XVII

Vaig estar vint dies sense visitar la meva mare. Em sentia feble i una mica malaltissa, i quan pensava en la mare i el germà augmentava la confusió de la meva ment. Quan recordava el meu marit, el cor se m’inclinava vers el germà, però quan tenia el meu fill als braços, era a la meva mare a qui el meu cor donava la raó.

A més, ella no m’havia enviat a cercar, i si jo hi anava sense que m’ho demanessin no sabria com saludar-la i explicar el motiu de la meva visita.

Però com que passo moltes hores sola a la meva casa quieta —ja saps com treballa el pare del meu fill, tot el dia i part de la nit— no podia deixar de reflexionar i d’imaginar-me moltes coses.

Com devia passar l’estrangera uns dies tan llargs i lents? La meva mare, l’havia tornada a veure? Li havia parlat? Conec les esclaves i les concubines i les suposava excitades, mirant l’estrangera des dels racons, mentre que les serventes cercaven excuses per a portar el te al meu germà i veure la seva esposa, per a parlar-ne a la cuina, comentant el seu humor i la seva aparença, les seves actituds i la seva manera d’enraonar, acabant sempre per trobar malament la seva presència en aquella casa i compadint la filla de Li.

Per fi, un dia vingué el meu germà a veure’m. Jo estava brodant un parell de sabatetes per al meu fill —ja saps que només falten set dies per al festival de la Clara Primavera— i sobtadament la porta s’obrí i el meu germà va entrar sense ésser anunciat. Portava vestits xinesos i recordava més l’aspecte que havia tingut de jove, que no pas el dels dies que seguiren el seu retorn, llevat del seu rostre, que era molt seriós. S’assegué al meu costat i va començar a parlar, sense salutacions prèvies, com si seguíssim una conversa començada poc abans.

—Per què no véns, Kwei-lan? La meva mare està molt feble, i em sembla que està malalta; només la seva voluntat es conserva tan ferma com sempre. Ha decretat que la meva esposa ha de seguir la vida d’una dona xinesa durant un any, als patis, i provem de complaure els desigs de la mare, car l’heretatge depèn de l’obediència de la meva esposa… però és tan difícil com engabiar un oriol daurat! Vine i porta el teu fill.

Es va aixecar, passejant-se desficiosament per l’habitació, i en veure’l tan inquiet li vaig prometre que hi aniria.

Així fou com aquella mateixa tarda vaig anar a visitar la meva mare, pensant que podria trobar l’esposa del meu germà en passar pels patis i aturar-me uns moments amb ella. No gosava permetre que la meva mare sabés que anava a veure cap altra persona, i estava ben decidida a ni tan sols esmentar l’estrangera si la meva mare no me’n donava l’oportunitat.

Vaig anar directament a veure la mare, sense entretenir-me pels patis; però vaig entrar de seguida al departament de les dones i la Segona Dama aparegué a la llinda de la porta en forma de lluna i em féu senyal des de darrera un baladre. Però jo només vaig saludar-la i vaig entrar directament a veure la mare.

Després de saludar-la vam parlar una mica del meu fill, i finalment em vaig atrevir a examinar el seu rostre; però contràriament al que el meu germà m’havia dit, no la vaig trobar pitjor, almenys no tan malalta com temia. No li vaig preguntar per la seva salut, perquè això l’enutja sempre, tot i que no deixi de respondre amb cortesia. En comptes d’això, li vaig preguntar:

—Com heu trobat el vostre fill, el meu germà… Molt canviat, per aquests anys que ha passat a l’estranger?

Ella alçà lleugerament les arquejades celles.

—Gairebé no he parlat amb ell de cap afer d’importància; naturalment, la qüestió del seu casament amb la filla de Li ha d’esperar fins que arribi el seu pare. Però ara sembla més ell mateix des que li he fet dir que portés els seus vestits de costum, sempre que sigui a casa. No m’agradava veure les cames del meu fill dins uns pantalons com els dels portadors d’aigua.

Ja que havia parlat del casament del meu germà, vaig dir amb afectada indiferència, mirant la mostra de la seda del meu vestit:

—Què us ha semblat l’estrangera d’ulls blaus?

Vaig notar que el cos de la meva mare s’enrigidia; però només va tossir una mica, contestant amb una veu negligent:

—De l’estrangera que viu als patis no en sé res. Una vegada la vaig fer venir perquè em preparés el te, ja que el teu germà em cansava pregant que li permetés de presentar-se’m, però la seva aparença bàrbara i les seves mans desmanyotades em foren insuportables. Es va mostrar molt grollera amb mi, es veu que mai no ha estat ensenyada a comportar-se com cal davant una persona d’edat. No intentaré pas tornar-la a veure. Sóc més feliç quan puc oblidar tot aquest afer i recordar només que el meu fill està una altra vegada sota el sostre dels seus avantpassats.

De moment, em va estranyar que el meu germà no m’hagués dit que la seva esposa havia estat cridada per preparar el te de la mare ja que era una cosa important. Però després de pensar-ho bé, vaig comprendre que callava perquè sabia que no havia aconseguit de plaure a la meva mare. Recordant l’ànsia del meu germà, vaig tenir la gosadia de preguntar encara:

—Ja que és estrangera aquí, puc invitar-la a passar una hora a la meva pobra casa?

Però la mare contestà fredament:

—No, ja has fet prou; mentre visqui aquí, no li permetré que surti més enllà de la porta gran. Si s’ha de quedar aquí, ha d’aprendre la reclusió que escau a una senyora. No tinc cap interès a que tota la ciutat parli de nosaltres. És una persona que no coneix ni llei ni fre, i ha d’ésser controlada. No me’n parlis més.

Seguírem conversant, però només de qüestions insignificants, perquè vaig notar que la meva mare no volia desviar-se de les coses superficials de cada dia… la manera de salar els llegums per les serventes, l’augment de preu de les robes destinades als infants, la plantació dels crisantems que han de florir a la tardor… Així és que vaig acomiadar-me.

Però quan travessava les portes petites vaig trobar el meu germà, que anava cap a la porta gran amb el pretext de parlar al porter, però vaig veure de seguida que m’estava esperant. En ésser més a prop, vaig veure al seu rostre l’expressió d’energia i de decisió que li donaven als meus ulls l’aparença d’un estranger, accentuada aleshores per un aspecte esquerp i desficiós. Amb els vestits xinesos i amb el cap baix, s’assemblava a l’obstinat estudiant de feia uns quants anys, abans que se n’anés a l’estranger.

—Com està la teva esposa? —li vaig preguntar, avançant-me al que em volgués dir.

Els seus llavis tremolaren i se’ls humitejà amb la llengua.

—No gaire bé. Oh, germana! No podrem suportar gaire temps aquesta vida. Hauré de fer alguna cosa… anar-me’n i buscar feina…

Es va interrompre, i jo li vaig demanar que tingués paciència abans de decidir-se a deixar-ho tot. Ja era molt que la mare hagués permès a l’estrangera que visqués als patis, i un any no és gaire llarg. Però ell mogué el cap.

—Fins i tot la meva esposa comença ja a desesperar —digué pesadament—. Abans de venir aquí, no havia perdut l’esperança, però ara cada dia està més decaiguda. El nostre menjar no li agrada… i aquí no puc procurar-li aliments estrangers. No menja gens. Quan vivia al seu país estava acostumada a tenir llibertat i a ésser admirada. Molts homes s’havien enamorat de la seva bellesa, i jo estava orgullós d’haver-la guanyada per a mi, eliminant els altres; em semblava que això era una prova de la superioritat de la meva raça. Però ara s’assembla a una flor collida i posada dintre un vas de plata, però sense aigua. Un dia darrera l’altre seu silenciosament, i els seus ulls cremen en un rostre esblanqueït.

Em meravellava que el meu germà considerés com una virtut, en una dona, que molts homes l’haguessin estimada; aquí, això només es podria considerar un compliment per a una cortesana. Com pot esperar mai d’ésser una de nosaltres! Però les paraules del meu germà feren néixer en mi un nou pensament.

—Potser desitja retornar amb els seus? —vaig preguntar vivament.

Això em semblava una solució. Si l’estrangera retornava al seu país i els mars els separaven, el meu germà, que després de tot no és més que un home, deixaria de pensar en ella i tornaria al seu deure. Però em serà difícil d’oblidar la mirada d’ell en sentir-me; els seus ulls indignats semblaven fulminar-me.

—Si se’n va, jo me n’aniré amb ella —respongué amb sobtada violència—. I si mor en aquesta casa meva, mai més no em consideraré fill dels meus pares!

El vaig renyar amb suavitat per les seves paraules poc filials, quan, amb gran astorament meu, es girà tot sanglotant i s’allunyà ràpidament.

Vaig romandre quieta uns moments, sense saber què fer, mirant com la seva corbada figura es perdia en el pati on vivien ells; després vaig seguir-lo, vacil·lant, perquè tenia una mica de por de la meva mare.

Aleshores vaig entrar a veure l’estrangera, que es passejava agitadament pel pati interior del departament del meu germà. Tornava a portar la seva roba estrangera, un vestit blau fosc recte i bastant escotat, que deixava descobert el seu coll blanc. Tenia a les mans un llibre estranger obert, ple de ratlles curtes al mig de la plana i separades en petits grups.

Caminava amunt i avall mentre llegia amb el front arrugat, però el seu rostre s’il·luminà amb un somriure en veure’m i m’esperà sense moure’s fins que vaig arribar al seu costat. Aleshores vam entrecanviar unes paraules, uns mots sense importància; podia seguir del tot la conversa si es tractava de coses senzilles. Vaig negar-me a entrar, al·legant que havia de tornar aviat a casa pel meu fill, i li va saber greu. Li vaig parlar de l’antic ginebre del pati, i ella em va dir que estava fent una joguina per al meu fill amb roba farcida amb cotó. Li vaig donar les gràcies…; no sabíem què més dir-nos. Al cap d’un moment, vaig començar a acomiadar-me, sofrint una vaga pena, perquè els mars ens separen i no puc fer res per a ajudar el meu germà o la meva mare.

Però, al moment d’anar-me’n, l’estrangera em va agafar sobtadament la mà, estrenyent-la molt fort. Vaig veure que s’espolsava les llàgrimes dels ulls amb un ràpid moviment del cap. Plena de compassió, vaig voler murmurar-li alguna cosa i només em sortí la promesa que tornaria aviat a veure-la. Els llavis li tremolaren quan intentà de somriure’m.

Una altra lluna passà d’aquesta manera. Després, el meu pare retornà a casa seva. Encara que sembli estrany, demostrà un gran interès per l’esposa del meu germà i la tractava amb simpatia. Wang Da Ma digué que tan aviat com va haver travessat la gran porta, preguntà si el meu germà havia portat l’estrangera a casa, i en contestar-li afirmativament, es canvià de roba i féu dir al meu germà que el visitaria al seu departament després de dinar.

Es presentà amable i somrient, i després d’acceptar les salutacions del meu germà, volgué veure l’estrangera. Quan ella es presentà, el meu pare rigué molt, i l’examinà amb atenció, tot comentant lliurement la seva aparença.

—És força bonica dintre el seu estil —digué amb benevolència—. Molt bé, molt bé, és una cosa nova a la família. Sap parlar la nostra llengua?

El meu germà, disgustat per aquesta familiaritat, li respongué breument que ja l’aprenia, i el pare rigué sense moderació, tot exclamant:

—No importa… no importa… suposo que les paraules d’amor són igualment dolces en una llengua estrangera… ha… ha… ha! —i rigué tant, que tot el seu cos ple de greix se sacsejava.

L’estrangera no podia comprendre les seves paraules, dites amb lleugeresa, com feia sempre, amb una veu rica i sonora, però la seva amabilitat la va animar. El meu germà no podia explicar-li que el seu pare la tractava amb poc respecte.

M’han dit que el pare la visita sovint i juga amb ella, mirant-la lliurement i ensenyant-li noves paraules i expressions. Moltes vegades li envia llaminadures i un dia va regalar-li un llimoner «Mà de Buda» dintre un test verd envernissat. El meu germà, però, té cura d’estar sempre present en aquestes visites; ella és com una nena, i no comprèn res.

Ahir, després de saludar la meva mare en el dia de la festa, vaig entrar novament a veure l’esposa del meu germà. Per por de disgustar la meva mare, no goso fer-li més que ràpides visites, per la temença que se’m prohibís l’entrada al departament del meu germà.

—Ets més feliç? —vaig preguntar a l’estrangera.

Somrigué, amb el seu fàcil somriure, que il·lumina sempre el rostre seriós com la sobtada aparició del sol sortint darrera una fosca nuvolada.

—Potser sí —em va contestar—. Almenys les coses no estan pitjor per a nosaltres. No he vist la vostra mare des d’aquell dia que em va cridar perquè li preparés el te. Mai, en la meva vida, no havia preparat un te com aquell! Però el vostre pare ens visita gairebé cada dia.

—Hem de tenir paciència —vaig replicar—. Ja arribarà el dia en el qual l’Augusta Mare cedirà.

El seu rostre s’endurí instantàniament.

—Jo no he fet res de mal —digué en veu baixa i compungida—. És un pecat estimar-se i casar-se? L’únic amic que tinc en aquesta casa és el teu pare; es mostra bondadós amb mi, i t’asseguro que ho necessito! No crec que pugui aguantar gaire temps més tancada d’aquesta manera.

Es tirà endarrera els curts cabells grocs i els seus ulls esdevingueren sobtadament foscos i enutjats. En veure que mirava cap als altres patis, el meu esguard seguí la direcció del seu.

—Mira, ja tornen a ésser aquí!… Sóc com una diversió per a aquestes dones. Estic mortalment cansada de la seva vigilància. Per què han de venir sempre, murmurant, espiant-me i assenyalant-me?

Mentre parlava, m’indicava amb un moviment de cap les concubines i mitja dotzena d’esclaves que estaven aplegades a l’entrada de la porta en forma de lluna. Feien veure que estaven ocioses, menjant festucs i donant-ne als seus fills, però llambregaven d’amagat i sentíem com reien.

Vaig mirar-les amb severitat, però fingiren que no se n’adonaven. Aleshores, l’esposa del meu germà em va atreure cap a l’interior de l’habitació i tancà les pesades portes de fusta.

—No les puc resistir —digué apassionadament—. No puc comprendre el que diuen, però sé que parlen de mi, del matí al vespre.

Vaig intentar calmar-la.

—No et preocupis per elles, són unes ignorants.

Però ella mogué el cap, dient:

—No puc suportar això un dia darrera l’altre.

Arrugà el front i romangué silenciosa, com si reflexionés, mentre jo esperava calladament, asseguda al seu costat en la gran sala mig fosca. Com que no sabia què dir, vaig mirar al meu entorn per a observar els canvis que l’estrangera havia fet, segurament perquè l’habitació semblés més occidental; però als meus ulls, tot semblava molt antic.

Alguns quadres penjaven a les parets, sense cap ordre, i entremig d’ells hi havia fotografies emmarcades; seguint la direcció de la meva mirada, el rostre de l’estrangera s’il·luminà i em digué amb vehemència:

—Són els meus pares i la meva germana.

—No tens cap germà? —vaig preguntar-li.

Mogué el cap i els seus llavis es contragueren una mica.

—No, però no importa. Allí no estimen únicament els fills.

El to de la seva veu em sorprengué una mica, però no vaig entendre què volia dir, i em vaig aixecar per mirar les fotografies. La primera era la d’un home d’edat, d’expressió seriosa, amb una barba blanca tallada en punta, i uns ulls com els de la seva filla, tempestuosos sota les pesades parpelles. Era calb i tenia el nas molt llarg.

—Ensenya…, és professor del col·legi on el teu germà i jo ens vam conèixer —digué amb els ulls fits amb tendresa en el rostre del seu pare—. És estrany veure’l aquí, en aquesta habitació. No hi encaixa… com tampoc no semblo encaixar-hi jo —afegí en veu baixa i trista. Però és la fotografia de la meva mare la que no puc mirar aquests dies!

Romania dreta al meu costat, molt més alta que jo; però s’apartà de la segona fotografia i tornà a seure a la cadira de la qual s’havia aixecat. Després, va agafar una roba blanca que hi havia damunt una taula i començà a cosir, cosa que no li havia vist fer mai. S’havia posat al dit una curiosa punta de metall, molt diferent d’un veritable didal que rodeja tot el dit, i agafava l’agulla com si fos un punyal, però no vaig fer cap comentari; jo continuava observant el rostre de la seva mare. Era una cara petita, delicada i bondadosa, dins el seu estil, encara que la seva dignitat era malmesa per la blanca cabellera apilotada al damunt del cap. El rostre de la germana se li assemblava molt, però era jove i rialler. Vaig preguntar amb cortesia:

—Et deleixes molt per veure la teva mare.

Però amb sorpresa meva mogué el cap negativament.

—No —digué amb la seva brusca manera de parlar—. Ni tan sols puc escriure-li.

—Per què?

—Perquè tinc por que resulti veritat tot el que ella temia. Per res del món no voldria que em veiés com estic ara! I em coneix massa per a no endevinar-ho tot si li escric. Des que he vingut a viure aquí, no li he tornat a escriure.

—Oh, des d’allí tot semblava meravellós…; la meva germana trobava que era la cosa més romàntica del món, i jo… no t’imagines quin enamorat més perfecte pot ésser el teu germà. Deia les coses de tal manera, que totes les paraules d’amor dels altres homes semblaven gastades i avorrides. Feia que l’amor semblés una cosa nova… Però la meva mare sempre va tenir por… sempre!

—De què tenia por? —vaig preguntar amb estranyesa.

—De que no fos feliç vivint tan lluny…, de que la família del teu germà no volgués… Que fessin el possible per espatllar-ho tot. I sento que potser tot comença a espatllar-se. No ho sé expressar… però em sembla que tinc al meu entorn una xarxa que em va empresonant. Tancada entre aquestes altes parets m’imagino coses… no puc comprendre el que diu aquesta gent… no conec les seves intencions. Tenen uns rostres impassibles, i de nits em sento esfereïda.

»Fins i tot de vegades arribo a pensar que el rostre del meu marit també és com els altres, quiet, impassible, que no revela els seus sentiments. Al meu país, semblava un dels nostres, però més atractiu, amb un nou encís que no havia conegut mai; però des que som aquí, sembla que es fica en un món estrany…, que s’allunya de mi. Oh, no sé com expressar-ho! Sempre he estat avesada a la franquesa, a l’alegria, a parlar amb claredat, i aquí tot és silenci, i salutacions, i mirades de reüll. Podria suportar la privació de la llibertat si sabés què és el que s’amaga darrera de tot això. Quan érem al meu país li havia dit que seria xinesa, hotentot o qualsevol altra cosa; però no puc, no puc! Sempre seré americana!

Les paraules s’escapaven dels seus llavis, mig en el seu propi idioma, mig en el poc que sap del nostre, alçant les celles, movent les mans, amb el rostre trastornat. Mai no havia pensat que pogués parlar tant. Les paraules li sortien com l’aigua brolla de la roca. Jo em sentia torbada, perquè mai no havia vist un cor de dona tan al nu, però el mateix temps sentia elevar-se en mi un sentiment de compassió envers ella.

Però mentre pensava què podia dir-li, el meu germà sortí de l’habitació del costat com si ho hagués sentit tot, i, sense fer esment de mi, va córrer al costat de la seva esposa i li agafà les mans, que ella havia deixat caure damunt la seva labor. Agenollat davant d’ella, li estrenyia les mans, i ella les mantenia premudes l’una contra l’altra; les acaronà passant-les suaument per les seves galtes i els seus ulls, acotant el cap… Jo vacil·lava, sense saber si havia de quedar-me o sortir, quan el meu germà murmurà amb veu ronca, alçant el seu rostre turmentat:

—Mary, Mary, mai no t’havia sentit parlar així! Dubtes realment de mi? Al teu país vas dir-me que compartiries la meva raça i la meva nacionalitat, però si quan acabi aquest any això t’és impossible, ho deixarem tot i esdevindré americà com tu. I si això tampoc no pot ésser, buscarem un nou país i una nova raça, siguin on siguin, per a poder estar junts. Oh, amor meu, no dubtis mai de mi!

Vaig comprendre tot això perquè el meu germà s’expressava en la nostra llengua, per a expressar-se amb més facilitat; però després començà a parlar amb ella en veu baixa, en un altre idioma, i no vaig saber què li deia. Vaig comprendre, però, que ella suportaria encara moltes coses per l’amor d’ell, perquè va somriure i abaixà el cap fins a recolzar-lo a l’espatlla del marit, quedant tots dos callats, en un angoixós silenci.

Vaig sortir quietament, avergonyida de quedar-me més estona en presència del seu amor al descobert, i em vaig desfogar renyant les esclaves perquè espiaven a través de la reixa. No podia fer-ho amb les concubines del meu pare, naturalment, però vaig procurar parlar a les esclaves de manera que també ho sentissin elles; però totes estaven plenes d’ignorància i de curiositat insolent. La concubina grassa digué, tot mastegant sorollosament un pastís oliós, i xarrupant:

—Una persona que té un aspecte tan ridícul i tan poc humà, ja pot esperar que tothom se la miri i es rigui d’ella!

—Tanmateix és humana, i té els mateixos sentiments que nosaltres —vaig contestar, tan severament com vaig poder.

Però la Segona Dama s’arronsà d’espatlles i seguí xarrupant i eixugant-se curosament els dits amb la seva màniga.

Vaig anar-me’n molt enutjada, però fins que vaig arribar prop de casa, no vaig adonar-me que la meva irritació ja no era contra l’esposa del meu germà, sinó en defensa d’ella.