X

Em creia, Germana, que ara que el meu fill és aquí, només tindria paraules joioses per a dir-te. Em sentia triomfant i segura que no podia succeir-me res que em fes desgraciada. Com és que, mentre existeixen, els lligams de la sang sempre poden causar-nos sofriment?

Avui el meu cor gairebé no pot suportar els seus batecs. No… no… no és el meu fill! Ara té nou mesos de vida i és gras com un Buda. No l’has vist des que vol aguantar-se dret sobre les seves cames. Faria riure a un monjo. Des que ha descobert que podia caminar s’enfada si algú prova de fer-lo seure.

Els meus braços no tenen prou força per a aguantar-lo; és deliciosament entremaliat i la llum dansa als seus ulls. El meu marit diu que està aviciat. Però digue’m, com és possible renyar-lo si em desarma amb la seva obstinació i la seva bellesa, de manera que ploro i ric a la vegada? Ah, no… no es tracta del meu fill!

Es tracta del meu germà, del qual ja t’he parlat alguna vegada, l’únic fill de la meva mare, aquell qui va passar tres anys a Amèrica. Ell és el qui omple d’angúnia el cor de la meva mare i el meu.

Recordes que et vaig explicar com l’estimava a la meva infantesa? Però fa molts anys que no l’he vist, he sentit parlar molt poc d’ell, perquè la meva mare no ha oblidat mai que va marxar de casa contra la seva voluntat, i que no es va voler casar amb la seva promesa encara que ella li manés. Per això no vol pronunciar el seu nom.

I ara, no tenint-ne prou amb haver desobeït greument la meva mare en temps passats, torna a pertorbar-li la seva vida tranquil·la. Ara vol…; però mira, aquí tinc la carta. Va arribar-me ahir, duta per Wang Da Ma, la nostra vella dida que ens va criar tots dos en els seus pits, quan nasquérem, i que sap tot el que succeeix a casa la meva mare.

Tot just acabant d’entrar va inclinar-se fins a terra davant del meu fill, després em va presentar la carta, plorant i gemegant tres vegades: «Ai… Ai… Ai!».

Per un moment vaig sentir que la vida s’aturava al meu pit, ja que només una desgràcia podia motivar els seus planys.

—La meva mare… la meva mare! —vaig exclamar.

Vaig recordar amb quina feblesa s’apuntalava en el seu bastó la darrera vegada que la vaig veure i em blasmava interiorment perquè només l’havia anada a veure dues vegades després del naixement del nen, absorta en la meva pròpia felicitat.

—No es la teva mare, Filla de la més Honorable Dama —féu Wang Da Ma sospirant pesadament—. Els déus han allargat la seva vida per a veure aquesta desgràcia.

—És el meu pare…? —vaig preguntar, canviant el viu terror en ansietat.

—L’honorable tampoc no beu encara de les Grogues Primaveres —em contestà, saludant.

—Aleshores? —vaig preguntar, veient la carta que posava sobre els meus genolls.

La serventa assenyalà la carta i, tot seguit, suggerí:

—Que la jove mare d’un fill com un príncep llegeixi la carta; allí està escrit.

Vaig manar a la meva serventa que preparés te per a Wang Da Ma a l’habitació veïna, i deixant el meu fill sota la vigilància del seu servent vaig mirar la carta. Estava adreçada al meu nom i tramesa per la meva mare. Em va estranyar molt, ja que mai no m’havia escrit.

Finalment vaig obrir l’estret sobre i en vaig treure un full fi sobre el qual hi havia les delicades i estudiades ratlles del pinzell de la meva mare. Vaig passar de pressa les frases cerimonioses del començament, i els meus ulls caigueren sobre aquestes paraules que eren el motiu de la carta:

«El teu germà, que fa molts mesos que es troba a terres estranyes, m’escriu ara que desitja casar-se amb una dona estrangera».

Després les frases finals de consuetud, i res més. Però darrera aquestes poques paraules, Germana meva, s’endevinava el cor sagnant de la meva mare.

—Oh, germà boig i cruel…, oh fill malvat! —vaig cridar alçant la veu fins que les serventes s’apressaren a consolar-me, pregant-me que recordés que la còlera podia enverinar la meva llet.

Després, veient que el diluvi de les meves llàgrimes era tan gran que no podia contenir-lo, s’assegueren a terra al meu entorn i ploraren en veu alta amb mi per a foragitar-me la còlera. Quan es calmaren els meus sanglots i em vaig cansar del seu soroll, les vaig fer callar i vaig enviar a cercar Wang Da Ma, tot dient-li:

—Queda’t encara una hora més, fins que torni a casa el pare del meu fill i pugui llegir-li aquesta carta i saber el que ell m’aconsella. Mentrestant, pren arròs i carn per a refrescar-te.

La serventa acceptà de bona gana, i vaig ordenar que li posessin un trosset de porc de més a més, complaent-me a compensar-la així per la part que prenia en la calamitat que ens afligia.

—Mentre esperava el meu marit, meditava tota sola a la meva habitació, recordant el germà absent. No podia arribar a imaginar-me’l com devia ésser aleshores, vestit amb vestits americans, caminant sense por a través de les estranyes carreteres d’aquell país llunyà, parlant, potser, als homes i a les dones d’allí… Segurament que així deu ésser, ja que estima una dona forastera. Mirant endarrera, només puc recordar-lo tal com era quan el coneixia millor, el germanet gran de la meva infantesa, amb el qual jugava al llindar de les reixes dels patis.

Aleshores era més alt que jo, em passava tot un cap, ràpid de moviments, excitat en el parlar, sempre disposat a riure. El seu rostre s’assemblava al de la meva mare, ovalat, de llavis estrets i ferms i celles ben marcades sobre uns ulls allargats. Les concubines més velles estaven geloses d’ell, perquè era més formós que els seus fills; però no podia ésser altrament. Elles eren dones vulgars, que havien estat esclaves en la seva joventut; tenien els llavis gruixuts i ordinaris, i les celles esborrifades com els pèls d’un gos. En canvi, la meva mare era descendent de centenars de generacions de senyores i posseïa una bellesa feta de precisió i delicadesa, sense exageracions de trets ni de color, i el seu fill havia heretat aquesta boniquesa.

No és que ell hi donés cap importància. Sempre apartava amb impaciència, de les seves galtes llises, els dits acaronadors de les esclaves que l’adulaven per complaure la meva mare. Només s’interessava pels seus jocs i era extremat fins per a divertir-se i plaguejar; em sembla veure’l sempre amb les celles arrufades, de tanta atenció que posava en tot el que feia. Era decidit en tot i no tolerava cap voluntat més forta que la seva.

Quan jugàvem junts jo no gosava mai contrariar-lo, en part perquè ell era un xicot i no hauria estat correcte que una nena volgués imposar la seva voluntat, però més que res li deixava fer sempre el que volia perquè l’estimava tant que no podia veure’l disgustat.

En realitat, ningú no volia contrariar-lo. Les serventes i esclaves el veneraven perquè era el jove senyor i fins la dignitat de la meva mare se suavitzava davant d’ell. No vull dir que li permetés mai de desobeir el que li manava, però crec que moltes vegades procurava manar-li només coses que estiguessin d’acord amb el que ell volia. Recordo haver-li sentit manar a una esclava que tragués de la taula un determinat pastís d’oli abans que el meu germà vingués, perquè sabia que ell en voldria, i sempre li feia mal; d’aquesta manera evitava que ell desitgés de menjar-ne i veure’s obligada a prohibir-li-ho.

La vida fou fàcil per a ell en la seva joventut; però mai no se m’acudí remarcar la diferència que feien entre ell i jo, com tampoc no vaig somiar mai que podia ésser igual que ell. No calia, puix que el meu paper en la família no era tan important com el d’ell, el primer fill i l’hereu del meu pare.

En aquell temps el meu germà era la persona a qui estimava més del món; sempre caminava pels jardins aferrada a la seva mà, ens aturàvem junts enfront dels petits estanys, cercant entre les verdes ombres un determinat peix daurat, que dèiem que era de la nostra propietat particular, i junts recollíem pedretes petites de colors variats amb les quals edificàvem patis fantàstics, copiats dels nostres, però infinitament petits i d’intricats dibuixos. El vaig considerar el més savi de tots els homes quan em va ensenyar a moure curosament el pinzell sobre els caràcters del meu primer quadern d’escriptura guiant la meva mà amb la seva. Anés on anés, als patis de les dones, jo el seguia com un gosset, i si travessava la porta que conduïa a les habitacions dels homes, on m’era prohibida l’entrada, em quedava allí esperant pacientment el seu retorn.

Sobtadament, quan arribà als nou anys i el tragueren del departament de les dones per a portar-lo al del meu pare i dels homes, la nostra vida junts es trencà bruscament.

Aquells primers dies foren molt dolorosos, i no els vaig passar pas sense grans devessalls de llàgrimes. A la nit plorava fins que m’adormia i somiava que érem en un lloc en el qual érem sempre nens i no ens separàvem mai. Ah, van transcórrer molts dies abans que deixés d’anar esmaperduda per les habitacions, veient-les buides sense ell, fins que la meva mare va témer per la meva salut i em parlà d’aquesta manera:

—Filla meva, aquest enyorament constant del teu germà és impropi, i has de reservar aquesta emoció per a altres lligams. Un dolor tan exagerat només seria indicat a la mort dels pares del teu marit. Has d’aprendre el sentit de les proporcions en la vida i saber dominar-te. Aplica’t als teus estudis i als teus brodats. Encara no és arribat el temps de considerar seriosament el teu casament.

Des d’aleshores aquesta idea del meu casament se’m presentava sempre. En fer-me més gran vaig comprendre que la meva vida i la del meu germà no s’escolarien mai paral·lelament, i que jo no pertanyia a la mateixa família que ell, sinó a la del meu promès; així és que vaig escoltar les paraules de la meva mare i em vaig aplicar resoltament als meus deures.

Torno a recordar clarament el meu germà el dia que va entrar a l’habitació de la meva mare per a demanar-li permís per a anar a estudiar a una escola de Pequín. Com que tenia ja el consentiment del nostre pare, va demanar el de la mare només per cortesia, ja que ella no podia prohibir allò que el seu marit havia autoritzat. Però el meu germà era sempre escrupolós a observar les formes externes.

El meu germà anava vestit amb una roba lleugera de seda grisa, perquè era l’estiu, i portava un anell de jade al dit gros; sempre li han agradat les coses boniques. Aquell dia vaig trobar que tenia la gràcia d’un jonc de plata, mentre romania dret davant la nostra mare, amb el cap una mica inclinat i els ulls baixos. Però des del lloc on jo seia podia veure que li brillaven entre les pestanyes.

—Mare meva —digué—, si vós ho consentiu, m’agradaria seguir els meus estudis a la Universitat de Pequín.

La meva mare sabia, naturalment, que havia de donar el consentiment, i el meu germà sabia que li donava per força, ja que si hagués pogut s’hi oposaria. Una altra dona hauria intentat de guanyar temps amb queixes i plors, però ella va parlar de seguida amb serenitat i fermesa.

—Fill meu, ja saps que ha d’ésser com vulgui el teu pare. Jo no sóc més que la teva mare… ja ho sé. Això no obstant, et diré el que penso, encara que no puc contrariar la voluntat del teu pare. No veig quina utilitat pot tenir que marxis de casa. El teu pare i el teu avi van estudiar sempre a casa, i tu mateix has tingut els millors lletrats de la ciutat per a ensenyar-te des de la teva infància. Fins i tot hem fet venir T’ang, el Lletrat de Szechuen, per a instruir-te en poesia. La saviesa estrangera no cal per a una persona de la teva condició, i anant a aquestes ciutats estrangeres poses en perill la teva vida, que no és plenament teva fins que ens hagis donat un fill que pugui portar el nom hereditari. Si t’haguessis casat abans…

El meu germà va agitar-se, irat, i tancà el seu ventall, que havia tingut obert a la mà esquerra; després el tornà a obrir bruscament. La rebel·lió guspirejava als seus ulls. La meva mare alçà la mà.

—No parlis, fill meu. No et mano encara, només t’adverteixo. La teva vida no és solament teva, i has de tenir-ne cura. —La meva mare inclinà el cap i el meu germà hagué de retirar-se.

Després l’he vist molt poc; va venir a casa dues vegades abans que em casés, però no teníem res per a dir-nos i no ens vèiem mai a soles. Gairebé sempre venia als patis de les dones només a saludar la meva mare complimentosament o per a acomiadar-se’n, i jo no podia parlar-hi amb llibertat en presència d’una persona vella.

Vaig veure, però, que creixia alt i ferm i que el seu rostre havia perdut una mica la seva delicadesa juvenil, així com també la gràcia infantil, la delicada esveltesa del seu cos que, quan era més jove, gairebé el feia semblar una formosa noia. Vaig sentir que explicava a la meva mare que en aquestes escoles d’estil estranger feien exercitar el cos cada dia, perquè esdevingués més fort i més musculat. El seu cabell, negre i llis, tallat segons la moda del temps de la primera revolució, semblava cenyir-li el cap, que portava sempre molt dret. Era bell, i les dones dels patis sospiraven quan el veien; la grassa Segona Dama murmurava:

—Ah, és igual que el seu pare al principi d’estimar-nos!

Després, el meu germà va marxar a l’altra banda dels mars i no l’he tornat a veure. En el meu esperit el veig indistint i borrós, en saber-lo rodejat de tantes coses estranyes. Així és que mai més no l’he pogut veure clarament.

Aquella tarda, mentre seia a la meva cambra esperant el retorn del meu marit, amb la carta de la meva mare a les mans, m’adonava que el meu germà era un estranger el qual no coneixia.

Quan el meu marit arribà a casa, al migdia, vaig córrer devers ell, plorant, amb la carta a les mans. Em va rebre amb sorpresa, dient:

—Què és això? Què passa?

—Llegeix… llegeix! —vaig exclamar, tornant a plorar en veure el seu rostre mentre llegia.

—Aquest xicot és un estúpid! Quina bogeria! —va murmurar, arrugant la carta—. Com pot fer una cosa semblant? Sí, vés-te’n de seguida a veure la teva honorable mare i procura consolar-la.

Immediatament va encarregar al portador de la cadira de mans que dinés tot seguit per a no fer-me perdre temps, i quan estigué a punt, em vaig emportar només el nen i el seu assistent i vaig donar pressa al portador.

En haver traspassat la porta de casa la meva mare, vaig remarcar que un pesat silenci ho recobria tot, de la mateixa manera que un núvol embolcalla la lluna. Les esclaves feien la seva feina amb els ulls molt oberts i xiuxiuejant les unes amb les altres, i Wang Da Ma, que havia retornat amb mi, plorava, mentre passàvem pels carrers fins que les seves pestanyes quedaren espesseïdes per les llàgrimes.

Al Pati dels Desmais hi havia la Segona i la Tercera Dama amb els seus fills. De seguida que vaig entrar començaren a fer-me preguntes, sense gairebé saludar-me abans.

—Ah, quina preciositat de nen! —exclamà la grossa Segona Dama, passant els seus dits, bonics i grassonets, per les galtes del meu fill; respirava l’olor de les seves manetes com una carícia—. És un bombonet! —I girant-se cap a mi, va afegir amb una important gravetat—: Saps el que passa?

Vaig assentir amb el cap, preguntant-li després:

—On és la meva mare?

—L’Honorable Primera Dama fa tres dies que no s’ha mogut de la seva habitació ni ha parlat amb ningú. Seu tota sola a la seva cambra, i dues vegades al dia va a l’habitació del costat per a donar les ordres necessàries i repartir l’arròs i el menjar. Després retorna una altra vegada a la seva habitació. Té els llavis premuts l’un contra l’altre com una imatge de pedra, i els seus ulls ens mantenen a distància. No ens atrevim a dir-li res i no sabem què és el que pensa. Ens explicaràs el que et digui?

Volia afalagar-me amb salutacions i somriures, però jo vaig moure negativament el cap, defugint la seva curiositat.

—Almenys deixa’ns aquesta preciositat per a jugar amb ell —afegí.

Allargava les mans per a agafar el meu fill, però jo vaig apartar-lo.

—El portaré a la meva mare —vaig contestar—. L’alegrarà una mica i la distraurà del seu disgust.

Després de travessar el saló dels hostes, al Pati de les Peònies, i la saleta d’esbarjo de les dones, em vaig aturar davant el departament de la meva mare. Generalment la porta és oberta, darrera la cortina de setí vermell; però aleshores era closa. Vaig trucar lleugerament amb el palmell de la mà, sense obtenir resposta; vaig repetir els cops, però no em va contestar fins que vaig cridar:

—Sóc jo, mare! Sóc la vostra nena! —Vaig sentir la seva veu, com si parlés des d’una gran distància:

—Vine, filla meva.

Aleshores, en entrar, la vaig veure asseguda davant la taula negra, amb el cap inclinat i un llibre a les mans. L’encens cremava dintre l’urna de bronze, davant l’escriptura sagrada de la paret.

—Ets tu? —preguntà en veure’m—. He provat de llegir el Llibre dels Canvis, però avui no trobo res a les seves pàgines que pugui conhortar-me.

Mentre parlava movia el cap vagament, i el llibre va caure a terra, sense que el recollís.

Aquesta irresolució va alarmar-me, perquè la meva mare sempre havia estat serena, reservada i segura d’ella. Vaig comprendre que havia passat massa temps sola i em vaig renyar a mi mateixa perquè feia molts dies que no l’havia visitada; havia estimat massa el meu fill, i la tendresa del seu pare m’havia reconfortat massa profundament i massa llargament. Com podria animar-la i distreure-la dels seus pensaments? Vaig agafar el meu fill, posant-lo dret sobre les cames grassones, li vaig ficar les manetes a les mànigues i el vaig fer saludar, murmurant-li a l’orella:

—La vostra Honorable Ancianitat… digues-ho, nen!

—Ancianitat —repetí ell, mirant-la sense somriure.

Ja t’he dit que la meva mare no l’havia vist des que tenia tres mesos, i ja saps, Germana, que és una criatura encisadora. Qui podria resistir-se-li? Els ulls de la mare el van contemplar i no se n’apartaren. Després s’aixecà, s’encaminà cap a un bufet daurat i en tragué una capsa de laca vermella, plena de diminuts pastissos recoberts amb grans de sèsam, que posà a les manetes del nen. Ell rigué fort, aconseguint arrencar febles somriures a la meva mare, que li digué:

—Menja, poncelleta de lotus! Menja, tresor meu!

Veient-la distreta de moment, vaig recollir el llibre de terra, i omplint-li un bol de te (d’un gerro que hi havia damunt la taula), li vaig presentar amb les dues mans.

Aleshores em va fer seure al seu costat i totes dues miràrem el nen que jugava a terra. Vaig esperar que parlés, perquè no sabia si desitjava esmentar el meu germà, però no ho va fer immediatament, sinó que començà dient:

—El teu fill és aquí, filla meva!

Vaig recordar aleshores aquella nit en la qual li havia parlat del meu dolor; ara la joia del matí havia arribat.

—Sí, mare meva —vaig contestar somrient.

—Ets feliç? —preguntà sense deixar de mirar el nen.

—El meu marit és un príncep que m’omple de gràcies a mi, que sóc la seva humil esposa —vaig replicar.

—El nen ha estat concebut i ha nascut perfecte —digué, meditativament amb els ulls fits en mi—. A cada punt que observo té les deu parts de la unitat completes. No falta res a la seva bellesa. Ah! —sospirà, agitant-se desficiosa—, el teu germà també era un nen així. Preferiria que hagués mort aleshores, i el podria recordar sempre bell i filial!

Aleshores vaig comprendre que desitjava parlar-me del meu germà, però m’esperava per veure més clarament la direcció dels seus pensaments. Un moment després, seguí parlant, alçant els ulls devers els meus.

—Has rebut la meva carta?

—La carta de la meva mare m’ha arribat aquest matí de mans d’una serventa —vaig contestar, saludant.

Sospirà novament i s’aixecà, dirigint-se al seu escriptori; obrí un calaix i en tragué una carta. Jo romania dreta, esperant que retornés, i quan em va donar la carta la vaig agafar amb les dues mans.

—Llegeix-la —em digué.

Era d’un amic del meu germà, anomenat Chu, que havia marxat amb ell a Amèrica des de Pequín. La carta deia que ell, Chu-Kwoh-ting, a petició del meu germà, escrivia als honorables Ancians per a dir-los que el seu fill s’havia promès segons els costums occidentals amb la filla d’un dels seus professors de la Universitat. Ell, el seu fill, enviava respectes filials als pares i els pregava que trenquessin el seu anterior prometatge amb la filla de Li, ja que aquest prometatge l’havia fet sempre desgraciat, només de pensar-hi. Reconeixia en totes les coses la virtut superior dels seus pares, i la seva bondat inesgotable envers ell, el seu indigne fill. Però, tanmateix, desitjava dir clarament que no podia casar-se amb la noia amb la qual l’havien promès segons el costum xinès. Els temps havien canviat; ell era un home actual i havia decidit adoptar el mètode de casament lliure, independent i modern.

La carta acabava amb cerimonioses expressions filials de respectuós afecte i obediència; però, tanmateix, la determinació del cor del meu germà era expressada amb tota claredat. Només havia demanat a un amic que escrivís a nom seu, perquè desitjava estalviar als pares, i estalviar-se’l ell mateix, l’enuig d’un desafiament directe. El meu cor s’encenia, mentre llegia la carta, i en acabar-la la vaig retornar a la mare sense dir res.

—La follia s’ha apoderat d’ell —digué la mare—. Li he enviat la carta elèctrica per a manar-li que retorni de seguida.

Això em feia comprendre com era de gran el seu trasbals, perquè la mare és completament de la Xina antiga. Quan als carrers de la nostra antiga i bella ciutat hi col·locaren pals alts que portaven filferros igual com les branques d’un arbre poden portar teranyines, aquesta profanació l’havia indignada molt.

—Els nostres avantpassats havien usat sempre el pinzell i la pastilla de tinta. Per què nosaltres, els seus indignes descendents, hem de tenir tanta pressa, com si haguéssim de dir coses més importants, que les seves augustes paraules? —acostumava a dir amb indignació. I quan va saber que les paraules podien viatjar per sota el mar havia comentat:

—Què és el que hem de comunicar als bàrbars aquells? Si els déus, en llur saviesa, van posar el mar entre ells i nosaltres per a separar-nos, és impietós unir el que ells han disposat així.

Però ara la necessitat de la pressa havia arribat fins a ella mateixa.

—Jo em pensava —digué tristament—, que mai no faria servir aquestes invencions estrangeres, ni ho hauria fet si el meu fill s’hagués quedat al seu propi país. Però quan es tenen tractes amb els bàrbars cal junyir el diable al propi molí.

Vaig provar de calmar-la.

—Mare meva, no us entristiu d’aquesta manera. El meu germà és obedient, us escoltarà i deixarà aquesta bogeria de voler una dona estrangera.

Però ella mogué el cap i repenjà el front sobre les mans. Aleshores vaig sentir una sobtada ansietat; semblava realment malalta. Mai no havia estat grassa, però ara se la veia demacrada i la mà que li aguantava el cap estava tremolant. M’inclinava cap endavant por a observar-la millor quan va començar a parlar molt a poc a poquet.

—Fa molt de temps que he après —digué amb veu feble i cansada—, que quan una dona s’introdueix al cor d’un home els seus ulls estan clavats interiorment en ella, de manera que esdevé cec per un quant temps per a totes les altres coses.

Es deturà un moment per a reposar, i després seguí parlant, i cada paraula que pronunciava era com un sospir:

—El teu pare… és considerat com un home honorable, no és veritat? Malgrat això, fa temps que m’he hagut de resignar en una cosa: quan la bellesa d’una dona l’atreu i desperta el seu desig, es torna boig una temporada i no comprèn res de raonable. Ha conegut una vintena de noies cantaires, a més d’aquestes tres boques ocioses que ha portat a casa com a concubines… tres, en tenim, i no n’hi ha quatre per la senzilla raó que el seu desig per aquella noia de Pequín s’esvaí abans que les negociacions fossin acabades. Com pot mostrar-se el fill més assenyat que el pare? Els homes! —S’aixecà sobtadament i contragué els llavis fins que la seva boca va semblar la viva imatge del menyspreu—. Els seus pensaments interiors estan sempre enroscats com serps al voltant del cos d’alguna dona!

Les seves paraules m’ompliren de terror. Mai no m’havia parlat abans del meu pare i les seves concubines. Vaig descobrir sobtadament els sentiments més íntims i pregons del seu cor, i el sofriment i l’amargor que li rosegaven les entranyes com si fossin de foc. No trobava paraules per a conhortar-la jo que em sentia estimada pel meu marit; vaig provar de pensar què faria si ell prenia una Segona Dama, però em fou impossible d’imaginar-ho; només recordava les hores del nostre amor i els meus ulls es fixaren involuntàriament sobre el nostre fill, que continuava jugant amb els pastissets de sèsam.

Què podia dir per consolar la meva mare, malgrat el desig que tenia de parlar-hi?

—Potser aquella dona estrangera… —vaig començar tímidament.

Però la meva mare copejà a terra amb la seva llarga pipa, que acabava de prendre del damunt de la taula i començà a omplir-la amb uns dits apressats i tremolosos.

—No parlem d’ella —digué bruscament—. Jo he dit el que havia de dir, i ara al meu fill li toca d’obeir. Tornarà i es casarà amb la filla de Li, i d’ella naixerà el seu primer fruit. Així haurà acomplert el seu deure amb els Ancians. Després que agafi a qui vulgui per a segona esposa! Puc esperar que el fill sigui més perfecte que el pare? Però ara calla i deixa’m; estic molt cansada. Reposaré una estona damunt el llit.

No vaig poder dir res més. Veritablement, estava molt pàl·lida, i el seu cos es doblegava com un jonc marcit. Així és que vaig agafar el meu fill i em vaig retirar de la seva presència.

De retorn a casa vaig explicar al meu marit, entre plors, que no havia estat capaç de suavitzar el dolor de la meva mare. Ell em consolà acariciant-me el cap amb la mà i aconsellant-me que esperés amb paciència l’arribada del meu germà. Mentre ell em parlava afectuosament mirava el futur amb més esperança; però l’endemà, quan ell hagué sortit cap al seu treball, vaig dubtar novament. No podia oblidar la meva mare!

Enmig de la tristesa de la seva vida, ha passat tots aquests anys amb una gran esperança en l’esdevenidor… l’esperança de totes les dones virtuoses: ha pensat en el fill del seu fill, que seria la seguretat de la seva vellesa i la satisfacció d’haver acomplert el seu deure amb la família. Com és possible que el meu germà anteposi el seu despreocupat desig al respecte per la vida de la mare? Quan el vegi el renyaré, li diré tot el que la mare m’ha dit i li recordaré que és l’únic fill. Després, afegiré:

—Com podries posar damunt els genolls de la mare el fill d’una estrangera?