III

Quan després d’acomiadar-me de la llar de la meva mare vaig seure en el gran palanquí vermell per a ésser portada a la casa del meu marit, no vaig pensar ni per un moment que podia deixar d’agradar-li. Recordo que em sentia satisfeta d’ésser petita i d’ossos delicats, i de tenir un rostre ovalat que la gent semblava mirar amb complaença. Almenys en això no tindria cap decepció.

Durant la cerimònia del vi el vaig mirar furtivament a través dels cordons vermells que subjectaven el meu vel, i el vaig veure, dret amb els seus negres i rígids vestits estrangers. Era alt i ben plantat com un bambú jove, i vaig sentir alhora fred i calor al cor. Em glatia per la seva secreta mirada, però ni una vegada va girar els ulls per a travessar el meu vel. Vam beure junts les copes de vi, saludàrem els símbols dels seus avantpassats, i em vaig agenollar amb ell als peus dels seus augustos pares. En aquell moment esdevenia la filla d’ells, deixant per sempre la meva pròpia família. Però el meu marit no em mirà en cap moment.

Aquella nit, quan s’acabà la festa amb les seves bromes i rialles, jo seia tota sola, rígida i esporuguida, damunt el llit de la cambra nupcial. Havia arribat l’hora temuda, somiada i desitjada tota la vida… l’hora en la qual el meu marit esguardaria el meu rostre per primera vegada i ens trobaríem sols tots dos. Quan ell entrà, vaig prémer l’una contra l’altra les meves mans gelades. Vingué directament cap a mi, apartà en silenci el vel del meu rostre i em mirà llargament. Així fou com em va conèixer. Després agafà una de les meves mans…

Assenyadament, com sempre, la meva mare m’havia aconsellat:

—Mostra’t més aviat freda que no pas massa efusiva. El teu marit ha de trobar en tu el sabor del vi i no la dolçor apegalosa de la mel, perquè el seu desig duri sempre.

Seguint aquests consells no vaig abandonar-li la mà, i ell enretirà immediatament la seva, esguardant-me calladament. Després va començar a parlar amb seriosa gravetat. De moment jo no entenia les seves paraules, corpresa per la meravella de la seva veu a les meves orelles, una veu d’home profunda i serena que m’encenia la sang i m’intimidava alhora. Després vaig entendre les seves paraules amb astorament. Què és el que deia?

—Ja sé que no pots sentir cap atracció per mi, a qui veus per primera vegada com jo et veig a tu. Tant l’un com l’altre hem estat obligats a acceptar aquest casament. Fins ara no hem pogut fer altra cosa que obeir, però ja estem sols i podem viure segons els nostres propis desigs. Jo voldria seguir els nous camins i considerar-te en tot com una igual. Mai no et forçaré a fer res que tu no desitgis. No ets una cosa, un objecte que em pertany. Si tu ho vols, seràs una amiga meva.

Aquestes van ésser les paraules que vaig escoltar la meva nit de noces. Al principi estava tan sorpresa que no entenia què volia dir. Em considerava com una igual? Per què? No era jo la seva esposa? Si ell, que era el meu senyor, no em deia el que havia de fer, qui m’ho diria? Ningú no m’havia obligat a casar-me amb ell… jo no podia fer altra cosa que casar-me, i no podia fer-ho si els meus pares no arreglaven el meu casament. Tampoc no podia casar-me amb ningú més que amb ell, a qui havia estat promesa durant tota la meva vida… Tot s’havia fet segons els nostres costums, no ens havia forçat ningú.

Després les seves paraules semblaren cremar-me les orelles:

—Tant l’un com l’altre ens hem vist obligats a acceptar aquest casament. —De sobte vaig sentir-me glaçada de por. Potser volia dir que no desitjava casar-se amb mi?

Quina angúnia, Germana meva…, quin dolor més amarg!

Vaig retòrcer les meves mans sense gosar parlar, perquè no sabia què havia de contestar. Ell va posar una de les seves mans sobre les meves, i callàrem una estona. Jo sentia els seus ulls clavats al meu rostre, però només desitjava que apartés la seva mà. Per fi va parlar, amb una veu baixa i amarga:

—És el que jo temia. No vols… no pots… dir-me el que sents en realitat. No t’atreveixes a apartar-te del que t’han ensenyat que havies de dir i fer en aquest moment. Escolta’m… No et demano que parlis, però voldria de tu aquesta petita penyora: si accedeixes a provar junts els nou camí, abaixa una mica més el cap.

Em mirava des de molt a prop i la seva mà estrenyia les meves amb fermesa. Què volia dir? Per què no succeïen les coses com havien de succeir? Jo era realment la seva dona i desitjava ésser la mare dels seus fills. En aquell moment començà el meu dolor… aquesta opressió que no em deixa ni de dia ni de nit. No sabia què havia de fer, i en la meva ignorància i desconhort vaig acotar el cap.

—T’ho agraeixo —digué aixecant-se i apartant la seva mà—. Queda’t tranquil·la en aquesta cambra. Recorda que no has de témer res, ni ara ni mai. Estigues en pau. Jo dormiré aquesta nit en la petita habitació del costat.

Es girà ràpidament i sortí de la cambra.

Oh, Kwan-yin, deessa de la Misericòrdia, tingueu pietat de mi…! Sóc encara una nena… tan jove, tan esfereïda en la meva solitud! Mai no havia dormit fora de casa, i ara em trobo aquí tota sola, sabent, per fi, que no he trobat gràcia als seus ulls.

Vaig córrer cap a la porta, pensant en la meva follia que podia escapar-me i retornar a casa la meva mare. Però en posar la mà sobre la pesada barra de ferro vaig adonar-me del que anava a fer. No podia haver-hi retorn per a mi.

Encara que per miracle pogués escapar-me a través dels patis desconeguts de la meva nova llar, sortiria en un carrer estrany; encara que per miracle sabés trobar el camí fins a la reixa familiar, aquesta reixa no s’obriria mai per acollir-me. Si la meva veu aconseguís commoure el vell porter perquè em permetés esmunyir-me per les portes de la meva infantesa, trobaria allí la meva mare que em retornaria al meu deure. Me la imagino entristida però inexorable, manant-me que retornés instantàniament a casa el meu marit. Ja no pertanyo a la seva família.

Em vaig treure lentament el meu vestit de núvia i el vaig llençar lluny de mi. Durant una bona estona vaig romandre asseguda als peus del gran llit rodejat de cortines, tement endinsar-me a la seva foscor. Les paraules del meu marit em dansaven bojament al cap sense que pogués copsar-ne el sentit. Finalment els ulls se m’ompliren de llàgrimes, i, encauant-me sota els cobertors, vaig plorar durant llargues hores fins que una inquieta son caigué damunt meu.

Em vaig despertar quan clarejava, sorpresa de moment per trobar-me en una cambra desconeguda, i afligida després per cruels records. Vaig llevar-me i vestir-me apressadament. Quan la minyona que portava l’aigua calenta va somriure, mirant inquisitivament al seu entorn, jo em vaig redreçar, satisfeta d’haver après la dignitat de la meva mare. Almenys ningú no sabria que no havia plagut al meu marit.

—Porta l’aigua al teu senyor, que s’està vestint a la cambra del costat —vaig dir-li.

Posant-me orgullosament un vestit de brocat escarlata, vaig adornar-me les orelles amb arracades d’or.

Ha passat una lluna de dies des que ens vam veure, Germana. La meva vida està confosa per estranys esdeveniments.

Hem marxat de la llar pairal del meu marit! Ha gosat dir que la seva honorable mare era autocràtica i que no volia que la seva muller fes de serventa a casa seva.

Tot vingué d’un incident sense importància. Un cop acabades les cerimònies nupcials, vaig presentar-me a la mare del meu marit de la següent manera: em vaig llevar d’hora i vaig demanar a una esclava que em portés aigua calenta, i després d’abocar-la en un rentamans de metall vaig entrar, precedida per l’esclava, a la cambra de la meva sogra, i la vaig saludar dient:

—Prego a l’honorable que es digni rentar-se amb aquesta aigua calenta.

La dama jeia al seu llit, semblant a una enorme muntanya de carn sota els cobrellits de setí. Jo no gosava mirar-la mentre es redreçava per rentar-se les mans i el rostre; quan hagué acabat va indicar-me, sense parlar, que m’emportés el rentamans i sortís. No sé si vaig entrebancar-me amb les pesades cortines de seda del seu llit, o si la mà em tremolava —estava tan esverada!—, el cas és que en aixecar el rentamans se’m va decantar vessant-se una mica d’aigua sobre el llit. Vaig sentir que la sang se’m glaçava de l’esglai, mentre la meva sogra cridava furiosament amb una veu barroera:

—Ja està bé! Quina nora que tinc!

Com que no podia parlar per excusar-me, em vaig girar per sortir, portant el rentamans amb inseguretat perquè les llàgrimes m’encegaven. Al moment de travessar la llinda de la porta, vaig veure el meu marit que passava per allí casualment, i que per una raó o altra semblava enutjat. Tement el seu blasme, perquè a la primera ocasió que se’m presentava no havia sabut complaure la seva mare, vaig mormolar inhàbilment, com una criatura:

—El rentamans m’ha relliscat…

Però ell em va interrompre:

—No te’n faig cap retret, però no vull que la meva esposa faci el treball d’una serventa. La meva mare té un centenar d’esclaves!

Vaig intentar de dir-li que desitjava demostrar a la seva mare una correcta submissió. M’havien ensenyat curosament totes les atencions degudes a la mare del meu marit; haig d’aixecar-me amb cortesia, romandre dreta en la presència seva i conduir-la al millor seient. Haig de rentar la seva tassa de te, omplir-la lentament amb la infusió de te verd acabada de preparar i presentar-li respectuosament amb les dues mans. No puc refusar-li res. Haig d’estimar-la com a la meva pròpia mare i acceptar en silenci els seus reptes, encara que siguin injustos. Estic disposada a obeir-la en totes les coses… Però la determinació del meu marit ja era presa i no féu cap cas de les meves paraules.

No s’ha de creure que aquest canvi es pogués realitzar fàcilment. Els seus pares li demanaren que es quedés a la casa dels seus avantpassats, segons els nostres costums. El seu pare és un lletrat, prim i de poca alçària, encorbat pel seu saber. Des del seu lloc, a la dreta de la taula del saló sota els símbols dels antecessors, es passà tres vegades la mà per l’escassa barba blanca i digué:

—Fill meu, queda’t a casa. Tot el que tinc és teu. Aquí no et mancarà menjar ni allotjament i no hauràs de cansar el teu cos amb cap treball físic. Pots deixar transcórrer els dies dignament, disposant de temps lliure per a estudiar el que et plagui. Permet que la nora de la teva honorable mare posi fills al món. Tres generacions d’homes sota el mateix sostre és una cosa que plau al Cel.

Però el meu marit té un caràcter impulsiu. Sense deturar-se ni per saludar el seu pare acotant el cap, va exclamar:

—El que jo desitjo és treballar, pare meu! Tinc una professió científica… la més noble del món occidental. El meu primer desig no és el de tenir fills. Abans vull posar la meva intel·ligència al servei del meu país. Un vulgar gos pot omplir la terra amb els fruits del seu cos!

Jo mirava a través de les blaves cortines, esfereïda de sentir-lo parlar així al seu pare. Si hagués estat el fill més gran, o l’haguessin educat segons els antics costums, mai no hauria pogut oposar-se així al seu pare, però els anys passats en aquells països llunyans, que no veneren els vells, li han fet perdre el respecte filial. És veritat que en acomiadar-se dels seus pares els ha adreçat paraules de cortesia, assegurant-los que sempre tindrà un cor de fill per a ells. Però hem marxat de la casa!

Aquesta casa nova no s’assembla a cap de les que he vist. No té patis; només una entrada quadrada a la qual donen les altres habitacions i d’on surt una escala molt dreta. La primera vegada que vaig pujar-la tenia por de tornar-la a baixar perquè no estava acostumada als graons. Però vaig lliscar asseguda, esglaó per esglaó, agafant-me a la barana de fusta. Com que el meu vestit s’havia tacat una mica amb la pintura, vaig apressar-me a canviar de roba perquè el meu marit no em preguntés què havia passat i es rigués del meu esglai. Em fan por les seves rialles, perquè riu de pressa i sobtadament, fent molt soroll.

No sé com posar els mobles en una casa com la que tenim. No hi ha lloc per a res. He portat de casa la mare, com a part del meu dot, una taula i diverses cadires de fusta massissa i un llit tan ample com el llit de la mare quan es va casar. El meu marit va posar la taula i les cadires en una habitació secundària que ell anomena «menjador», però ha estat impossible d’encabir a cap de les petites habitacions del pis de dalt el gran llit on creia que naixerien els meus fills. Jo dormo en un de bambú, com una serventa, i el meu marit en una altra habitació, sobre un llit de ferro tan estret com un banc. No puc acostumar-me a tanta extravagància.

A l’habitació principal hi ha posat butaques comprades per ell mateix, de formes estranyes i diferents les unes de les altres, fins i tot n’hi ha alguna de vulgar jonc. Al mig d’aquesta habitació hi ha posat una taula petita coberta amb una roba de seda i alguns llibres. Lletgíssim!

Ha penjat a les parets fotografies, emmarcades, dels seus companys d’escola, i un feltre quadrat amb lletres estrangeres. Vaig preguntar-li si allò era el seu diploma, i me’l va ensenyar, rient. És un tros de pell tibant amb uns estranys signes dibuixats en negre; em va assenyalar el seu nom amb uns caràcters deformes a sota. Els dos primers significaven la seva gran escola, i els altres dos la seva habilitat com a doctor de la medicina occidental. Li vaig preguntar si aquelles estranyes marques eren iguals en grau al nostre antic han lin i va tornar a riure dient que no hi havia comparació entre una cosa i l’altra. Aquest diploma és posat en un marc amb un vidre al davant, i penja a la paret al lloc d’honor com al saló de la meva mare la majestuosa pintura de l’emperador Ming.

Em pregunto si mai podré sentir-me a gust en aquesta horrible casa occidental. Les finestres tenen amples obertures recobertes amb vidre transparent en lloc de les treballades ventalles amb paper d’arròs. La crua llum del sol il·lumina les blanques parets i descobreix la més petita volva de pols damunt els mobles. Si em poso un toc de vermelló als llavis i m’empolvoro el front tal com m’han ensenyat a fer-ho, aquesta llum ho descobreix i el meu marit em diu:

—Fes-me el favor de no pintar-te d’aquesta manera per a mi; prefereixo que les dones siguin naturals.

A mi em sembla que no voler usar la suavitat de les pólvores i l’ardència del vermelló és deixar inacabada la bellesa, com si jo considerés ben pentinats els meus cabells sense el lliscant de l’oli, o si em calcés amb sabates sense brodar. A les cases xineses la llum queda filtrada per les ventalles i cau amb dolcesa damunt el rostre de les dones. Com puc semblar bonica als seus ulls en una casa com aquesta?

A més, aquestes finestres són una niciesa. El meu marit ha comprat roba blanca per a fer-ne cortines, i a mi em sorprèn que es faci un forat a la paret per a posar-hi un vidre i després recobrir aquest vidre amb una roba.

El sòl és de fusta, i les sabates occidentals del meu marit repiquen a cada pas en les seves anades i vingudes. Sobre la fusta hi ha posat uns rectangles d’una roba gruixuda de llana florejada, cosa que també m’ha estranyat molt. Jo tenia por de fer malbé aquesta roba, o que les serventes hi escopissin damunt, però el meu marit s’indignà en sentir-me dir això i digué que no volia que s’escopís a terra.

—On es pot fer si no és a terra? —li vaig preguntar.

—A fora, si no saben estar-se’n —replicà ell breument.

Però és difícil per a les serventes, i jo mateixa me n’oblido alguna vegada i escupo les llavors de meló sobre aquesta roba; aleshores el meu marit ha comprat unes gerres petites i amples i ens obliga a utilitzar-les. Cosa estranya, ell mateix fa servir un mocador i se’l torna a ficar a la butxaca. Quin costum occidental més fastigós!