IV

Hi ha estones que desitjaria fugir si pogués fer-ho! Però no goso anar a casa la meva mare en aquestes circumstàncies, i no puc anar enlloc més. Els dies s’escolen, l’un darrera l’altre, uns dies llargs i solitaris, perquè el meu marit treballa com si fos un llaurador que ha de guanyar-se l’arròs que menja, i no el fill d’un ric funcionari.

Comença a treballar molt aviat del matí, abans que el sol hagi aplegat l’escalfor del dia, i em quedo sola en aquesta casa fins al vespre. Les serventes són a la cuina, però jo m’avergonyeixo d’escoltar els seus parloteigs.

Ai, a vegades penso que seria millor servir a la meva sogra i viure als patis amb les meves cunyades! Almenys sentiria veus i rialles, mentre que el silenci embolcalla sempre aquesta casa com una boira.

No puc fer res més que seure tota sola pensant i somiant què em caldria per guanyar el seu cor.

Cada matí em llevo molt aviat per a preparar-me abans de presentar-me al seu davant. Encara que la meva inquietud m’hagi impedit de dormir durant la nit, em llevo per rentar-me la cara amb aigua calenta i aromàtica, suavitzada amb olis i perfums, delerosa de captivar de bon matí el seu cor indiferent. Però per molt aviat que em llevi, ja el trobo sempre estudiant a la seva taula.

Cada dia és igual. Estossego lleugerament i giro tan suaument com puc el pom rodó de la seva porta. He hagut de moure en tots sentits aquests estranys tiradors abans d’aprendre el seu secret. El meu marit s’impacienta de la meva poca traça, però tot i que ho provo moltes vegades quan ell és fora, cada matí els meus dits rellisquen en agafar la freda i llisa porcellana, i el meu cor batega mentre procuro apressar-me. La lentitud li desplau, i es mou amb tanta lleugeresa quan camina que moltes vegades tinc por que es faci mal.

No fa res per a protegir el seu cos. Un dia després de l’altre li presento el te calent a la fredor del matí, i ell l’accepta sense ni tan sols alçar els ulls del llibre. De què em serveix que a primera hora faci anar a comprar, per una serventa, gessamins per als meus cabells? La seva fragància no aconsegueix obrir-se pas entre els fulls del llibre estranger. De cada dotze vegades que, després de marxar ell, torno a mirar si s’ha pres el te, n’hi ha onze que ni tan sols ha destapat la tassa, i que les fulles suren sobre el líquid pàl·lid sense haver estat tocades. No hi ha res que pugui interessar-lo, fora dels seus llibres.

He recordat tot el que la meva mare m’ensenyava per complaure el meu marit, i he preparat plats saborosos per a satisfer el seu paladar. He enviat un servent a comprar pollastre acabat de matar, brots de bambú de Hang-chow, peixos mandarins, gingebre, sucre roig i la salsa de grans de soja. He passat tot el matí preparant els plats, sense oblidar res del que pogués enriquir i augmentar la delicadesa del seu sabor. Quan tot ha estat preparat he ordenat que aquests requisits se servissin darrera de tot, esperant que el meu marit exclamaria:

—Ah! Has guardat el millor per al final. Això és un banquet per a un emperador.

Però en ésser-li presentats els plats els ha pres com una part normal del dinar, gairebé no els ha tastat, i no n’ha fet cap comentari. Jo l’observava atentament, però ell no deia res i es menjà els brolls de bambú com si fossin cols collides a l’hort d’un pagès.

Aquella nit, quan s’hagué calmat l’angúnia de la meva decepció, vaig dir-me:

—Aquests plats no deuen ésser els que prefereix, enviaré a preguntar a la seva mare què era el que més li agradava quan era jove, ja que ell no en parla.

Vaig enviar un servent, i la seva mare em contestà:

—Abans de travessar els quatre mars li agradava la carn d’ànec rostida, ben daurada, banyada en la gelatina feta amb el suc de les baies del picarant salvatge. Però, després d’aquests anys de menjar la cuina bàrbara i mig crua de la gent d’occident, ha perdut el gust i ja no es preocupa per la delicadesa dels plats.

Des d’aleshores ja no vaig provar res més. No hi ha res que el meu marit desitgi de mi, ni necessita res del que jo puc donar-li.

Una tarda, quan feia quinze dies que ens havíem instal·lat a la nova casa, el meu marit llegia un dels seus grans llibres a la saleta. En entrar jo i passar pel seu costat vaig guaitar el dibuix de la plana que estava mirant: era una forma humana, però sense la pell, només la carn sangonosa! Vaig quedar sorpresa i horroritzada, volent saber per què llegia aquelles coses; però no vaig gosar preguntar-li-ho.

Vaig seure en una d’aquelles estranyes butaques, sense recolzar-me al respatller, perquè és poc correcte de fer-ho en públic. Enyorava la casa de la meva mare i recordava que en aquella hora les concubines i els seus fills cridaners estarien reunits a la llum flamejant de les bugies. La meva mare deu seure al seu lloc, al cap de taula, dirigint les serventes que porten els bols de verdures i arròs sec i distribueixen les varetes.

Tothom se sent feliç i enfeinat amb el seu menjar. Quan s’acabi el sopar arribarà el meu pare i jugarà una mica amb els fills de les concubines; les serventes, un cop acabada la seva feina, sortiran al pati i seuran en els seus petits tamborets, parlant en veu baixa enmig de la foscor. La meva mare farà els comptes amb la cuinera principal damunt la taula, i una llarga bugia vermella la il·luminarà amb la seva llum tremolosa.

Oh, com em delia per anar-hi! Em passejaria entre les flors contemplant les càpsules del lotus per a veure si la llavor era madura. L’estiu avançava, i aviat seria el seu temps. Potser quan la lluna sortís, la meva mare em demanaria que toqués amb la meva arpa la música que li agrada; la mà dreta modula el cant, i l’esquerra fa l’acompanyament en to menor.

Recordant això, vaig anar a buscar el meu instrument i el vaig treure curosament de la caixa de laca amb dibuixos de mareperla, representant els vuit esperits de la música. A l’interior, sobre l’arpa mateixa, diverses fustes estan encaixades sota les cordes, i cadascuna afegeix la seva nota de riquesa quan les cordes són tocades. L’arpa i la seva caixa pertanyien a la mare del meu pare, i li havia estat regalada pel seu pare, quan la portà de Kwangtung, com a premi per a deixar de plorar quan li embenaren els peus.

Vaig tocar suaument les cordes, que llançaren un so feble i melangiós. Aquesta arpa és l’arpa antiga de la meva gent, i devia sonar sota els arbres, prop de l’aigua tranquil·la, en una nit de lluna. La seva veu té aleshores un so dolç i captivador; però en aquella habitació estrangera semblava feble i ofegat. Després d’uns moments d’indecisió vaig tocar una antiga cançó del temps de Sung.

El meu marit alçà el cap.

—És molt bonica —digué amablement—. M’agrada que sàpigues tocar. Algun dia et compraré un piano i podràs aprendre la música occidental.

Mentre tornava a llegir el seu horrible llibre jo el mirava, sense deixar de tocar les cordes molt dolçament, sense escoltar la seva melodia. No havia vist mai un piano ni sabria què fer-ne. Sobtadament em fou impossible de continuar tocant, i vaig apartar l’arpa, quedant-me quieta, amb el cap baix i les mans ocioses.

Després d’un llarg silenci el meu marit tancà el llibre i em mirà durant una bona estona.

—Kwei-lan —em digué.

El meu cor bategà amb força en sentir que em cridava pel meu nom per primera vegada. Què volia dir-me, per fi? Vaig alçar tímidament els ulls devers ell, que seguia parlant.

—Des que ens vam casar desitjava preguntar-te si no voldries desembenar-te els peus. És insà per a tot el teu cos. Mira, els teus ossos estan així.

I dibuixà ràpidament amb un llapis, sobre un full del seu llibre, un horrible peu nu tot enrampat.

Com ho sabia? Mai no m’havia descalçat davant d’ell. Les dones xineses mai no exposem els nostres peus als ulls de la gent, i fins i tot durant la nit portem mitges de cotó blanc.

—Com ho saps? —vaig balbucejar.

—Perquè he estudiat la medicina occidental —respongué—. També m’agradaria que et desembenessis els peus perquè així no són bonics. A més, ara ja no és moda embenar-los. No et convenç això?

Em mirava amb un lleuger somriure bondadós, però jo vaig amagar apressadament els meus peus sota la cadira, ferida per les seves paraules. Els meus peus, no eren bonics? Sempre m’havia sentit orgullosa de la seva petitesa! Durant tota la meva infantesa la meva mare havia vigilat els banys d’aigua calenta i els embenatges més i més estrets cada dia; i quan em veia plorar de sofriment, em recordava que algun dia el meu marit lloaria la bellesa dels meus peus.

Vaig acotar el cap per a amagar les llàgrimes, recordant aquelles nits desficioses i aquells dies en els quals no podia menjar ni desitjava jugar i seia a la vora del meu llit, deixant penjar els peus per a alleugerir-los del pes de la sang. I ara, quan feia només un any que havia cessat el dolor, el meu marit els trobava lleigs!

—No puc —vaig contestar, aixecant-me i sortint de l’habitació, ofegada pels sanglots que no podia contenir.

No és pas que els meus peus m’interessin d’una manera exagerada; però si ni els meus peus petits, amb les seves atractives sabates brodades, no han trobat gràcia als seus ulls, com podré mai conquerir el seu amor?

Dues setmanes més tard vaig fer la primera visita a casa la meva mare, segons el nostre costum xinès, sense que el meu marit hagués tornat a parlar de desembenar-me els peus. Però tampoc no m’havia tornat a anomenar més pel meu nom.