XIX

És possible que s’hagin escolat quatre llunes? Porto als cabells la blanca cinta de dol per la meva mare, la meva Anciana Venerada. Tot i que segueixo la meva vida, no sóc la mateixa d’abans. Els déus m’han separat de la meva arrel, de la carn que va formar la meva carn i dels ossos dels quals foren fets els meus ossos. La ferida de la separació sagnarà sempre.

Tanmateix, moltes vegades penso que ja que el Cel no volia concedir-li el seu gran desig, ha estat per bondat, potser, que els déus se l’han emportada lluny dels qui l’estimaven per a treure-la d’un món canviat, que ella mai no hauria pogut comprendre. Són uns temps massa difícils per a ella. Com hauria pogut suportar el que he suportat jo? T’ho explicaré tot, Germana.

Tot seguit que la processó hagué travessat la gran reixa, les concubines començaren a barallar-se entre elles per a saber quina seria la primera. Totes volien ocupar el lloc de Primera Dama, i totes desitjaven portar els cobejats vestits vermells que les concubines no poden usar. Totes desitjaven el privilegi de poder travessar la porta gran després de morir, car ja saps, Germana, que el fèretre d’una concubina només pot sortir per una de les portes laterals. Totes aquelles boges es guarnien esperant reconquistar novament les mirades del meu pare.

Totes, he dit? M’oblidava de La-may.

Durant llargs mesos, que ara ja són anys, ha viscut al camp, a les propietats de la família, i amb el trasbals de la mort de la meva mare ens oblidàrem d’escriure-li; la notícia li arribà deu dies després, per mitjà de l’intendent del meu pare. Sí, ha viscut allí completament sola, amb el seu fill i els servents, des que va saber que el meu pare desitjava prendre una nova concubina després d’ella. És veritat que no va arribar a fer-ho, perquè el seu interès per aquella dona s’esvaí abans que fossin enllestits els tractes i decidí que no valia la pena de gastar l’exagerada quantitat que la família d’ella demanava. Però La-may no pogué oblidar mai que el meu pare havia desitjat una altra dona i no va retornar mai amb ell. Sabia que el meu pare no pot sofrir el camp i que no aniria allí a cercar-la.

Però quan sabé la mort de la mare, vingué de seguida i anà al temple on jeu el seu cos, i passà tres dies recolzada damunt el fèretre, plorant silenciosament i sense menjar res. Quan Wang Da Ma m’ho va explicar, vaig anar jo mateixa a cercar-la, la vaig abraçar i, tot seguit, la vaig portar a casa meva.

Veritablement està molt canviada. La seva rialla i la seva animació han desaparegut i ja no es vesteix de sedes alegres ni es pinta els llavis, que semblen rígids i pàl·lids en el rostre blanc. S’ha tornat callada, grisa i silenciosa. Només subsisteix la seva expressió de menyspreu, i quan sent les disputes que tenen les concubines entre elles, prem altivament els llavis. Ella és l’única que no vol ésser la primera.

No anomena mai el meu pare, i he sentit dir que ha promès prendre verí si prova de retornar a ella. En el seu cor, l’amor s’ha canviat en odi.

Quan sentí parlar de l’esposa estrangera del meu germà, es quedà callada, com si no escoltés el que jo li deia. En tornar a parlar-li del mateix, m’escoltà fredament i replicà amb una veu tan aguda i tallant com el gel:

—No val la pena d’agitar-se i de parlar tant per una cosa que ja està fixada per la naturalesa. Com podria ésser fidel el fill d’un pare semblant? Ara la passió el domina, però espera que l’estrangera hagi tingut el seu fill i que la seva bellesa li hagi estat arrencada com la coberta d’un llibre. Ho sé per experiència. El teu germà ja no voldrà llegir el llibre, encara que les seves pàgines no parlin d’altra cosa que d’amor per ell.

Després, tornà a la seva indiferència, i no anomenà més el meu pare, durant els quatre dies que va passar a casa. Havia mort en ella tot el que era joia i desig d’amor; només li quedava la còlera, una còlera contra tot, però freda i sense passió, com la fúria irracional i plena de verí d’una serp. Moltes vegades em feia por, i quan, en marxar ella, ho vaig explicar al meu marit, posant la meva mà en la d’ell, la va estrènyer llarga estona entre les seves i em digué, per fi:

—És una dona menyspreada. Els nostres vells costums han tractat sempre lleugerament les dones, i ella no és de les que es poden acontentar d’un amor fàcil i suportar-ho tot.

L’amor és una cosa terrible si no pot fluir lliurement d’un cor a l’altre sense perdre la seva frescor.

Un cop acabat el període de dol per la meva mare, La-may tornà a marxar al camp.

Encara no s’ha decidit res sobre la qüestió de les concubines; s’ha de determinar abans si serà reconeguda l’esposa del meu germà, ja que si la consideraven la seva esposa legal, ella hauria d’ocupar el lloc de la mare com a Primera Dama. Però cal que es prengui aviat alguna decisió, ja que la casa de Li, la filla de la qual continua essent la promesa del meu germà, comença a enviar missives gairebé cada dia, demanant que el casament se celebri de seguida.

Naturalment, el meu germà això no ho ha explicat a l’estrangera, però jo n’estic al corrent i comprenc perquè cada dia se’l veu més delerós i preocupat, amb totes aquestes complicacions al seu voltant. El pare ha anat rebent els intermediaris, i encara que el meu germà no els veu ni sent el que diuen, el pare ja s’encarrega de repetir-l’hi entre afectades rialles i lleugeresa.

Des de la mort de la meva mare, sembla que l’amor encara s’ha fet més intens entre el meu germà i l’estrangera, i parlar amb ell d’un altre casament és com clavar-li un ganivet a les entranyes. Encara que la seva esposa no ha estimat mai la meva mare, escolta tendrament el meu germà i procura de conhortar-lo quan ell es fa retrets per haver-se mostrar dur amb la mare quan estava tan feble, i es copeja el pit pensant que pot haver anticipat la seva mort amb el seu comportament.

L’estrangera escolta quan el seu marit li parla dels seus remordiments i després el distreu dolçament parlant-li del seu fill i de l’esdevenidor. Això demostra el seu seny, perquè una altra dona, d’enteniment més petit, s’enfadaria sentint els planys del seu marit; en canvi, ella, quan el sent parlar de les virtuts de la nostra mare, li dóna la raó i guarda silenci amb molt de talent sobre l’actitud de la seva sogra envers ella, afegint encara a les lloances del meu germà el seu propi respecte per la fortalesa d’esperit de la morta, tot i que aquesta fortalesa s’hagués girat en contra d’ella. Confiant-se’m d’aquesta manera, el meu germà buida la pena del seu cor i el seu amor hi penetra omplint aquesta buidor.

Continuaven vivint als seus propis departaments, separats de tothom. Jo mateixa vaig passar bastants de dies sense veure’ls; era com si visquessin sols en alguna contrada llunyana on no pogués arribar-hi res ni ningú. Si alguna vegada hi anava, per més que sempre em rebien afectuosament, no trigaven gaire a oblidar-se de mi, sense adonar-se’n. Els seus ulls es trobaven i es parlaven secretament, encara que els seus llavis em parlessin a mi. Si estaven separats ni que fos per la llargària de l’habitació, s’anaven atansant inconscientment l’un a l’altre, desficiosos fins que estaven junts.

Em sembla que durant aquests dies de renovat amor, el meu germà va començar a veure clarament el que havia de fer; quan acceptà la idea de deixar-ho tot per la seva esposa, el seu esperit trobà una certa calma i el seu cos deixà d’estar desficiós.

Quan els veia, em meravellava que el meu cor sentís només sentiments d’afecte per ells. Si hagués vist res de semblant abans de casar-me, m’hauria repugnat descobrir una emoció tan gran entre marit i muller. Incapaç de comprendre-la, m’hauria semblat una cosa sense dignitat, i hauria empetitit el mateix amor, considerant que era només per a les concubines i les noies esclaves.

Ja veus com he canviat, i tot el que m’ha ensenyat el meu marit! Abans que ell vingués, no sabia res.

El meu germà no era completament feliç, però la seva esposa, sí. Tant li feia no ésser membre de la família del meu germà, i malgrat la simpatia que demostrava sempre que es parlava de la nostra mare, la seva mort semblava haver-la deslliurada d’un captiveri. Des que sabia que el seu fill vivia en ella, havia perdut el temor que abans sentia, i no pensava en res més que en el seu marit, en ella mateixa i en el seu fill. Un dia, en sentir-lo que es movia, digué somrient:

—Aquest ésser tan petit serà el que m’ho ensenyarà tot. Aprendré d’ell el que haig de fer per pertànyer al país i a la raça del meu marit i m’ensenyarà com és el seu pare…, com era des de la seva infantesa fins a la seva adolescència. Mai més no em sentiré separada, ni sola. I una altra vegada, digué al seu marit:

—Ara no m’importa si la teva família vol acceptar-me o no. Els teus ossos, la teva carn i el teu cervell han penetrat en mi, i de mi naixerà el fill teu i del teu poble.

Però el meu germà no està prou satisfet amb aquesta llei de l’esperit; venera la seva esposa perquè li parla d’aquesta manera, però la seva còlera contra el pare s’encén cada vegada més, i una vegada, en trobar-nos sols, em digué:

—Nosaltres dos podem viure sempre independents; però, privarem el nostre fill de la seva herència? Tenim dret a fer-ho?

Però jo no vaig contestar-li res, perquè no sé quina havia d’ésser la resposta assenyada.

Tanmateix, en atansar-se l’hora de la naixença del seu fill, que podia ésser d’un moment a l’altre, el meu germà visità novament el nostre pare per a demanar-li que reconegués formalment la seva esposa. Escolta, Germana, el que el meu germà m’ha explicat.

Entrà al departament del pare, procurant de tranquil·litzar-se en recordar l’amabilitat que el pare havia demostrat envers l’estrangera. Encara que els seus actes i paraules no demostraven una veritable cortesia, esperava que en el fons existís una guspira de simpatia. Després de saludar, acotant el cap davant d’ell, li digué:

—Honorable Pare meu, ara que la Primera Dama, la meva Honorable Mare, ens ha deixat per habitar prop de les Grogues Primaveres, jo, el vostre indigne fill, us demano que m’escolteu.

El meu pare estava assegut davant una taula, bevent. Va inclinar el cap somrient i, sense deixar de somriure, abocà delicadament el vi d’una gerra d’argent a la petita copa de jade que tenia a la mà. No respongué res, i el meu germà se sentí animat a seguir parlant.

—La flor delicada d’un país estranger voldria assegurar la seva posició entre nosaltres. Estem legalment casats segons les lleis occidentals, i als ulls dels seus compatriotes és la meva Primera Dama. Ara desitja establir-se segons les lleis del nostre país. Això és ara més important, ja que està a punt de donar a llum el meu primer fill.

»L’Anciana Primera Dama ens ha deixat i sempre deplorarem la seva mort, però és necessari posar la Primera Dama del seu fill al lloc que li pertoca, seguint l’ordre rigorós de les generacions. La flor estrangera desitja esdevenir una de nosaltres, pertànyer a la nostra arrel, de la mateixa manera que un pruner és empeltat al tronc abans de donar el seu fruit. Desitja que el seu fill pertanyi per sempre a la nostra raça antiga i celestial. Només falta que el nostre pare la reconegui, i espera que ho fareu així, recordant les gracioses amabilitats que vau tenir amb ella.

El meu pare seguí callat, s’abocà més vi a la copa de jade, se’l va beure i, finalment, contestà:

—La flor estrangera és molt bella. Els seus formosos ulls brillen com joiells, i la seva carn té la blancor de l’ametlla. Ens ha divertit molt, no és veritat? Et felicito que estigui a punt d’obsequiar-te amb una petita joguina.

Tornà a abocar-se vi, i a beure, i seguí parlant amb la seva acostumada afabilitat:

—Seu, fill meu. Et canses inútilment.

Obrint aleshores un calaix de la taula, en va treure una altra copa de jade i féu senyal al meu germà que segués, allargant-li la copa plena. Però el meu germà la refusà i romangué dret al seu davant. El nostre pare continuà parlant amb la seva veu suau i pastosa, que deixa fluir les paraules amb facilitat.

—Ah, no t’agrada el vi? —Somrigué, xarrupà novament, s’eixugà els llavis amb la mà, tornant a somriure. Després, en veure que el meu germà semblava decidit a no moure’s d’allí fins a obtenir una resposta, acabà per contestar:

—Miraré de considerar la teva petició, fill meu. Ara estic molt enfeinat. A més, la mort de la teva mare m’ha deixat tan ple de dolor que no puc fixar el meu pensament en res. Aquesta nit me’n vaig a Shangai per a distreure una mica el meu esperit, perquè tinc por de caure malalt per l’excés de la meva pena. Presenta els meus compliments a la que està esperant. Tant de bo que tingui un fill semblant a un lotus! A reveure, fill meu! Bon fill! Digne fill!

Quan el meu germà m’explicava això, ho feia amb una odi tan gran que parlava del pare com si es tractés d’un estranger. Ah!, des que érem molt petits hem après en els Sagrats Edictes que un home no ha d’estimar més la seva esposa que els seus pares. Això seria un pecat davant els déus i els símbols dels nostres avantpassats. Però el feble cor humà no pot deturar l’amor que flueix en ell i que l’omple impetuosament, tant si el cor ho vol com si no ho vol. Com és possible que els antics, amb tota la seva saviesa, desconeguessin això? No puc fer cap retret al meu germà.

Encara que sembli estrany, és l’estrangera la qui sofreix més agudament. L’antagonisme de la meva mare no l’havia ferida tant, però la despreocupació del meu pare li trenca el cor. Al començament, estava enutjada i parlava d’ell amb fredor.

Quan sabé el que havia passat entre el meu pare i el meu germà, digué:

—Així és que tota la seva amabilitat era fingida? Em creia que realment em tenia simpatia, i que podia considerar-lo com a un amic. Què significa la seva conducta…? Oh, aleshores és un animal!

Em va escandalitzar sentir parlar d’aquesta manera d’una persona d’edat i vaig mirar el meu germà per veure si la reptava, però ell romangué silenciós, amb el cap cot, de manera que no podia veure el seu rostre. Ella el mirà, amb els ulls molt oberts, com esfereïts, i sobtadament, sense que res ho fes preveure, car havia parlat fredament i amb despreocupació, es posà a plorar i va córrer devers ell sanglotant.

—Oh, amor meu, marxem d’aquest horrible lloc!

La seva sobtada emoció em deixà esbalaïda, però el meu germà la rebé als seus braços, conhortant-la en veu baixa. Jo vaig sortir aleshores, plena de dolor per ells i dubtant del futur.