CINC

El dia assenyalat, el vaixell arriba a port cap a quarts de sis de la tarda. Els mossos ja estan en posició. Havien negociat amb les autoritats portuàries el lloc exacte on se’l faria atracar. A poca distància hi ha un estacionament de vehicles i els quatre policies ho controlen tot des de l’interior de dos cotxes sense cap identificació i camuflats entre d’altres d’estacionats.

El Glück és una nau de dimensions considerables, que necessitaria una bona mà de pintura o més aviat enviar-lo directament a desballestar, per la quantitat de rovell que en decora el casc i la coberta. Pel que han pogut saber a les oficines del port, ha canviat molts cops de propietari i actualment pertany a un armador de les illes Marshall. Fa periòdicament la ruta transatlàntica transportant bàsicament contenidors, tot i que en altres temps s’havia dedicat a la ferralla. La tripulació la formen vint-i-cinc homes de dotze nacionalitats diferents.

Les operacions normals de càrrega i descàrrega s’han deixat per a l’endemà al matí.

Per bé que estaven disposats, si convenia, a passar la nit allí, quan encara no són les deu ja han començat a impacientar-se. Durant quatre hores no ha baixat ni pujat ningú excepte un oficial, probablement el capità o el seu segon, amb una cartera de mà. Un seguiment discret per part de l’agent Martí ha demostrat que anava a les oficines del port. Vint minuts després torna al vaixell i l’agent es reincorpora al cotxe que comparteix amb el sergent Torres. De sobte, però, tothom es posa alerta. A les deu en punt, un cotxe que Espinosa i Torres reconeixen de seguida, el Nissan tot terreny d’AP Porteros, s’atura a uns cinquanta metres del vehicle dels dos mossos, però molt més a prop del que ocupen Torres i Martí. Al sotsinspector li sembla veure, a la llum esmorteïda dels fanals, com un dels dos ocupants del Nissan parla pel telèfon mòbil. Agafa d’una revolada la càmera digital amb què Siurana es disposava a filmar i, tot fent anar el zoom, acosta la imatge tant com pot.

—El que em pensava. Són els mateixos —diu, sense aixecar la veu, mentre li torna l’aparell—, Calleja i… no recorde com es diu l’altre. La caporal Surroca en sap els noms. A vore quina en porten de cap…

Poc després, un home amb un paquet voluminós sota el braç baixa per l’escala del vaixell i camina cap al tot terreny. Espinosa, que ha tornat la càmera a Siurana perquè comenci a filmar, s’adona que, en la posició que estan situats ell i el caporal, ho tindrien difícil per acostar-s’hi més sense ser detectats. Mantenen tancats els transmissors perquè en aquests moments en què tot està en silenci qualsevol soroll podria delatar-los. Siurana no para d’enregistrar l’escena, tot i que, per la distància i la foscor del lloc, no confia d’obtenir imatges de gaire qualitat.

De cop, per a sorpresa seva, observen com el sergent Torres i l’agent Martí surten com una exhalació de l’altre cotxe, s’abalancen sobre l’home del paquet i l’immobilitzen en el moment que arribava a l’alçada del Nissan.

Al mateix temps que deixa anar una maledicció, Emili Espinosa es veu obligat a sortir també, seguit del caporal, i intentar salvar, corrent tant com pot, la distància que el separa del lloc dels fets. No té l’oportunitat d’arribar-hi. Just quan el tot terreny inicia una maniobra ràpida amb la clara intenció de fugir, tot reculant fins a poder donar la volta, de la finestra dreta del vehicle surten uns trets, un dels quals fa impacte en el cos del sotsinspector alhora que Siurana, que ha deixat la càmera al cotxe, es llança al terra tan llarg com és per protegir-se de les bales, sense poder evitar ferir-se lleugerament en una mà amb l’angle cantellut d’una via de ferro.

Espinosa ha sentit com una puntada de peu a l’altura de l’estómac que l’ha fet caure de cop. De seguida s’adona que l’han ferit i instintivament intenta aturar l’hemorràgia. Vol ficar-se la mà a la butxaca per treure’n un mocador, sense aconseguir-ho, mentre de lluny sent trets i gent que crida. El dolor és intens.

A mesura que van transcorrent els segons i va perdent sang, cada cop es nota més marejat. En aquests moments li passen pel cap, com una exhalació, moltes coses, molts records, com ara quan era petit, aquell cop que va caure en un pou i es va trencar una cama. Les dues hores que va passar-se al fons del forat, fins que el van treure, va experimentar la mateixa sensació angoixant que sent ara. Tenia deu anys i havia fet campana a l’escola. No ho feia gaire sovint per por a la reacció del seu pare, que per qualsevol cosa es treia el cinturó. Però aquell dia el va convèncer el seu amic, Miquel Marín, i se’n van anar a robar fruita a l’horta. El pou devia estar a mig fer perquè no era gaire profund, no tenia aigua i tampoc no estava protegit ni senyalitzat. Corrien i quan se’n va adonar ja era a baix amb un dolor molt fort a les cames. Miquel se’l mirava des de dalt sense saber què fer, mort de por. Finalment, després de molta estona buscant inútilment una corda o una escala, va haver d’anar a demanar ajuda.

Ara recorda també, amb ràbia i abans de perdre el món de vista, que abans de sortir de la comissaria, quan els altres tres es posaven les armilles antibales, ell havia rebutjat de fer-ho amb aires de suficiència, com si una precaució tan elemental fos cosa de porucs.

* * *

L’operació policíaca acaba a mitges, amb la detenció del mariner traficant i la confiscació del paquet de cocaïna que duia, de deu quilos de pes. En un registre poste­rior del Glück en presència del detingut, responsable de manteniment de la nau, es trobarien quaranta quilos més de droga. El capità, a qui l’incident havia sorprès sopant, es mostrà molt neguitós i va fer grans esforços per mirar de convèncer els mossos que es tractava d’un cas aïllat. El fet que la policia trobés un extintor d’incendis buit, tombat damunt del llit a la cabina del detingut, els va assenyalar el camí. Revisada la resta d’extintors del vaixell, se’n van trobar tres més que contenien droga en lloc del producte usual contra el foc, amb un sistema artesanal d’obertura amb rosca a la part posterior.

Els dos ocupants del tot terreny havien reaccionat amb una rapidesa inesperada. El sergent Torres, empunyant una pistola, havia anat a obrir la porta del conductor del Nissan quan el vehicle va arrancar i de l’altre costat en van sortir els trets. Torres no va ser arrossegat i atropellat per ben poc. Enmig d’una gran cridòria, el sergent, que també havia reconegut els dos ocupants, va disparar unes quantes vegades, però sense encertar les rodes com pretenia, potser perquè no duia la seva arma habitual. El vehicle, amb impactes de bala a la carrosseria, s’havia perdut pels carrers pròxims, després de topar lateralment amb un altre dels cotxes estacionats i de trencar la tanca del control d’accés al port, sense que la Policia Portuària hagués pogut evitar-ho. L’agent Martí, després d’emmanillar el detingut, havia tornat ràpidament al seu cotxe per iniciar la persecució, però quan va aconseguir enfilar la sortida el tot terreny ja havia desaparegut.

Mentrestant, Emili Espinosa, greument ferit, havia estat atès en primera instància pel caporal Siurana, que amb la mà bona va intentar estroncar la sang que sortia en abundància mentre amb l’altra, ferida, activava com podia la ràdio per demanar una ambulància.