XII

L’endemà el dia nasqué sota un immòbil cel gris, i l’aire era humit, dens. El nen estava impacient i agitat, tot i no tenir l’aspecte de trobar-se malament.

Quan el servei retornà de la seva visita diària a casa la meva mare, em digué que el pare havia retornat. Es veu que Wang Da Ma tingué prou valor per a fer-li escriure una carta per un escrivent professional que hi ha a la porta del temple, demanant-li humilment que tornés perquè la meva mare segueix perdent forces. No es mou per a res de la seva cambra i no menja res.

El meu pare retornà a casa per un parell de dies, i vaig decidir anar-lo a veure.

Vaig vestir el nen de vermell, ja que era la primera vegada que el veia el meu pare. Trobàrem el pare assegut vora l’estany del Pati del Peix Daurat. Com que l’aire era calent i ell està excessivament gras, només anava vestit amb la seva jaqueta interior i uns pantalons de seda lleugera, del color de l’aigua sota els desmais. La Segona Dama era al seu costat ventant-lo, i la suor li rajava per les galtes a causa del seu desacostumat esforç; un dels seus fills, vestit de gala pel retorn del pare, seia damunt els seus genolls.

En veure’m va picar de mans exclamant:

—Ah…! Aquí vénen la mare i el fill!

Deixant a terra el nen que tenia a la falda, va dir al meu fill que s’atansés, afalagant-lo amb la veu i el somriure. El vaig saludar i ell inclinà el cap sense apartar els ulls del meu fill, al qual vaig fer encreuar de braços i saludar. El meu pare n’estigué molt content.

—Ah… ah! —repetia suaument, tot posant-se el menut sobre els genolls. Acaronava els braços i cames rodonets, i reia en veure els seus ulls oberts i esbalaïts.

—Quin homenet! —exclamava amb satisfacció—. Que vingui una esclava a portar-li dolços, pastissos enllardats i sucre candi!

Vaig esverar-me; el meu fill només té deu dents, com és possible que mengi sucre candi?

—Honorable pare —vaig començar—, considereu la seva tendra edat. El seu petit estómac està acostumat només a menjars fluixos. Us demano…

Però el meu pare mogué la mà per a fer-me callar, i parlà directament al nen, de manera que em vaig veure obligada a sotmetre’m.

—Si tu ets un home! I la teva mare encara vol que mengis sopetes? Filla meva, jo també he tingut fills, molts fills, quatre o cinc…?, no puc recordar-ho. De totes maneres sé més coses dels nois que la mare d’un fill únic —rigué sorollosament i seguí dient—: Ah, si el meu fill, el teu germà, me’n portés un com aquest per mitjà de la filla de Li, perquè venerés els meus vells ossos!

Ja que anomenava el meu germà, em vaig atrevir a preguntar:

—I si es casa amb una estrangera, pare? Aquesta por rosega el cor de la meva mare i fa que el seu cos estigui cada dia més feble.

—Bah! No pot fer-ho! —va contestar amb lleugeresa—. Com podria casar-se sense el meu consentiment? Això no és legal. La teva mare s’inquieta inútilment per aquesta qüestió. Aquest mateix matí li he dit:

«No has d’inquietar-te bojament. Deixa que el noi jugui amb la seva estrangera: Té vint-i-quatre anys i la seva sang l’excita. Això no és res. A la seva edat jo estimava alhora tres noies cantants. Deixa que es diverteixi. Quan es cansi d’ella… diguem quan passin dues llunes, o potser tres o quatre si és realment una bellesa (encara que no ho crec), estarà disposat a obeir-me.

»És possible suposar que visqui com un monjo durant quatre anys, per més que es trobi en un país estranger? Per molt estrangeres que siguin, les dones sempre són dones.

»Però la teva mare sempre ha estat difícil d’entendre per la seva estranya intensitat. No, no la critico pas. És assenyada i no ha malversat el meu or ni la meva plata. No tinc motius per a queixar-me: no em castiga amb la llengua, criticant-me com fan algunes dones. Algunes vegades preferiria que ho fes en comptes de topar amb el seu silenci, que ja al principi em desconcertava. Oh, ara és igual… ja no importa! Ningú no pot comprendre els capritxos de les dones. Però des de la seva jovenesa ha tingut aquest defecte… una seriositat massa intensa per a la comoditat de la vida de cada dia. S’aferra a una idea, a un deure imaginat, i això es converteix en la vida mateixa per a ella. És molt fatigós…».

Va interrompre el seu discurs amb una irritació que no li havia vist mai, i agafant el ventall de mans de la Segona Dama, començà a ventar-se bruscament. Després deixà el meu fill a terra, com si s’hagués oblidat d’ell, i seguí parlant, gairebé enfadat:

—I ara se li ha ficat al cap que la primera unió del nostre fill ens donarà un nét… i la supersticiosa convicció que aquest nen serà el més ben dotat pel cel. Ah, les dones són obstinades! I les millors d’elles són ignorants, perquè han viscut sempre tancades fora del món.

Clogué els ulls i se seguí ventant silenciosament durant una bona estona, fins que la seva irritació s’esvaí. El seu rostre tornà a tenir l’acostumada expressió de somrient i pacífic bon humor. Obrint els ulls, va omplir de dolços les mans del meu fill, tot dient-li:

—Menja, petitet meu! Què importa tot això? No t’amoïnis, filla meva, com pot un fill desobeir el seu pare i seguir vivint? No tinc motius per a preocupar-me.

Tanmateix, jo no vaig quedar tranquil·la, i després d’un silenci vaig voler expressar la meva opinió.

—Però, pare meu, i si no vol casar-se amb la seva promesa? He sentit dir que els temps han canviat i…

Però el meu pare no en volgué saber res i mogué la mà mentre somreia.

—Si no vol…? No he sentit dir mai que un noi refusi res al seu pare. Tranquil·litza’t filla meva. D’aquí un any haurà tingut un fill segons la llei amb la filla de Li. Un nen com tu, homenet meu!

Vaig explicar al meu espòs el que havia dit el meu pare, i em replicà pensarosament:

—El difícil, en aquest cas, és que segurament l’estrangera no acceptarà una posició subalterna. Al seu país no és costum que els homes tinguin esposes secundàries.

De moment no vaig trobar resposta. No se m’havia acudit pensar en ella ni en el que opinaria dels nostres costums. No havia aconseguit seduir el meu germà? Què més podia desitjar? Així pensava jo, considerant només el meu germà i el seu deure envers els pares.

—Vols dir que espera ésser l’única dona del meu germà per a tota la vida? —vaig preguntar.

Estava fins i tot una mica indignada. Com podia esperar prohibir al meu germà el que és un dret legal, segons la llei del nostre país? Com podia demanar-li més del que la meva honorable mare havia demanat al meu pare? Així vaig dir-ho al meu marit.

—Em sembla que la cosa és molt senzilla —vaig dir com a conclusió—. Si es casa amb un home de la nostra raça, ha de donar-li la llibertat a la qual està acostumat. No pot portar aquí els seus costums estrangers.

El meu marit va mirar-me somrient d’una manera curiosa, que no vaig entendre. Després digué:

—I si jo t’expliqués que desitjava prendre una segona esposa… una concubina?

Vaig sentir un calfred, com si m’haguessin tirat neu sobre el pit nu, i vaig murmurar:

—Oh, no senyor meu… no podries… ara no! T’he donat un fill!

El meu marit va saltar del seient i, posant-me un braç damunt les espatlles, va dir-me en veu baixa:

—No, no, cor meu… no vull dir això. No podria… veritablement no podria…

Però les seves paraules havien estat massa sobtades. Són paraules que moltes dones temen, i fins i tot les esperen com a inevitables. Però jo no, perquè sé que el meu marit m’estima. En pronunciar-les aleshores, feia néixer al meu cor l’angúnia de la meva mare i de centenars de generacions de dones que estimaven els seus senyors i es veien rebutjades. I vaig posar-me a sanglotar sense poder evitar-ho.

Aleshores el meu marit em consolà, estrenyent-me les mans i… mormolant… Però no puc repetir-te les seves paraules, Germana; m’avergonyiria de repetir-les encara que només fos entre nosaltres. Només el fet de recordar-les m’omple de timidesa. Eren l’expressió de l’amor més exquisit. Els meus plors es calmaren i em vaig sentir conhortada.

—Per què ploraves? —em preguntà ell després d’un moment de silenci.

Jo abaixava el cap, sentint que la sang em cremava les galtes; el meu marit m’obligà a alçar-lo, agafant-me’l amb les mans.

—Per què… per què? —insistia. I la veritat em va pujar als llavis, com sempre que em fa preguntes.

—Perquè el meu senyor habita al meu cor… —vaig balbucejar—, i com que l’omple totalment, jo…

La meva veu es va anar apagant, però ja havia llegit la resposta als seus ulls. Aleshores em digué a mitja veu, amb molta tendresa:

—I si ella estima el teu germà d’aquesta mateixa manera? La seva natura no deu ésser diferent de la de les altres dones pel fet d’haver nascut prop dels mars occidentals. Totes dues sou dones, i el vostre esperit i els vostres desigs han d’ésser semblants.

No se m’havia acudit una cosa així. No havia entès res amb claredat i era el meu marit, com sempre, qui m’ensenyava.

—Oh, tinc por… tinc por! Ara començo a comprendre-ho una mica. Què podem fer si existeix un amor semblant entre l’estrangera i el meu germà?