XVIII

Ara, Germana meva, ha passat el que no desitjàvem… l’esposa del meu germà està embarassada! Ja feia un cicle sencer de dies que ella ho sabia quan, amb l’estranya reserva dels estrangers, ho digué al meu germà, que m’ho acaba de comunicar.

No és una cosa que ens pugui alegrar gaire, i la meva mare, en saber-ho, s’ha hagut de quedar al llit del disgust i no pot llevar-se. Feia temps que ho temia: el seu cos fràgil no pot resistir la violència de la decepció. Ja saps amb quin deler desitjava el primer fruit de la carn del meu germà, i com que aquest infant no pot pertànyer a la família ni ésser considerat com el seu nét, tem que el meu germà no en tingui cap més, després que aquest hagi nascut inútilment.

Vaig anar a visitar la meva mare, que jeia quieta i rígida al seu llit. Tenia els ulls aclucats i els obrí només un moment, reconeixent-me, per a tornar-los a tancar de seguida. Vaig seure al seu costat, començant una silenciosa espera. De sobte, el seu rostre canvià com aquell altre dia, esdevingué d’un mortal color de cendra i la seva respiració es féu panteixant.

Vaig picar de mans, esverada, per a cridar una esclava i fou Wang Da Ma mateixa la qui vingué apressadament, amb una pipa d’opi encesa i fumejant. La meva mare la hi va prendre i després d’aspirar-la amb avidesa, semblà trobar-se millor.

Però jo vaig quedar intranquil·la, ja que la pipa d’opi preparada i el llum encès denotaven prou que aquell dolor era una cosa corrent. Vaig provar de dir quelcom, però la meva mare m’ho va prohibir amb sequedat:

—No és res. No m’amoïnis.

No va voler dir-me res més, i després de quedar-me una estona al seu costat, vaig acomiadar-me’n. En passar pel pati de les serventes vaig preguntar a Wang Da Ma per la salut de la mare, i la serventa mogué el cap.

—La Primera Dama sofreix d’aquesta manera cada dia, més vegades que dits no tinc a les mans. Durant molts anys, aquest mal l’atacava de tant en tant, però ja saps que mai no volia parlar de les seves coses. I ara, amb els disgustos d’aquest any, el dolor ha estat constant; jo que estic sempre amb ella, quan a la matinada li porto el te, veig que el rostre se li posa gris i descompost pel sofriment. Fins fa pocs dies encara la sostenia alguna esperança, però ara s’ha esfondrat com un arbre al qual li han tallat la darrera arrel.

La serventa sospirà i s’eixugà els ulls amb la punta del seu davantal blau.

Prou sé quina era l’esperança que sostenia la mare! No vaig dir res, però en retornar a casa vaig plorar tot explicant-ho al meu marit, pregant-li que m’acompanyés a veure la mare; però ell m’aconsellà que esperés:

—Si la volem forçar o s’enfada, encara serà pitjor. Quan trobis un moment oportú per a fer-ho, demana-li per favor que la visiti un metge. Amb una persona d’edat, no tens cap altra obligació.

Ja sé que sempre té raó, però no puc apartar del meu pensament la idea que s’acosta una desgràcia.

Sembla que el meu pare està molt content que l’estrangera esperi un fill.

—Ah! —va exclamar, en saber-ho—. Ara tindrem un petit estranger per a jugar amb ell! Hai-ya! Serà realment una nova joguina. Li posarem per nom Petit Pallasso i ens divertirà!

El meu germà rondinà, en sentir això; comprenc que el seu cor comença a sentir odi pel nostre pare.

En canvi, l’estrangera ha deixat de banda la seva tristesa. Quan vaig anar a felicitar-la, la vaig trobar cantant una tonada dura i estranya, i en preguntar-li el seu significat, em contestà que era una cançó de bressol perquè els infants s’adormissin. Em va semblar impossible que cap criatura pogués descansar sentint allò.

L’estrangera sembla haver oblidat el dia que em va descobrir el seu dolor; ella i el meu germà es veuen més enamorats que mai, i ella no pensa en res més que en el fill que està esperant.

Desitjo vivament veure el petit estranger; és impossible que sigui tan bell com el meu fill. Si és una nena, potser tindrà els cabells grocs de la seva mare… Pobre germà meu!

Se sent desgraciat, perquè ara que els ha de néixer un fill té més ànsia que mai d’establir legalment la posició de la seva esposa. Cada dia parla d’això, però el nostre pare desvia la conversa tot somrient i s’ocupa amb lleugeresa de qualsevol altra cosa.

El meu germà diu que, quan arribi el primer dia de festa, insistirà a parlar d’això davant el clan, fins i tot en el saló dels nostres avantpassats, sota els símbols sagrats, de manera que el nen pugui ésser considerat legalment com el seu primer fill. Naturalment, si fos una nena això no tindria importància, però no podem endevinar l’esdevenidor.

Ja som a l’onzena lluna de l’any. La neu cobreix la terra i pesa damunt els bambús del jardí, que s’agiten com blanques onades quan el vent els mou suaument. L’esposa del meu germà va molt pesada a causa de l’infant, i a casa la mare hi ha una sensació d’espera. Espera de què? Això és el que em pregunto diàriament.

Avui, quan m’he llevat, he vist els arbres negres i despullats destacant-se sota un cel gris d’hivern. M’he despertat sobtadament esfereïda, com si hagués tingut un mal somni, però no he pogut recordar que hagués somiat res. Quin significat té la nostra vida? Està a mans dels déus i no coneixem altra cosa que el temor.

He provat d’esbrinar de què tinc por. No és pel meu fill, que és fort com un cadell de lleó. Ara parla com un rei que mana a tothom, i el seu pare és l’únic que gosa desobeir-lo, tot rient. En canvi, jo sóc la seva esclava, i ell ho sap prou bé. No, no es tracta del meu fill.

Però, per molt que vulgui mirar les coses d’una manera raonable, no puc foragitar la meva inquietud, el pressentiment que alguna desgràcia està a punt de caure sobre nosaltres, i espero que els déus ens ho facin saber. Estic certa de la seva malvolença. Seria possible que es tractés del meu fill? Estic mig espaordida des que el seu pare va llençar les anelles.

El meu espòs riu quan li dic això. És veritat que el nen és sa de cap a peus, la seva gana em sorprèn sempre. Ara ja no vol el meu pit i demana l’arròs i els bastonets per a menjar-lo tres vegades al dia. He deixat de criar-lo i és un home. No, no hi ha ningú tan fort com el meu fill!

La meva mare està més feble cada dia. El meu pare, quan el meu germà començà a importunar-lo respecte a la seva esposa, va marxar a Tientsin, i ha estat fora molts mesos; però ara, que la desgràcia sembla planar damunt la casa, no trigarà a retornar. Encara que sempre s’ha preocupat només del seu plaer, no pot oblidar que és el representant de la casa davant el Cel.

Tanmateix, no goso escriure-li; no sóc més que una dona dominada per temors femenins. Potser no hi ha res, en realitat… Però, per què, aleshores, un dia segueix a l’altre amb aquesta rígida expectació?

He cremat encens davant Kwan-yin, però ho he fet secretament per la por que el meu marit se’n rigui. Està molt bé de no creure en els déus quan no temem cap desgràcia, però així que el dolor plana sobre la casa, a qui ens adreçarem?

Abans que nasqués el meu fill, vaig pregar a Kwan-yin, i ella em va escoltar.

És el primer dia de la dotzena lluna. La meva mare jeu immòbil al seu llit, i començo a tenir por que ja no es llevarà mai més. Li he demanat amb insistència que fes venir algun metge, i ha acabat per cedir, cansada de sentir-me. Ha demanat a Xang, el famós doctor i astròleg, que vingués a visitar-la i li ha pagat quaranta unces de plata. Ell li ha promès que la guariria, i des d’aleshores estic més animada, perquè tothom sap que és molt savi.

Però no sé quan començarà a millorar. Ara fuma la seva pipa sense parar, per a calmar el dolor dels seus òrgans vitals, i està massa adormida per a poder parlar. El seu rostre és terrós i té la pell tan tibant sobre els ossos que en tocar-la es nota seca, com un pergamí.

Li he demanat que es deixés visitar pel meu marit, que podria provar les medicines occidentals, però no ho ha volgut. Mormolà que abans era jove i ara és vella, però que mai no acceptarà res que vingui dels bàrbars. El meu marit mou el cap quan li parlo de la mare, i comprenc que pensa que està a punt d’entrar a la Terrassa de la Nit.

Ai, mare meva… mare meva!

El meu germà no diu res en tot el dia. Està capficat i seu, amb mirada fixa i severa, al departament. Només surt de l’estat d’abstracció per a expressar frenèticament la tendresa que sent per la seva esposa. Tots dos viuen en una existència que els és pròpia, un món a part on només resideixen ells dos i el fill que els ha de néixer.

Per a evitar que les dones ocioses vegin l’estrangera, ha fet posar un paravent teixit amb bambús davant la reixa en forma de lluna.

Quan li parlo de la nostra mare fa el sord o repeteix una i altra vegada com un nen enfuriat:

—No la podré perdonar mai… no la podré perdonar mai!

No li havien refusat mai res, i ara no pot perdonar la seva mare. Ha estat setmanes i setmanes sense anar-la a veure; però, per fi, es va commoure una mica amb els meus temors i les meves súpliques i entrà amb mi a la cambra de la mare. Es quedà una estona dempeus al costat del llit, amb un silenci obstinat i sense voler saludaria; mentre l’estava mirant, ella obrí els ulls i els tingué fits en ell amb fermesa, sense pronunciar ni una sola paraula.

Tanmateix, quan ens retiràrem plegats, vaig comprendre que encara que no volgués parlar-ne estava impressionat pel rostre de la mare, descompost per la malaltia.

Havia sospitat que no sortia de la seva cambra perquè havia pres alguna amarga decisió contra ell, però ara veia que estava mortalment malalta. Segons m’ha dit Wang Da Ma, des d’aleshores el meu germà entra una vegada al dia, portant un bol de te amb les dues mans i el presenta ell mateix a la mare sense pronunciar ni una paraula. Alguna vegada, ella el remercia amb veu feble, però fora d’això no han tingut cap conversa des que ha sabut que l’estrangera espera un fill.

El meu germà ha enviat una carta al pare, i aquest arribarà demà.

Fa molts dies que la mare no parla, i dorm sempre pesadament, d’una manera diferent del que sempre havíem vist. El doctor Xang ha arronsat les espatlles i ha estès les mans, tot dient:

—Si el Cel ha decretat la mort, qui sóc jo per a deturar el suprem destí?

Va agafar els diners, es va ficar les mans dintre les mànigues i se n’anà. Un cop va ésser fora, vaig córrer a cercar el meu marit, pregant-li que vingués a visitar la mare; ara no veu res del que passa al seu voltant i no notarà la presència d’ell. De moment, no volia venir; però quan em va veure tan esverada, acudí a contracor i romangué dret al costat del llit; era la primera vegada que veia la meva mare.

Mai no l’havia vist tan emocionat. La va mirar molta estona, després s’estremí de cap a peus i sortí ràpidament de la cambra. El vaig seguir, preguntant-li si estava malalta, però només em va contestar:

—És massa tard… és massa tard.

Després, es girà sobtadament cap a mi, i exclamà:

—S’assembla tant a tu, que em pensava veure el teu rostre i que jeies morta al meu davant.

I tots dos ens posàrem a plorar.

Ara vaig cada dia al temple, on gairebé no havia tornat des de la naixença del meu fill. Tenint-lo a ell ja no podia desitjar res més, i els déus, furiosos de la meva felicitat em castiguen ara a través d’ella, de la meva mare estimada. M’adreço al déu de la llarga vida i poso al seu davant sacrificis de carn i de vi. Si la meva mare es refà li he promès de donar cent monedes d’argent per al temple.

Però el déu és incommovible darrera la seva cortina, i ni tan sols puc saber si rep els meus sacrificis.

Darrera el vel, sota les nostres vides, els déus estan conspirant!

Ai, Germana, Germana! Els déus han parlat per fi, i ens han demostrat la seva maldat! Mira’m! Vaig vestida de roba de sac i el meu fill està embolicat de cap a peus amb la grollera roba blanca de dol! És per ella… per la meva mare! No, no vulguis deturar els meus plors. Ara haig de plorar… perquè la meva mare ha mort.

Ahir, a mitjanit, jo la vetllava tota sola. Jeia immòbil, com tots aquests dies, semblant a una figura de bronze. No havia parlat ni menjat. El seu esperit sentia ja la crida de veus més altes; només el seu cor seguia bategant entre la feblesa i el silenci.

Quan començava a clarejar vaig veure amb una sobtada temença que hi havia algun canvi en ella, i picant de mans vaig ordenar a l’esclava que estava de guàrdia que avisés el meu germà, que descansava a l’habitació del costat, a punt de venir si jo el cridava. Es va atansar i, després de mirar-la, murmurà mig esfereït:

—Aquest és el canvi final. Ha de venir el nostre pare.

Féu un signe a Wang Da Ma, que era als peus del llit eixugant-se els ulls, i la serventa sortí de seguida per a obeir-lo. Nosaltres dos ens quedàrem, agafats de la mà, esperant i plorant amb temor.

Sobtadament, la nostra mare semblà despertar-se. Girà el cap per a mirar-nos, alçà lentament els braços com si portés un gran pes, i sospirà profundament dues vegades. Després, els seus braços tornaren a caure i el seu esperit sortí d’ella, tan silenciós en la mort com en la vida, sense revelar res.

El meu pare arribà poc després, mig adormit encara i amb els vestits posats de qualsevol manera, a causa de les presses. Es quedà quiet davant d’ella, mirant-la de fit a fit i esverat. En el fons del seu cor sempre li havia tingut una mica de por. Després, començà a plorar, amb llàgrimes fàcils com les d’un infant, i a cridar en veu alta:

—Una bona esposa… una bona esposa!

El meu germà el féu sortir afectuosament, calmant-lo, i manà a Wang Da Ma que li portés vi per a animar-lo.

Em vaig quedar sola amb la meva mare, esguardant el rostre silenciós que s’anava posant rígid. Era l’única que la coneixia de veritat, i el meu cor es desfeia en llàgrimes calentes, que em cremaven. Per fi, vaig cloure lentament les cortines, deixant-la tancada darrera d’elles, de retorn a la solitud en la qual havia viscut sempre.

Mare meva… mare meva!

Hem perfumat el seu cos amb oli de flors d’acant i l’hem embolicat amb llargades de glassa de seda groga. Hem posat la nostra mare dintre un dels grans fèretres fets amb el tronc d’un enorme camforer que han estat preparats per a ella i per al pare fa molts anys, quan moriren els avis. Les sagrades pedres de jade estan posades damunt els seus ulls closos.

Després, el gran fèretre ha estat segellat i hem fet venir el geomàntic per a consultar-lo i saber quin dia s’ha de celebrar el seu funeral. Després d’interrogar el llibre de les estrelles, ha descobert que havia d’ésser el dia sisè de la sisena lluna del nou any.

Aleshores hem avisat els sacerdots, que han vingut revestits amb les vestimentes roges i grogues del seu ministeri, i l’han portada al temple en solemne processó, acompanyada del melangiós so dels flabiols, perquè esperés allí el dia del seu enterrament.

Ara jeu sota la mirada dels déus, enmig del silenci i de la pols de les centúries. Cap soroll no pot trencar el seu llarg son; només sentirà, per sempre més, els cants apagats dels sacerdots a l’alba i al capvespre, i en el curs de la nit, a llargs intervals, la nota greu de la campana del temple.

No puc pensar en res més que en ella.