U

A tres quarts de dues de la tarda d’aquell darrer i assolellat dissabte de febrer, el sotsinspector Emili Espinosa, de l’Àrea Territorial d’Investigació Camp de Tarragona dels Mossos d’Esquadra, acabava d’arribar a casa seva, un primer pis del carrer Francolí, al barri de Torreforta, i es disposava a dinar en companyia de Cinta, la seva dona, quan van trucar de la central. Es tractava, com en ocasions anteriors, d’una emergència habitual en aquesta unitat, que es caracteritza per tenir els seus membres disponibles les vint-i-quatre hores. Aquesta vegada hauria d’anar immediatament a l’Espluga de Francolí, al cor de la Conca de Barberà, a una cinquantena de quilòmetres en direcció a Lleida, perquè hi havien trobat un home mort, semblava que a ganivetades. Li va saber greu perquè volia parlar seriosament amb Cinta sobre el darrer estirabot de les seves dues filles, especialment d’Empar, la petita, que s’estava tornant cada cop més rebel i la nit anterior li havia retret l’origen «tèrbol i botifler» —foren les seves paraules tex­tuals— del cos de policia al qual pertanyia. També li havia dolgut especialment que amb l’aquiescència de Núria, la filla gran i se suposava que més assenyada, qualifiqués la seva feina de «servei al poder i no als ciutadans», o de «pràctica continuada de la repressió contra els moviments socials i populars», o encara que definís els mossos com a «policia indígena d’un govern titella al servei de l’estat opressor». Tot plegat era com tenir l’enemic a casa, pensava ell, que en l’aspecte polític sempre s’havia considerat un centrista moderat, tot i que, si ho haguessin preguntat a molts coneguts seus, més aviat haurien dit que, de moderat, no gaire. En qualsevol cas encara no entenia com li havien sortit unes filles tan radicals i independentistes, en especial la petita. Això havia passat quan ja eren quasi les dotze de la nit i Emili, després d’un dia molt mogut, no tenia ganes de discutir, de manera que no va replicar les insolències de la xiqueta, es limità a fer cara d’empipat i amb un «ja parlarem» se n’havia anat al llit. Durant el matí havia estat cavil·lant i justament havia decidit anar a dinar més d’hora per parlar-ne amb la dona sense la presència de les filles. Pensava consultar amb Cinta la resposta més adequada, perquè sabia per experiència que si ho feia deixant-se portar pels impulsos la cosa podia acabar malament. En problemes familiars, Espinosa confiava més en el seny de la seva dona que no pas en el criteri propi, poc propens a matisos quan es tractava de les xiquetes, de divuit i vint-i-dos anys i amb idees massa extremistes, producte, segons ell pensava, de relacions i amistats poc recomanables fetes a la Rovira i Virgili. Gràcies a aquesta prevenció mai no havia hagut de violentar-se ni aixecar la veu, i molt menys la mà, tot i que algunes vegades hagués estat temptat de fer-ho. Per això trobava que feien bona parella amb Cinta i també perquè, sense parlar gaire ni ser gens autoritària, quan convenia sabia imposar-se. En canvi ell, de sempre i sense poder-ho evitar, havia estat dur amb els homes i més aviat tou amb les dones.

En qualsevol cas ho haurien de deixar per a una altra ocasió, perquè el caporal Siurana, que l’havia d’acompanyar a l’Espluga, acabava d’arribar i ja l’esperava al carrer amb el motor del cotxe engegat. Tot i que Cinta insistia que el fes pujar a prendre alguna cosa, Emili va dir que no podien entretenir-se.

S’acabà d’una revolada el plat d’escudella, encara un xic massa calenta, i se n’anà amb la llengua lleugerament escaldada sense ni tan sols tastar el peix, no identificat, que li acabava de portar la dona i que feia molt bona cara. Ella li digué de l’escala estant que, ja que anava a l’Espluga, comprés carquinyolis, unes postres que prenien sovint, sucats amb vi ranci. Després guardà el plat al frigorífic tot pensant que ja tenia resolta una part del sopar.

* * *

En arribar al poble, mitja hora més tard, el cadàver seguia al mateix lloc on l’havien trobat, dins un vehicle tot terreny amb els vidres lleugerament tintats, a l’estacionament de la cova de la Font Major, una de les atraccions turístiques de la vila juntament amb el museu de la Vida Rural, el celler cooperatiu —obra de Domènech i Roura sobre un projecte del seu pare Domènech i Muntaner i que Àngel Guimerà anomenà «La catedral del vi»— i el proper monestir de Poblet. La Cova, d’una llargària excepcional i en part inexplorada, on els visitants podien trobar prop de l’entrada representa­cions força aconseguides de formes de vida prehistòrica, estava a tocar del riu Francolí. A l’estacionament de vehicles, que era a poca distància i a on s’accedia des de la Font Baixa, un altre indret atractiu de la vila, l’expectació anava creixent per moments. Un policia municipal havia estat el primer d’arribar i donar l’alarma. Posteriorment havien fet acte de presència una patrulla de Mossos de la comissaria de Montblanc i dos agents de la Unitat d’Investigació de Valls, els quals van sol·licitar la col·laboració de la unitat d’Emili Espinosa. El municipal, un home de mitjana edat, baix d’estatura i extremadament bru de cara tot i ser ple hivern, els informà que ja creia haver identificat el mort, no tant per haver-li vist bé la cara, ja que tenia el cap caigut damunt del volant, sinó perquè havia reconegut el vehicle, un luxós BMW, i en coneixia el propietari.

Espinosa observà que a l’estacionament hi havia, a part dels vehicles policials, sis turismes més i un autocar amb tot de gent que s’havia anat congregant al lloc i es mantenia a l’expectativa: tres o quatre famí­lies amb força canalla, un grup nombrós de gent gran, probablement jubilats, el que semblava tot el personal d’un restaurant pròxim, per les indumentàries que lluïen, i també un grup de joves amb bicicletes i algunes persones més sense cap altre símbol denotatiu. Formaven grups que feien comentaris de tot tipus i que s’anaren desfent en el moment de l’arribada dels policies, que van concentrar l’atenció dels presents mentre que més gent del poble continuava acostant-se a l’escenari del crim. Contemplaven encuriosits i a una certa distància els moviments dels dos policies de paisà. Espinosa els va semblar més a prop dels cinquanta que no pas dels quaranta, amb el seu cabell negre abundant i la cara tota gravada, com d’haver tingut la verola. Siurana, de vint-i-pocs anys, els va semblar delerós d’aprendre.

Al cap de poca estona arribà un altre vehicle amb tres membres de la policia científica, els quals, després de parlar un moment amb Espinosa, van anar per feina. Amb vestits blancs immaculats i proveïts de guants, van treure amb molta cura els papers del vehicle d’una butxaca interior de la porta davantera corresponent al conductor, procurant no tocar el cadàver, que presentava un aspecte lamentable amb tota la roba tacada de sang mig seca. La documentació no va fer sinó confirmar la impressió del municipal: efectivament, es tractava de Ramon Heredia, conegut al poble com «el gitano de Lleida», segons paraules del mateix guàrdia. També va explicar al sotsinspector que era un home molt ric, propietari de quadres de cavalls prop de la capital del Segrià, que venia a l’Espluga des de feia anys perquè tenia molta amistat amb Joan de Cal Ferrer, un artista local de la serralleria, que li ferrava els animals. Tot un luxe, digué, tenint en compte que des de feia anys a Cal Ferrer ja no es dedicaven a aquestes tasques i només ho feien com un favor especial a l’amic.

Els de la científica es dedicaren a ruixar amb molta cura diferents parts de l’exterior del vehicle, a la recerca d’empremtes digitals. Un cop fet això van obrir totes les portes i començaren a treballar a l’interior, al voltant del cadàver. Una mica més tard s’esperava l’arribada del jutge i el forense.

Els passatgers de l’autocar, un dels quals era qui havia descobert el mort, formaven un bloc compacte en un extrem de l’esplanada. Després d’una bona estona en silenci i a l’aguait, contemplant els moviments dels agents, ara començaven a impacientar-se tot comentant els fets i preguntant-se quan podrien anar a dinar. Els esperaven des de feia una bona estona per fer la calçotada en un conegut hostal del poble.

Un cop s’identificà amb tota certesa la persona morta i el municipal ho comunicà a l’alcalde, des de la Casa de la Vila havien fet arribar l’avís a Cal Ferrer. Joan, l’artesà del ferro, tot trasbalsat en saber la notícia, havia anat ràpidament fins a la Font Baixa acompanyat de Josep, un treballador d’Heredia responsable dels cavalls per ferrar. Allí mateix Espinosa va poder parlar amb els dos homes, després d’expressar-los el condol.

Segons l’amic serraller —un home d’edat avançada amb la cara plena de plecs i amb un parlar greu i reposat malgrat la situació del moment—, Heredia li havia portat aquell mateix matí tres cavalls de raça, dels millors de les seves quadres de l’Hípica Ramon, a Alcarràs. Com en quasi tots els viatges, no menys de cinc o sis anuals i des de feia una pila d’anys, Ramon Heredia controlava molt de prop el transport dels valuosos animals quan calia portar-los a canviar les ferradures. Explicà també que es coneixien pràcticament de tota la vida, des que l’altre va començar de molt jove a acompanyar el seu pare a l’Espluga amb motiu de la Fira del mes de gener. Ja hi venien a vendre bestiar quan els tractors encara eren un luxe estrany a la Conca de Barberà i ell feia d’aprenent a la ferreria de la família.

—I aquest cop —continuà el ferrer, ara amb ulls plorosos—, com havia fet altres vegades, en Ramon volia aprofitar el viatge per anar a uns quants cellers locals i proveir-se d’unes quantes caixes dels millors vins, i també probablement per tractar d’altres negocis, directament o per telèfon, aprofitant que la feina de ferrar, que és com fer un calçat a mida, dura pràcticament tot el dia. De vegades ha fet servir casa meva, el meu despatx, per rebre visites, tot i que aquest cop no m’ho havia demanat. No li’n puc dir res més, del que es portava entre mans, perquè sempre ha estat un home molt reservat. No confiava en ningú. I sempre que ha pogut ha tancat els negocis a l’estil tradicional, amb una encaixada i sense papers pel mig. Ell es considera… es considerava un negociant molt bo, tot i els seus rampells de mal geni que algun cop li han fet perdre els estreps. I, a més, tenia l’habilitat especial de captar la psicologia dels seus interlocutors a través de la mirada. De fet, era un expert a llegir els ulls de la gent, cosa que li havia permès evitar ensarronades i saber sempre en qui confiar. En qualsevol cas, estic convençut que és un exemple de treball, honradesa i prosperitat per a tots els gitanos, tot i que sovint es lamentava que no se li havia reconegut prou. Tinc entès que algun cop havia estat temptat de ficar-se en política, ja que considerava la majoria dels que s’hi dediquen uns inútils que no serveixen per a res. La família, però, i també els amics, sempre li havíem aconsellat que no s’hi fiqués. Ja veu com són les coses… potser si ho hagués fet, ara seria viu, el pobre.

Les explicacions posteriors de Josep, el responsable dels cavalls, aportaren alguns detalls més sobre la personalitat del seu patró. El jove, de vint-i-vuit anys, explicà que pertanyia a la segona generació al servei de Ramon Heredia. El seu pare, jubilat de feia poc i que també es deia Josep, havia treballat molts anys amb ell, des d’abans de l’hípica, quan Heredia encara feia de tractant d’animals de càrrega. A Josep se’l veia també molt afectat pel que havia passat. Morè i amb el cabell negre, brillant i abundant, sense ser d’ètnia gitana, com Espinosa va saber més tard, ho semblava més que no pas el mateix Ramon.

Res del que explicà, tanmateix, no va contribuir a aclarir què podia haver passat. Digué que durant el viat­ge amb el camió adaptat que portava els cavalls, Heredia havia anat sempre al darrere, al volant del tot terreny, el mateix on l’havien trobat mort. Les vegades que l’havia mirat a través del mirall retrovisor, quasi sempre l’havia vist parlant pel telèfon mòbil.

Espinosa estigué a punt de fer un comentari sobre aquesta clara infracció de la llei, però en lloc d’això va animar-lo a continuar:

—Sabia vostè si portava algun negoci entre mans? Si s’havia de veure amb algú?

—No ho sé pas. No acostumava a parlar amb ningú, i menys amb mi, dels assumptes que duia entre mans. Però pel que fa a la feina no tinc cap queixa; es tractava d’una persona que, si complies, t’ho sabia reconèixer. Ah! i era molt agosarat, fins i tot diria que una mica massa, per a la seva edat…

—…?

—Sí. Fa poc es va enfrontar a uns lladres que van entrar a l’hípica; una mica més i pren mal.

Segons explicà Josep, els fets havien succeït tres setmanes abans i el robatori s’havia frustrat gràcies al fet que, aquella nit, Heredia s’havia quedat a dormir a les mateixes instal·lacions, com feia sovint. Però tot i conservar-se en plena forma, tenia prop de setanta anys i tampoc no estava en condicions de fer front cara a cara i tot sol a uns lladres disposats a tot. Segons li havia dit després el mateix Heredia, prosseguí Josep, eren dos homes vestits de negre i amb la cara tapada amb passamuntanyes, als quals havia sorprès quan començaven a remenar calaixos i els havia apuntat amb la seva escopeta de caça. El que no s’esperava, però, fou una reacció tan ràpida per part dels atracadors. Se li van tirar a sobre i els dos trets que va disparar van anar a parar al sostre, mentre ell queia a terra i els lladres aprofitaven per fugir. Quan va poder aixecar-se i carregar de nou l’escopeta ja havien desaparegut dins la foscor.

—Jo dormia en unes instal·lacions al costat mateix de les quadres —continuà Josep, després d’un moment de silenci— i quan vaig sentir els trets hi vaig anar corrent, però ja havien fugit. Poc després, només vam poder escoltar el motor d’un cotxe que arrancava més enllà de la tanca exterior. Naturalment va posar denúncia, com n’havia posat l’altra vegada, fa uns dos anys, quan, un dia que no hi era, uns altres lladres van emportar-se diners dels calaixos, targetes de crèdit i algun altre objecte de valor. Arran d’allò, va fer instal·lar una caixa forta.

Un cop enllestides aquestes explicacions, el sots­inspector donà les gràcies a tots dos, reiterà el seu condol i els demanà que estiguessin localitzables.

Els viatgers de l’autocar van decidir marxar finalment deixant al lloc del fets el testimoni principal, amb la garantia que, quan acabés de declarar, el municipal l’acompanyaria fins a l’hostal. Es tractava d’un home amb aspecte de jubilat benestant, quasi calb, amb una panxa força prominent, bigoti blanc molt fi i retallat i amb una bossa de pell penjada en bandolera on semblava portar coses valuoses, per la manera com l’aferrava amb les dues mans. Quan per fi Espinosa i Siurana van parlar-hi, va resultar que tampoc no sabia res. Havia arribat a l’esplanada per agafar l’autocar amb la resta de la colla, tots jubilats de Barcelona, després de visitar la Cova. Mogut per la curiositat de veure com era per dins un cotxe luxós com aquell, s’havia acostat a mirar per la finestreta i havia descobert el cadàver. El que va succeir després era el normal en aquests casos: algú del grup havia donat l’alarma a un establiment pròxim i des d’allí havien trucat a l’ajuntament, que hi havia enviat la policia.

Segons van poder constatar els agents al llarg de la tarda, Ramon Heredia es feia amb tothom i no tenia enemics al poble. L’opinió general, per tant, era que qui l’havia matat hauria d’haver vingut de fora. Tanmateix, ningú no era capaç d’imaginar per què ho havien fet. Va quedar clar que, en sortir de Cal Ferrer, l’únic que els havia dit era que anava a buscar vi als seus proveï­dors habituals. El fet que, com constatà la policia, li hagués desaparegut la cartera que, segons Josep, duia sempre ben farcida de bitllets a la butxaca interior de la caçadora, feia pensar en un robatori, tot i que no es descartava cap altra possibilitat, ja que resultava estrany que, només per robar, haguessin fet una salvatjada com aquella.

Finalment, ja en presència del jutge i el metge forense, en una maniobra força dificultosa atesa l’envergadura de Ramon Heredia, el cadàver fou tret del vehicle per la mateixa policia científica, que procurà tocar com menys millor portes i seients, especialment de la part davantera dreta, on quasi amb tota seguretat s’havia assegut l’assassí, tal com confirmaria més tard el doctor un cop estudiada la trajectòria de les ganivetades, una a l’estómac i una altra al coll. La primera inspecció, que de moment no havia aconseguit detectar cap empremta digital, posava en evidència que l’autor del crim o bé portava guants o havia netejat a consciència tot el que hauria pogut tocar. Finalment es van endur el BMW amb un camió grua per continuar a Tarragona la recerca de possibles rastres de l’assassí o assassins. L’endemà informarien Espinosa que amb moltes dificultats havien aconseguit trobar alguns fragments d’empremta a la porta dreta, del tot insuficients per fer comparacions amb les dels arxius generals i que només servirien en cas de poder-les confrontar amb les d’algun sospitós. La inspecció del seient dret donà com a resultat l’aparició de dos pèls negres i llargs al reposacaps, que restaren guardats com a prova per si més endavant s’extreia ADN d’un hipotètic sospitós i se’n feia una comparació. Tot i que Josep, el mosso dels cavalls, assegurà dies després a Lleida que feia mesos que no havia pujat al BMW, a instàncies del jutge se li va agafar una mostra de cabells per tal de descartar, com així va ser, que fossin seus.