XI

Encara no sabem res, Germana. Cada dia envio el jardiner a casa la meva mare per a preguntar com segueix de salut i assabentar-me si ha rebut alguna carta del meu germà. Fa quinze dies que em contesta el mateix:

—L’Honorable Anciana afirma que no està malalta. Però les serventes diuen que cada dia s’aprima més i que no pot menjar. No hi ha cap missiva del jove senyor. Segurament que aquesta és la raó per la qual el cor de l’Honorable Anciana se li està menjant el cos; a la seva edat és difícil de suportar l’ànsia.

Per què no deu escriure el meu germà? He preparat delicats menjars per a la mare, els he posat en bols de porcellana fina i els hi he fet portar per les serventes, tot dient:

—Mengeu aquest pobre aliment, mare meva. No té cap sabor, però l’he preparat amb les meves mans, i espero que per això us dignareu tastar-lo.

Les serventes em diuen que en tasta una mica, però que de seguida deixa els seus bastonets. No pot deslliurar el seu cor de l’angúnia que l’oprimeix. És possible que el meu germà arribi a ésser culpable de la mort de la meva mare? Ha de comprendre que no pot suportar la manera d’ésser poc filial dels occidentals. És vergonyós que no recordi el seu deure!

He passat moltes hores meditant i preguntant-me què és el que el meu germà hauria de fer. Al començament, no dubtava que havia d’obeir la mare. Li deu el seu cos, la seva pell, els seus cabells. Com podria contaminar aquestes coses sagrades amb una estrangera?

A més, el meu germà ha estat ensenyat des de la infància en la saviesa del Gran Mestre, que diu: «El primer deure d’un home és atendre curosament tots els desigs dels seus pares». Quan el pare torni i sàpiga el que vol fer el meu germà, segurament que també li ho prohibirà, i, per tant, m’haig de convèncer que no tinc motius per a perdre la calma.

Al començament, raonava així, però avui sóc com un torrent inestable que escampa les seves aigües fora del seu curs.

El meu marit és el qui em fa dubtar de la saviesa dels vells costums. Em fa dubtar amb el poder del seu amor per mi! Ara t’explicaré les estranyes coses que va dir-me ahir. Escolta:

Estàvem asseguts a la petita terrassa de rajoles que el meu marit ha fet construir al sud de la casa. El nostre fill dormia al pis de dalt, al seu llit de bambú, i les serventes s’ocupaven en les seves coses. Jo seia en un petit banc de porcellana, una mica apartada del meu senyor, com és correcte, i ell estava ajagut en una cadira llarga de bambú.

Tots dos contemplàvem la lluna plena que es gronxava dalt del cel. S’havia aixecat el vent de la nit, i una processó de núvols blancs giravoltava amb la rapidesa de grans ocells blancs com la neu, tan aviat enfosquint el rostre de la lluna com deixant-lo amb una màgica claror. Els núvols passaven tan de pressa que la lluna semblava córrer per damunt dels arbres. L’olor de la pluja omplia l’aire de la nit.

La delícia d’aquesta bellesa i aquesta pau davallava damunt meu i, sobtadament, vaig sentir-me molt contenta de la meva vida. En alçar els ulls vaig trobar-me amb la mirada del meu espòs, i un plaer tímid i exquisit tremolà al meu interior.

—Quina lluna! —digué per fi, amb la veu commoguda per l’encís que ella irradiava—. Vols tocar la teva arpa, Kwei-lan?

Vaig dir-li bromejant:

—L’arpa té sis aversions i set prohibicions, segons diuen els avantpassats nostres que la fabricaren, i no dóna la seva veu en presència d’un dol, d’instruments de festa, quan un músic és desgraciat, quan el que la toca és indigne, quan l’encens no ha estat encès recentment, o si algú dels qui l’escolten no hi simpatitza. Si aquesta nit no vol cantar, senyor meu, quina d’aquestes aversions en tindrà la culpa?

El meu marit es va posar seriós en contestar:

—No, cor meu; sé que una vegada l’arpa no volia cantar perquè l’aversió era jo. Però, ara? Deixa que els teus dits toquin les velles cançons d’amor, les cançons dels poetes.

Aleshores vaig anar a cercar l’arpa, i la vaig posar damunt la tauleta de pedra, al costat del meu marit, i jo vaig romandre dreta, tocant les seves cordes mentre pensava quina cosa cantaria per a ell. Finalment, vaig cantar així:

Aquesta melangiosa tonada seguí ressonant una i altra vegada, molt temps després que els meus dits deixaren de tocar-la. «Sola… sola… sola…». El vent en recollí l’eco i, sobtadament, el jardí va omplir-se de la trista cançó, que vibrava en mi d’una manera estranya, revivint la tristesa que havia oblidat durant una hora, la tristesa de la meva mare. Vaig posar suaument les mans damunt les cordes, per a fer callar el seu plany, tot dient:

—Aquesta nit, senyor meu, sóc jo l’aversió. Sóc jo el músic desgraciat, i és per això que l’arpa es plany.

—Estàs trista? —preguntà el meu marit, acostant-se i agafant-me una mà.

—És per la meva mare —vaig contestar feblement, atrevint-me a repenjar per un moment el meu cap sobre el seu braç—. És desgraciada, i el seu dolor em parla a través de l’arpa. És a causa del meu germà. Aquesta nit sento el seu desfici, la seva inquietud, mentre espera l’arribada del fill. No té ningú més que ell, fa molt de temps que ja no hi ha res entre el meu pare i ella, i jo mateixa pertanyo ja a una altra família… la teva.

El meu marit guardà silenci un moment, després es tragué tabac estranger de la butxaca, l’encengué, i finalment parlà amb una veu serena:

—Has d’estar preparada, és millor afrontar la veritat. Probablement el teu germà no obeirà la teva mare.

—Oh!, per què ho dius? —vaig preguntar, alarmada.

—Per què penses tu el contrari? —preguntà ell, al seu torn, traient espirals de fum per la boca.

Vaig apartar-me una mica d’ell.

—No, no em contestis amb preguntes. No ho sé… no sóc intel·ligent i no sé raonar. No puc donar cap altra raó sinó que el meu germà ha après des de petit que l’obediència als pares és el fonament de l’Estat, i que el deure d’un fill…

—Els vells fonaments cauen… han caigut ja —m’interrompé amb una significativa mirada—. Als nostres temps es necessiten raons més fortes.

Aquestes paraules m’ompliren de dubtes, després vaig recordar una cosa que em consolava secretament… i de la qual no havia parlat mai en veu alta, però que era el meu íntim pensament.

—Les dones estrangeres són tan lletges! —vaig murmurar—. Com pot un home de la nostra raça casar-se amb una d’elles? Els seus homes no tenen altre recurs, però…

Vaig callar, avergonyida de parlar així d’altres homes davant el meu marit. Tanmateix, no comprenc com és possible que un home pugui desitjar una dona com la que vaig veure abans del naixement del meu fill: uns ulls tristos i sense expressió, uns cabells descolorits, unes mans i uns peus ordinaris… Oh!, conec el meu germà! No és, per ventura, fill del seu pare, i aquest no ha estimat sempre, per sobre totes les coses del món, la bellesa de les dones?

Però el meu marit es posà a riure.

—Ah! No totes les dones xineses són belles ni totes les estrangeres són lletges. He sentit dir que la filla de Li, la promesa del teu germà, no és precisament una bellesa. Per les cases de te diuen que els seus llavis són massa amples… i que les seves corbes són com les de les falçs de segar l’arròs…

—Com s’atreveixen els ociosos de les cases de te a parlar d’aquesta manera? —vaig exclamar amb indignació—. És una donzella respectable, i la seva família és noble!

El meu marit arronsà les espatlles.

—Només repeteixo el que he sentit dir, com també ho deu haver sentit el teu germà —replicà—. Potser aquest és el motiu pel qual li ha estat més fàcil de fixar en una altra dona el seu cor vagarós.

Guardàrem silenci uns moments; després seguí parlant, mentre fumava amb expressió meditativa.

—Aquestes dones estrangeres! Algunes d’elles són tan boniques com l’Estrella Blanca. Ulls clars… cossos lliures…

Vaig girar-me de cara al meu marit, amb els ulls molt oberts; però ell seguí parlant, sense veure’m:

—Els seus bells braços nus… T’asseguro que no tenen les reserves i l’artificial modèstia de les nostres dones. Són tan lliures com el sol i el vent; amb danses i rialles atreuen el cor d’un home i el deixen lliscar entre els seus dits com la llum del sol, per a perdre’s després sobre la terra.

Vaig quedar sense respiració per un moment. De qui devia parlar el meu marit? Quina forastera l’havia ensenyat així? Vaig sentir una amarga ira en el meu interior, i vaig balbucejar:

—Tu… tu has…

Però ell mogué el cap, rient-se una mica de mi.

—Quina mena de dona ets! No… ningú no m’ha fet perdre el cor d’aquesta manera. Sigui com sigui l’he guardat fins que… —El seu to esdevingué tendre i el meu cor s’alleugerí en sentir-lo.

—Però, fou difícil?

—Bé, sí, alguna vegada. Nosaltres, els xinesos, vivim tan separats, les dones són reservades, modestes, no descobreixen res del seu cos… I per a un home jove —el teu germà ho és— aquelles altres, les dones estrangeres, amb la seva bonica pell d’una blancor de cigne, els seus cossos exquisits que semblen oferir-se quan dansen…

—No segueixis, senyor —vaig interrompre amb dignitat—. Això és una conversa d’homes, i no vull sentir-la. Aquesta gent és, en realitat, tan salvatge i poc cultivada com deixen entendre les teves paraules?

—No —va replicar lentament el meu marit—. Potser és, en part, perquè la seva nació és jove, i la joventut pren els seus plaers d’una manera crua. Pensa, a més, encara que no t’agradi sentir-ho dir, que els llavis de la promesa del teu germà són amples i corbats com una falç de segar arròs.

Somrigué novament i tornà a seure i a contemplar la lluna.

El meu marit és un home de seny, i no puc deixar fàcilment de banda les seves paraules. Després de sentir-lo, començava a comprendre que la carn descoberta d’aquelles dones estrangeres devia tenir algun passatger encís, i em sentia confosa quan el meu marit en parlava. Em feia pensar en els ulls lluents i la manera de riure del meu pare amb la seva concubina preferida, i vaig estremir-me sense poder apartar els tristos pensaments.

Em deia que realment el meu germà és un home, i que el seu continuat silenci és un mal símptoma. Des de petit ha madurat sempre en silenci les seves decisions; segons deia Wang Da Ma, quan era menut i la meva mare li prohibia que toqués alguna cosa, callava de sobte, prement-se les mans amb força.

Amb un sospir vaig tornar a posar l’arpa dintre la caixa de laca. La lluna s’havia amagat darrera els núvols i una pluja fina començava a caure. La nit havia canviat i vam entrar a casa. Aquella nit vaig dormir molt malament.