V

No et canses, Germana? Aleshores, prosseguiré.

Encara que havia estat fora tan poc temps, en travessar la reixa familiar em semblava que s’havien escolat un centenar de llunes des que ho havia fet amb el meu palanquí de núvia. Aleshores tenia moltes esperances i molta por. Ara, encara que retornava com una dona casada, amb la meva trena recollida i el meu front despullat del serrell de soltera, jo sabia que, després de tot, continuava essent la mateixa noia, però més esverada i solitària i molt menys esperançada.

La meva mare em vingué a rebre al primer pati, amb la seva llarga pipa de plata i bambú. Em va semblar cansada i una mica més envellida, potser perquè no la veia diàriament. Fos el que fos, l’expressió de melangia més accentuada als seus ulls em va atreure, i després de saludar-la em vaig atrevir a agafar-li la mà. Em respongué amb una lleugera pressió, i totes dues retornàrem al pati de família.

Amb quin deler ho mirava tot! Em semblava que havia de trobar-hi algun gran canvi, però tot era igual als patis, ordenat i quiet com de costum, excepte el bullici de les atrafegades serventes que em donaren la benvinguda amb exclamacions i somriures. El sol de la tarda regalimava per les parets florides i les llises rajoles i brillava sobre els arbustos i els estanys. Les portes i finestres amb ventalles de la part sud de les habitacions eren obertes de bat a bat per a deixar entrar la llum i l’escalfor, i el sol que es filtrava a través d’elles il·luminava la fusta tallada i les pintades bigues. Tot i que sabia que aquell lloc ja no em pertanyia, el meu esperit descansava en la seva llar veritable.

Només vaig trobar a faltar una cosa, un bell rostre irònic i enjogassat.

—On és la Quarta Dama? —vaig preguntar.

La meva mare va cridar una esclava perquè li omplís la pipa i respongué amb un posat indiferent:

—La-may? Ah! L’he enviada una temporada al camp, perquè canviï d’aires.

El seu to em féu comprendre que era millor no preguntar res més; però aquell vespre, quan em preparava per ficar-me al llit en la cambra de la meva infantesa, Wang Da Ma vingué a raspallar-me i trenar-me el cabell, com ho feia abans. Parlà de moltes coses i m’explicà que el meu pare pensava a prendre una altra concubina, una noia de Pequín educada al Japó, i que quan la Quarta Dama ho va saber, s’empassà les seves millors arracades de jade. Tot i que sofria molt, no ho va dir a ningú, fins que la meva mare ho descobrí al cap de dos dies.

La-may estigué a punt de morir, i el vell doctor que la visitava no hi podia posar remei, per més que li clavava agulles als braços i als turmells. Un veí indicà que podien portar la malalta a l’hospital estranger, però la meva mare no va acceptar aquesta suggerència. Nosaltres no sabem res dels estrangers, i un estranger no pot saber quin mal té una xinesa. Els doctors estrangers poden entendre les malalties de la seva gent, que és senzilla i primitiva en comparació amb els xinesos, molt més cultes i complicats.

Però el meu germà era casualment a casa en aquells dies, que eren els del Vuitè Festival de la Lluna, i va fer venir una doctora estrangera que portava un llarg tub. El va ficar dins el pit de la Quarta Dama i les arracades sortiren de seguida, amb gran desesperació de l’estrangera, la qual empaquetà tranquil·lament el seu instrumental i se n’anà.

Les altres concubines estaven molt indignades amb la Quarta Dama, perquè s’havia empassat les arracades bones de jade.

—Per què no s’empassava una capsa de llumins? —deia la concubina grassa—. Almenys és una cosa que es pot comprar amb deu monedes petites.

La Quarta Dama no feia cap comentari. Segons em digueren, ningú no la va veure menjar ni la va sentir parlar durant la convalescència, que passà quieta al seu llit amb les cortines closes. El fracàs del seu intent l’havia feta quedar malament als ulls de la gent, i aquest fou el motiu pel qual la meva mare l’obligà a marxar al camp, per a evitar-li els sarcasmes de les altres dones.

Aquestes qüestions eren petites xafarderies de les concubines i del servei, i mai no en fèiem esment a les converses que teníem la mare i jo. Però jo estimava tant aquella llar que volia conèixer totes les coses detalladament, i per això m’interessava la xerrameca de Wang Da Ma, que havia viscut tant de temps amb nosaltres i estava assabentada de tot el que ens afectava.

Quan els meus pares es casaren, Wang Da Ma havia vingut amb la meva mare, des de la seva llunyana llar de Sahnsi, i havia rebut als seus braços tots els fills del matrimoni. Quan es mori la mare, tindrà cura dels seus néts, perquè anirà a casa de la dona del meu germà.

Només em vaig assabentar d’una qüestió important: que el meu germà havia decidit anar-se’n a Amèrica per a seguir els seus estudis. La meva mare no me’n va parlar, però l’endemà del meu retorn, quan Wang Da Ma em va portar l’aigua calenta, m’explicà en veu baixa que el meu pare havia començat per burlar-se de les modernes idees del seu fill, però que havia acabat donant-li el seu consentiment, perquè s’havia posat de moda enviar els fills a estudiar a l’estranger i tots els seus amics ho feien. Segons Wang Da Ma el disgust de la meva mare fou molt gran, el més gran de la seva vida excepte el que va tenir quan el meu pare prengué la primera concubina. Quan va veure que el meu germà se n’anava de debò, es passà tres dies sense parlar amb ningú ni voler menjar res. Finalment, veient que el meu germà estava decidit a marxar passés el que passés, li demanà que abans de la seva partença es casés amb la seva promesa, perquè pogués esperar un fill d’ell, i li parlà així:

—Ja que no vols comprendre que la teva carn i la teva sang no són només teves, ja que ets tan despreocupat i tossut que et precipites al perill d’un país bàrbar sense considerar el teu deure, procura almenys transmetre el llinatge sagrat dels teus avantpassats, de manera que quan et moris, fill meu, almenys em deixis un nét.

Però el meu germà respongué obstinadament:

—No desitjo casar-me, només vull continuar estudiant la ciència i ampliar els meus coneixements. No em passarà res, mare. Ja en parlarem al meu retorn… però ara no… ara no!

Aleshores, la mare, envià missatges al meu pare perquè obligués el seu fill a casar-se, però el pare estava massa ocupat amb les gestions relacionades amb la nova concubina per a preocupar-se pel meu germà, de manera que aquest aconseguí el que volia.

Jo estava d’acord amb la mare. Aquesta generació és l’última del llinatge del meu pare, ja que ell era l’únic fill del meu avi. Els altres fills de la meva mare moriren també molt joves, i és per tant indispensable que el meu germà tingui un fill el més aviat possible perquè la meva mare pugui acomplir el deure contret amb els seus avantpassats. Per aquest motiu l’havien promès des de molt jove amb la filla de Li. Encara que no l’he vista mai, és veritat que he sentit dir que no és bonica; però, quina importància té això en comparació amb els desigs de la nostra mare?

La desobediència del meu germà em preocupava a causa de la mare; però ella no me’n va parlar mai, i amagà aquesta aflicció, com totes les altres, al fons del seu esperit. Tota la vida havia estat igual, quan sabia que un dolor era inevitable premia els llavis i no en parlava mai. Per aquest motiu, acostumada als silencis de la mare i feliç en el meu ambient familiar, em vaig anar oblidant gradualment del meu germà.

Naturalment, la primera pregunta que vaig llegir a tots els ulls era la que temia i esperava: tenia esperances d’un fill? Tothom em deia el mateix, però jo defugia les interrogacions acceptant només amb una gran inclinació de cap els bons desigs de tots. Ningú no sabria que el meu marit no m’estimava… no, ningú. Però no podia enganyar la meva mare.

Una nit, als set dies de la meva arribada, jo seia ociosament al llindar de la porta que donava a l’ample pati. Era al capvespre; les esclaves i les serventes estaven enfeinades amb el sopar, i les olors del peix fregit i de l’ànec daurat omplien l’aire amb la seva fragància. S’esvaïen les darreres llums del capvespre, i les plantes de crisantem del pati eren carregades de promeses. Sentia l’escalfor del meu amor a la llar i a tot el que em rodejava, i recordo que vaig posar la mà sobre la fusta tallada de la porta amb la sensació d’estimar-la també, se sentir-me segura en aquell lloc on havia transcorregut tan dolçament la meva infantesa, la qual s’havia acabat abans que pogués adonar-me’n. Ho estimava tot: la quieta penombra que queia dels sostres inclinats, les bugies que començaven a guspirejar a les habitacions, l’olor picant del menjar, les veus dels nens i els so esmorteït de les seves sabates de roba damunt les rajoles. Ah, sóc la filla d’una antiga llar xinesa, amb antics costums, antics mobles i antigues i ben triades relacions, sòlides i segures! Aquí sé com haig de viure!

Després vaig pensar en el meu marit, seient ara tot sol a taula en aquella casa estrangera, vestit amb vestits occidentals i semblant en tot a un foraster. Com puc introduir-me a la seva vida? No em necessita per a res… El meu cor era oprimit per llàgrimes que no podia vessar, i em vaig sentir sola, molt més sola del que mai no me n’havia sentit de soltera.

Aleshores, Germana, confiava en l’esdevenidor. Tal com t’he dit, aquest esdevenidor és ara, només, un passat ple d’amarguesa. No em fou possible de contenir les llàgrimes i vaig girar el cap devers la foscor, perquè la llum de les bugies sobre les meves galtes no em traís. Aleshores ressonà el gong i em cridaren per sopar. Després d’eixugar-me dissimuladament les llàgrimes em vaig escórrer al meu lloc.

La meva mare es retirà aviat a la seva cambra, i les concubines a les seves habitacions. Jo estava tota sola prenent el te quan Wang Da Ma entrà sobtadament.

—La teva honorable mare desitja la teva presència —digué.

—La meva mare m’ha dit ja que anava a retirar-se, i no m’ha indicat que volgués parlar-me després —vaig respondre, sorpresa.

—Doncs ara vinc de la seva habitació i desitja que hi vagis —digué Wang Da Ma, allunyant-se sense donar cap més explicació.

Quan els seus passos s’hagueren allunyat pel pati, vaig apartar la cortina de setí penetrant a la cambra de la meva mare. Em sorprengué veure-la ajaguda al llit, amb una senzilla candela encesa damunt la tauleta que hi havia al seu costat. Mai no l’havia vista allí; semblava molt fràgil i cansada, tenia els ulls tancats i els llavis pàl·lids i closos. Em vaig acostar suaument al seu llit i vaig contemplar el seu rostre absolutament descolorit, un rostre greu i delicat, d’expressió melangiosa.

—Mare —li vaig dir en veu baixa.

—Filla meva —em contestà.

Vaig quedar un moment indecisa, no sabent si volia que segués o que em quedés dreta. Aleshores ella allargà la mà indicant-me que m’assegués damunt el llit, al seu costat. Vaig obeir, esperant en silenci i pensant: «Està trista perquè el meu germà ha marxat a l’estranger».

Però no era això el que pensava; girant lleugerament el seu rostre cap a mi digué:

—He comprès que les coses no són com haurien d’ésser per a tu. T’he estat observant des del teu retorn i he notat que has perdut el teu posat de tranquil·la satisfacció; estàs desficiosa i les llàgrimes et pugen massa fàcilment als ulls, com si et rosegués alguna pena secreta de la qual els teus llavis no volen parlar. Què et succeeix? Si és que encara no esperes cap fill, tingues paciència. Vaig trigar dos anys abans de donar-ne un al teu pare.

No sabia com dir-li. Un fil de seda s’havia desprès de les brodades cortines del baldaquí, i el torçava i retorçava entre els meus dits com ho feia interiorment amb els meus pensaments.

—Parla! —digué per fi la meva mare, una mica bruscament.

Vaig mirar-la, i les llàgrimes, les estúpides llàgrimes, no em permeteren pronunciar ni una paraula. El seu devessall m’ofegava i em semblava que no em quedaria alè per a continuar vivint; després esclafiren en un dur sanglot, i em vaig amagar el rostre amb el cobrellit que tapava el cos de la meva mare.

—Oh, no entenc el meu marit! —vaig exclamar—. Vol que sigui la seva igual i no sé com fer-ho. No li agraden els meus peus i en fa uns dibuixos tan lleigs! Encara que no sé com pot saber-ho, perquè mai, mai, no els hi he ensenyats.

La meva mare es redreçà.

—La seva igual? —digué, obrint desmesuradament els ulls—. Què vol dir? Com pots ésser la igual del teu marit?

—Una dona d’occident ho és —vaig sanglotar.

—Sí, però nosaltres som més assenyats. I els teus peus? Per què els dibuixa? Què vols dir?

—Per demostrar-me que són lleigs —vaig murmurar.

—Els teus peus? Segurament que n’has tingut poca cura. Et vaig donar vint parells de sabates; no has sabut escollir amb encert.

—No els dibuixa per la part de fora… dibuixa els ossos, tots enrampats.

—Els ossos! Qui ha pogut veure mai els ossos d’una dona? Com poden uns ulls d’home travessar la carn?

—Ell pot fer-ho, perquè diu que és un doctor occidental.

—Pobra filla meva! —la mare es reclinà novament en el seu llit, sospirà i mogué el cap—. Si coneix la màgia d’occident…

Aleshores em vaig trobar dient-li tot… tot, fins que vaig mormolar aquestes paraules terribles:

—Ni tan sols vol que tinguem un fill. No m’estima. Oh, mare, encara sóc donzella!

Hi hagué un llarg silenci. Jo amagava el meu rostre en el cobrellit i em va semblar que la mà de la meva mare es posava lleugerament sobre el meu cap i romania un moment allí… no puc estar-ne segura; no ha estat mai demostrativa. Però, per fi, es redreçà vivament i començà a parlar:

—No puc creure que hagi comès un error en la manera d’educar-te. No puc creure que puguis deixar de plaure a un veritable gentilhome xinès. És possible que t’hagis casat amb un bàrbar? Qui podia sospitar-ho, si pertany a la família de K’ung? Són aquests anys viscuts a l’estranger. Preferiria que el teu germà s’hagués mort abans que marxar a contrades llunyanes! —Es reclinà novament, amb els ulls closos i el seu rostre delicat semblà endurir-se.

Quan parlà novament la seva veu era feble, com si estigués extenuada:

—De tota manera, filla meva, només hi ha un camí en aquest món per a una dona… un sol camí que ha de seguir-se, per molt que costi: ha de plaure al seu marit. No puc suportar el dolor que es destrueixi el que tant m’ha costat; però tu ja no pertanys a la meva família, sinó al teu marit. No tens altre remei que fer el que ell desitja. Espera una mica, però! Posa en joc tots els teus esforços per a atreure’l. Vesteix-te de verd-jade i de negre, usa el perfum dels lliris d’aigua. Somriu… no atrevidament, sinó amb la timidesa que tot ho promet. Fins i tot pots agafar-li la mà… retenir-la uns moments. Si ell riu, estigues alegre. Si malgrat tot no aconsegueixes commoure’l, ja no pots fer altra cosa que sotmetre’t a la seva voluntat.

—Desembenar-me els peus? —vaig murmurar.

La meva mare romangué un moment silenciosa.

—Desembenar-te els peus —digué amb una veu cansada—. Els temps han canviat. Pots retirar-te. —I es girà de cara a la paret.