia enemics?

Cesca triga una estona a contestar.

—Sí, ja sé que se n’ha parlat…, d’aquesta possibilitat. No n’hi coneixia cap, d’enemic —diu estirant les paraules, com dubtant—. Tampoc no crec que amb el seu caràcter despertés gaires passions, ni positives ni negatives. Però ara que hi penso, coneixent-lo, em sembla bastant increïble que una persona com ell tingués el valor de matar-se. Perquè se’n necessita, de valor, per a això. Tot i que, amb el temps, he arribat a la conclusió, malgrat haver conviscut uns quants anys amb l’Armand, que no vaig saber mai com era en realitat. I pel que fa a amistats, fora del grup d’Enologia, em sembla que tampoc no en tenia, ni tan sols es parlava amb el seu germà. Era una persona ben estranya…

—Sap si havia fet testament? Si tenia patrimoni?

—No em consta que hagués fet testament; almenys mentre vam viure junts no me’n va parlar mai. A més de la casa de Tarragona, que era només seva, teníem en comú un apartament a Puigcerdà, però no hi anàvem quasi mai. El teníem llogat pràcticament tot l’any. Quan ens vam separar, em va comprar la meva part. Tot això, potser millor que ho pregunti a la seva família, però ja li dic que tampoc no hi tenia gaire relació.

Abans de marxar, Espinosa li demana que estigui localitzable per si ha de tornar a parlar-hi.

—No pateixi, inspector —fa Cesca amb un ample somriure mentre apaga la cigarreta—, sempre que em necessiti, aquí em trobarà.