TRES
Torres no pot començar la feina encomanada fins al cap de dos dies. Pilar Surroca no estava disponible quan va voler parlar-hi. Es va passar tot el dia al despatx de l’intendent ajudant-lo a redactar una memòria.
Finalment, ja amb les informacions facilitades per la caporal, el sergent s’ha instal·lat amb el cotxe camuflat al lloc d’observació, però no s’hi està gaire estona: decideix seguir el Nissan quan veu que arranca conduït pel jove dels cabells llargs i portant l’altre de passatger. No paren fins a un club nocturn de Salou. Però no arriben ni tan sols a entrar al local. Del cotxe estant, Torres observa com parlen amb el porter. D’allí es traslladen a una discoteca de la mateixa ciutat. Aquest cop la conversa és amb els dos vigilants de l’entrada. Li sembla que estan fent tasques d’inspecció del personal de portes de diferents locals. Però quan veu que entren a la sala decideix seguir-los. És l’ocasió que esperava. Un cop a dins procura situar-se a poca distància, tot esperant que s’acabin la beguda que els han servit. Intentarà endur-se els gots dissimuladament. Li havia semblat, sobre la marxa, que aquest podria ser un bon motiu per justificar-ne el seguiment que, d’altra manera, potser hauria estat una miserable pèrdua de temps. Tot i ser molt a prop, la música és tan sorollosa que li és impossible escoltar de què van les converses que el de la cua té amb alguns individus. Se saluden amistosament i, després d’intercanviar algunes paraules, se separen amb mala cara.
Amb una maniobra ràpida, Torres aconsegueix finalment apoderar-se del got buit que el més esquifit ha deixat a la barra. Té un lleuger maldecap provocat per la tensió acumulada i el soroll estrident dels altaveus. Mig satisfet de la feina feta, surt cap al cotxe amb el botí a la butxaca de la caçadora. Si de cas un altre dia ja provarà d’obtenir les empremtes de l’altre.
Però quan és molt a prop del vehicle, que havia deixat en una zona de l’estacionament poc il·luminada, un cop molt fort al cap el deixa estabornit.
Quan recupera lentament la consciència nota que el mal de cap se li ha accentuat terriblement. Al seu voltant s’han aplegat algunes persones que intenten ajudar-lo i li fan saber que acaben d’avisar una ambulància. La sang de la ferida li ha regalimat fins a terra i tant la cara com la roba presenten un aspecte lamentable.
La investigació posterior conclourà que els cops al cap, dos, els hi deuen haver donat amb una pedra o un objecte similar, tot i que no s’ha trobat pels voltants res que pugui ser identificat com l’instrument de l’agressió. A Torres li han buidat les butxaques, d’on han desaparegut dos clauers, el de casa i el del cotxe, la cartera amb documentació i diners, i també l’arma reglamentària.
El got, en canvi, encara hi és, tot i que fet miques, probablement com a conseqüència de la caiguda. Quan el porten a l’hospital, el sergent té cura de no desprendre’s dels trossos de vidre, que pensa lliurar més endavant a la policia científica. Professional, malgrat tot.
* * *
Hi ha hagut diversos robatoris en estacionaments públics de la zona i la policia ho atribuïa fins fa poc a un delinqüent solitari que actuava des de feia temps per aquests indrets. Robava cotxes i, quan convenia, amenaçava les seves víctimes amb un ganivet, però no havia arribat a agredir ningú. Fa dues setmanes va ser detingut in fraganti i encara és a la presó.
Ara, pel diferent modus operandi, robatori amb violència, s’imposa l’opinió que ha trobat un successor sense tants escrúpols.
Quan l’intendent Cabana rep la notícia de la desaparició de la pistola s’enfila per les parets:
—Només em faltava això! Comencem bé l’any, vatua déu! Si transcendeix, serem la riota de tothom!
A causa de l’estat en què es troba el sergent Torres i com que encara no se sap si li quedaran seqüeles, l’intendent deixa les possibles mesures disciplinàries per a més endavant.
A Emili, que s’assabenta del fet per una trucada de Surroca, la pròpia immobilitat se li fa ara molt més feixuga. També s’afegeix al seu malestar la música excessivament alta d’uns veïns de la casa del costat. Són unes peces pel que sembla folklòriques i cantades en una llengua incomprensible, de reminiscències turques o àrabs. La filla gran ha dit que li recorden la música de les pel·lícules del serbi Emir Kusturica, però això a Emili no li diu res i tampoc no li serveix de consol.
—Si ara, amb tot tancat, se sent aixina, imagineu-vos a l’estiu! —diu a l’hora de sopar—. Haurem de fer alguna cosa amb estos tocacollons.
—Però papa —qui intervé és Núria—, deixa’ls que recordin el seu país, pobres! És comprensible que sentin nostàlgia. A més, quan sigui l’hora d’anar a dormir ja la pararan, la música. Pensa que aquí, al barri, hi viu gent de tot arreu i cada cop n’estan arribant més. Hem d’acostumar-nos a la multiculturalitat…
—Ni multiculturalitat ni hòsties! —fa ell, empipat—. Uns gamberros és el que són!
—Va, deixeu-ho córrer —Cinta posa pau, com de costum—, ja hi parlaré jo, perquè abaixin el volum. El vostre pare encara no es troba bé i realment aquest soroll és una mica excessiu.
L’actitud d’Emili denota que, efectivament, encara no està recuperat del tot. D’altra manera, hauria resolt el tema per la via ràpida. També hauria oposat més resistència a vestir la indumentària d’estar per casa que li ha fet posar la dona: una bata de llana, sabatilles i gorra també de llana. Amb aquesta fila i assegut al costat de la sogra, sembla més aviat l’avi que no pas el pare, segons comenten les filles, entre somriures, quan no les pot sentir. Ell ha remugat una mica en el moment de posar-se la bata, però la vella, generalment silenciosa, ha deixat anar una altra mostra de la saviesa popular que acumula:
—Aixintes, ben tapat, home, que d’abrigat ningú no es mor, però de desabrigat, sí.
Les gestions que fa Cinta al pis dels veïns musicals no donen el resultat esperat. Es tracta d’un grup de quatre o cinc homes joves, força malcarats i li ha semblat també que una mica beguts. Quan han obert la porta ha vist també dues dones que, per l’aspecte, podrien ser prostitutes. Amb un castellà molt justet pràcticament l’engeguen a dida i, en marxar ella, encara sembla que pugin més el volum. Quan li ho explica a Emili ha de violentar-se per tal d’evitar que ell, amb l’emprenyada que té, vagi a enfrontar-s’hi directament. El convenç d’avisar la Guàrdia Urbana perquè sigui qui els cridi l’atenció.
Després d’una hora de trucades i d’exigir a crits la presència dels municipals, amenaçant que si no vénen ho solucionarà ell mateix amb la pistola, finalment, quan ja és quasi la una de la matinada, dos agents arriben fins al pis dels immigrants amb la intenció de dir-los que abaixin el volum de la música. Al carrer, un altre veí indignat els ha rebut a crits: «Ja era hora! És una vergonya! No hi ha civisme!».
Tot i que els agents ho demanen de bones maneres, els joves no volen acabar la festa bo i donant a entendre que no fan mal a ningú. Aleshores, quan els municipals ordenen que els mostrin la documentació, tot esclata: ja sigui perquè van força beguts o pels nervis de no tenir tots els papers en regla, el cas és que es produeix una batussa, amb molts crits, que s’acaba quan els de la local exhibeixen les pistoles, després d’haver rebut alguns cops i puntades de peu. Dels estrangers, els dos més agressius, que també han quedat lleugerament tocats, estan ara emmanillats i separats de la resta mentre arriben reforços de la Policia Municipal i dels Mossos d’Esquadra, els darrers avisats per Emili, que ha escoltat, impotent, tot l’enrenou, sense que la seva dona l’hagi deixat sortir. Finalment, se’ls emporten tots a comissaria acusats d’atemptat a l’autoritat.
A ca n’Espinosa, aquesta nit aniran a dormir molt tard i amb certa recança per com ha anat tot plegat.