DEU

Tot i que la llei ho permet i tothom s’adona que seria més pràctic, finalment els delictes no s’acumulen i seran jutges diferents els que s’ocuparan de cada un dels casos.

Una de les darreres diligències abans de tancar el sumari de l’Espluga i deixar-lo llest per al judici consisteix en un cara a cara davant el jutge entre Santiago Calleja i Federico Franco, per tal d’aclarir algunes contradiccions en les declaracions d’un i altre. El primer té des d’ara un advocat d’ofici. El prestigiós lletrat que li havien facilitat els Franco acaba de renunciar a la defensa del jove per cenyir-se a la del matrimoni. Els advocats, que també hi són presents, igual que el fiscal, no hi poden ficar cullerada si no és només per aconsellar el seus clients que no testifiquin en contra seva.

—Vostè ha declarat —fa el magistrat, adreçant-se a Franco— que no sabia res de les activitats del seu subordinat, més ben dit, del subordinat de la seva dona, fora de la seva feina a AP Porteros, però d’altra banda ell diu que actuava a les seves ordres. Reconeix ara estar assabentat que entre aquelles feines hi havia la d’organitzar algunes accions punibles per tal d’aconseguir clients per a l’empresa?

—No, senyoria —fa un Franco molt enfonsat, mentre fita Calleja amb mirada d’odi—, no és exactament així. Pel que m’ha explicat la meva dona, va ser ell qui li va proposar inicialment de fer alguna acció d’aquest tipus, i ella, de bon principi, s’hi va negar. Jo no m’ocupava de l’empresa, ja que la meva feina a Quimisa m’absorbia tot el temps, i ella, que és molt sentimental, es va encapritxar d’aquest individu i darrerament li ho consentia tot. Quan li vaig fer veure el perill a l’Adela i vam intentar aturar-lo, ja era massa tard, perquè Santiago ja havia organitzat alguns robatoris; li va començar a fer xantatge amb l’amenaça que, si no seguien pel mateix camí, ho faria públic tot i ens enfonsaria.

—Això és mentida, cabronàs! —sulfurat, Santiago Calleja s’aixeca de la cadira.

—Segui i calli! —fa el jutge amb autoritat—. Ja tindrà ocasió de dir-hi la seva —i adreçant-se de nou a Franco—: Continuï, per favor. Què van fer vostès, davant d’aquesta amenaça?

—He de reconèixer que no vam fer res. Ens tenia atrapats. Amb el meu historial, si s’arriba a saber això dels robatoris en benefici de l’empresa de la meva dona, ningú no hauria cregut que érem víctimes d’un xantatge. I a la llarga, ella s’hi va anar habituant. Ja ho sap, des que va tenir l’accident, fa sis anys, està paralitzada de cintura cap avall. Potser per això, pel seu problema físic, s’havia tornat més agosarada en altres coses. Li agraden les situacions extremes i no feia cas dels meus consells. Més d’un cop havíem discutit, quan li deia que Santiago ens portaria la desgràcia, que el millor seria deixar-ho córrer tot i tancar AP Porteros, però ella anava a la seva, tot i les meves advertències.

—Potser també hauríem de fer un acarament entre vostè i la seva esposa —fa el jutge mirant-lo fixament, mentre l’advocat posa cara d’amoïnat. Tot seguit, es gira cap a Calleja:

—Ja l’ha sentit, Santiago. Ara té l’ocasió de contestar.

—Està contestat aviat: és una puta mentida que els fes cap xantatge i també és mentida que proposés jo tot això dels robatoris. Tot va ser idea d’ells, de tots dos. —I adreçant-se a Franco—: Seràs fill de puta… cabró! Doncs ara et diré una cosa que potser no saps: les orgies que muntàvem a casa teva, i com li agradaven a la teva dona…

—No canviï de tema —el renya el jutge—; estàvem parlant dels atracaments.

—Com vostè digui, senyoria —ironitza Santiago—. Em van contractar precisament per això, perquè ja tenien pensada aquesta manera de fer pujar l’empresa. Jo, l’únic que vaig fer va ser entrar en el joc i intentar treure’n el màxim profit.

—Bé, ja veig que difícilment es posaran d’acord —diu el magistrat amb un mig somriure, mentre amb un gest de la mà talla en sec un nou intent d’intervenció de Franco—, així que deixem-ho per al judici. Però hi ha una altra qüestió que em té intrigat en relació amb la mort de Ramon Heredia. Si havia anat a l’Espluga a parlar amb ell en representació d’AP Porteros i l’empresa no sabia que l’havia mort vostè, com és que ningú no va dir res en fer-se públic el fet? —fa la pregunta mirant-los a tots dos.

Qui contesta ràpidament i amb fúria continguda és Federico Franco, que ara té la cara molt més crispada:

—No podíem ni sospitar que hagués arribat a l’assassinat i tot. D’haver-ho sabut, no sé què hauria fet! Va dir que l’havia trobat mort, però que volia evitar merder amb la policia. Va tornar a amenaçar d’esbombar-ho tot. Se sentia molt segur i tenia la protecció de la meva dona, com li he dit, que sempre em deia que se l’estimava com un fill. Com un fill! Un fill de puta, això és!

—Moderi aquest llenguatge, senyor Franco —fa el jutge. I adreçant-se a Santiago Calleja—: Espero les seves explicacions de per què no van dir res.

—No els vaig amenaçar ni res d’això! No calia —respon el jove, fredament, mirant alternativament Franco i el jutge—. Em vaig limitar a dir-los, a tots dos, que quan vaig arribar em vaig acostar al cotxe, m’havia trobat el cadàver i que, com que no hi havia ni déu pels voltants, vaig decidir marxar immediatament per evitar la gresca. És veritat que de primer em van retreure no haver avisat immediatament la policia, ja que aquell home podia haver explicat a algú que anava a trobar-se amb un representant d’AP Porteros. Però després, l’Adela va dir que ja decidiríem com actuar en funció de com anessin les coses. També és veritat que ell, al principi, no hi estava gaire d’acord i deia que callar (en aquest cas que no tenia res a veure amb l’empresa i quan teníem altres coses per amagar) era molt més perillós que denunciar-ho, i que el millor era trucar a la policia tan aviat com se sabés això del cadàver, per explicar-los que teníem una cita de feina amb l’Heredia i que no s’hi havia presentat. Jo em vaig limitar a suggerir de no dir res, que és el que al final vam fer.

—Ara en diuen suggeriments, de les amenaces! —exclama Franco, sarcàstic.

L’acarament acaba aquí, en decidir el jutge que ja té prou elements de judici per afegir al cas de l’Espluga.

* * *

A instàncies de la magistrada que porta el cas del port, altres jutjats d’instrucció que portaven els casos de robatori s’inhibeixen en favor del seu. I un intercanvi fluït d’informació, directament entre jutjats o a través de la policia, fa que no s’hagin de repetir actuacions.

Un cara a cara posterior del matrimoni en presència d’aquesta jutgessa posarà en evidència que entre la parella ha començat a congriar-se un cert ressentiment, però de moment pot més l’interès de la defensa, que comparteixen.

—Segons vostè —fa la jutgessa adreçant-se a Adela Prado—, li havien encarregat a Santiago Calleja d’organitzar robatoris per crear inseguretat al sector i afavorir la seva empresa. Ho manté?

—No, no és així. Jo el que vaig dir és que ell només havia de fer gestions indirectes, però no involucrar-s’hi directament. Ens va enganyar de mala manera!

—I també ens va fer xantatge! —L’interromp Federico Franco.

—Deixi que s’expliqui ella… —el talla la jutgessa.

—Bé, sí —continua Adela—, darrerament ens havia amenaçat amb l’argument que ens podia enfonsar per tot el que sabia de nosaltres. Crec que les drogues l’havien trastocat, perquè abans no era així.

El seu marit la torna a tallar:

—No cal que el defensis, ara, que ja sabem com van anar les coses. Te n’havies encapritxat, li ho consenties tot i li van anar pujant els fums al cap.

—No ho sé… no ho veig tan clar que només sigui culpa meva. Si tu no haguessis volgut, crec que no hauria arribat tan lluny.

—Ara m’acuses? A mi? Em sembla que qui hi tenia una relació diària eres tu. A la feina i, pel que diu, també a casa…

En vista de com va evolucionant l’acarament i que poca cosa més se’n podrà treure, només noves discussions entre la parella, l’advocat, que fins ara no ha intervingut, demana a la jutgessa d’acabar.

Aquesta, que també ho veu, decideix donar per acabades les compareixences i tancar el sumari, tot elevant a definitives les acusacions provisionals contra tots els implicats.

Espinosa, que no ha pogut assistir a les actuacions dels jutjats d’instrucció, sap més tard com han anat les coses, amb la satisfacció de la feina feta, però amb la recança de no haver avançat gens en la resolució de la mort d’Armand Sala, cas amb el qual, segons sembla, cap dels implicats no hi ha tingut res a veure.

I també amb la convicció que els Franco se’n sortiran amb penes simbòliques, ja que al llarg de la seva experiència com a policia ha pogut comprovar com, dissortadament, molt sovint la realitat quotidiana confirma aquella frase que li havia sentit dir sovint al seu pare i que abans trobava exagerada: que la llei protegeix aquells que es poden pagar un bon advocat.