I

Aquestes coses que puc dir-te a tu, Germana meva, no podria explicar-les a cap dona del meu país, perquè no comprendria les llunyanes contrades on el meu marit ha viscut dotze anys. Tampoc no podria parlar lliurement amb cap d’aquestes dones estrangeres que desconeixen el meu poble i la mena de vida que ha estat la nostra des dels temps de l’antic Imperi. Tu, però, has viscut entre nosaltres gairebé sempre. Encara que siguis d’aquells països en els quals el meu marit ha estudiat els seus llibres occidentals, em podràs comprendre. Et diré tota la veritat. T’he anomenat Germana meva, i no t’amagaré res.

Ja saps que fa cinc-cents anys, que els meus venerables avantpassats han viscut en aquesta vella ciutat del Reialme del Mig. Cap d’aquelles augustes persones no fou moderna ni sentí el desig de canviar. Van viure en la pau i la dignitat, confiant en llur rectitud, i els meus pares m’educaren igualment segons les honorables tradicions. Mai no m’havia passat pel cap el desig d’ésser diferent. Sense deturar-me a pensar en aquesta qüestió, creia que tothom havia d’ésser tal com era jo. Si havia sentit parlar vagament de portes enfora de les parets del pati, de dones que no eren com jo, que anaven i venien lliurement, com si fossin homes, no me’n preocupava pas. Jo seguia els camins aprovats pels meus avantpassats, tal com m’havien ensenyat, sense desitjar res més ni donar importància a res del que venia de fora. En canvi, ara observo amb desfici aquestes criatures estranyes —les dones modernes— cercant la manera de tornar-me com elles. No ho faig per mi, Germana, sinó pel meu marit.

No em troba bonica! Com que ha travessat els Quatre Mars fins a les llunyanes contrades de l’altra banda, ha après en aquells països remots a estimar noves coses i nous costums.

La meva mare és una dona de seny. Quan a l’edat de deu anys vaig deixar d’ésser una nena per a convertir-me en una donzella, em digué aquestes paraules:

—Una dona ha de servar davant els homes el silenci d’una flor i ha de retirar-se de la seva presència tan aviat com pugui fer-ho sense cridar l’atenció.

Les seves paraules em vingueren a la memòria en trobar-me sola al davant del meu marit. Vaig saludar-lo acotant el cap, amb les mans esteses, sense contestar a les paraules que m’adreçava, però tinc por que el meu silenci li va semblar avorrit.

Quan cerco interiorment quelcom que pugui interessar-lo, el meu esperit em sembla sobtadament tan desert com els camps d’arròs després de la collita. Quan estic sola, brodant, penso moltes coses de delicada bellesa per a dir-li. Li faré saber que l’estimo, però no pas amb les paraules desvergonyides del desficiós occident, sinó amb paraules velades com aquestes:

—Senyor, has observat, avui, de quina manera naixia l’alba? Era com si la fosca terra saltés per a trobar el sol. Després, un poderós raig de llum ha trencat l’obscuritat com un esclat de música. Jo sóc, estimat Senyor, la teva fosca terra que t’està esperant.

O bé quan surti a navegar en el capvespre damunt el Llac del Lotus, li parlaré així:

—Què succeiria si les pàl·lides aigües llangoroses no sentissin ratracció de la lluna? O si les onades no fossin cridades a la vida per la seva llum? Guardat, senyor, i retorna a mi, perquè jo, sense tu, no esdevingui pàl·lida i esllanguida!

Però quan ell arriba, vestit amb els seus estranys vestits forasters, no puc dir-li aquestes coses. És possible que jo estigui casada amb un estranger? Les seves paraules són poques i dites amb indiferència, i els seus ulls s’aparten massa de pressa de mi per més que vesteixi de setí de color d’albercoc i porti perles en els meus cabells curosament pentinats.

Aquesta és la meva pena. Fa només un mes que sóc casada, i els seus ulls no em veuen bonica.

Fa tres dies que reflexiono, Germana. He d’ésser astuciosa i cercar la manera que el meu marit fixi els seus ulls en mi. No descendeixo, per ventura, de moltes generacions de dones que trobaren favor als ulls dels seus senyors? Per més d’un centenar d’anys cap d’elles no fou mancada de bellesa; només una, Kwei-mei, en el temps de Sung, quedà marcada per la verola a l’edat de tres anys. Malgrat això està escrit que tenia uns ulls brillants com negres joiells i una veu que agitava el cor dels homes com el vent de primavera agita els bambús. El seu marit la considerava tant que, tot i tenir sis concubines com corresponia a la seva posició i categoria, no n’estimava cap com l’estimava a ella. I la meva avantpassada Yang-Kweifei —la que portava un ocell blanc damunt el puny— tenia tot l’Imperi en els perfumats palmells de les seves mans, car l’Emperador, el fill del Cel, estava boig per la seva bellesa. Per tant, jo, la darrera d’aquestes honorables senyores, bé dec tenir la seva sang en la meva sang i els seus ossos en els meus ossos.

M’he examinat en el meu mirall de bronze. No penso en mi, sinó en ell, quan us dic que n’hi ha d’altres menys boniques que jo. He vist que el blanc i el negre dels meus ulls està clarament definit; que les meves orelles són petites i s’ajusten delicadament al cap, de manera que les meves anelles d’or i jade pengen sense separar-se; que la meva boca és també petita i la seva delicada corba és adient a l’oval del meu rostre. Només voldria no ésser tan pàl·lida i que la ratlla de les meves celles s’allargués una mica més cap als polsos. Corregeixo la meva pal·lidesa posant-me una mica de color de rosa a les galtes amb el palmell de la mà i miro de perfeccionar la ratlla de les meves celles amb un pinzell mullat amb pintura negra.

Aleshores em sento prou bonica i preparada per quan ell arribi. Però al moment que els seus ulls llisquen pel meu damunt, sento que no s’adona de res… ni dels llavis, ni de les celles. Els seus pensaments vaguen per la terra, pel mar, pertot arreu, menys pel lloc on sóc jo, esperant-lo.

Quan el geomàntic fixà el dia de les meves noces, quan les vermelles capses de laca foren plenes del tot, quan els cobrellits de florejat setí escarlata s’amuntegaren damunt les taules i els pastissos de noces s’apilaren com pagodes, la meva mare em cridà a la seva cambra.

Després de rentar-me les mans i pentinar-me vaig entrar a les seves habitacions. La meva mare seia a la seva negra cadira tallada i prenia el te; darrera d’ella, la seva llarga pipa de plata i bambú estava repenjada a la paret. Jo romania dreta al seu davant, amb el cap cot, sense gosar trobar els seus ulls. Malgrat això sentia que la seva aguda mirada se’m clavava al rostre, al cos, als peus, i el seu ardor penetrava fins al meu cor a través del silenci. A l’últim em va fer seure; jugava amb les llavors de meló que eren en un plat damunt la taula, i el seu rostre serè tenia l’acostumada expressió de tristesa inescrutable. La mare sempre ha estat una dona de seny.

—Kwei-lan, filla meva —em digué—, estàs a punt de casar-te amb l’home amb qui estaves promesa des d’abans de néixer. El teu pare i el seu eren amics fraternals i havien jurat unir-se a través dels seus fills. El teu promès tenia aleshores sis anys, i tu nasqueres dintre el cercle d’aquells anys. Estàveu destinats l’un a l’altre i així has estat educada.

»Durant els disset anys de la teva vida he tingut sempre present aquesta hora de les teves noces. En tot el que t’he ensenyat he considerat dues persones: la mare del teu marit i el teu marit. Pensant en ella t’he ensenyat com havies de preparar i presentar el te a una persona d’edat avançada; com havies de comportar-te en la seva presència i escoltar quan ella et parlés, tant si era per blasmar-te com per lloar-te; en totes les coses t’he avesat a sotmetre’t com una flor se sotmet tant al sol com a la pluja.

»Pensant en el teu marit t’he ensenyat com has d’abillar la teva persona, com has de parlar-li amb els ulls i l’expressió, sense paraules i com… però hi ha coses que ja les comprendràs quan arribi l’hora i et trobis sola amb ell.

»Per tant, estàs ben iniciada en tots els deures d’una dama de la teva condició. Coneixes la preparació de llaminadures i de menjars delicats amb els quals pots temptar l’apetit del teu marit i atreure la seva atenció sobre la teva vàlua. No deixis mai de seduir-lo amb el teu enginy, servint-li sempre plats diferents.

»Saps perfectament els costums i l’etiqueta de la vida de societat, com has d’entrar i sortir en presència dels teus superiors, com has de parlar als inferiors i seure en el teu palanquí, així com la manera adequada de saludar la mare del teu marit davant l’altra gent… El comportament d’una mestressa de casa, la subtilesa dels somriures, l’art de decorar els teus cabells amb flors i joiells, de pintar-te els llavis i les ungles, de perfumar-te; sabràs també triar les sabates que convenen a la petitesa dels teus peus… Quantes llàgrimes han costat aquests peus! Però no conec cap noia de la teva generació que els tingui tan petits com tu. Els meus no ho eren gaire més a la teva edat. Només espero que la família de Li hagi fet cas de les meves missives i hagi embenat, tan estretament com els teus, els peus de la seva filla, la promesa del meu fill, el teu germà. Tinc por, però, que no sigui així perquè la filla de Li ha estudiat els Quatre Llibres, i en una dona el saber no ha acompanyat mai la bellesa. He d’enviar un altre missatge referint-me a aquesta qüestió.

»Si la meva nora se t’assembla, filla meva, no tindré gaires motius per a queixar-me. Has estat ensenyada a tocar aquella arpa antiga, les cordes de la qual han conegut diverses generacions de les nostres dones, per plaer dels seus senyors. Els teus dits són hàbils, i llargues les teves ungles. Saps també els versos més famosos dels antics poetes, i cantar-los dolçament acompanyant-te amb la teva arpa. Em sembla que la teva sogra no trobarà a mancar res en la meva obra. Només si no tinguessis fills! Però aniré al temple i em presentaré a la deessa en el cas que passis el primer any sense concebre».

La sang em va pujar al rostre. Des de molt petita sabia tot el referent als naixements i a la maternitat. En una casa com la nostra, en la qual tres concubines no tenien altre interès que el de posar fills al món, aquest desig era massa corrent per a contenir cap misteri.

Però pensar en això per a mi mateixa… Absorta en la seva meditació la meva mare ni tan sols va remarcar la vermellor de les meves galtes i tornà a jugar amb les llavors de meló.

—Només hi ha una cosa que em preocupa —digué finalment—, el teu promès ha viscut a països llunyans i fins i tot ha estudiat medicines estrangeres. No sé si… Deixem-ho estar per avui! El temps ho revela tot. Pots retirar-te.