IX

Ets tu, Germana? Tinc grans notícies! Avui el meu fill ha saltat dintre el meu cor. Era com si m’hagués parlat.

He preparat els seus vestidets; ja ho tinc tot fet, i fins he cosit els petits budes d’or al seu gorret de setí. Quan tot ha estat acabat i perfecte, he comprat una caixa de sàndal i he posat tota la robeta dins perquè s’ompli del dolç perfum abans de posar-se en contacte amb la carn del meu fill. Ara ja no em manca res, tot i que l’arròs té encara un color verd-jade i que he d’esperar tres llunes, somiant com serà el meu fill.

—Oh, petita deessa negra! Et prego que precipitis els dies alats perquè el meu petit sigui aviat als meus braços!

Almenys serà ben meu per un dia, car els pares del meu marit ens han enviat una carta dient-nos que el nen ha de viure a la casa dels seus avantpassats. És l’únic nét, i la seva vida és massa preciosa perquè no estigui a la vista dels avis de nit i de dia. Ara ja pensen sempre en ell. El pare del meu marit, que no m’havia dit mai ni una paraula, em va fer venir a buscar l’altre dia per a parlar amb mi, i vaig veure que, segons el seu vell esperit, era com si el meu fill ja hagués nascut.

Em deleixo per tenir-lo amb nosaltres. M’he reconciliat amb la caseta forastera i els estranys costums a condició que ens puguem quedar el nostre fill, només nosaltres tres. Però conec les tradicions peculiars del nostre poble, i no cal esperar que pugui quedar-me el meu primer fill, ja que pertany a la família.

El meu marit se sent també molt desgraciat, arrufa les celles i rondina perquè diu que les esclaves faran malbé el nen amb massa menjar i voltant-lo d’un luxe perniciós. Es passeja amunt i avall i una vegada va arribar a turmentar-se pel fet que el nen hagués de néixer; vaig pregar-li que callés, per por que els déus s’irritessin amb la seva ingratitud.

—Ens hem de resignar amb aquest assenyat costum —li vaig dir, tot i que em sentia el cor adolorit amb el deler de poder quedar-me el meu fill.

Però ara fa uns quants dies que està tranquil i seriós, sense parlar per a res dels seus pares. Em pregunto què és el que ha determinat. Jo, per la meva banda, només penso en el dia que el meu tresor serà aquí, per a joia dels meus ulls.

Ara sé què és el que ha fet el meu marit. Creus que ha procedit erradament, Germana? Oh, jo mateixa no ho sé! Només crec que té raó perquè és ell qui ho ha fet. Ha dit als seus pares que, de la mateixa manera que va voler la seva muller per a ell sol, també ara demana que el seu fill pertanyi només a nosaltres.

Els seus pares s’enfadaren molt, però ell va suportar la seva còlera sense contestar res; finalment, el meu sogre acabà els arguments i es va posar a plorar en silenci. Quan em vaig assabentar d’això, em va semblar una cosa tan trista que un fill fes plorar el seu pare, que si s’hagués tractat de qualsevol altra cosa que no afectés el meu fill, el meu cor hauria defallit. Però el meu espòs és més valent que jo i va ésser capaç de suportar la compassió que sentí veient plorar el seu pare.

De moment, tornant de casa els seus pares, el vaig reconvenir per trencar els honorables costums dels nostres avantpassats; però ara, com una dona egoista que sóc, ja no m’importen les tradicions i penso només en el meu fill. Aviat serà meu… meu! No hauré de compartir-lo amb tantes persones… els seus avis, els altres parents… Seré jo, la seva mare, la qui tindrà cura d’ell; podré vestir-lo, rentar-lo i tenir-lo al meu costat nit i dia.

Ara el meu marit m’ha rescabalat de tots els sacrificis, i estic contenta d’haver-me casat amb un home modern. Em dóna el fill perquè sigui ben meu, i tota la meva vida no bastarà per pagar-li l’agraïment que li dec.

Cada dia contemplo com l’arròs es va tornant groc als camps; les espigues ja són plenes i es dobleguen. Uns quants dies més sota aquest sol lànguid i esclataran en la seva maduresa, a punt per la sega. El meu fill naixerà en un bon any, un any de plenitud segons diuen els homes del camp.

Quants dies em queden d’aquesta somiosa espera?

He deixat de preguntar-me si el meu marit m’estima. Quan hagi donat a llum el seu fill, el meu marit coneixerà el meu cor i jo coneixeré el seu.

Oh, Germana, Germana! Ja és aquí, el meu fill ja és aquí! Descansa finalment als meus braços i el seu cabell és tan negre com el banús.

Mira’l… no és possible que mai hagi estat creada una bellesa tan gran! Els seus braços són plens i grassos, i les seves cames fortes com alzines joves. He examinat amb amor tot el seu cos i és bell i sa com el del fill d’un déu. Com crida, i quins cops de peu que dóna el bergant quan vol el pit. I només fa una hora que ha mamat! La seva veu és vigorosa i tot ho demana.

Però la meva hora fou dura, Germana. El meu marit m’observava amb uns ulls ansiosos i plens d’afecte. Durant la meva joia i la meva agonia es passejava amunt i avall, davant la finestra. Estaven tallant el gra madur i deixaven a terra les riques garbes. La plenitud de l’any… la plenitud de la vida!

L’insidiós dolor em feia panteixar, però al mateix temps exultava de joia sentint-me en la plenitud de la meva vida de dona. Així nasqué el meu primogènit. Ai-ya, quin xicot més robust! Com va forçar les portes de la vida per a entrar al món, i amb quin crit més formidable! Temia morir en el dolor causat per la seva impaciència, però després vaig estar orgullosa de la seva força. El meu tresor d’home-infant!

Ara la meva vida ha florit, Germana. T’ho diré tot, perquè sàpigues la plenitud de la meva joia? Per què no haig de dir-t’ho, Germana meva, tu que has vist el meu cor nu? Fou de la següent manera:

Jo jeia al meu llit, feble i triomfant a la vegada, amb el meu fill al costat. El meu marit entrà a l’habitació i s’atansà al llit allargant els braços. El meu cor bategà amb força, veient que desitjava seguir el vell costum de la presentació.

Vaig agafar el nen per a lliurar-lo als braços del seu pare, presentant-lo amb aquestes paraules:

—Estimat senyor, aquí tens el teu fill, el teu primogènit. Pren-lo. La teva esposa te’l dóna.

El meu marit em mirà als ulls i jo em vaig sentir defallir sota la llum ardent del seu esguard. Inclinant-se vers mi, digué:

—Jo te’l retorno. És nostre —la seva veu era baixa i els mots queien a través de l’aire com gotes d’argent—. El comparteixo amb tu. Sóc el teu marit que t’estima!

Plores, Germana? Ah, sí, ja ho sé… jo també plorava. Com hauria pogut suportar una joia tan gran sense plorar? Mira el meu fill! Està rient!