II

No recordo haver sentit mai parlar tan llargament la meva mare, Germana. En realitat, parlava rarament, excepte quan manava o corregia. Era natural, perquè cap altra dona en el nostre departament podia igualar-la ni en la categoria ni en la intel·ligència. Coneixes la meva mare, Germana? És molt prima i el seu rostre és tan pàl·lid i tan impassible com si fos tallat en marfil. He sentit dir que en la seva joventut, abans de casar-se, posseïa la gran bellesa d’unes celles fosques i uns llavis del delicat color de coral de les poncelles del codonyer. I la Quarta Dama, que és llesta de llengua, digué una vegada parlant dels seus ulls:

—Els ulls de la Primera Dama semblen tristos joiells, perles negres que es moren per haver conegut massa tristeses.

Ah, la meva mare! No coneixia ningú que s’hi assemblés en la meva infantesa. Comprenia moltes coses i es movia sempre amb una tranquil·la dignitat que feia que les concubines i els seus fills se sentissin temerosos davant d’ella. Les serventes l’admiraven però no l’estimaven, perquè no podien robar ni els fragments sobrers a la cuina sense que ella se n’adonés, encara que no les renyava mai a crits com feien les concubines quan s’enfadaven. Quan la meva mare veia alguna cosa que la desplaïa sortien poques paraules dels llavis, però aquestes paraules, esmolades amb menyspreu, queien sobre la culpable com gel que tallés la carn.

Amb el meu germà i amb mi es mostrava bondadosa, però poc expressiva, tal com realment li esqueia per la crueltat dels déus, i això féu que donés més valor al meu germà, el seu únic fill. Mentre hagués donat un fill que visqués, el meu pare no tindria cap queixa legal contra ella.

A més, la meva mare se sentia secretament orgullosa del seu fill per ell mateix.

Has vist mai el meu germà? És com la meva mare, esvelt de cos, d’ossos delicats, alt i dret com un bambú jove. Quan érem petits estàvem sempre junts, i ell fou qui m’ensenyà a resseguir amb tinta els caràcters dibuixats en el meu primer llibre. Però ell era un noi, i jo només una nena, de manera que quan tingué nou anys i jo sis el van treure del departament de les dones i el portaren al del meu pare. Des d’aleshores ens veiérem poc, perquè en fer-se gran considerava vergonyós visitar les dones, i la meva mare tampoc no l’encoratjava gaire a fer-ho.

Com és natural, no em deixaven anar mai als patis dels homes. Quan feia poc que havien separat el meu germà de nosaltres em vaig esmunyir una vegada, a la foscor del capvespre, fins a la reixa en forma de lluna que donava al departament dels homes, i, recolzant-me a la paret oposada, vaig mirar cap als patis, esperant que el meu germà potser sortiria al jardí; però no vaig poder veure altra cosa que les anades i vingudes dels servents portant tasses de menjar fumejant. Quan obriren les portes de les habitacions del meu pare se sentiren sorolloses rialles barrejades amb el so agut d’una dona que cantava. En tancar-se novament les pesades portes tornà a regnar el silenci al jardí.

Vaig romandre molta estona escoltant si sentia les rialles dels invitats i preguntant-me melangiosament si el meu germà seria en aquell ambient d’alegria, quan vaig sentir que m’estiraven bruscament pel braç. Era Wang Da Ma, la primera serventa de la meva mare, que exclamava:

—Si torno a trobar-te aquí ho diré a la teva mare! On s’ha vist una donzella tan poc modesta que estigui espiant els homes!

Estava tan avergonyida que no m’atrevia a parlar i només vaig mormolar una excusa tremolosa.

—Buscava el meu germà.

Però la serventa contestà amb fermesa:

—El teu germà també és un home, ara!

Des d’aleshores no el veia gairebé mai; però vaig saber que li agradava estudiar, i que aviat va ésser versat en els Quatre Llibres i els Cinc Clàssics. Cedint als seus precs, el meu pare li permeté de marxar a Pequín per seguir els cursos d’una escola estrangera. A l’època del meu casament estudiava a la Universitat Nacional de Pequín, i en les seves cartes demanava sempre que el deixessin anar a Amèrica. Al començament els meus pares no volien ni sentir-ne parlar, i la meva mare no ho va acceptar mai; però el meu pare procurava no disgustar-se, i aviat vaig comprendre que si el meu germà continuava importunant-lo acabaria per aconseguir allò que desitjava.

Durant les dues vacances que passà a casa, abans d’anar-se’n, parlava molt d’un llibre que ell anomenava «ciència». La meva mare creia que no era convenient per a ell, car no veia quina utilitat podien tenir aquests coneixements occidentals en la vida d’un gentilhome xinès. La darrera vegada que vingué anava vestit com un foraster; la meva mare es disgustà molt en veure’l entrar amb els seus estranys vestits foscos, i va cridar picant a terra amb el seu bastó:

—Què és això? Què és això? Mai més no t’atreveixis a presentar-te al meu davant amb un vestit tan extravagant.

El meu germà es va enfadar molt i passà dos dies sense posar-se els seus propis vestits, fins que el meu pare li va manar, burlant-se d’ell. La meva mare tenia raó. Amb els seus vestits xinesos el meu germà tenia l’aspecte majestuós d’un lletrat, mentre que amb els vestits estrangers, que li deixaven les cames descobertes, no s’assemblava a res del que havíem vist ni sentit dir en la nostra família.

Però ni tan sols en aquestes visites no em va parlar gaire. Jo no sabia res dels llibres que li agradaven, i estava massa enfeinada preparant les moltes coses necessàries de les meves noces per a poder seguir estudiant els clàssics.

Naturalment, mai no parlàvem del seu propi casament. Aquesta conversa hauria estat inconvenient entre un home i una donà; però jo sabia per les serventes, que tot ho escoltaven, que el meu germà es rebel·lava i es negava a casar-se. Per tres vegades la meva mare havia intentat fixar la data del matrimoni, però el meu germà havia convençut el pare que s’ajornés aquest afer fins que ell estigués més avançat en els seus estudis.

Com és natural, jo estava assabentada del seu prometatge amb la segona filla de la casa de Li, una família ben considerada, a la ciutat, per la seva categoria i posició. Tres generacions abans, el cap de la casa de Li i el cap de la nostra havien estat governadors de dos comtats veïns de la mateixa província.

No cal dir que nosaltres no coneixíem la seva promesa. El matrimoni havia estat concertat pel pare quan el meu germà encara no tenia un any, i des d’aquell moment haurien estat incorrectes les anades i vingudes entre les famílies abans que tingués lloc el casament. En realitat, no s’havia parlat mai de res que es referís a la futura esposa del meu germà, excepte un dia en el qual vaig sorprendre Wang Da Ma que xerrava amb les altres serventes:

—És llàstima que la filla de Li tingui tres anys més que el nostre jove senyor. Un marit ha d’ésser superior en tot, fins en edat. Però la família és antiga i rica, així és que…

Aleshores em va veure i es posà a treballar en silenci. Jo no podia comprendre per què el meu germà es negava a casar-se. La primera concubina es posà a riure en saber-ho i digué:

—Deu haver trobat alguna dona bonica a Pequín.

Però jo no creia que el meu germà estimés cap cosa que no fossin els seus llibres.

Des d’aleshores vaig créixer tota sola als patis de les dones.

Hi havia també, naturalment, els fills de les concubines; però la meva mare no els considerava més que per a comptar les boques que havia d’alimentar en el moment de separar les racions diàries d’arròs, d’oli i de sal, ni els dedicava cap més atenció sinó a l’hora d’encarregar els metres necessaris de senzill cotó blau per a vestir-los.

Respecte a les concubines, no eren més que dones ignorants que es barallaven sempre i estaven mortalment geloses del lloc que cadascuna d’elles ocupava en l’afecte del meu pare. Al començament havien aconseguit il·lusionar-lo amb una bellesa que es marcia tan de pressa com la de les flors collides en primavera, i els favors del meu pare s’acabaven quan s’esvaïa la seva breu bellesa. Però elles mai no semblaven adonar-se que ja no eren boniques, i molts dies abans que ell vingués s’atrafegaven preparant els seus joiells i vestits. El meu pare els donava diners els dies de festa, o quan havia tingut sort en el joc, però les dones els gastaven taujanament en llaminadures i vins que els plaïen molt; després, com que no tenien res fins que ell retornés, demanaven diners a les serventes per a comprar-se sabates noves i ornaments per als cabells. Les serventes menyspreaven les concubines quan veien que havien perdut el favor del meu pare, i els tractes que hi feien eren molt durs.

La concubina més vella, una dona grassa i fofa, les petites faccions de la qual quedaven ofegades per les muntanyes de carn de les galtes, no tenia res que valgués la pena de remarcar a part les seves mans menudes i ben formades, de les quals estava molt orgullosa. Després de rentar-se-les amb olis se les perfumava amb essència de magnòlia i es pintava els palmells de color de rosa i les ovalades ungles amb vermelló.

Algunes vegades la meva mare es cansava de la buida vanitat d’aquella dona i li ordenava, una mica maliciosament, que fes algun treball groller de cosir o rentar. La grossa Segona Dama no gosava desobeir, però ploriquejava i es queixava d’amagat a les altres concubines que la meva mare estava gelosa d’ella i desitjava destruir la seva bellesa perquè el meu pare no en fes cas. Mentre deia això s’examinava curosament les mans per a veure si la delicada pell s’havia posat aspra o rugosa. Jo no havia pogut sofrir mai el contacte d’aquelles mans, calentes i suaus, que semblaven fondre’s en estrènyer-les.

Feia molt de temps que el meu pare havia deixat d’estimar aquella dona; però li donava diners quan venia, i passava una nit amb ella perquè no es queixés en veu alta pels patis ni l’amoïnés amb els seus planys. A més, tenia dos fills i això li donava dret a certes atencions.

Els seus fills eren grassos i se li assemblaven molt; no els recordo més que menjant o bevent. Encara que a taula, amb els altres, menjaven copiosament, després baixaven al pati de les serventes i es barallaven amb elles per a aprofitar les deixalles. Ho feien d’amagat, per por a la meva mare, a la qual desplaïa tot aquest desfici per menjar. Ella no prenia més que una tassa d’arròs sec, amb una mica de peix salat, o bé un bocí de gallina o pollastre fred amb un glop de te perfumat.

No recordo gaire la Segona Dama; només sé que tenia molta por de morir. Menjava pastissos dolços i carregats d’oli, i quan se sentia malalta es ficava al llit gemegant de por. Així que es llevava corria al temple i prometia als sacerdots budistes el donatiu dels seus ornaments de perles per al cabell. Però de seguida que es trobava bé tornava a menjar pastissos i fingia haver oblidat la seva prometença.

La segona concubina, la Tercera Dama, era una dona poc brillant, que no parlava gaire ni s’interessava per la vida de la família. Tenia cinc fills, quatre noies i un noi, que era el més petit; això la desolava tant que s’havia tornat feble d’esperit. No estimava gens les seves filles, que vivien negligides i gairebé tan poc considerades com les esclaves que compràvem per a serventes, i passava les hores en un racó assolellat del pati vigilant el seu fill, un nen estúpid i esblaimat, que als tres anys encara no sabia parlar ni caminar. Plorava molt i estava sempre xuclant els pits flàccids i deformats de la seva mare.

La concubina que m’agradava més era la tercera, una dansarina joveneta de Soochow. El seu nom era La-may, i era tan bonica com la flor d’aquest nom, que en arribar la primavera omple les despullades branques amb les seves poncelles d’or pàl·lid. La-may era pàl·lida i daurada. No es pintava les galtes com les altres dones, només es posava una mica de negre a les celles estretes i un toc de vermelló al llavi inferior. Al començament, la vèiem poc, car el meu pare estava orgullós de la seva bellesa i se l’emportava sempre amb ell.

Però l’any abans del meu casament va quedar-se a casa fins que nasqué el seu fill, un infant adorable, bell i grassó que ella lliurà al meu pare, posant-lo als seus braços i pagant-li així l’amor i les joies que n’havia rebut.

Abans que nasqués el seu fill, la Quarta Dama vivia en un estat de gran excitació, i el dring de les seves rialles ressonava contínuament. Tothom lloava la seva bellesa i, en realitat, no he vist mai cap dona més bonica que ella. Es vestia amb setins verd-jade i velluts negres, i lluïa arracades de jade a les seves orelles exquisides. Semblava menysprear-nos totes una mica, encara que es mostrava despreocupadament generosa amb els dolços i llepolies que li regalaven quan assistia a les festes que el meu pare donava cada nit.

Ella, en canvi, semblava no menjar gairebé res —un pastís de sèsam al matí, després que el meu pare l’havia deixada, i al migdia mitja tassa de te amb un brot de bambú o un bocí d’ànec salat. Li agradaven els vins estrangers i adulava el meu pare perquè li comprés un líquid groc pàl·lid amb argentades bombolles que pujaven del fons de la copa. Aquest líquid la feia riure i parlar amb animació, i els seus ulls brillaven com negres cristalls. Aleshores divertia molt el meu pare que li manava que cantés i dansés per a ell.

Mentre el meu pare s’alegrava amb les seves festes, la meva mare romania al seu propi departament, llegint les nobles màximes de Confuci. Quan jo era joveneta hauria volgut saber què és el que feien en aquests festins i em delia per mirar a través dels dibuixos de la porta en forma de lluna que donava al departament dels homes, tal com ho havia fet una vegada cercant el meu germà. Però sabia que la meva mare mai no ho hauria permès, i em feia vergonya enganyar-la.

Una nit, però —ara m’avergonyeixo de la meva filial desobediència— vaig esmunyir-me en secret travessant la foscor d’una nit d’estiu sense lluna, i vaig guaitar novament a través de la reixa per a veure el departament del meu pare. No sé per què vaig fer-ho… no pensava ja en el meu germà. Un imprecís i estrany deler m’havia tingut desficiosa tot el dia, llarg i calorós, i quan arribà la nit, càlida i negra, carregada amb el pesat perfum de les flors de lotus, la quietud del nostre departament de dones em semblà una cosa morta. El meu cor glatia amb força mentre espiava. Les portes eren obertes de bat a bat, i la llum d’un centenar de llanternes s’escampava a fora, en la quieta i calenta nit. A l’interior vaig veure homes que seien al voltant de les taules quadrades, menjant i bevent, mentre els servents, atrafegats, anaven i venien portant el menjar. Darrera la cadira de cada home s’alçava la figura d’una noia, esvelta com la tija d’un cep, però La-may era l’única dona que seia a taula, al costat del meu pare. Podia veure-la clarament, amb el seu rostre lleugerament somrient i brillant com els pètals d’una flor de cera, quan es girava devers el meu pare. Digué alguna cosa en veu baixa, gairebé sense moure els llavis, i tots els homes esclafiren a riure sorollosament. Ella no rigué i conservà el seu somriure, subtil i lleuger.

Aquesta vegada em descobrí la meva mare. Gairebé mai sortia de la casa, ni tan sols per a passejar pels patis, però la calor d’aquella nit l’havia obligada a fer-ho, i la seva aguda mirada em descobrí de seguida. Va manar-me que em retirés immediatament a la meva cambra i va seguir-me fins allí, copejant-me amb força els palmells de les mans amb el seu ventall de bambú. Després em preguntà amb menyspreu si desitjava veure com treballaven les prostitutes, i jo vaig plorar, avergonyida. L’endemà féu posar un opac paravent sobre la reixa en forma de lluna, i mai més no vaig provar de guaitar-hi.

La meva mare no deixà de mostrar-se bondadosa amb la Quarta Dama, i les serventes la lloaren altament per la seva paciència; però em sembla que les altres concubines s’haurien alegrat que es mostrés cruel, com ho és moltes vegades la Primera Dama envers les altres. Potser la meva mare pressentia el que havia de succeir.

Després de la naixença del seu infant, la Quarta Dama creia, com era natural, que el meu pare se la tornaria a emportar amb ell. La-may no nodria el seu fill per a no malmetre la seva bellesa, i el feia criar per una esclava robusta, mare d’una nena que, naturalment, no s’havia deixat amb vida. Aquesta esclava era una dona grassa, amb una boca repugnant, però el nen dormia tota la nit sobre el seu pit, i el portava als braços durant tot el dia. Ni la seva pròpia mare s’interessava gens per ell, excepte per a vestir-lo de vermell els dies de gala, posar-li als peus sabates en forma de cap de gat i jugar-hi a estones. Però així que plorava el tornava als braços de l’esclava amb impaciència.

Tanmateix, el seu fill no bastava per poder retenir el meu pare. Tot i que legalment ja no li devia res, es veia obligada, com totes les altres dones, a posar en joc diàriament tota la seva habilitat per a seguir captivant els seus sentits; però la seva habilitat ja no bastava, perquè no era tan bonica com abans del naixement del seu fill, i el seu rostre de perla havia perdut la frescor d’una delicada joventut. La-may es posava el seu vestit verd-jade, belles arracades, i feia dringar el seu riure en presència del meu pare, que semblava tan satisfet d’ella com abans; però la primera vegada que va sortir de viatge no se la va emportar.

La seva còlera i la seva estupefacció foren terribles. En el fons les altres concubines se n’alegraven i no deixaven de somriure mentre pretenien consolar-la. La meva mare es mostrava amb ella una mica més bondadosa que abans. Un dia vaig sentir que Wang Da Ma rondinava airadament:

—Segurament que aviat ens tocarà d’alimentar una altra dona ociosa. Ja s’ha cansat d’aquesta!

Des d’aquell dia la Quarta Dama estigué consirosa i descontenta, amb accessos d’ira o de depressió. Acostumada a les festes i a l’admiració dels homes, li pesava la vida monòtona del departament de les dones i una gran melangia s’apoderà d’ella. Més tard, fins i tot intentà llevar-se la vida, però això s’esdevingué després del meu casament.

Tot això no ha de fer creure que la nostra vida fos trista. Jo em sentia realment feliç i molts dels nostres veïns envejaven la meva mare. El meu pare no havia deixat mai de respectar-la per la seva intel·ligència i per la seva habilitat en administrar els seus negocis, i ella, per la seva part, mai no li feia cap retret.

Així vivien en pau i amb dignitat.

Oh, la meva llar estimada! La meva infantesa desfila per l’esperit com imatges il·luminades per la llum del foc. Els patis en els quals guaitava com s’obrien les poncelles de lotus de l’estany durant la matinada, i com florien les peònies a les terrasses; les cambres de família on els nens feien tombarelles sobre les rajoles i les bugies cremaven davant els déus familiars; la cambra de la meva mare, on veig el seu perfil seriós i delicat inclinant-se sobre un llibre i, al fons, l’enorme llit amb baldaquí.

L’habitació que més estimo és el majestuós saló d’invitats, amb els grans sillons i cadires de teca negra, la llarga taula i els cortinatges de la porta de setí escarlata. Una pintura del primer emperador Ming —de rostre indomable i de mentó semblant a un cingle— penja a la paret enfront de la taula, entre els estrets rotlles d’or. Tota la part sud del saló és ocupada pels marcs de fusta tallada de les finestres, enreixades amb tires de paper d’arròs. Aquest paper escampa sobre la fosca dignitat de l’habitació una llum suau i opalina, que aclareix les pesades bigues del sostre i encén el vermelló i l’or de les seves arestes pintades.

Seure tranquil·lament en aquesta sala dels meus avantpassats i contemplar la caiguda del crepuscle en el fosc silenci, m’ha fet sempre l’efecte d’una música.

El segon dia de l’Any Nou, que és aquell en el qual les grans senyores es visiten les unes a les altres, el saló es revesteix d’una delicada alegria. Un seguici de dames vestides amb esclat penetra aquella antiga penombra, omplint-la de llum, de rialles i d’una mica de conversa seriosa; les esclaves ofereixen petits pastissos en safates de laca vermella, i la meva mare presideix amb una greu cortesia. Les velles bigues han contemplat la mateixa escena durant centenars d’anys —cabells negres i ulls foscos, irisades sedes i setins, ornaments de cabell de jade, perles i robins i la brillantor de l’or i les turqueses damunt les fines mans de vori.

Oh, la meva llar… amb tanta tendresa estimada!

Em veig a mi mateixa, una menuda i solemne figureta aferrada a la mà del meu germà, dreta davant el foc del pati on anaven a cremar els déus de la cuina. Els seus llavis de paper eren untats amb mel perquè pugessin al cel amb paraules i s’oblidessin de dir les vegades que les serventes s’han barallat i les que han robat el menjar de les tasses. Nosaltres romaníem callats i plens de basarda, pensant en els missatges d’aquesta desconeguda llunyania.

Em veig també a la Festa del Dragó, amb el meu millor vestit de mudar de seda rosa, brodat amb poncelles de pruner, glatint perquè arribi el vespre i el meu germà em vingui a buscar per veure la barca del dragó sobre el riu.

Veig la bellugadissa llanterna de lotus que em porta la vella mainadera, rient de la meva excitació quan arriba la nit i puc encendre la candela roja que hi ha al seu interior.

Em veig jo mateixa, caminant lentament al costat de la meva mare, en el gran temple. Guaito com vessa l’encens dins l’urna i m’agenollo com ella amb reverència davant el déu, sentint-me glaçada de por.

Et pregunto, Germana, com és possible que havent estat durant anys i anys formada d’aquesta manera pugui sentir-me preparada per a un home com el meu marit. Tot el meu saber no em serveix de res. Quan estic sola decideixo secretament portar la meva túnica de seda blava amb els botons graciosament muntats en plata, posar-me gessamins als cabells i calçar-me les punxegudes sabates de setí negre brodades de blau. Quan entri el saludaré… Però quan arriba el moment els seus ulls fugen de seguida i es fixen en altres coses… el seu llibre, o les seves cartes damunt la taula, i jo quedo oblidada.

Una idea terrible em rosega el cor recordant un dia, poc abans del meu casament. La meva mare va escriure ràpidament dues cartes, una per al meu pare i l’altra per a la meva futura sogra, i les féu portar amb grans presses pel vell porter. Mai no l’havia vista tan trasbalsada.

Aquell mateix dia vaig sentir que les serventes xiuxiuejaven que el meu promès desitjava trencar les nostres relacions, perquè jo no estava prou ben educada i portava els peus embenats. No vaig poder contenir els meus plors, i les serventes, esverades, van jurar que no parlaven de mi sinó de la segona filla de la Senyora Tao.

Ara recordo tot això i em pregunto amb agitació si realment es tractava de mi. Les serventes, són tan mentideres! A més, jo no estic mal educada. M’han ensenyat tot el que ha de saber una mestressa de casa i com he de tenir cura de la meva persona. I referent als meus peus, és impossible que algú prefereixi uns peus enormes i barroers com els d’una pagesa. No, no era de mi… no podia ésser de mi… de qui parlaven.