XXI

L’estrangera canta: una hora darrera l’altra les cançons pugen com bombolles, del cor als llavis, i està joiosa, amb una alegria sorprenent. Jo, que he dut un fill, comparteixo la seva satisfacció; la mateixa experiència humana ens uneix l’una a l’altra, i cosim juntes els vestits. Els vestidets xinesos. Quan no sap quin color escollir, arrufa les celles, somriu i em fa preguntes.

—Si els seus ulls són negres, li escaurà aquest vermell, però si són grisos, li anirà millor el rosa. Com seran els seus ulls, germaneta, negres o grisos? —em diu mirant-me amb un rostre rialler.

Aleshores li pregunto, retornant-li el seu somriure:

—De quin color són dins el teu cor?

I ella em respon, enrogint amb una sobtada timidesa:

—Sempre són negres; agafem el vermell.

—El vermell és el color de la joia —li dic—, i sempre és adequat per a un noi.

Totes dues sabem que hem triat amb encert.

Li he ensenyat els primers vestidets del meu fill, i posem els patrons damunt el florejat setí vermell i la suau seda roja. Jo mateixa he brodat les sabatetes amb caps de tigre; aquestes tasques ens han atansat l’una a l’altra i he oblidat que m’havia semblat una estranya. És una germana per a mi, i he après a cridar-la pel seu nom. Mary… Mary!

Quan ho tinguérem tot preparat, Mary volgué fer un petit assortiment de roba estrangera, i mai no havia vist res amb tanta finor i simplicitat. Em meravellava la delicadesa del vestit: les diminutes mànigues estaven cosides al vestit llarg com una faldilla i guarnit amb puntes més fines que un brodat, i la roba, tot i que no era de seda, era tan suau com una boira.

—Com sabràs quin dia has de vestir-lo així? —li vaig preguntar.

Somrigué acaronant-me ràpidament la galta. Ara que és feliç, es mostra afectuosa i falaguera.

—Sis dies de la setmana serà el fill del seu pare, però el setè dia el vestiré de puntes i de lli i serà americà —em respongué. Després afegí, posant-se sobtadament seriosa—: De primer pensava que voldria que fos completament xinès, però ara sé que també ha de tenir alguna cosa d’Amèrica, perquè tingui quelcom de mi. Pertanyerà a les dues parts del món, germaneta… al teu món i al meu.

Vaig tornar a somriure-li. Ara comprenc com ha conquistat el cor del meu germà i el continua tenint al seu poder!

L’infant ha nascut, Germana! L’he rebut als meus braços de mans de Wang Da Ma, que me l’ha donat amb murmuris i rialles d’orgull. De seguida l’he mirat amb avidesa.

És un xicot, un nen ple de força i de vigor. És veritat que no és tan bell com el meu fill, perquè no és possible que en neixi cap més com el fill del meu marit i meu. Però el fill del meu germà i de la meva germana és diferent de tots; té els ossos grans i el corpulent vigor d’occident, però el seu cabell i els seus ulls són negres com els nostres, i la seva pell és fosca, però té la claror del jade. Als seus ulls i al voltant dels seus llavis, ja puc trobar-hi una semblança amb la meva mare. Amb quina barreja agredolça de sofriment i de joia he remarcat tot això!

Tanmateix, no he parlat d’aquesta semblança amb la meva germana; només li he dit, tot rient, en portar-li el seu fill:

—Mira el que has fet, germana meva! Amb aquest petit llaç has lligat dos mons!

Ella jeia, feble i esgotada però somrient.

—Posa’l aquí, al meu costat —va murmurar.

Vaig posar el nen, bru i d’ulls negres, al costat del pit blanc com la llet de la seva mare, que el va mirar i va posar els seus dits blancs sobre el negre cabell.

—Haurà de portar la jaqueta vermella —vaig comentar, somrient pel que veia—. És massa bru per a poder portar la blanca.

—És com el seu pare i estic satisfeta —em respongué senzillament.

Aleshores, va entrar el seu marit i jo em vaig retirar.

Anit, després del naixement del nen, el meu marit i jo estàvem junts a la cambra del nostre fill, mirant el clar de lluna a través de la finestra oberta. L’aire era molt clar i el nostre petit jardí semblava un quadre pintat amb blanc i negre. Els arbres apuntaven al cel, i la llum de la lluna rivetejava d’argent la negror del banús.

Prop de nosaltres, el nostre fill dormia en el seu llit de bambú, que ja és massa petit per a ell; tot dormint, estengué els braços i les seves mans toparen suaument contra els costats del llit. Ara ja ens sembla un home! El meu marit i jo ens miràrem, orgullosos, en sentir la seva respiració forta i vigorosa.

Aleshores vaig recordar el petit infant acabat de néixer i la seva semblança amb la meva mare, la vida de la qual va acabar quan la d’ell començava, i vaig dir en veu baixa, amb melangia:

—Enmig de quantes separacions el fill dels nostres germans ha vingut a la vida! La separació de la seva mare del seu país i de la seva raça; el sofriment de la seva àvia renunciant al seu únic fill; la tristesa del seu pare en deixar la seva llar, els seus antecessors i el seu passat sagrat!

Però el meu marit només somrigué, i passant-me el braç a l’entorn de les espatlles, digué amb gravetat:

—Pensa només una cosa… Amb quina joia d’unió ha vingut al món. Ha lligat en un sol cor els cors dels seus pares, aquests dos cors amb tota la diferència de naixença i d’educació… una diferència que ha existit per moltes centúries. Quina unió!

Així em consola sempre que recordo tristeses passades. No em permet d’aferrar-me a les coses només perquè són antigues i vol que tingui l’esguard girat de cara a l’esdevenidor.

—Deixa estar tot això, amor meu! —em diu—. No hem de desitjar que el nostre fill visqui encadenat per coses inútils i velles.

I quan penso en aquests dos —el meu fill i el seu cosí germà— sé que el meu marit té raó, que sempre té raó!