XX

Per fi, el meu pare ha decidit, Germana! Resulta dur admetre la seva determinació, però és millor saber-la que no pas mantenir falses esperances.

Ahir va enviar un missatger al meu germà, un cosí tercer, oficial del clan de la casa del meu pare. Després de prendre el te i de refrescar-se al saló dels invitats, va lliurar aquesta missiva al meu germà:

«Escolta, fill de Yang. El teu pare contesta clarament la teva petició, i tots els membres del clan, des dels més grans als més petits, estan completament d’acord amb ell. El teu pare diu:

»No és possible que l’estrangera sigui admesa entre nosaltres. Per les seves venes corre una inalterable sang estrangera i el seu cor és fidel a estrangeres lleis. Els fills de les seves entranyes no poden ésser fills de Han, car el cor no pot romandre ferm si la sang és impura i barrejada.

»El seu fill, per tant, no pot ésser rebut al saló dels nostres antecessors. Com podria agenollar-se un estranger davant el llarg llinatge sagrat del Gran Ancià? Només poden fer-ho aquells qui tenen una herència pura, on mai no hagi estat adulterada la sang i la cara dels Ancians.

»El teu pare és generós, i t’envia mil monedes de plata. Quan el nen hagi nascut, paga a l’estrangera i deixa-la retornar al seu país. Ja t’has divertit prou temps. Ara has de retornar al teu deure. Escolta el que t’és manat. Casa’t amb la que ha estat escollida per a tu. La filla de Li es cansa d’esperar. La família de Li ha estat pacient, preferint ajornar el casament fins que la teva follia —coneguda per tota la ciutat i motiu d’escàndol i de disgust per tot el clan— s’hagués dissipat. Però ara ja no esperaran més i reclamen els seus drets. El casament no pot ajornar-se per més temps. La joventut passa, i els fills concebuts i nascuts en la joventut són els millors».

L’intermediari allargà un pesat sac d’argent al meu germà, que el va agafar llençant-lo a terra amb violència. Després, es va inclinar cap endavant, amb els ulls semblants a uns punyals de doble fulla cercant el cor de l’adversari. La còlera havia anat pujant sota el seu rostre glaçat i va esclatar furiosament, tan terrible com un llamp inesperat en la calma d’un cel sense núvols.

—Torna a l’home aquell! —cridà—. Demana-li que es quedi el seu argent. Des d’avui no tinc pare. No tinc clan… rebutjo el nom de Yang! Esborreu el meu nom dels llibres! La meva esposa i jo ens n’anirem. Des d’avui, som tan lliures com la joventut dels altres països. Fundarem una nova raça… lliure… lliure d’aquest antic i maleït captiveri que pesa damunt les nostres ànimes!

I sortí a grans gambades del saló.

L’intermediari recollí la bossa murmurant:

—Ah, hi ha altres fills… hi ha altres fills!

I retornà al costat del meu pare.

Ho veus, Germana, com ha estat millor que la nostra mare hagi mort? Com podria haver suportat el que ha succeït avui? Com podia haver resistit la pena de veure el fill d’una concubina ocupant el lloc del seu únic fill, l’hereu?

Així és que el meu germà no tindrà cap dels béns de la família. Amb la seva part es rescabalarà la família de Li per l’ultratge rebut, i, segons em diu Wang Da Ma, ja estan buscant un marit per l’ex-promesa del meu germà.

Amb quin amor de sacrifici ha estimat el meu germà l’estrangera!

Però el meu germà no ha parlat a la seva esposa d’aquest sacrifici, perquè no pugui enterbolir-li la felicitat més endavant, així és que només li ha dit:

—Deixem aquest lloc, cor meu. La nostra llar no pot estar mai entre aquestes parets.

I ella se sentí feliç i el seguí joiosament.

Així fou com el meu germà deixà per sempre la casa dels seus avantpassats. No hi havia ningú per acomiadar-lo, fora de Wang Da Ma, que es prosternà al seu davant fins a tocar la pols amb el cap i exclamà plorant:

—Com és possible que el fill de la meva mestressa abandoni aquests patis? Ja és hora que em mori… ja és hora que em mori!

Ara, el meu germà i la seva esposa, viuen en una caseta de dos pisos, com la nostra del Carrer dels Ponts. En aquest curt espai de temps el meu germà ha envellit i s’ha calmat. Per primera vegada a la seva vida, ha de preocupar-se d’on sortiran els aliments i els vestits. Dóna classes aquí, a l’escola del Govern, i ell que no es llevava mai fins que el sol brillava molt amunt del cel, surt cada dia de bon matí. Els seus ulls tenen una expressió decidida i no parla ni somriu tan fàcilment com abans. Un dia, vaig aventurar-me a preguntar-li:

—No enyores res, germà?

Em va llançar una de les seves ràpides mirades d’abans, sota les seves llargues pestanyes, i va replicar:

—Això, mai!

Ah, crec que la meva mare estava equivocada! No sembla el fill del seu pare, es ben bé el fill de la seva mare per la seva fermesa.

No saps el que ha passat, Germana? Quan m’ho digueren em vaig posar a riure, després vaig plorar sense saber per què.

Anit el meu germà sentí que trucaven molt fort a la porta de la seva caseta. Ell mateix va anar a obrir, perquè ara no tenen més que una serventa, i amb gran sorpresa seva va veure Wang Da Ma. Venia en un carretó i portava amb ella tot el que posseeix en un gran cistell de bambú trenat i un paquet embolicat amb una roba blanca. En veure el meu germà, li digué amb gran calma i serenitat:

—Vinc a viure amb el fill de la meva senyora i a servir el seu nét.

El meu germà li va preguntar:

—No saps que ja no sóc considerat com a fill de la meva mare?

Wang Da Ma contestà obstinadament, agafant amb mà ferma el paquet i el cistell:

—Com! Sou vós en persona qui em dieu això? No us vaig agafar dels braços de la vostra mare amb aquests braços meus quan no teníeu més que un peu de llargària i estàveu nu com un peix? No heu estat criat als meus pits? Continuen essent el mateix que quan vau néixer i el vostre fill serà el vostre fill. Deixeu que les coses siguin com jo dic.

El meu germà gairebé no sabia què contestar. És veritat que Wang Da Ma ens ha conegut tota la nostra vida i per a nosaltres representa més que una serventa. Mentre ell vacil·lava, Wang Da Ma va portar el seu cistell i el seu paquet al petit vestíbul, i bufant i panteixant —perquè s’ha fet vella i grassa— va començar a palpar-se cercant la seva bossa. Quan, per fi, la va trobar, sortí per barallar-se a crits amb l’home del carretó, sobre el preu del transport, i d’aquesta manera quedà instal·lada allí com a casa seva.

Tot això ho ha fet en memòria de la nostra mare. Potser és absurd donar tanta importància als actes d’una serventa, però el meu germà riu una mica entendrit quan parla d’ella. Està molt content que hagi vingut i de saber que el seu fill dormirà i jugarà als seus braços.

Aquest matí ha vingut a presentar-me els seus respectes i l’he trobada com sempre. Sembla que hagi viscut tota la vida amb el meu germà en aquesta casa estrangera, tot i que endevino que està secretament meravellada de moltes coses.

Diu el meu germà que fa veure que no s’estranya de res, però que desconfia especialment de les escales, i no va voler de cap manera pujar-les per primera vegada en presència de ningú.

Però avui ella m’ha dit que no podia suportar els canvis que han tingut lloc a casa la meva mare.

La concubina grassa és ara la Primera Dama i ocupa el lloc de la mare. Així fou declarat al saló dels nostres antecessors, davant els símbols sagrats, i ara es passeja orgullosament vestida de vermell i de porpra i amb els dits coberts d’anells. Fins i tot s’ha instal·lat a les habitacions de la meva mare! Quan Wang Da Ma m’ha dit això, he comprès que mai més no podria tornar allí.

Ai, mare meva!

El meu germà es mostra molt afectuós amb la seva esposa, més afectuós encara que abans d’haver-ho deixat tot per ella. Ell, que estava acostumat a viure fàcilment amb la fortuna del seu pare, ara és pobre, però ha après de fer-la feliç a ella.

Ahir vaig anar a veure-la, i la vaig trobar escrivint unes llargues i tortuoses ratlles damunt una plana.

Quan vaig entrar amb el meu fill, va alçar els ulls amb un somriure, com sempre que veu el nen.

—Estic escrivint a la meva mare —digué, amb els ulls sobtadament il·luminats com sempre que somriu—. Per fi, li ho puc explicar tot. Li diré que he penjat cortines grogues a les finestres i que tinc un gerro amb narcisos daurats damunt la taula; li diré que he folrat un cistellet amb seda rosa perquè hi dormi el meu fill…, seda del color de les flors de pomera d’Amèrica! Ella llegirà a través de cada paraula i sabrà que sóc feliç… molt feliç, per fi!

Has vist alguna vegada, Germana, una bonica vall, tota grisa sota un cel ennuvolat? Sobtadament, els núvols s’esvaeixen, el sol s’escampa pertot arreu i la vida i el color sorgeixen joiosament, com un cant, de tota la vall. Això mateix és el que ha passat amb ella. La joia ha donat vida als seus ulls i la seva veu és una perpètua cançó.

Els seus llavis no estan mai quiets, sempre s’estan movent amb petits somriures i fragments de ràpides rialles. És, realment, molt bella. Abans havia dubtat de la seva bellesa, perquè era diferent de tot el que jo havia vist, però ara me n’adono clarament. La tempesta i la tristor han desaparegut dels seus ulls, que són blaus com el mar sota un cel clar.

I el meu germà, ara que ha seguit la decisió presa i ha obrat en conseqüència, està tranquil, seriós i content. Ara és un home.

Quan recordo que cadascun d’ells ha deixat un món per amor a l’altre, em sento humil davant la grandesa d’aquest amor. El seu fruit serà un fruit preciós… tan meravellós com el jade.

Em sento desorientada quan penso en el seu fill, que haurà de forjar-se ell mateix el seu món. No serà completament de l’Est ni de l’Oest, i potser l’un i l’altre el rebutjaran, perquè no el sabran comprendre… Però crec que si posseeix la fermesa dels seus pares, serà ell qui triomfarà, perquè sabrà comprendre els dos mons.

Tot això no són més que imaginacions meves quan observo el meu germà i la seva esposa. Però no sóc més que una dona; en parlaré amb el meu marit, perquè ell és assenyat i coneix on és la veritat, sense que ningú l’hi digui.

Tanmateix, estic certa d’una cosa: em deleixo per veure el seu infant i desitjo que sigui un germà per al meu fill.