XVI

Mentre continuàvem esperant, sense saber què podíem fer, jo no podia oblidar la meva mare.

Recordant les paraules de la senyora Liu, que aquests dies eren cruels per a la gent d’edat, vaig acordar per a tranquil·litzar-me:

—Portaré el meu fill a veure els pares del seu pare, que també són vells i senten enyorança.

El meu cor sentia compassió per tota la gent d’edat avançada. Vaig vestir el meu fill amb la llarga jaqueta de setí semblant a la del seu pare i li vaig posar un barret com el d’un home, de vellut negre, molt ajustat al cap i amb un botó vermell al cim, que li havien comprat en el seu primer aniversari. Després, vaig tocar amb un pinzell sucat amb vermelló el seu mentó, les seves galtes i el seu front, i el vaig veure tan bell, que m’esverà el pensament que els déus el consideressin massa encisador per a ésser humà i volguessin destruir-lo.

En veure’l, la seva àvia tingué el mateix pensament; el va agafar als seus braços, i les seves galtes rodones tremolaren de plaer mentre reia. Olorava la fragància del seu coset i deia una i altra vegada, en una mena d’èxtasi:

—Ai, el meu petit… ai, el fill del meu fill!

La seva emoció em commovia i em sabia greu no haver-lo portat més sovint. No podia penedir-me d’haver-nos quedat el nen, ja que això formava part de les coses inevitables de les quals havia parlat la senyora Liu, però em feia pena que els avis envellissin sense fruir de la seva continuada presència; així és que mirava somrient el posat d’adoració de la meva sogra davant el nen.

Després de mirar-lo i remirar-lo, l’anciana li féu girar la cara d’un costat a l’altre, posant-li les mans sobre les galtes, i exclamà vivament:

—Què significa això? No has fet res per a protegir-lo contra els déus! Quina negligència! —Tombant-se aleshores cap a una esclava, li cridà—: Porta una anella d’or i una agulla!

Moltes vegades havia pensat que havia de foradar-li l’orella esquerra i posar-li una anella, perquè els déus es pensessin que era una noia que no els podia ésser de cap utilitat. És un antic recurs per a evitar la mort prematura d’un fill únic. Però ja saps, Germana, com és de tendra la seva carn; la meva s’estremeix de dolor per ell, àdhuc ara, però no goso discutir el seny de la meva sogra.

Però quan aquesta posà la punta de l’agulla damunt el lòbul de la diminuta orella, el nen es posà a cridar, amb els ulls esbalaïts de por i els llavis com si anés a plorar, i l’àvia, en veure-ho, deixà caure l’agulla sense poder seguir endavant. Aleshores, es féu portar un bri de seda roja i lligà l’anella d’or, sense foradar l’orella del meu fill, que somrigué de seguida, amb un somriure que va unir els nostres dos cors.

Després de veure el que el meu fill representa per a la seva àvia, vaig retornar comprenent encara millor el dolor de la meva mare: el fruit de la seva vida és el seu nét, que no ha nascut encara. En canvi, estic contenta d’haver fet feliç el cor de l’àvia del meu fill i això alleuja una mica la pena que sento per la gent d’edat.

Segurament que els déus estan satisfets pel meu acompliment del deure filial, per haver-lo portat a la seva àvia, Germana meva, perquè avui ha vingut un missatger amb una carta de la meva mare. Estava adreçada al meu germà i no es referia a les paraules enfuriades que s’havien encreuat entre ells; senzillament, li manava que retornés a casa seva, afegint que ella no podia prendre cap decisió respecte a l’estrangera. Es tractava d’una cosa massa important per a prendre’n ella la responsabilitat, i havia d’ésser decidida pel nostre pare i pels caps de família del clan. Mentrestant, el meu germà podia portar-la a casa amb ell perquè visqués als patis exteriors, car no seria correcte que es barregés amb les concubines i els nens. La carta acabava així.

Tots quedàrem sorpresos que la nostra mare hagués canviat tant de pensament, i el meu germà es mostrà de seguida molt esperançat, i repetia entre somriures:

—Ja sabia jo que acabaria per cedir! Al cap i a la fi, sóc el seu únic fill!

Quan li vaig recordar que la nostra mare no havia acceptat de cap manera l’estrangera, va contestar:

—Un cop sigui a casa, tothom l’estimarà.

No vaig dir res, perquè no volia descoratjar-lo, però interiorment pensava que nosaltres, les dones xineses, no estimem tan fàcilment les altres. És més probable que les dones recordin la filla de Li, que encara espera la consumació del seu casament.

Vaig preguntar secretament al missatger per la meva mare, i em digué que la nit anterior havia estat molt malalta, fins al punt que tots temien que es morís en aquell moment, però que després de recitar pregàries i de fer venir els sacerdots, començà a millorar i l’endemà s’havia refet miraculosament, fins a poder escriure la carta amb la seva pròpia mà.

Vaig comprendre de seguida el que havia passat. En veure que la mort s’atansava, havia temut que el seu fill no retornés mai a la llar i al deure, i en aquell moment havia promès que el cridaria si els déus li concedien la vida.

Sentia el cor adolorit per aquesta humiliació i em delia per anar al seu costat, però el meu marit em digué:

—Espera una mica! Ara només té forces per a una sola cosa. Fins i tot la simpatia és massa pesada de suportar per una persona feble.

Així és que vaig dominar-me i vaig ajudar l’esposa del meu germà a empaquetar les seves caixes. Si pogués parlar-li lliurement, en el nostre propi llenguatge, li diria:

—Recorda que té molts anys i està malalta, i que tu li has pres tot el que tenia.

Però no puc dir-li res, perquè totes les nostres converses queden interrompudes per paraules incompreses.

Avui el meu germà s’ha traslladat a la llar dels seus avantpassats, amb la seva esposa. Viuran als departaments on el meu germà va passar la joventut, i l’estrangera no podrà dormir, menjar ni entretenir-se al departament de les dones. La meva mare es nega encara a reconèixer-la.

Ara que han marxat, estic contenta de quedar-me sola amb el meu marit i el meu fill, encara que amb la seva partença una mica de vida ha fugit de la casa; sembla com si el vent de l’Oest s’hagués calmat en caure el dia, deixant una quietud somorta.

Penso molt en ells i me’ls imagino tots dos sols a les antigues habitacions. Anit passada, deia al meu marit:

—Què en sortirà de tot aquest trastorn?

Ell mogué el cap, tot dubtant, i respongué:

—Amb dues generacions sota el mateix sostre, els vells i els joves, és com el ferro copejant el sílex. Qui pot dir quin dels dos aixafarà l’altre?

—Què pot succeir?

—Un foc o altre s’encendrà —digué el meu marit seriosament—. Compadeixo el teu germà. No hi ha cap home capaç de quedar-se impassible entre dues dones orgulloses, una vella i l’altra jove, i quan totes dues l’estimen amb deliri.

Agafà el nostre fill, se’l va asseure sobre els genolls, i el contemplà pensarosament, amb un posat distret. Però el nen apartà innocentment un rull de cabells que li tapava l’orella, orgullós d’ensenyar l’anella que la seva àvia li havia posat, i exclamà:

—Mira, Da-da!

El meu germà i la seva esposa quedaren instantàniament oblidats. El meu marit em mirà amb una expressió de sospita i de regany.

—Què és això, Kwei-lan? —em preguntà—. Em pensava que ja havíem acabat amb aquestes nècies supersticions!

—La teva mare li ha posat —vaig quequejar—, i jo no m’he vist amb cor…

—Quina follia! Hem de pensar abans que res en el nen, i no podem permetre que aprengui coses així!

El meu marit es va treure un trempaplomes de la butxaca i va tallar curosament el fil de seda que lligava l’anella. Després, abocant-se a la finestra, va llençar-la al jardí.

—Ara ets un home com jo! —va dir, rient, al nen que començava a enutjar-se—. Mira, jo no porto anelles a les orelles, perquè no sóc una dona. Nosaltres som homes, i no tenim por dels déus!

I el nen somrigué en sentir aquestes joioses paraules.

Tanmateix, a la foscor de la nit, jo recordava aquesta escena mig esfereïda. És possible que la gent d’edat estigui sempre equivocada? I si, després de tot, els déus existeixen? No voldria deixar de fer tot el que pugui per al meu fill. Ai, com comprenc la meva mare!