2

Vint-i-set: Soldats nacionals fent guàrdia davant la central de Borente. Havien ocupat la Vallnegra l’abril del 38, després de la desfeta del front d’Aragó. (Foto Arxiu M. Gimeno, 1938).

Conten que el dia abans que els nacionals entressin a la vall, quan els rojos fugien serres enllà de cap i de cul, el Sèbio de Pau corria esverat pels carrers de la Quera cridant com un boig: «Foteu el camp de seguit, que arribarà Franco i us sanarà a tots!». La gent de la vall, però, podien estar ben tranquils, perquè les tropes de Franco van prendre les centrals elèctriques sense disparar cap tret.

Vaig tornar de Sant Sebastià a principis d’estiu. Abans d’arribar a casa, em vaig aturar a la Pobla per demanar consell al fotògraf Sílvio Gordó, a qui el nou règim havia nomenat alcalde de la població. M’hi vaig presentar amb una carta escrita i signada pel capità responsable de l’Oficina d’Acollida als Refugiats de Sant Sebastià. A mesura que el Sílvio la llegia, li anava canviant la cara. Encabat em va dir:

—Quan t’he vist entrar, Manel, no n’hauria donat cinc cèntims de tu. Aquest paper ho capgira tot, això et pot salvar la vida.

Ell també va escriure quatre ratlles de recomanació en un paper oficial de l’ajuntament i em va dir que em presentés al cap de la Falange de la Colònia i que, sobretot, fes el que ell em digués.

El falangista, de nom Remígio, tot i ser fill de la vall, no el coneixia. Nascut a cal Botiguer d’Aranui, de molt jove se n’havia anat de casa i no se n’havia sabut re més, fins ara que havia comparegut amb els soldats nacionals, exhibint una camisa blava i un castellà castís que ningú no sabia d’on havia tret. Es veu que el 19 de juliol s’escunçava de trobar-se en alguna regió d’Espanya on s’havia afegit a l’aixecament dels militars. De tornada a la Vallnegra, l’havien nomenat secretari de l’ajuntament de la Colònia, i per aquest motiu s’havia instal·lat al mateix edifici de l’ajuntament. Estant per aquests mons de Déu li havien explicat tantes pestes dels catalans i de la gent del seu país, que ara quan veia que se li atansava pel carrer un desconegut (i pensa que per a ell ho eren tots els de la vall, de desconeguts!), doncs ell llavors es posava la mà a la pistola que duia penjada a la cintura.

Em va costar de trobar-lo al despatx perquè sempre rodava per aquells pobles recollint informació sobre les barbaritats que s’havien comès durant els anys de la República. Amb la gorra de militar i aquells aires de perdonavides era una mica estaquirot, però imposava respecte, que és el que llavors convenia al país. El Remígio va llegir la meua carta dues vegades. Primer en silenci i després remarcant en veu alta algunes frases, les que li devien semblar més importants, com ara: comunista y separatista arrepentido… información muy útil a nuestras tropas sobre los centros de producción de energia del Pirineo leridano… dispuesto a colaborar en todo lo que convenga a nuestra gloriosa Cruzada… Quan va haver acabat, va deixar el paper damunt la taula i, sense fer-ne el més petit comentari, em va engaltar aquesta pregunta:

—Qui el va matar mossèn Agustí?

Vaig respondre, estranyat que ell encara no n’estigués al corrent, que l’havien mort els del Comitè de la FAI que havien pujat de Tremp.

—Això ja ho sabem! —va bramar—, però algú els devia avisar que pugessin, suposo jo! Algú els va acompanyar a la borda on s’havia amagat, suposo jo! Van ser el Tapiró i el Macaya, no és cert?

—Això és el que es va dir —vaig barbotejar—. Almenys del Tapiró, l’altre no ho sabia que també hi hagués pres part.

—Doncs ho hauries de saber, que aquests eren dels teus!

—Dels meus, no —vaig precisar—. El Macaya era de la CNT…

—Tant se val, tots la mateixa banda de comunistes i criminals! Mira, veus? —va aixecar la meua carta amb les dues mans com si l’anés a estripar—. Si et negues a col·laborar amb nosaltres, aquest paperot no et servirà ni per fregar-te el cul!

Exaltat com estava, era una temeritat continuar discutint:

—Què vol que faci? —em vaig rendir. Encara que fos bastant més jove que jo, no m’atrevia a tutejar-lo.

—Només has de confirmar el que ja sabem —va dir estenent damunt la taula dos fulls en blanc amb la capçalera de la Falange—. Firma aquí baix.

Vaig esborrallar a cada full un gargot que ni jo ni cap notari reconeixeríem mai com la meua signatura. A fi de comptes, aquell paperot tampoc no serviria per re. Fos quina fos la meua actitud, en aquell moment les noves autoritats ja havien pres la decisió d’afusellar-los: amb un escarment com aquell imposarien més fàcilment l’ordre a la vall. Així, doncs, negar-me a firmar, lluny de salvar-los la vida, me l’hauria complicada molt a mi. Em va saber greu pel Macaya, un mecànic castellà que treballava als tallers. És clar que ell també s’ho havia buscat. A qui se li ocorre de quedar-se allà com si re, després d’haver format part de la CNT? Havia d’haver fotut el camp cap a França, com havien fet l’alcalde, el Ramiro i tants d’altres.

Pel que fa a la meua situació, l’expedient s’havia de completar amb un certificat de bona conducta sobre el meu comportament a la Colònia durant la República i la guerra. Me’l podia fer qualsevol persona del poble addicta al nou règim, per exemple mossèn Ramon, l’antic rector del poble que encara no havia tornat a la Colònia. Al sortir de la presó de Lleida s’havia quedat un temps a Balaguer, a la casa d’on era fill, per recuperar-se de la misèria i dels patiments passats. Quan va tornar al poble, sempre explicava que moltes vegades havien estat a punt d’afusellar-lo (en una ocasió fins i tot ja li havien lligat les mans!), però no havien acabat la feina per no malgastar la munició. Segons ell, el veien tan perdut i envellit, que no pagava la pena de fer malbé les bales, ja es moriria sol.

Doncs, la Pilara em va acompanyar a Balaguer, que jo no he sigut mai home de missa i el rector només em coneixia de jugar a cartes al Turbina. Solucionats els tràmits del salconduit que llavors es necessitava per viatjar, ens vam presentar al pis amb un paquet esplèndid, que la dona s’havia encarregat d’apariar. No hi faltava el seu formatge d’ovella, ni les seues carreretes, ni el seu xolís, el millor que havia trobat al poble. La neboda ens va obrir la porta del pis renegant contra el senyor oncle, que en tot el dia no parava de fumar:

—Amb l’un encén l’altre, ni per dormir se’n sap estar! Ja veuen que el pis sembla una carbonera —remugava pel passadís—. Oh, i el pis rai! El pitjor és ell, que es fa malbé la salut! Segur que està pitjor aquí que a la presó. Almenys allà havia d’estalviar el tabac!

Ens va conduir fins a una mena de despatx, fosc i ple de fum, on mossèn Ramon tossia assegut davant d’una taula.

—Ja ho veuen, tot el dia igual. —I ens va deixar sols amb son oncle.

Quan se li va haver espassat la tos, mossèn es va inclinar cap al costat esquerre per escopir un gargall a la palangana del terra, estratègicament col·locada per a aquest ús. Després que li expliquéssim el motiu de la visita, es va excusar dient que en consciència ell no podia certificar re del meu comportament perquè quan va esclatar la revolta, de seguida va fugir del poble. Però va afegir:

—Només sé que tu eres de la flamerada i que els teus van matar l’Agustí.

Li vaig jurar que jo no hi tenia res a veure amb aquell assassinat, que les meues mans eren tan netes de sang com les seues.

—I li diré més, mossèn —vaig continuar—. Miri, una vegada, quan m’encarregava de l’hotel, es van quedar a dormir un parell de sacerdots que fugien cap a la frontera. Doncs, no solament no els vaig delatar als carrabiners sinó que els vaig proporcionar un mapa de les muntanyes perquè s’orientessin.

Mossèn va pinçar amb els dits un paper de fumar del llibret:

—T’ho van dir ells que eren capellans? —va preguntar sorneguer.

—Vol que li expliqui com ho vaig descobrir? L’endemà al matí es van presentar tots dos al menjador amb la bragueta descordada; és clar, acostumats a portar sotana, s’havien descuidat de botonar-se.

—Es un bon detall —va riure mossèn Ramon—. Els primers dies que anava sense sotana, a mi també em passava el mateix.

Aprofitant el moment que es passava el cigarret pels llavis com si toqués l’harmònica, la Pilara va dir que m’havien obligat a fer-me del partit.

—Obligar? —va dubtar mossèn—. Si un no vol, ningú no et pot obligar a re.

La dona va canviar d’argument:

—Ho ha de comprendre, mossèn, va ser un capritx de criatura! Li van dir que si s’apuntava al partit, el farien amo de l’hotel i per això va caure en la temptació. L’hotel, sap?, de gran sempre li ha fet goig, perquè de jovenot s’hi havia fet un bon fart de fregar-hi gots! Va pecar d’ambició, mossèn. Ja pot comptar i creure que se n’ha penedit vegades!

—Es ell qui s’ha de confessar, no tu —va aclarir mossèn. I em va mirar—. Mai no havies caminat tant per demanar l’absolució, oi? Doncs no te la puc pas negar. Ho faig per la Pilara, que és una santa, no per tu, descregut.

Va obrir un quadern, va buscar un full en blanc, i, després de sucar la ploma de tinta, la va fer cruixir damunt del paper. De cop, com si s’ho hagués repensat, va deixar la ploma damunt la taula, va engrapar la petaca i es posà a fer un altre cigarret. Em va estranyar perquè encara no havia encès el que havia cargolat moments abans. Un cop ensalivat, me’l va oferir:

—Gràcies, mossèn, no fumo.

—Doncs, aquest te l’has de fumar, que és perla penitència!

Ho va dir tan seriós que no vaig gosar rebutjar-lo. En pic vam tenir tots dos el cigarret penjant dels llavis, mossèn va encendre un misto, i abans de donar-me foc va dir amb veu solemne brandant la flameta:

—Fixa’t si n’és de calent el foc de l’infern, que ací dalt a la terra encén el cigarret dels capellans i dels penedits de la República.

A la primera calada li va agafar un atac de tos, una tos lletja d’ovella entecada, que jo ja tenia por que s’hi quedés, o que no pogués enllestir el meu informe de bona conducta.

Vint-i-vuit: Retrat de casament típic de l’època, fet a l’estudi de M. Gavarri (1944).

De seguit va arribar la febre de casar-se. Després de cinc o sis anys sense celebrar-se cap boda a la vall (altres maldecaps tenia el jovent!), de cop i volta, correu-hi tots, n’hi havia una cada setmana. La joventut, com els moixons en pic l’abril fa esclatar la flor de les xicoies, tenia pressa d’aparellar-se. Tots ho volien fer alhora: els de la primera volada, per independitzar-se dels vells; els qui ja no eren tan joves, per por de quedar-se concos; uns i altres, per passar l’esponja damunt les misèries de la guerra i començar una nova vida. Ah, i de les dones ja no en parlem, que ja se sap que vosaltres a tothora hi esteu prou disposades al matrimoni.

A mitjan octubre, la jovenalla del país s’aplegava a la fira de la Pobleta, sobretot el tercer dia, dedicat especialment als porcells d’engreix, als pastors per llogar i a les dones per casar. De bestiar escuat, com en deia el Sèbio de Pau de les dones, n’hi havia per donar i per vendre. En aquella època les fadrines de la Pobleta tenien arreu fama de donar bon resultat, per això els xicots hi acudien a corrua feta, i no tan sols de la Vallnegra, sinó de tot arreu: de les valls veïnes, de la Conca, fins i tot de pravall. I no és que les muntanyeses fossin especialment maques, que això en aquella època no comptava gaire, l’important era que fossin «certes i adretes», com es deia llavors, és a dir, ferrenyes, netes i treballadores. De treballadores, sobretot, n’eren cosa de no dir. Les seues mans de dia semblaven multiplicar-se. No estaven mai quietes, que si fregar, que si cosir, que si cavar l’hort, que si lligar garbes, que si munyir les vaques…, eren un belluguet de feina. Només hi havia una persona al món capaç d’immobilitzar aquelles mans, de fer-les parar quietes, un moment i per sempre, en els retrats de casament. I aquesta persona era jo. Gràcies a les bodes, vaig poder renovar el meu material (imagina’t que fins llavors encara feia servir la Kodak de principis de segle!) i muntar-me un estudi fotogràfic amb cara i ulls, un estudi que no tenia res a envejar al del Sílvio de la Pobla.

L’endemà del casori, les parelles pobres anaven a cavar trumfes a la serra. Els joves sols, sense els vells, és clar! En canvi, els més arregladets feien la passejada a Saragossa a visitar les bombes llançades per l’avió republicà, que per un miracle de la Pilarica no havien explotat. Uns quants mesos després del tornabodes, la mestressa nova es presentava a la missa dominical exhibint amb orgull el ventre inflat com a demostració pública que el seu home havia fet diana… Quan la pobra Pilara ho veia, s’emportava un disgust. Cada cop que sabia que una dona del poble esperava una criatura, es feia un fart de plorar. Vam consultar uns quants metges, els millors especialistes d’aquell temps, però no hi hagué manera que la meua sembradura arrelés en les seues entranyes. Llavors no era pas com ara que la medicina ha avançat tant en aquest assumpte. A la Raquel, la reneboda de la Colònia, fa un parell d’anys li van ficar l’embrió ja format dins de la panxa. Això és com si en comptes de sembrar la llavor en una terra eixorca, fas un forat al graver i hi enfonses la planta amb un bon tou de terra. Així qualsevol dona no cria avui! La Pilara i jo vam ser joves cinquanta anys massa aviat, vet aquí! Que tens algun fill, tu, nena? Primer t’hauria de preguntar si estàs casada, és clar. Ara que, amb les dones d’avui, no se sap mai…

Doncs, com et deia, quan totes les amigues de la telereda de la meua dona van haver criat, llavors els fills que pujaven li feien present la seua maternitat fracassada. El primer dia de l’any, per a ella era un martiri. Aquest dia la canalla dels pobles de la Vallnegra tenia per costum de passar a «plegar ninou»: anaven de casa en casa, cadascun amb el seu cistell, pidolant gormanderies a les mestresses. A la Colònia, tret dels fills dels estrangers a qui els seus pares ho tenien prohibit, en passava una bona colla, potser més de trenta. La meua dona, que es fonia per les criatures, els ho hauria donat tot. A pesar que repartís a cada cistella un parell de mandarines i un bon tall de torrons d’Agramunt, doncs encara li semblava poc. Pensa que la majoria de mestresses els despatxaven amb un sarpat de nous o de figues seques, i bon goig que feien. Hauries d’haver vist la cara de satisfacció de la Pilara, assetjada al menjador de casa per aquell eixam de criatures! Era l’estampa perfecta de la felicitat. Encabat, però, es passava la tarda plorant perquè, en el fons, aquella exhibició de la canalla dels altres, per a ella només li era pesta.

La meua dona no s’hi va resignar. Desenganyada dels metges, va acudir a l’ajut de remeieres i curanderos. A ulls clucs i amb la mateixa fe amb què rebia la comunió, complia al peu de la lletra tot el que aquesta patuleia de farsants li manava. L’ermità de la Plana li va recomanar de beure aigua de set fonts diferents; un altre espavilat, no recordo de quin poble de la Ribera de Sort, li va receptar una novena d’aigua de comí… En una ocasió va pujar descalça, i de nit perquè no la veiés ningú, fins a l’ermita de la Peülla per apotxonar el forrellat de la porta. Durant uns quants anys va fer cap a tots els aplecs que es fan de Balaguer en amunt, a pidolar un fill a la Mare de Déu. Hi anava tota sola, jo només la vaig haver d’acompanyar a Arboló, perquè allí, segons la tradició, els casats hi han d’anar en parella. Per no disgustar-la, però ben a contracor, vaig seguir tots els passos que em va dir: fer colar un roc dins d’una escletxa que hi ha prop de la capella, resar una oració a la Mare de Déu i, després, al sortir de missa, encomanar la criatura allí mateix. Ho vam haver de fer de pressa i corrents, ajupits darrere d’uns rebolls com les guineus, mentre tothom feia gresca, enroglats per dinar a poques passes de nosaltres.

Amb el temps es va tornar molt devota, especialment de santa Anna. Un dia va i em diu: «Saps quants anys tenia santa Anna quan va néixer la Mare de Déu? Doncs, quaranta-cinc! Tres anys més vella que jo!». A aquestes alçades de la vida, la beneita encara confiava que un miracle de la Mare de Déu o de l’Esperit Sant la deixaria prenyada. Temps després, quan ja re de re, per dir-ho d’una manera més clara, quan se li havia estroncat la font pudenta, la dona va començar a somiar canalla.

Es passava les nits parint i cuidant criatures. «Endevina què he somiat aquesta nit!», em rebia al tornar de la central. No costava gaire d’encertar-ho, l’únic que canviava era el sexe, la fesomia i l’edat de les criatures. Al llarg de més de vint-i-cinc anys, de fet fins que va morir, va donar a llum en somnis fills de tota mena: de cabells llisos i arrissats, de color ros, negre i castany; fills grassonets i magres, alts i baixets, fills amb els ulls de tots els colors de l’arc de sant Martí. «Es deia Paula i era molt més vella que jo. Quines bestieses, oi?». I jo mirava de fer-li entendre que tan bèstia era aquest somni com el de l’altra nit, que era un xicot jove i se l’amagava a la panxa perquè no el fessin anar a la guerra.

Saps què penso, nena, a propòsit d’això? Doncs, que totes les femelles, siguin bèsties o persones, teniu el neguit de ser mares. El pastor de Solana, que coneixia les ovelles com si les hagués parit, una vegada al bar de l’hotel em va explicar per què les bacives no es tanquen mai al corral, barrejades amb la resta del ramat. El motiu real no és, com tothom suposa, perquè no es mengin l’herba del paller reservada a les ovelles que crien, sinó per evitar que aquestes mares fallides sentin els bels dels corders. Es veu que al sentir belar els fills de les seues companyes pateixen tant enyorant un corder, que no fan mai més re de bo. O bé es tornen boges, o bé es taquen de la fel o bé es carreguen de ronya. Per això, els pastors agrupen tot el baciu en un escamot a part, i encabat l’avien a pasturar lluny del poble. Sense el guirigall dels bels ni la ferum agra dels corders de llet, les bestiotes s’obliden dels fills i campen la mar de felices per les costes i feixancs. Si es porten bé, la temporada següent s’amarriran i quedaran prenyades. I amb una mica de sort poden ser bessoneres.

En els mascles, veus, ja és diferent. Pel que fa a mi, francament et diré que aquest assumpte no em va quitar mai ni un minut de son. Si la criatura arribava, molt bé, i si no, fora maldecaps, que la canalla en porten molts. Bé patia prou la Pilara per mi, pel que la gent del poble pogués pensar i murmurar d’un mascle com jo. Imagina’t que llavors als homes casats i sense fills se’ls considerava gairebé impotents, incapaços de clavar el perpal. Quan en realitat ocorria tot el contrari: sense la por d’augmentar la família (al revés, amb el neguit de tenir-ne) a qualsevol hora ens fèiem passar el gust. No compto que hi hagi al món cap altre matrimoni que s’ho hagi passat tan bé com nosaltres. En tot cas, l’únic que em sap greu són els miraments de quan festejàvem. Fa ràbia de recordar que en aquells anys que anàvem tan cremats, no li’n fotéssim pel broc gros…

Doncs, com et deia, de solters ens havíem fet moltes il·lusions amb la canalla que tindríem, cosa que després va agreujar la seua dèria per criar. El primer seria un nen que ella volia tant sí com no que fos fotògraf i que obrís una botiga en una població important, com és ara Tremp. «Fotògraf, per re del món!», saltava jo. «Estudiarà per enginyer elèctric, entrarà de seguit a la Companyia i de ben jove ja serà el cap de producció de la central de la Colònia». «Bé, per no discutir-nos, tindrem dos nens», proposava ella, «però això no exclou la nena». La nena no, la nena era intocable, tots dos estàvem d’acord que aniria a Lleida a estudiar per mestra.

Vint-i-nou: Tropes de la Guàrdia Civil davant de la caserna de Ribera, a l’època de la invasió del dels maquis. En els enfrontaments de l’any 44 hi van morir…

Bé t’ho explicaré prou jo, que vaig canviar de feina gràcies als maquis. O per culpa seva, segons com m’ho miri. Els maquis van acabar amb el meu exili al refugi dels estanys Blaus, que era el lloc on m’havien destinat després de passar pel comitè de depuració de la Companyia. Pel que em podia passar, encara vaig estar de sort. Els del comitè, i sobretot míster Patter, cap de producció de la Vallnegra, s’havien entestat a despatxar-me de l’empresa, tal com es va fer amb la majoria de treballadors compromesos amb la República. Si em van readmetre, puc donar les gràcies al Remígio. Míster Patter em va haver d’acceptar de mala gana i per això em va tenir entravessat al llarg dels quinze o vint anys que després de la guerra encara va dirigir la central. Veus, en canvi, la seua dona i la Pilara eren carn i ungla. Venia tot sovint a la botiga a fer-li companyia mentre jo era als estanys. A més, era molt bona clienta. La gent de la Colònia, sobretot les famílies dels empleats, no la podien veure gaire. Deien que es passava el dia darrere les finestres del seu castell (tothom en deia així perquè el xalet era de pedra i molt més gran que els altres) espiant els treballadors de la central, que tenia un rifle a les mans i disparava contra els gossos i gats que s’atansaven al seu jardí, i que quan baixava al poble aixecava les faldilles a les xiquetes més pobres per comprovar si duien calces… De rara n’era un bon tros la senyora Gladys, amb tot, no crec pas que arribés a aquests extrems.

Doncs, com et deia, el lloc de guarda als estanys era considerat a la Colònia com el pitjor destí de la Companyia. Al principi, acostumat a bellugar-me a la feina com jo estava, aquella solitud sense fer re em treia de polleguera. Saps què feia per esbravar-me? M’enfilava fins al capdamunt del port del Gaial i em pixava a la roca del Migmon. No recordo si t’he explicat que aquest és un dels ports que separen les valls del Pallars de les de la vall d’Aran, cosa que vol dir que l’aigua caiguda a la banda de deçà de la roca fa cap al Mediterrani, mentre la de dellà travessa França fins a l’Atlàntic. Doncs, quan em sentia fastiguejat, me n’anava allà dalt, em posava dret damunt aquella esquena de roca, amb un peu a cada costat, i buidava la bufeta procurant repartir els orins a cada vessant. Així a la vegada em pixava a les turbines de míster Patter, que m’havia desterrat allà dalt, i en els gavatxos, que apedregaven els vagons quan creuava França amb tren per passar-me als nacionals i de poc em treuen un ull amb un cop de roc. En aquella època estava tan ressentit de la vida, que de bona gana m’hagués pixat en el món sencer: en els anglesos i els americans que feien la punyeta al govern de Franco; en els alemanys, que a pesar d’haver donat una bona pallissa als aliats, no els perdonaré mai que haguessin enfonsat el transatlàntic Dalmathia, i en els comunistes russos, ja no cal dir-ho.

Però, a còpia de temps t’acostumes a tot, i a no fer re, encara més de pressa. A primera hora del matí em trucaven per telèfon del Roio per indicar-me els estanys que calia aviar i el cabal d’aigua que necessitaven. Passat d’això, totes les altres ocupacions, com vigilar l’estat de les preses o controlar el pluviòmetre, no em feien suar gaire. Dissabte a mig matí, un cop havia graduat les comportes, baixava a la Colònia i m’estava a casa fins dilluns a la matinada, que tornava a enfilar el corriol dels estanys. No em calia portar a l’esquena ni un gram de pes, perquè el menjar i tot el que em fes falta per passar la setmana m’ho enviaven pel cable. M’arribava dins d’un sac al cap d’unes quantes hores de ser enviat des de baix i després d’haver travessat «per terra, mar i aire», com dèiem nosaltres, és a dir, a coll de mula, amb barca i amb telefèric, una dotzena llarga d’estanys.

Una nit, quan feia poc que m’havia cotxat, vaig sentir murmuris a fora i sorollets a la balda de la porta com si algú volgués entrar d’amagat. En pic vaig cridar qui hi ha, els xiuxiuejos van esclatar en brams que no entenia, però amb aquells patacs a la porta que feien tremolar tot el xalet, sens dubte exigien que obrís. Al mirar per l’espitllera del costat de la porta vaig poder distingir quatre o cinc fusells apuntant cap a a mi. El canó de les armes relluïa a la claror de la celístia. Vaig advertir a crits que no disparessin, que els obria la porta de seguida. Només sentir el ric-rac de la clau, dos homes armats, abans que jo tingués temps d’empènyer-la suaument, van entrar disparats i se’m van tirar al damunt. Encara no m’havien posat les manilles, que un grup de set o vuit acudien a ajudar els seus companys i tot seguit es posaven a escorcollar la casa. Entre ells enraonaven molt barrejat: tan aviat senties frases en castellà com en francès i també, però no tant, alguna paraula en català. Em vaig pensar que es tractava d’una colla de bandits, llavors dels maquis ni jo ni ningú del país no n’havia sentit parlar mai. Tan aviat com descobrien una llauna de conserva o alguna cosa de menjar feien escarafalls d’alegria com si fos això, i no diners o armes, el que ells buscaven. Quan van haver inspeccionat el xalet de dalt a baix, el que semblava el cap de la banda, un tal Gerard, va dir que ja podien anar a buscar la resta de l’escamot, que segons vaig suposar s’esperaven parapetats per aquelles roques. Devien ser a tocar del xalet perquè al cap de no re ja eren tots allí. L’endemà vaig comptar que entre tots eren uns vuitanta, la majoria vestits amb roba militar però d’uniformes diferents.

El Gerard em va dir que tranquil, que si no feia cap bestiesa a mi no em passaria re. Després de preguntar-me per la meua feina i pel funcionament del telèfon, em va traure les manilles i em va dir que no em mogués de vora l’aparell; en cas que truquessin de baix, que contestés amb tota normalitat com si estigués sol. Altrament, si donava a entendre el més petit senyal d’alarma, em cosirien a trets allí mateix. Acabat el meu interrogatori, el Gerard va fer apagar el llum i va ordenar a un subordinat seu que triés els punts de guàrdia i n’organitzés els torns. Mentre alguns s’allunyaven, la majoria es van asseure en rogle davant de la caseta i es van repartir totes les provisions que havien trobat. Entre tantes boques i amb la gana que portaven, no en van tenir ni per a l’aperitiu.

Entretant, l’encarregat de vigilar-me, que no havia parat en tota l’estona de recossirar per veure què més trobava, tot aixecant una trapa va descobrir l’amagatall on es guardaven les begudes reservades als directius de la Companyia. Hi havia una ampolla de whisky, cinc de xampany i unes quantes cerveses. La troballa va ser rebuda amb crits d’entusiasme pels companys de fora, que immediatament van començar a destapar el xampany. Els pets de les ampolles van atreure els qui havien començat les guàrdies, que també es van sumar a la gresca. Estaven tan contents que ens van venir a buscar, a mi i al meu vigilant, perquè ens afegíssim al brindis.

—Per l’alliberament de l’Espanya feixista! —va dir el Gerad en francès, aixecant l’ampolla. I va afegir assenyalant-me—: I pel nostre primer voluntari de l’interior!

«Ja hi tornem a ser!», vaig pensar. «Són soldats republicans i hi haurà una altra guerra». A pesar que al cap d’una estona tots dormien la mar de tranquils, jo vaig passar la nit del lloro.

L’endemà al matí va sonar el telèfon a l’hora habitual. Apuntat pels fusells, se’m feia difícil aparentar normalitat en la veu, en cap moment, però, se’m va passar pel cap d’arriscar-me a insinuar la meua situació. Com que el Gerard em demanava provisions per a la tropa, els vaig dir que la guineu m’havia entrat al xalet mentre jo era al Blau de Damont i se m’ho havia cruspit tot, que m’enviessin, doncs, aliments per avituallar de nou el rebost. Passat migdia va arribar un sac de menjar dins la cistella del cable, fet que demostrava que a baix s’havien empassat la píndola.

A mesura que passava el dia, els maquis es mostraven cada cop més neguitosos davant de l’emissora de ràdio que havien instal·lat dins del refugi. Pels comentaris que feien entre ells, vaig deduir que esperaven ordres superiors, probablement de la vall d’Aran. Un cop rebessin l’autorització per actuar, baixarien a la Colònia, atacarien la caserna de la guàrdia civil i encabat ocuparien les dues centrals de la vall.

Cada dues hores, poc més o menys, rellevaven el guarda encarregat de vigilar-me. A la tarda li va tocar el torn de guàrdia a un maqui que, a part de ser bastant vell (massa per voltar per aquelles serres amb el fusell al coll!), doncs, a part de vell, anava coix. «D’aquest, no em costaria gaire desempallegar-me’n», va ser el primer que vaig pensar. El guarda es va asseure al banc, va deixar l’arma damunt la taula i es va treure de la butxaca de la caçadora una llibreta i un llapis. Em va observar un moment, va escriure alguna cosa a la llibreta i després em va mirar de nou. «Aquesta cara, estic segur que l’he vista abans», em vaig dir mentre el vell es capbussava altre cop a la llibreta. De cop em va venir a la memòria: és el Boc, el capitost dels anarquistes de la Vallnegra que jo havia espiat de jove quan treballava al Turbina. Tenia els mateixos ulls, negres com boles de pega. Tot i que amb els anys s’havien enfonsat un mica dins de les conques, ara, en contrast amb els pèls cendrosos de la barba, encara semblaven més negres i lluents. I em va fer un salt el cor imaginant que m’havia reconegut i que apuntava coses de mi.

A poc a poc em vaig tranquil·litzar, sobretot a l’adonar-me que en realitat no m’observava, sinó que mentre rumiava alguna cosa per escriure, deixava els ulls en mi sense veure’m. Afortunadament, el Boc no em va reconèixer. Ben pensat, era gairebé impossible que el vell es pogués recordar d’algú que havia vist només una vegada vint-i-cinc anys enrere. No sé què hi devia apuntar a la llibreta. Imagino que escrivia versos o coses per l’estil, perquè després a la nit em vaig fixar que uns quants maquis li deien poeta i es burlaven d’ell. Al final, quan va arribar el canvi de guàrdia, el Boc es va ficar la llibreta a la butxaca i es va aixecar de taula amb parsimònia i cara de cansat. Va agafar l’arma i se la va penjar a l’espatlla com si no hagués fet altra cosa a la vida, amb la mateixa traça amb què un jornaler a l’acabar la feina del tros es carrega el ferrament al coll. I de la manera com va sortir del xalet arrossegant la cama, me’l vaig imaginar com un vell soldat que no té altre remei que tornar a la guerra, i que se n’hi va amb desgana, com si endevinés que aquesta serà l’última guerra de la seua vida i que, igual que totes les anteriors, també l’haurà de perdre…

I així va arribar el tercer dia del meu segrest. La situació es va complicar, no tan sols a causa d’aquell trastot d’emissora que continuava bonint sense contestar els missatges, sinó perquè era dissabte i jo me n’havia d’anar cap avall a mig matí. Al Gerard li ho vaig dir ben clar: «Si no sóc a casa a l’hora de dinar, la meua dona estarà en maldecap i em pujaran a buscar». El millor que podien fer, doncs, per no aixecar sospites, era deixar-me marxar lliurement. Que estiguessin tranquils per mi, que jo no els descobriria. I t’ho dic francament, nena, que estava disposat a complir la promesa. «Ja s’ho faran», pensava. «Que es matin entre ells si volen i que no comptin amb mi per re, que l’altra vegada en vaig quedar ben lluït!». Quan ja em semblava que els havia convençut, el Gerard em va dir que jo no em mouria d’allà dalt i va ordenar als seus homes que es parapetessin prop del camí que puja de la Colònia.

La tarda d’aquell dissabte del mes d’octubre es va fer interminable. Passaven les hores i re, ni el telèfon sonava, ni es veia aparèixer ningú allà baix, al collet de l’Estanyol. Els maquis em miraven de cua d’ull, sospitant que els havia ensarronat, que tot allò d’anar a casa el dissabte era un engany perquè em deixessin lliure. «I la Pilara, què ho fa que no diu res», em preguntava cada minut fet un manat de nervis. La dona, però, a aquelles hores estava ben entretinguda per les botigues de la Pobla, on havia anat a passar el dia amb sa neboda. Això no ho vaig saber fins després, per descomptat, un cop passada la tempesta que es congriava.

Doncs, al tornar a casa la meua dona i no trobar-me a la cambra fosca on acostumava a passar la tarda dels dissabtes revelant fotografies, va córrer esverada cap a la central per si sabien noves de mi. Des de la central van trucar al guarda del Roio, i aquest, finalment, es va posar en contacte amb mi. Li vaig dir que tranquil·litzés la meua dona, que m’havia passat la tarda pescant truites als estanys i quan me n’havia atalaiat ja era de nit, que no baixaria fins l’endemà.

Tal com esperava, la Pilara es va malfiar. No tan sols va trobar estrany que m’hagués oblidat d’anar a casa (jo, que esperava els dissabtes amb candeletes!), sinó tota aquella història de la pesca, incapaç com jo era d’atrapar una truita que no fos rostida al plat. Des de la central va telefonar als civils, i aquests, alarmats poc abans per l’entrada del maquis a la vall d’Aran, de seguida van sospitar que el meu comportament desacostumat hi tenia relació. Unes quantes hores més tard, van arribar a la Colònia tres camions plens de militars i de guàrdies civils procedents de la Pobla. Els civils, confiant que els del maquis foren al xalet, van preparar-los una mena de pinça per enxampar-los a tots. Un grupet de soldats pujaria de baix pel caminet de la Colònia per fer d’esquer als invasors. En pic els maquis, al veure que eren tan pocs, els ataquessin, llavors la resta de la tropa els sortiria pel darrere amb la intenció d’encerclar-los dins la petita vall dels estanys Blaus. Vet aquí l’estratègia.

Cap a la matinada, tan aviat com van començar els trets, els dos maquis que en aquell moment em vigilaven van tallar el fil del telèfon i van fugir cap avall. La trampa, però, no els va servir de gran cosa als militars. Els maquis, al veure’s atacats pel darrere, es van esconillar grimpant per les penyes dels costats de la vall com una ramada d’isards que un grup de caçadors intenta inútilment d’acorralar. Amb tot aquell desplegament de militars només en van poder matar dos: un xiquet molt jove que encara no s’afaitava i el Boc. Van baixar els cadàvers a la Colònia, i abans d’enterrar-los al cementiri, els van deixar exposats a l’entrada de l’ajuntament per si la policia o casualment algú del país els identificava. Jo no vaig dir re del Boc. Més que no pas por del que em pogués passar, em va fer mandra de posar-me a descucar llavors la meua guerra de jovenot amb els anarquistes. Ja veuràs, nena, les guerres són com els morts: com més aviat les colguis millor. Tant si les has guanyat com si les has perdut.

Doncs bé, a resultes d’aquest incident amb els maquis, l’exèrcit va fer tancar la caseta del guarda. Això va passar a la tardor, i la primavera següent, quan la Companyia va habilitar de nou el xalet, a mi no em van moure de la central de Borente, on m’havien destinat durant l’hivern. Que m’alliberessin de la feina «d’ermità dels estanys», com en dèiem en l’argot dels empleats, no em va fer ni fred ni calor. Després de cinc o sis anys de vagància, m’hi havia aclimatat i quasi em va saber greu i tot, de tornar a la central. Si no hagués estat per la feina de fotògraf, et ben asseguro que no hauria pas desitjat un destí millor. Tret de la trucada diària del matí, i d’alguna altra d’esporàdica de tant en tant, allà dalt no et controlava ningú. Imagina’t que de vegades em passava la tarda dormint. De nit, m’abrigava bé, agafava les ulleres de llarga vista i sortia a la fresca de fora per contemplar els estels. Estirat damunt la gleva de panxa al cel, recordava aquelles nits d’estiu quan em quedava a dormir a la cabana de la Borda i el meu pare al cel sigui m’ensenyava els estels. Tot assenyalant-me l’estrella polar em deia que no m’ho cregués això que m’ensenyava el mestre que la terra dóna voltes contínuament, que en cas que giréssim com una pilota, la perdríem de vista, aquesta estrella, i en canvi, sempre la veuràs al mateix lloc, poc ençà poc enllà. Per a ell, l’estrella del Nord era un pastor que guardava una ramada de centenars de caps que peixien estesos pel cel, a banda i banda del camí de sant Jaume. I aquest pastor nocturn no treia l’ull de les Cabretes, un escamot de set cabrides tendres que el sol empaitava per menjar-se ben rostides. Quan el sol sortia pel cantó de llevant, elles ja feia estona que havien colat per l’altra punta de cel, de manera que encara que seguissin el mateix camí, mai no podria atrapar-les. «El refrany ho diu ben clar, Manel», rematava el pare. «El sol corre i correrà, però mai no les atraparà». Són històries sense cap ni peus, ja ho sé, però en l’època dels estanys Blaus, em servien de distracció.

Trenta: Processó de rogatives de pluja a l’ermita de santa Cecília de Ribera. La sequera fou una de les pitjors plagues dels primers anys de la postguerra. (Foto casa Mateu, 1945).

Vam passar un parell d’anyades, des del 43 fins al 45, sense veure caure ni una gota d’aigua. O en tot cas, els pocs ruixats que van caure al llarg d’aquests mesos no van fer mai ni dos dits de saó al guaret. El fet que la falta de pluja coincidís amb l’inici de l’ofensiva dels aliats a la guerra va fer que en alguns diaris es culpés els comunistes de la sequera. S’assegurava que l’aviació russa llançava contra els exèrcits alemanys unes bombes que cremaven els núvols i assecaven l’atmosfera de molts indrets d’Europa. També es va donar la culpa als americans, ja que tot havia estat el mateix, el desembarcament dels ianquis a Itàlia i la desaparició de les bromes. Pensa que va faltar ben poc perquè els estanys no exhaurissin les reserves d’aigua. Si no es van buidar del tot, va ser perquè abans s’havien imposat restriccions d’electricitat. A partir de les deu de la nit, quan s’apagava l’enllumenat públic de tots el pobles, la Vallnegra dormia de nou als llimbs, com si retrocedíssim trenta anys enrere. A la llum del sol, encara pitjor, perquè llavors els conreus, els prats, els glevers, tot feia pena de mirar. La vall semblava un gran animal espelegat, una ovella seca i espellifada que perd la llana a flocs.

Pel que has dit de les processons, no calia pas que hi hagués sequera, que el capellà aprofitava qualsevol festeta, i ja no diguem els festanyals, per muntar-ne una. I no et pensis pas que fos com durant la República que mig poble no el veies mai a missa. Fes-te la idea que passada la guerra hi anava tot déu, i els rojos al primer banc, perquè no fos dit. Al primer cop d’ull semblava un país nou, però només ho era en aparença, perquè com després es va veure, l’únic que la gent havia canviat era el color de la pell. ¿Sabies que la perdiu xerra, en pic arriba la neu, es posa un abric de plomes blanques per evitar que la vegin els caçadors? Doncs, una cosa així. No crec que ni en els temps antics, quan diuen que els capellans i els frares eren amos dels millors camps i dominaven el país, hi hagués hagut un fervor religiós tan ardent com en els anys de després de la guerra. Una foguerada que va durar tant com una xera d’argelagues. Sort n’hi va haver!

Doncs, si no cada diumenge, no passàvem mai quinze dies sense que, abans o després de missa, no desfiléssim pels carrers del poble darrere una imatge, duent als dits una espelma que l’airet del matí maldava per apagar. Fora de l’església, les coses sagrades es barrejaven amb la vida del carrer, formant un poti-poti que sempre he pensat que els més devots devien trobar sacríleg. Així, els nostres cants es barrejaven amb els bels dels corders; la pudor de la cera cremada, amb el tuf de xerri i de fem de vaca que eixia dels corrals; la veu del capellà, amb els lladrucs dels gossos que els amos havien deixat tancats perquè no seguissin. En fi, a la teulada del davant, només uns quants metres més amunt de la mantellina de les dones, totes negres de cap a peus, podies veure com una parella de pardals s’encavallaven sense escrúpols, amb la cua enlaire i ben estarrufats de plomes…

Imagina’t que fins i tot la meua dona en va organitzar una, de processó, però això no va ser fins a l’any 47, quan el país ja s’havia recuperat de la sequera. D’un temps ençà que la Pilara no parava de tarnicar-me que ara que tenim diners hem de comprar un sant per a l’església. A ella de seguida li semblava que érem milionaris. No et negaré que en uns anys no haguéssim aplegat quatre estalvis, aconseguits cèntim a cèntim, entre el sou de la Companyia, els retrats i també la venda d’oli. No, no et pensis que plantés olivers, que allà dalt fa massa fred perquè aquests arbres arrelin. Resulta que en aquella època de restricció d’aliments, l’ajuntament s’encarregava de vendre a un preu taxat pel govern una llista de productes, entre ells l’oli. Com que hi havia famílies tan miserables que no podien pagar el preu taxat i no venien a recollir l’oli que els pertocava (a més, el padró municipal estava inflat amb noms de gent que ja criaven malves!), el cas és que cada mes en sobraven molts litres, que jo comprava al Remígio. Me l’emportava a casa, i quan en tenia prou, pujava mon cunyat de Barcelona amb la camioneta i se l’enduia cap a la Mata. Ja s’espavilava ell amb les seues trifulgues d’aconseguir d’on fos les guies del transport, o si no, burlava els controls de la policia d’abastos. El Víctor s’exposava molt, però prou que li pagava la pena perquè, posat a Barcelona, el preu d’aquell oli es multiplicava per cinc o per sis. Ell i el Remígio eren els qui feien de debò el negoci; jo no re, tot just si m’hi guanyava dos rals per litre. Doncs entretant, la dona no parava de donar-me la tabarra: «Saps què he pensat, Manel? Que el sant que volem comprar sigui per a l’església de la Quera. És una vergonya que després de tants anys, encara tinguin els altars despullats».

Això que el sant fos per al meu poble em va acabar de convèncer. Ben mirat, la imatge ens podria ajudar a reconciliar-nos amb la meua família, després d’haver passat més de vint anys sense badar-nos boca. Amb motiu de l’enterrament del pare, ma germana m’havia deixat caure que ja era hora que féssim les paus. Ells hi tenien més interès que nosaltres. Si a partir d’ara ens aveníem, vist que la Pilara i jo no tindríem canalla, l’herència tornaria probablement als nebots, és a dir, als seus dos fills, el Cisco i la Conxita.

—Què et sembla una Pilarica? —em va proposar la dona.

Ni la Pilarica, ni el Padre Damián, ni la Mare de Déu de Fàtima, ni el beato Juan de Àvila, ni cap d’aquests sants de moda, que llavors anunciaven per la ràdio o que sortien a la revista Reinado Social del Sagrado Corazón de Jesús, que la meua dona rebia a casa cada mes. Ja que m’havia de gastar els diners en un sant, ho faria en un del país, per exemple, en un sant Roc. Al mateix temps, taparia la boca d’una vegada als qui anys enrere havien escampat calúmnies de mi. Encara que ningú no havia gosat de dir-m’ho a la cara, sé que pel poble havien corregut veus dient que jo havia robat de l’església de la Quera un sant Roc de molt valor, que després havia regalat a míster Dobson. Tal com t’he explicat fa estona, la imatge era a la sagristia, corcada i fora de servei, i tan inútil com un orinal foradat. A part, que jo l’havia pagat trinco-trinco al rector. Tres pessetes d’aquell temps!

La propera vegada que va pujar el cunyat de Barcelona a buscar l’oli li vam encarregar la imatge; que ell mateix triés la mida, un sant Roc mitjanet, però que no mirés prim, no fos que per un pam féssim el ridícul. Al cap d’un mes es va presentar amb la camioneta carregada de sants embalats dins de caixes de fusta. A la porta de la cabina hi havia fet pintar el seu nom amb lletres morades, «Víctor Puig», i a sota, «Imágenes religiosas. El Paraíso». La meua dona, santa innocència!, li va preguntar:

—Que has canviat de negoci, Víctor?

Ell em va picar l’ullet:

—Doncs, ja ho veus, vosaltres m’heu donat la idea.

El nostre sant Roc feia molta patxoca. Era d’un metre i mig d’alçada, ben fesomiat i pintat de colors escaients i naturals. Tenia el cap lleugerament inclinat cap al cel, la mà dreta al pit i l’esquerra estirada cap a la cuixa, tot mostrant la nafra supurant de la pesta. Al costat hi anava el gos, un quisso gras i de pèl lluent amb un panet al morro que oferia generosament al seu amo. De seguida la imatge va tenir molts admiradors, i, ves per on, el llonguet era el que més gràcia feia a la gent: allò sí que era pa blanc, fet de farina de blat, i no pas d’aquella mena de segó que et donaven al racionament.

L’endemà diumenge, al tercer toc de missa, el poble en pes es va concentrar a la porta de casa nostra, on ens esperàvem tota la família amb la imatge nova. A l’arribar, mossèn va beneir el sant, encabat la porta de casa i després la processó va lliscar pels carrers fins a l’església. A cal Tura vam ficar l’olla gran dins de la xica, que es deia llavors. Per primera vegada vaig veure els meus cunyats i nebots reunits a la mateixa taula. De la part de la Nati, a banda naturalment del seu home, el Pere, i dels seus dos fills que t’he dit, el Cisco i la Conxita, va acudir el seu cunyat de Xerallo, el Mero. Aquest era un conco esguerra que havia perdut la cama a la guerra i que d’ençà de la mort de sa mare vivia sol. Per part de la meua dona, va pujar tota la seua família de casa Vidal de la Colònia (son germà Joan, la dona, els seus tres fills i la sogra), i també, és clar, els de Barcelona, que havien vingut amb la camioneta.

Havent dinat, el Mero va traure l’acordió de la maleta que sempre arrossegava amb ell anés on anés, se’l va posar damunt la falda i després d’afermar-se’l a les espatlles, en va arrencar els primers grinyols amb tots els dits de la mà dreta. Així que la canalla van suposar (no per les notes sinó per aquella cara que feia de cantar per dins), doncs quan els va semblar que s’havien acabat els nyigo-nyigos de prova i que enfilava una cançó, es van posar a fer ballarugues per la sala. I abans de gaire ens hi vam apuntar els més grans, que la música d’acordió sempre hi convida. La Nati em va traure a ballar:

—Te’n recordes —em va dir enriolada per la companyia i pel xampany— de quan treballaves a l’hotel i em vas portar aquell vestit de flors? Doncs, no n’he tingut cap altre de tan bonic.

Cap al tard vam tornar tots a la Colònia dins de la caixa de la camioneta. El Víctor va voler carregar l’oli aquella nit perquè l’endemà volia ser matiner. De camí cap a Barcelona havia de passar per tres o quatre pobles més per completar la càrrega. Tal com ja havia observat de baixada, a la caixa de la camioneta només es veien els embalatges dels sants, de manera que li vaig preguntar si s’havia descuidat de les aïnes de l’oli. Ell de moment no em va respondre. Va apartar unes quantes caixes, en va triar una, potser de les més grans, i a cops d’alicates va tallar els filferros que lligaven la tapa del damunt. Després en va traure uns quants grapats d’encenalls i finalment un flam de suro, que em va mostrar somrient com si fos la resposta que jo esperava. No va caldre que m’expliqués que una part de la càrrega era d’imatges de guix autèntiques i una altra, d’imatges buides per dins, de sants-garrafa, com si diguéssim. Quan va haver col·locat l’embut dins d’un forat obert al mig de la closca del sant, vaig aixecar l’emburna per abocar-hi l’oli:

—Hi cabrà tota?

—Tira, tira sense por! —em va animar—. En aquesta n’hi caben quaranta litres, que és la Sagrada Família.

No em va voler dir, per més que insistís, quant se n’havia fet de sant Roc, el va voler pagar ell de totes passades. Bé ho podia prou fer, per això, que se’l va guanyar de sobres amb el viatge.

Trenta-una: El bisbe Aurelio del Pino, envoltat de veïns d’Aranui, amb motiu de la visita pastoral d’aquest bisbe franquista a la vall (Foto M. Gavarri, 1955).

Conten que quan Franco, de visita a la ciutat de Lleida, va entrar a la catedral, el bisbe del Pino el va presentar a la gent que omplia de gom a gom el temple amb aquestes paraules: «Aquí teniu el fill de Déu!». O potser no… Potser no era ben bé això el que va dir, però vaja, tant se val, una ensabonada semblant a aquesta.

Amb una exageració així potser no, però pensa que en aquella època tothom n’era de franquista. De la mateixa manera que a principis de segle tots érem monàrquics alfonsins, després ens vam fer republicans i avui ja tornem a ser monàrquics joancarlins; i el dia que aquest caigui, raspallarem a qui toqui. La major part de les persones, els qui volen viure tranquils, saben que no es pot portar la contrària als qui manen. El que passa és que sempre hi ha esgarriacries que no s’avenen a obeir com tothom. I saps per què? Perquè, en el fons, el que volen es substituir els de dalt. I com que per ells sols no es veuen amb cor d’aconseguir el mànec de la paella, llavors et comencen a escalfar el cap amb idees com democràcia, justícia, llibertat i altres llaminadures, per engrescar-te a passar al davant. Saps què li dic quan algú em vol entabanar que em faci del seu partit? «Mira xicot, jo vull viure en pau, per ara no tinc cap intenció de cremar-me els dits, ni d’empastifar-me’ls de sutge. Ara, això sí, el dia que tu tinguis la paella ben agafada, llavors, a l’hora de repartir la teca pots comptar amb mi, si vols».

I encara te’n diré més. Tot això de l’oposició clandestina al règim de Franco són romanços, mentides inventades pels qui després de la seua mort s’han escarxofat a la cadira. I pensa que no se l’han pas guanyada jugant-se la pell. Senzillament, va quedar buida, i un o altre l’havia d’ocupar. Pots estar ben segura que si Franco no s’hagués mort encara hi fóra i tots a raspallar-lo, tal com ara fem amb el plançó que ell de jove es va cuidar de deixar-nos ben arrelat. I no fóra pas cap bestiesa que el Generalísimo visqués avui, total era vuit anys més vell que jo i, com pots comprovar, encara tinc el cap clar i corda per dies.

Doncs, en els anys cinquanta, que és l’època que ara passem, tot gat i fura s’omplia la boca de Franco, i de menjar, que mai s’havia anat tan tip com llavors. L’única persona de la vall que deia fàstics del Caudillo era el Mero, el Ros de Xerallo, com el coneixia tothom. «Me càgon Franco podrit!», era capaç de renegar davant dels nassos dels civils, quan el feien ruc jugant a cartes. I els guàrdies, en comptes d’agafar-lo o de parar-li els peus, feien veure que no l’havien sentit i al cap de poc veies com s’esconillaven del bar per no comprometre’s. El cunyat de la Nati també tenia traça a fer renegar l’acordió, tantes vegades com els qui l’havien llogat per tocar li demanessin. «Fes-li dir malparit a Franco!», cridava un jovenot des del centre del ball, ben fort perquè el sentissin totes les mosses. El Ros abaixava els ulls cap a l’acordió, palpava amb els dits de la mà dreta les tecles corresponents i, de cop, n’arrencava una rastellera de notes que feien esclafir a tothom. Un altre bon animal que, si hagués viscut, hauria tingut pebrots de criticar el règim, era el Sèbio de Pau. Però quan els nacionals van entrar a la vall, es va matar. Abans que Franco el castrés (aquell carallot n’estava convençut), es va penjar d’un roure. Els últims anys, entre la vellesa, la misèria de la guerra i les arrels de boig que sempre havia tingut, se li va girar del tot el cervell.

Tornem a la fotografia del bisbe, que si no pensaràs que amb qualsevol pretext me’n vaig del bac al solà, i aquest no és el tracte. Doncs en aquella ocasió jo feia un reportatge fotogràfic seguint els passos del bisbe pels pobles de la vall. La meua feina exigia empassar-me tots els seus sermons, que, per cert, sempre tocaven la mateixa tela: la roba de les dones. Segons el bisbe del Pino, els vestits de les dones eren massa curts i escotats, les mitges massa transparents, el cinturó massa cenyit. I la mantellina, massa estreta, ja que a les filles d’Eva, com ell anomenava les dones, només se’ls permetia entrar a la casa de Déu amb la cara coberta pel vel negre. Si fa no fa com les mores. Tan sols la boca (per besar el peu del santcrist, per demanar perdó a Déu i per rebre l’hòstia consagrada), només els llavis, et deia, podien quedar al descobert. A més, tractant-se de femelles, ell no feia distinció d’edat, de manera que fins i tot la pell de les criatures era pecaminosa. Figura’t tu que a Borente va escridassar una mare perquè la seua filla, una xiqueta de nou o deu anys, es va presentar a rebre el sagrament de la confirmació amb mitjonets blancs, mostrant públicament l’obscenitat de les seues cames.

La immoralitat més sonada de tota aquella visita pastoral va passar al meu poble. Aviam si te la sé posar en solfa. Resulta que a l’hora del sermó el bisbe, sense més ni més, ens va tractar de burletes, d’escandalosos i d’altres qualificatius semblants. A l’acabar l’ofici, va confessar en privat al rector el motiu de la reprimenda: una mica abans de l’entrada del poble li havien plantat vora el camí, sens dubte per fer-li escarni, un carnestoltes indecent, un ninot que, segons ell, figurava una bagassa en posició obscena. «Una porcada del jovent», va suposar el rector, tot estranyat que ell no s’hagués atalaiat de re. Quan se n’hagué anat el bisbe, mossèn va comprovar que la figura obscena que tant l’havia escandalitzat no era altra cosa que un estaquirot que la Matilda del Tonico tenia plantat en un hort a tocar del poble.

Segons contava després ella mateixa, el rector se li va presentar aquella tarda a l’hort mentre birbava l’escarola i li va dir: «Ja saps, Matilda, que aquest ninot ha fet enfadar molt el senyor bisbe?». «Ai pobra de mi!», es va lamentar la dona. «No ho he fet amb cap mala intenció, cregui’m, mossèn… Els moixons se’m mengen l’escarola, veu? En pocs dies me l’han deixat ben escardussada». El rector ho comprenia perfectament, però també hi hauria pogut posar un espantallot convencional (uns pantalons i una camisa farcits de palla), en comptes d’un ninot de dona. «Miri mossèn», va explicar la Matilda, «a l’hort només hi treballem les dones. Els pardals, si veuen que hi ha un home, es pensen de seguit que és de mentida». «Doncs li poses unes faldilles al damunt i ja està», va respondre el rector. «Tot això altre hi sobra!». Això altre volia dir la pitrera, amb uns sostenidors enormes inflats de cassigalls, cenyits al pit de l’estaquirot. L’exhibició d’aquesta peça de roba interior era precisament el que més havia escandalitzat el bisbe. La mestressa del Tonico no n’estava tan segura: «Vol dir que hi sobra, mossèn? Són molt llestos, aquesta pesta de pardals…». Al parer del bisbe, el segon mal modern d’aquest segle (després de l’encongiment de la roba femenina i una mica per davant del ball en parella) eren les pel·lícules de cine. Quan el bisbe va saber que a la Colònia hi havia un local de la Companyia on es feia una sessió de cine cada quinze dies, va ordenar que el tanquessin immediatament. Míster Patter va respondre que s’hi posés fulles. I se les hi va haver de posar, que la Vallnegra no era com a Lleida, on el bisbe feia anar dret a tot déu, fins i tot el mateix governador civil. Allà dalt qui manava era el cap de producció de Fecsa.

Els diaris asseguraven que amb totes aquestes mesures morals, el bisbe de Lleida havia aconseguit la salvació eterna de moltes ànimes. L’any 1953, amb motiu del Congrés Eucarístic de Barcelona, el diari La Mañana calculava que, després de cinc anys de gloriós episcopat, el nombre de lleidatans que anaven al cel havia augmentat un quinze per cent. Una xifra considerable, sobretot si es té en compte que les ànimes d’una part de la població, especialment la més vella, havien estat ferides de mort per les idees de la República, i doncs, difícilment es podien recuperar. Hauríem d’esperar bastant temps per poder veure els fruits autèntics de la croada moral del bisbe. D’aquí a quaranta o cinquanta anys, quan la canalla i el jovent d’avui comencessin a passar el pont d’esqueneta (com en diuen a Lleida de fer l’ànec), doncs, llavors, la xifra d’ànimes salvades es podria disparar fins al noranta per cent. No te’n riguis, no, que tu ets molt jove i encara no saps el que hauràs de veure.

El meu reportatge? Ah sí, amb tanta beateria se me n’havia anat del cap. Doncs el Remígio em va dir que necessitava una fotografia de tota la gent de la Vallnegra major de quinze anys. Em va ensenyar una carta del governador on l’informava (tradueixo de memòria) que «l’estat de guàrdia vigilant enfront de l’enemic interior exigeix, per tal de ser eficaç en el futur, la creació d’un fitxer exhaustiu que inclogui totes les persones de la província». A cada fitxa hi havia d’anar enganxada la seua fotografia corresponent, i es aquí on l’autoritat demanava la col·laboració generosa de tots els fotògrafs de la província. Ara bé, com que a base de retrats individuals, hauria estat una feina cara i de mai acabar (a més d’indiscreta), era aconsellable de treballar a l’engròs. Es a dir, amb fotografies de grup, tot aprofitant aplecs, processons, festes familiars, partits de futbol i altres concentracions per l’estil. La visita del bisbe a la vall era, per tant, una ocasió immillorable per començar la meua feina. Per aquest motiu seguia el bisbe a cada poble i, un cop acabada la cerimònia de la confirmació i ja fora de l’església, demanava permís al rector per fer unes quantes fotografies de grup en record de la visita. Com que aquell dia tothom anava mudat, no es feien pregar gaire per deixar-se retratar al costat del senyor bisbe. Encabat al laboratori triava els millors clixés i en treia ampliacions de gran format, generalment vint-i-quatre per trenta. Amb l’ajut d’un regle i de la navalla de sanar que guardava del padrí, retallava un per un tots els caps i, finalment, hi posava el nom al darrere. Després d’esmerçar-hi moltes hores, vaig aconseguir la xifra de quatre-cents retrats, la tercera part si fa no fa dels habitants de la vall. I tot per l’amor a l’art, sense cobrar ni un cèntim. El dia que vaig portar les fotografies al Remígio les hi vaig cantar clares. Li vaig dir que jo per Franco faria ben a gust el que convingués, però que això era un abús, que almenys el material me l’haurien de pagar. El secretari de l’ajuntament em va repetir la mateixa cançó: que per a aquesta feina el govern no hi havia destinat ni un cèntim, i que en tot cas, ell ja buscaria alguna altra mena de compensació.

Uns quants dies més tard, em va oferir una recompensa molt curiosa:

—Vols un bidó de llet?

Era llet en pols que llavors els americans enviaven a tones perquè fos distribuïda a la canalla a través de l’escola. Tanmateix, però, als pobles de muntanya, si alguna cosa hi sobrava era llet. De llet de vaca n’hi havia a semalades i, pel qui li agrada la llet, més gustosa que aquells grumolls que no s’acabaven de desfer mai a l’aigua. Potser deu anys enrere, a segons qui encara li hauria anat bé per traure el ventre de pena, ara però, ja tothom anava prou tip. La meua germana em va dir que no la rebutgés, que a la Quera hi havia cases que la feien servir com a farina d’engreix. Si ella i jo ens aveníem al tracte, podríem engreixar a mitges amb ells dos pastius. Jo hi posava el pinso americà, ells la feina i la corralina. I així ho vam fer. Vam comprar a la Pobleta dos porcells, mascle i femella, i ben grassos que es van fer al cap de l’any. Els vam matar tots dos a la vegada a la Quera, vam fer el mandongo junts i de moment la carn semblava prou bona, com la de qualsevol altre porc. Després, però, no sé si va ser la llet americana o que la femella anava moguda, el cas és que tant ells com nosaltres vam haver de llençar-ho tot, la cansalada, l’embotit i els pernils. I a l’estiu, quan vam obrir les tupines del confitat, en va sortir una ferum que va empestar tota la casa. Doncs, ja ho veus quin negoci tan galdós que vaig fer amb aquest carall de reportatge!

Trenta-dues: Arribada del Carnestoltes a Castellet. Aquest fou un dels pocs pobles de Catalunya on, a pesar de la prohibició de la postguerra, no es va deixar de celebrar mai el Carnaval. (Foto casa Guillot, 1958).

I saps per què els ho van permetre? Doncs perquè van tenir l’enginy de canviar el nom al Carnestoltes. El primer any després de la guerra, quan el vicari nou va comunicar al poble de Castellet que en la nova Espanya les disbauxes del Carnaval s’havien acabat per sempre, el jovent li va demanar permís per festejar la santa Quaresma amb una novena de set dies. Mossèn es va ensumar l’engany, però confiat que ell controlaria els actes religiosos, els va dir que endavant. El primer dia al vespre, els més ganàpies van treure de l’església el santcrist gros i el van passejar pels carrers cantant les estacions del viacrucis. A la nit, en pic el vicari es va haver retirat a la Quera, on s’havia traslladat a viure, la jovenalla va passar per les cases fent la capta dels ous i de les trumfes. Encabat, tal com feien cada any la nit del Dijous gras, van organitzar un sopar a la plaça a base de truitades, de talls de llonganissa i de porrons de vi. A tal hora de la nit, ben tips i alegrets, encara jugaven a «caçar el tamarro» per les cabanes, pletius i culs de barranc del terme. I com pots suposar, a les mosses sempre els tocava de parar el sac…

L’endemà de la gresca, el vicari va baixar a la Colònia fet una fúria per donar-ne part a la guàrdia civil. El sergent va consultar el llibre de prohibicions i en vista que no hi figurava la caza del tamarro, li va respondre que abans d’actuar havia de consultar el suposat delicte amb els seus superiors de la Pobla. Allà baix, però, no els en van fer cas, altres maldecaps devien tenir amb els estraperlistes. Aviat la devoció a santa Quaresma de Castellet es va estendre com taca d’oli per tots els pobles de la vall. El dimarts de Carnaval, vetlla de santa Quaresma, tot el jovent de la vall acudien disfressats a ballar i a fer el bèstia a la plaça de Castellet, tot baladrejant uns gojos de broma que, de fet, només tenien una estrofa, i diu així:

Eh que no saps què vol dir mató del moixonet? Oh, nena, llavors les cançons tenien molta picardia! I el Carnestoltes també era diferent d’ara. Imagina’t que per disfressar-se, només calia que homes i dones s’intercanviessin la roba, per això tothom n’anava. Els homes s’engiponaven unes faldillotes amb unes bones popes i es lligaven al cap un mocador florit. Les dones es posaven pantalons i una gorra de visera, s’empastifaven la cara d’estalzí simulant el bigoti o la barba, i cap al carrer a fer l’animal. En aquell temps això de veure una dona amb pantalons feia pixar de riure, no era com avui que totes en porteu a qualsevol hora.

¿L’has sentit el refrany que diu que al Carnestoltes li agrada disfressar els roures de cirerers florits? Doncs bé, en cas de mal temps, el ball es traslladava de la plaça del poble a una era gran, com la de Guillot. Igual que en totes les festes xiques de la vall, cada any llogaven de músic mon cunyat, el Ros de Xerallo. L’home havia après a gratar les tecles de l’acordió al mateix hospital militar on li van tallar la cama. Mentre es recuperava de la ferida, va comprar l’acordió al company que li n’ensenyava i el va batejar amb el nom de Mília, una xicota de Vilancòs amb qui festejava quan el van cridar a files. Ell ja preveia que del govern no en cobraria ni cinc perquè era mutilat dels rojos, i, per tant, l’acordió podria ser una manera de guanyar-se el pa. El Ros va tornar, doncs, de la guerra amb aquesta caixa de música que sempre fa de bon escoltar i amb una cama ortopèdica que no se li ajustava bé al monyó de la cuixa i li feia mal. Sort en va tenir de l’Arreuaire de les Isglésies, que li’n va apariar una altra d’un timó de freixe, una cama que, segons el Ros, era una meravella. «Si tingués el desnugador del genoll i es pogués blegar, no la canviaria per la bona», no es cansava de repetir. I sempre que podia, demostrava amb els gossos la perfecció de l’aparell. Quan un gos se li posava confiadament a la vora, ell li endinyava amb la pota de fusta una coça tan formidable que la bestiola fugia ganyolant pels carrers.

El Ros tocava l’acordió d’oïda, que ja pots comptar que de solfa en sabia tanta com jo. De vegades, si no fos que cantava, no hauries pas sabut si havies de ballar el vals de las velas, l’ay Jalisco, no te rajes o la conga del canuto que va y viene arreando.

Amb tot, com que l’actuació era barata, tenia la clientela assegurada. El jovent dels pobles el llogaven per a totes les festes, excepte per la Festa Major, que llavors volien música d’orquestra, que mudava més. Amb els anys, l’acordionista va oblidar del tot les cançons de la guerra que havia après a l’hospital i es va anar fent un repertori propi a base dels balls de moda. En els anys posteriors a les cartilles del racionament, la seua cançó de més èxit es deia La casita de papel. Quan algú li demanava aquest ball, ell, que a causa de la cama sempre actuava assegut en una cadira, es posava dret, estirava el micro fins a l’altura de la boca i es disposava a complaure la petició. Alt com era i amb aquell cap tan ros, encara semblava més esguerrat. Vols que la canti fluixet? Començava així, escolta:

Ma germana tot sovint se li’n fotia: «Tu, Mero, bé pots prou cantar casetes de paper, ara que t’has quedat sense casa!». I és que a l’època que tocava aquest ball, el Ros ja vivia amb ells a la Quera, després que la seua casa de Xerallo i el poble sencer fos arrasat per l’Enher. Aquesta empresa, que havia construït una fàbrica de ciment prop del poble, va comprar Xerallo per poder explotar, sense córrer riscos, una pedrera que hi havia més amunt. En pocs dies, al poble vell de Xerallo no hi va quedar ni pedra sobre pedra: totes les cases, eres i corrals van ser ensorrats i, després, els rocs carregats en camions, triturats i convertits en ciment per al mur de la presa d’Escales. Llavors el Ros, en comptes de traslladar-se al pis que li oferia l’empresa en un dels blocs construïts a tocar de la fàbrica, va fer cas de ma germana i se’n va anar a viure amb ells a la Quera. Encara que no pogués anar al tros ni al ramat i s’hagués de quedar a casa, no et pensis pas que s’estigués sense fer re. Esmolava els ganivets, refeia els matalassos, apedaçava portes i gàbies de conills, la feina de casa que més convingués, sempre amb la ràdio a tota marxa per aprendre’s els balls de moda.

I de dona, tampoc hi havia gaires agalius que en tingués mai cap. Tal com era d’esperar, la Mília no n’havia volgut saber re d’un home esguerrat. Pocs anys després de la guerra, la xicota es va casar amb un empleat de la Companyia i se’n va venir a viure en un pis a la Colònia. Ara, mentre el Ros interpretava La casita de papel, la mossa amb qui ell havia festejat ballava abraçada a un home sencer que, a més, tenia un sou assegurat per a tota la vida, amb una nena a coll i un xiquet més gran que corria esverat per la plaça jugant amb la canalla del poble. Però el músic estava massa entusiasmat amb la cançó per fixar-se en les parelles, i canta que cantaràs:

La cançó havia posat en dansa la multitud sencera, ningú no s’hi podia resistir. Les parelles ballaven com si els haguessin donat corda, la canalla jugava a empaitar-se per la pista i els vells observaven el moviment des dels pedrissos, sense poder evitar de moure els peus al ritme de la música, mentre el Ros, sol dalt de l’entarimat, bressolava la caixa de l’acordió sota la claror de la bombeta, arquejant-se a dreta i esquerra com un gira-sol. La nit de Carnestoltes tothom semblava viure en el millor dels mons possibles. Tan sols el taló de goma que rematava la cama de fusta del músic, sota la gira dels pantalons, et podia fer recordar que pocs anys enrere el país havia patit una guerra…

Passada la mitjanit, quan l’acordionista, que ja repetia per tercer cop la roda del seu repertori, es feia més el romancer entre ball i ball, començaven les desercions de la festa. De primer eren els vells els qui abandonaven discretament la plaça; darrere d’ells desfilaven els no tan vells: la dona amb una criatura adormida al feix i el seu home arrossegant un xiquet que marranejava perquè el feien anar a dormir tan aviat. Sense la mirada controladora dels vells ni les impertinències de la canalla, els disfressats se sentien amos absoluts de la plaça, de la nit i, sobretot, del músic. Els xicots competien entre ells a veure qui cridava més fort a l’acordionista. Un demanava un bolero, un altre exigia un pasdoble, un tercer, que en tota la nit no havia grapejat altra balladora que la bóta de vi, volia un canvi radical de repertori: «Toca-li els baixos a la Mília! Fes-la pantegar com una verra!», bramava aixecant-se les faldilles i mostrant la pelussera de les cames. «Fes-li dir Franco malparit!».

El Ros sabia que la festa ja anava cap avall i se n’alegrava per dins. Finalment, s’apagaven els llums i la plaça es quedava a les fosques, sovint a causa del cop de perxa d’un foraster als cables de l’enllumenat. El Ros tancava definitivament l’acordió, tot afermant la manxa amb un passador que impedia que s’obrís, i se’l descarregava de la falda amb un gran sospir. Encabat passava damunt les tecles un drap de llana per protegir-les de la pols i de la humitat de la nit, i finalment ficava l’instrument dins la maleta, amb molt de compte, com una mare posa el fill al bres. Entretant, les parelles més neguitoses havien aprofitat el moment de foscor per abandonar la plaça. Tant si eren del poble com forasteres, no arribaven a casa fins al cap de molta estona, amb brins d’herba als cabells, de resultes d’alguna agarbada amorosa al paller damunt del pessó de l’herba. A més d’una xicota se li indigestava el mató de la butxaca, de manera que al cap de tres o quatre mesos, correu-hi tots, que s’atartera la feina. Llavors s’havia de fer tot alhora: amonestaments d’urgència, capítols d’espenta i casar de gos.

I ara què diuen, que ens portaran teca? Doncs, jo no et sabria pas dir quin àpat representa per a nosaltres. Amb el canvi d’horari m’he fet un embolic tan fort, que no sé si això encara és el dinar d’ahir, el sopar d’avui o bé l’esmorzar de demà. La veritat és que tampoc no tinc gens de gana, però tant se val, almenys una mica de líquid m’anirà bé per recuperar la saliva. Busca’m la pastilla. No et confonguis de capsa, les de l’estómac són aquestes més grosses que van dins d’un tub.

Vols creure que trobo molt més confortable aquest avió que el primer que hem agafat? Es clar que, pel que em dius, el paisatge és molt avorrit… Però a mi, com pots suposar, tant se me’n dóna que durant hores i més hores travessem un desert inacabable. Saps què et dic, nena? Que el que és jo, no me’n cansaria mai, d’aquest seient. Vinga, tornem-hi, quatre imatges més i ja veuràs com sense adonar-nos-en ens trobem a París com caiguts del cel.

Trenta-tres: Franco inaugura la central d’Estany obert. El dictador va entrar a la Vallnegra directament des de la vall d’Aran a través d’una pista pel coll dels Gavatxos, construïda expressament per a la visita. (Foto diari La Mariana, 1959).

Aquesta pista de muntanya va batre tots els rècords de l’època, per dir-ho amb el llenguatge d’avui. Pensa que tenia prop de quaranta quilòmetres, tots oberts a pic i pala, i la majoria durant el mes de juny, quan es van fondre les congestes. No cal dir que una obra com aquesta no es fa sola. La primavera d’aquell any la vall s’havia tornat a omplir de castellans, que el cotxe de línia abocava cada vespre entre dos foscants. Tots semblaven tallats pel mateix patró: eren més aviat prims i baixets, amb una boina al cap i els ulls molt enfonsats dins de les arrugues. Exactament igual que els murcians de cinquanta anys enrere, l’únic que aquests duien una maleta de fusta, en comptes d’un farcell, anaven més ben calçats i vestits, i ara la gent els deia xarnegos. La vall sencera es va reviscolar, especialment la Colònia, que és on van aixecar la barriada dels barracons.

A pesar dels enormes beneficis que suposava per al país, l’obra va encendre enveges entre la gent i més d’un atribuïa la construcció de la pista a interessos privats. Així, en pic els enginyers van clavar les estaques, algun malpensat, un d’aquests que fins i tot és capaç de trobar pèls als ous, va remugar si no us sembla molta casualitat que les millors finques de l’alcalde s’escaiguin a la partida dels Vedats, prop d’on passarà la carretera. I un altre desafiava les autoritats amb una proposta: «Si la carretera es fa pel port de Rus, jo els deixo passar sense cobrar ni un cèntim i, a més, hi poso cinquanta jornals de franc». Ja em diràs tu què hi havia d’anar a rodar Franco al port de Rus, si aquella vegada venia de la vall d’Aran, no pas de la vall de Boi! Per escombrar cap a casa, els envejosos eren capaços de fer canviar l’itinerari d’un dels millors caps d’Estat del món en aquella època. I això no ho dic jo, ho han escrit catedràtics molt famosos, com un que es diu Ciervo, o una cosa així.

També n’hi havia que criticaven que el govern esmercés tants duros en la construcció d’una carretera que només havia de durar uns quants mesos, ja que les nevades del proper hivern l’esborrarien del mapa. Afegien que si aquest mateix capital es gastés en camins veïnals, es podria anar amb carro per tot el terme. Es tractava dels quatre gats de sempre, tots ells comunistes ressentits de la guerra, que el que realment volien era que Franco no vingués a la vall. El capitost de la colla era el Berto de Tartera, un cap calent que a l’entrar els nacionals s’havia escapat a França i que feia poc havia tornat a Barcelona. Aquell que de xic anava amb mi a l’escola, te’n recordes? La guàrdia civil els va enxampar mentre preparaven d’amagat una pancarta no autoritzada. El llençol, empastifat amb pega de marcar les ovelles, deia: «Volem camins veïnals, no cabaneres». Amb quinze dies de garjola i una multa de cent duros, encara se’n van sortir prou bé. La policia no hi va caure, que aquí dalt la paraula «cabanera» vol dir un camí de muntanya per on passa el bestiar i que, per tant, la pancarta era un insult a Franco i a la comitiva. Si se n’haguessin adonat, s’haurien passat una bona temporada a l’ombra, aquella patuleia. Jo vaig preferir mossegar-me la llengua per no fer més mullader, i també per l’amistat que havia tingut amb el Berto quan érem xics. Al cap d’un temps li ho vaig dir, que el meu silenci l’havia salvat d’una temporada a l’ombra, i ell no va ser bo ni per donar-me les gràcies. Era massa orgullós. Almenys, li hagués servit d’escarment! Però, ca!

Estic content de poder-te explicar ara, en aquest punt del viatge com vaig donar una satisfacció al Generalísimo Franco en persona. T’ho dic francament, nena: encara que no em vingués a peu pla de cap fotografia del llibre, pensava endossar-te-la igualment al llarg del viatge, aquesta història. Doncs, pocs dies abans de la vinguda de Franco, em van demanar al govern civil de Lleida per un assumpte secret, segons m’havia advertit el Remígio. Amb nosaltres va baixar també el sergent de la guàrdia civil de la Colònia. A Lleida ens va rebre el governador en persona i ens va dir que la visita del Generalísimo suposava un gran honor per a la província, però a la vegada, una gran responsabilitat per a ell, a causa de la complexitat de la travessia amb jeep per la muntanya. L’obertura de la carretera havia costat molt més del que en principi els tècnics havien previst, fins al punt que en determinats moments ell havia tingut por que no pogués estar acabada per a la visita. De totes maneres, els patiments havien valgut la pena: la província de Lleida tindria l’honor de pujar Franco a 2.600 metres d’altura sobre el nivell del mar a Alacant, una fita mai assolida pel Generalísimo en cap altre indret d’Espanya. Ni del món, perquè no sé si saps que Franco no va sortir mai del país. I ben fet que va fer, prou feina tenen a casa els bons governants! Doncs, perquè l’obsequi de la nostra província fos rodó, la passejada es completaria amb la pràctica de la caça i de la pesca, les dues aficions favorites de Franco. Probablement ell es decidiria per una o l’altra, però això no ho sabíem fins a última hora, i, doncs, havíem d’estar preparats per a qualsevol de les dues. Organitzar la pesca era molt senzill: només calia tancar unes quantes hores abans alguns indrets del barranc amb xarxes i encabat abocar-hi alguns bidons de truites. La caça, en canvi, ja eren figues d’un altre paner, sobretot si tenim en compte que es tractava de caça major, i amb la dificultat afegida que l’il·lustre caçador només disposava d’una falca de mitja hora, ja que el programa d’inauguracions era molt intens. Per iniciativa del Remígio i amb l’excusa que de vegades havia acompanyat algun dirigent de la Companyia a caçar l’isard, em van encolomar a mi aquesta feina. El governador se’n va voler assegurar. Després d’advertir-me que la feina era de molta responsabilitat, em va preguntar si podia confiar en mi. Li vaig respondre que no s’amoïnés, que coneixia bé la muntanya i que tot sortiria bé.

El dia de l’arribada de Franco (recordo que era el 2 de juliol del 59), vaig enfilar de bon matí la pista nova del port dels Gavatxos dins un jeep dels civils. Vaig agrair que el dia es llevés despullat de núvols: amb boira o mal temps hauria estat una feina ben punyetera. Al seient del darrere hi portàvem dos isards que al vespre havien arribat a la caserna procedents del zoo de Barcelona. Ens seguia un altre jeep on hi anava el Cisco, el meu nebot de la Quera, que llavors devia tenir no gaire més de vint anys. El governador no havia tingut inconvenient a concedir-me un ajudant, sempre que es tractés d’una persona discreta i de la meua confiança.

Un cop vam deixar enrere el bosc i vam atènyer els englevats de les últimes pujades, vam veure moviment d’obrers al cap del port. Segons vaig suposar llavors, devien fer els últims retocs al monument commemoratiu que Franco havia d’inaugurar. Per evitar que ens descobrissin, els civils ens van descarregar uns quants revolts abans del coll. Per la pista les bèsties encara van seguir, però en pic ens vam enfilar costa amunt, es negaven a fer un pas, per més que els estiréssim amb una soga lligada a les banyes. A part de no estar-hi avesades, els pesava massa el greix del llom. Els civils, que ens espiaven des dels cotxes, al veure que nosaltres sols no ens en sortíem, van acudir a donar-nos un cop de mà. Recordo que a mitja pista es van tornar a girar cap al jeep per deixar-hi els tricornis. Resulta que sent aquests barrets d’un xarol tan llampant, el sol del matí hi brillava com en un mirall i haurien pogut cridar l’atenció als treballadors del cap del port. Tots quatre, doncs, dos a cada bèstia, vam arrossegar els isards tartera amunt fins a la roca que alguns dies abans m’havia pujat a mirar. L’havia triat perquè s’escau al costat d’una canal englevada i neta d’arbres que s’escorre fins al planell del cap del port, pocs centenars de metres més avall. La pedra fa una mica d’aixopluc pel costat de dalt, cosa que ens ocultaria de les mirades de baix a la pista i del port. De més a més, nosaltres dos anàvem vestits amb un uniforme de camuflatge.

Des d’allà dalt mon nebot i jo dominàvem tota la fondalada del port dels Gavatxos. Ajupits darrere de la roca aviat vam esclarir el motiu de tots aquells tràfecs d’última hora que ens havien obligat a fer marrada. Vam veure una filera de centenars de xarnegos, o potser de milers, ja que la processó anava des del planell del port fins molt amunt, a les canals de l’obaga. Els treballadors estaven col·locats un a dues passes de l’altre, com quan una multitud vol apagar un incendi, l’únic que aquests (segons vam poder veure amb els prismàtics), en comptes de ferrades d’aigua es passaven cabassos de neu. Em vaig recordar llavors que el governador tenia la dèria que Franco trepitgés la neu del nostre Pirineu amb les seues pròpies sabates, i així ho havia comunicat als organitzadors. Com si això de xafar neu al cor de l’estiu fos la gran cosa! El cas és que la calor dels darrers dies havia fos la congesta del port i ara tot eren presses per no quedar malament i baixar una congesta sencera fins als peus del Caudillo.

Prop de migdia, quan feia estona que el port havia quedat solitari, vam sentir el roncs de la caravana de jeeps. A partir d’aquest moment tot va anar més ràpid del que prevèiem. En pic van coronar el port, els expedicionaris van baixar dels cotxes i es van encaminar fins al mig de la congesta artificial, on hi havia la roca amb la placa commemorativa. A partir d’ara, el coll de Gavatxos passava a dir-se oficialment Collado del Caudillo. No van tenir temps de gaires discursos perquè immediatament un breu toc de clàxon ens va comunicar: alerta, que Franco agafa l’escopeta. Si els tocs haguessin sigut dos, hauria volgut dir que tranquils, Franco agafa la canya de pescar.

—Prepara’t, que ja surten! —em va avisar el Cisco, que espiava amb els binocles des de la nostra barricada—. Franco és bastant baixet, oi? Porta un barret verd fosc, ulleres de sol. Sí, és ell, és ell… Va sol al davant de tot el grup amb l’escopeta a les mans.

A l’acte vam tirar uns grapats de pedres pel pendent, simulant les esllavissades que provoquen els isards quan travessen una canal. L’acció de seguida va donar resultat: Cuidado, Excelencia!, va cridar algú. Allà arriba, al lado de la roca! Aleshores vam córrer a destacar un dels isards i el vam empènyer fora de l’amagatall. Tot just si havia tret el morro fora de la trinxera, quan ens va espetegar la primera bala davant del nas i, tot seguit, el retrò es va arrossegar per la muntanya. La bestiota es devia esfereir. El cas és que, en comptes de fugir com hauria fet qualsevol fera del bosc, es va quedar allà immòbil amb les orelles dretes, mirant com un ximplet cap al cim de la muntanya on havia ressonat el tret. Ja el podíem empènyer pel darrere tots dos alhora, donar-li cops o burxar-lo amb una estaca, que no hi havia manera de treure’l d’allà. Entretant, les bales brunzien damunt dels nostres caps o s’estavellaven a la roca i a les pedres de la vora cada vegada més a prop nostre. Per acabar-ho d’amanir, l’altre isard tampoc volia abandonar el refugi. Jo em vaig esverar: «Si no ens podem desempallegar de les bèsties, estem perduts. Ara sí que fotrem un pa com unes hòsties!». De debò que t’ho dic, nena, abans de ser sorprès en una situació tan galdosa per Franco o pel governador civil, hauria preferit mil camins de morir cosit per les bales.

Quan ja sentíem ben bé darrere nostre els esbufecs dels caçadors que s’atansaven a la roca, el Cisco va tenir una idea salvadora: es va treure l’encenedor de la butxaca i va acostar la flameta a sota la cua de l’isard. La bèstia es va queixar amb un esbiec rogallós i va sortir disparada cap a fora, seguida pel seu company, abans que el Cisco tingués temps de fer-li la mateixa carícia. Tal com era d’esperar, el raig de bales es va allunyar de la roca seguint la cursa dels animals. Tot i que no corrien pas gaire, els caçadors encara van trigar una mica a fer diana. Per fi, un dels isards, el que havia sortit primer, es va desplomar del pit com si hagués ensopegat amb les potes del davant, i després s’arrullà uns metres costa avall. El que anava al davant es va aturar, com si esperés el seu company, i a l’acte va caure fulminat per l’escopeta de Franco. Vaig veure amb els meus propis ulls com li va disparar des d’una vintena de metres. L’èxit del caçador va ser saludat immediatament des d’allà baix al port amb crits d’alegria i aplaudiments, mentre nosaltres dos ens arraulíem al fons de la roca.

Doncs una estona més tard, quan s’havien emportat els animals cap als jeeps i, per tant, quan ja podíem respirar tranquils, el Cisco em va ensenyar un tall entre el canell i el colze:

—Has vist què m’ha fet una bala? —La ferida no era gran cosa més que una esgarrinxada, tot just si li’n sortien unes gotes de sang.

Li vaig dir que una bala no podia ser, que li hauria destrossat el braç, que es devia haver escalabrat sense adonar-se’n amb algun burxot de la roca.

—La bala m’ha tocat de rebot —va insistir ell—. Mentre socarrimava el cul d’aquell cony de cabra!

Mentre l’ajudava a embolicar-se la ferida amb un cassigall de la meua camisa, li vaig fer jurar que mai no explicaria a ningú la feina d’aquell dia. Si ho feia, ni jo ni la Pilara (que a més de tieta li era padrina de bateig), doncs, ni l’un ni l’altre no li dirigiríem mai més la paraula. Al cap d’alguns anys, el xicot es va oblidar de la promesa, però pitjor per a ell…

L’important és que la cacera de Franco va ser un gran èxit. L’endemà tots els diaris n’anaven plens, el mateix governador civil em va enviar una carta d’agraïment. Oh, nena, el governador d’aquell temps! No et pensis que fos un qualsevol!

Trenta-quatre: Panoràmica de Ribera envoltada de garberes de blat, un paisatge que va canviar al cap de poc en desaparèixer de la vall el conreu dels cereals. (Foto Oficina de Turisme de la Pobla de Segur, 1964).

Ja es veia venir el canvi de conreu. Els entesos en agricultura ja ho deien feia anys que el blat no estava fet per a aquest país tan fred i humit; que al ser tan alt, les espigues no granen prou bé i a l’hora de la collita només s’arreplega palla, i que, per tant, totes les valls del Pirineu haurien de ser prats de pastura per al bestiar. Però la gent del país eren pastats a l’antiga. Cada tardor tenien per costum llaurar la terra, colgar-hi confiadament les llavors per veure poc després com el grill rebentava la crosta. I encabat, a carregar-se de paciència durant nou o deu mesos, esperant que el sembrat pugés, les espigues granessin i arribés el moment de la sega. Ho havien fet així durant segles i no sabien viure d’altra manera que esgarrapant la terra amb l’arreu i guaitant els núvols. Els semblava que si no collien blat no menjarien pa. No veien que amb un vedell gras que venguessin cada temporada, amb un de sol, podien comprar al forn de la Pobleta tot el pa que necessitessin al llarg de l’any, sense haver-se d’escorronar arrepenjats a l’esteva de l’arreu, ni embrutar-se les mans amb els terrossos.

Però amb el temps tot arriba. A poc a poc, els més espavilats es van decidir per apradar els camps i comprar unes quantes vaques més. Vidal de la Colònia, la casa d’on era filla la Pilara, va ser una de les últimes del poble que va sembrar gra. El meu cunyat Joan no en volia sentir parlar de canviar el blat per les pastures. Per a ell, un camp de pastura (un prat on l’herba hi medra sense que ningú no la hi sembri) era com un tros de terra erma. L’home, al veure les millors finques de tocar del poble convertides en prats, no podia evitar una queixa: «Malaguanyada terra, redéu!». A part del costum, el Joan era un cançons, el seu caràcter no servia per al conreu de l’herba. Bé t’ho faré prou entendre de seguida. Mira, a començament d’estiu, quan l’herba és a punt de dalla, a muntanya no acostumen a ser gaire llargues les seguides de bon temps. Entre ruixat i ruixat, hi pot haver dos, tres dies de sol, quatre a tot estirar, i, per tant, si no t’espaviles a empunyar la dalla, l’herba no tindrà temps d’assecar-se i es mullarà abans de ser al paller. I l’herba no és com el blat, si se’t mulla gaire ja la pots oferir, que només és bona per a fem. El bon dallador sap que s’ha d’arriscar, que sovint cal començar el rem quan encara cauen les últimes gotes, d’aquesta manera podrà aprofitar els dies de sol que té per davant, abans que caigui la gotellada següent. El Joan, en canvi, era un mastegat. Ell, fins que no estava ben segur que s’havia plantat el temps, no treia la pols de la dalla. Una dalla que semblava un espasí de tan gastada! Doncs l’endemà passat a la tarda, quan el rem gairebé era sec (que és el moment pitjor!) venien quatre trons i li deixaven l’estesa ben amarada. Per una sola remullada encara es podia salvar, però si la pluja repetia, l’herba es feia malbé. S’havia de traure del prat a cops de rascle i apilar-la pels marges, on es podria durant l’any. Cada estiu la poca pastura que dallaven a casa Vidal, majorment herba de prat i alfals, solia acabar podrint-se vora el tros.

Ni la seua dona ni el fill gran, l’Enric, no el podien convèncer que es vengués els bous d’una vegada i que arraconés aquella andròmina d’arreu. Quan el xicot va haver tornat del servei, mare i fill es van aventurar pel seu compte a obrir un forn de pa i dedicar-se a fer de pastissers. En un moment en què a la vall ja no hi havia ningú que passés gana (almenys gana de pa blanc), i quan en els poblets s’anaven tancant els forns particulars, semblava un negoci ben oportú. A partir d’ara, les famílies que no pastessin a casa, podrien prendre el pa al forn nou de la Colònia, i així s’estalviarien d’haver de baixar amb un animal fins a la Pobleta.

Amb tot, als Vidals no els va ser fàcil engegar el negoci. Fixa’t tu quina una els en va passar. Resulta que un cop construït el forn, muntada la pastadora i adquirits tots els complements, van donar veus per llogar un forner. Però no en sortia cap. Demanar una persona que, a part d’avenir-se a viure a la Colònia, conegués els secrets de la composició del pa i sabés fer funcionar tota aquella maquinària, aviat és dit! Per fi, després d’anar un temps d’Herodes a Pilat per les pastisseries dels pobles grans, van aconseguir un xicot de l’Aragó que treballava al campament militar de Toralla. Li van prometre un bon sou, a part de la dispesa i l’habitació, confiats que prompte, en pic els ensenyés el procés de fabricació, en podrien prescindir. El mosso, però, que tot i semblar encantat no tenia un pèl de ruc, de seguida es va ensumar la bicoca i feia els possibles per allargar-la com més dies millor. Cada fornada, a l’hora de distribuir les proporcions per a la pasterada, procurava fer-ho d’amagat. Si veia que l’Enric o ma cunyada voleiaven per allà a la vora mirant de reüll (encara que naturalment fessin veure que netejaven les caixes o que carallegessin en qualsevol altra cosa), doncs, si el forner els veia a prop, els engegava a fora sense gaires miraments: «Apa, sortiu del forn, que amb tants ulls la pasta s’esguerra!».

De fet, el mosso tan sols s’encarregava de la combinació de la pasta, de manera que se les guanyava ben descansat. Les pitjors feines, com és ara descarregar la farina, escalfar el forn, enfornar i desenfornar, les havien de fer els de casa; l’Enric, més que re, perquè la Rosa despatxava el pa darrere el taulell. Mentre els amos s’escarrassaven, el jornaler matava les hores assegut a l’espona de la bàscula llegint novel·les barates de pistolers, que el dia que li donaven de festa canviava en un quiosc de la Pobla. L’estret marge de benefici que els Vidals treien del pa el xuclava tot aquell paràsit.

La cunyada no va recensar fins a fer-se amb el secret del pa. I mira quina se’n pensa: un dia que el mosso tenia festa, ella que obre a la paret del forn un foradet, just damunt la taula de les balances. L’endemà, al moment de la combinació, la dona el va espiar des d’allà dalt, tot apuntant en un paper les quantitats exactes: tantes ferrades d’aigua, tants quilos de farina, tants grams de llevat, tants punys de sal… Per fer-se’n ben capaç, el va espiar tota la setmana. El dia que el mosso tornava a tenir festa, mare i fill van provar tots dos sols de fer l’amassada i d’enfornar, seguint al peu de la lletra les anotacions. Poques hores més tard, a l’obrir el forn, van quedar sorpresos de tan bé com havia anat. Els pans, tot i que potser no eren tan crostats com els d’un pastisser expert, eren rossos i bufats, amb una flaire que donava gust. Al vespre, quan el mosso va arribar al poble i només baixar del cotxe de línia va sentir aquella oloreta de pa calent, que únicament podia venir del forn de Vidal, ja es va donar per la pell. Un cop va entrar a la botiga i va veure aquell bé de Déu de pa fresc, ell mateix es va despatxar. «Ja veig que no em necessiteu», va remugar. L’endemà al matí va agafar de nou l’autocar amb la seua novel·la barata al mocador de farcell, que aquest cop no havia tingut temps de llegir.

Doncs el vell de Vidal no hi va posar mai els peus al forn. Fins que el cos no li va dir prou, l’home es va anar arrossegant darrere els bous arrapat a l’esteva de l’arreu. A pas de tortuga i tot, com caminen aquests animals, ell amb prou feines podia seguir-los. L’última temporada que va llaurar, ja li costava tant aixecar el jou de terra i fermar-lo amb les corretges al cap dels bous, que al vespre, a l’acabar la junta, deixava el parell junyit vora el guaret per a l’endemà. Les bèsties, com si comprenguessin la impotència de l’amo, s’ho prenien amb resignació. I així, emmanillats per les banyes i amb la panxa damunt la frescor de la terra estovada, passaven la nit al ras tot mastegant paciència.

La temporada següent el Joan es va retirar al seu hort de la Cultia, on va continuar furgant tossudament la terra, ara a cops d’aixada. Les tardes d’estiu, quan el sol davallava cap al fil de la serra, de casa estant el veia passar daixo-daixo camí de les seues tomateres. Per bé que l’hort es trobava a deu minuts del poble, per a ell, que només fer quatre passes ja es tapava del pit, encara era massa lluny. Passades les últimes cases, se solia arreposar una estona assegut ran del camí en un tronc de xop, mentre mirava el paisatge. Tot el que veia estava cobert per una manta verdosa. El verd espurlent dels prats afaitats per la dalla, els rems caquis del redall, la gleva torrada de les solanes, el verd negrós dels boscos de l’obaga… Li semblava impossible no poder descobrir ni un sol camp de terra llaurada, de terra elemental, fos un guaret negre de terra grassa o un llaurat de terrossos vermells, o una feixa de trumfes allà dalt a la serra. Tant com li abarcava la vista era verd, un color que li feia malícia, ja que per a ell aquest era el color dels camps abandonats. Imagino que llavors mon cunyat remugava una lamentació que sovint repetia quan enraonava sol: «Qui s’ho havia de pensar, redéu, que tot aquest país hagués d’acabar així!». Vet aquí, doncs, com en cosa de pocs anys, la Vallnegra va canviar la pell igual que les serps.

Trenta-cinc: El Sebastià de cal Manco de Ribera dallant herba amb el tractor, un dels primers que van arribar a la vall. (Foto casa Manco, 1965).

L’any 1965, justament l’any que em vaig retirar de la Companyia! Hauria pogut continuar treballant cinc anys més, fins a complir els setanta, com solien fer la majoria d’empleats per encabat cobrar un sou més arregladet, però, per a mi ja n’hi havia de sobres. Després de més de quaranta anys d’estar pendent de l’hora d’entrar i sortir de la feina, m’havia convertit en un despertador. Un rellotge que, en comptes de donar cada dia dues voltes a l’esfera, en feia tres, una per a cada torn de treball. Pensa que en tot el sant dia no tenia altra cosa al cap que la situació de les agulles del rellotge en alguna d’aquestes esferes de vuit hores. «D’aquí una hora sortiran els dels matí; el torn de tarda ja són a la meitat; només falten dues hores per entrar…». I així contínuament, fins i tot quan dormia o el dia que em tocava festa.

La Companyia va organitzar un dinar de comiat a l’hotel Turbina, tal com ho acostumava a fer d’uns quants anys ençà amb els empleats que es retiraven. Els altres tres companys que es jubilaven amb mi (un d’Aranui i dos de castellans) ja en tenien setanta de repicats. Al meu costat es veien tan vells i xarucs, que semblava que en comptes de cinc anys, me’n portessin trenta. A l’hora de les postres, el cap de producció, un tal Maldonado, va fer un discurset i tot seguit va anar cridant els homenatjats d’un en un per donar-nos un diploma de record. Quan ja havien passat tots i em va tocar a mi, els convidats van corejar el meu nom reclamant que parlés. També ho havien intentat sense èxit amb els que m’havien precedit.

—Vinga, Manel, dis-nos alguna cosa —em va demanar el Maldonado—. Que tu quan vols ets prou xerraire.

—Massa i tot, de vegades! —va cridar la Pilara, ben fort perquè la sentís tota la taula. I tots vam riure.

Em vaig fer pregar una mica, mentre em rumiava com els podia complaure. Finalment em vaig posar dret i vaig dir:

—El senyor Maldonado vol que us adreci unes paraules i jo, com a subordinat seu, tinc l’obligació de fer el que em mani. Aquesta vegada, però, l’obeeixo més content que mai. Sabeu per què? Doncs perquè és l’última cosa que em mana. També estic molt content de tenir a les mans aquest diploma, que és com una butlla que em dispensa de treballar per als altres a partir d’avui. Espero disfrutar de la butlla durant molts anys i en vida de tots vosaltres!

Em van aplaudir d’una manera exagerada, com si hagués fet el gran discurs. Després, rumiant, rumiant, se’m van ocórrer altres coses. Per exemple, m’hauria agradat de dir que de jove havia entrat a treballar en una companyia americana, la PEC, i que ara, cinquanta anys després, em jubilava en una empresa de capital espanyol, la FECSA. Que això demostrava que Espanya havia anat endavant, gràcies a l’esforç de tots, dels directius, dels accionistes i també dels treballadors de la casa. Per descomptat que hagués quedat molt bé, llàstima que llavors no hi vaig caure…

De totes maneres, nena, i ara deixem a banda les paraules ensucrades dels discursos de compromís, la veritat és que els empleats ni ens vam adonar del canvi de propietari. Vull dir que tot d’una ens van canviar l’emblema de la roba de la feina. D’un dia per l’altre, i sense que ningú ens hagués avisat, ens vam adonar que les lletres brodades que exhibíem a la granota eren diferents. Jo ho comparo amb els animals. Quan els de cal Bordaler de Borente se’n van anar a Barcelona, es van vendre l’argenda i les bèsties als de Cortal, una casa que llavors anava a més. Doncs bé, l’única cosa que van notar els matxos vells del Bordaler va ser el canvi de les lletres inicials, clavetejades amb xinxetes daurades al cuiro de les morralles i a l’arc de la rabasta. Per això et dic que, si fa no fot, el mateix que nosaltres!

Però les coses són així, nena, de manera que si vols cobrar un jornal ja saps el que et toca. Els revolucionaris d’ara i de sempre prediquen que això és una injustícia, que per més que el món hagi progressat, en aquest assumpte no hem avançat ni una passa. Però jo els dic: «I els que han avançat gaire, què?». Ja veus en quina misèria han acabat totes les nacions comunistes. Malament rai quan els jornalers volen ser com els amos. Ens agradi o no, perquè el món continuï avançant, la majoria han de fer de bèsties i uns pocs, d’amos.

Veus, en canvi, el que debò es va transformar amb els anys va ser la fotografia; la meua autèntica professió, de fet. A l’època en què jo em vaig jubilar, els forasters que venien a la vall, ja fossin excursionistes, estiuejants o descendents dels pobles que ara vivien a Barcelona, tots ells duien una Voigtlander penjada del coll, carregada amb un rodet de colors. I encara que tot just baixar del cotxe tiressin tot el rodet, no els pagava la pena de portar-me’l perquè jo l’havia d’enviar a Barcelona, i entre viatges i el procés de revelat, trigaven prop de quinze dies a tenir les còpies. Fotografiar en blanc i negre feia pobre i passat de moda.

—La vida és en colors, Manel! Veiam si t’espaviles i et poses al dia! —em deia un d’aquests de la càmera automàtica, mentre m’ensenyava tot satisfet unes ampliacions rogenques o blavoses que a mi em feien mal als ulls.

Jo pensava llavors (i avui encara ho penso) que la bona fotografia serà sempre amb matisacions de blanc i negre, o de sèpia, que són els colors dels somnis, els mateixos colors despintats que els records prenen amb els anys. Es clar que m’agraden els colors, a tothom li agraden! Però queden més bonics i naturals pintats després damunt l’ampliació. Com a les històries, que si a l’hora de contar-les hi saps fer algun retoc, es fan escoltar millor… T’ho dic francament, jo, si no hagués sigut per la Pilara, de bona gana m’hauria retirat de fotògraf al mateix temps que ho vaig fer de la Companyia. Però per no disgustar-la, vaig conservar cinc o sis anys més el negoci.

Ah, i també per estalviar-me els diners que ens costaria el revelat de la pila de rodets que ella empastifava. Pensa que la meua dona no necessitava que passés cap cosa especial perquè un matí qualsevol carregués la càmera i «sortís a caçar», com li’n deia jo. N’hi havia prou que tingués ganes d’estirar les cames, o que la tarda abans hagués vist florir el primer narcís de prat, o que el dia fos clar després d’una seguida de mal temps. Disparava sempre dues vegades seguides, com els caçadors de ciutat que no miren el cartutx, i au, si l’encerto l’endevino. En poca estona es polia un rodet sencer de trenta-sis fotografies. Quan penso que jo en la primera època de fotògraf només podia tirar quatre vidres! Durant anys el quatre va ser el meu límit. Ella no en tenia cap de límit, perquè després canviava el rodet.

Els primers temps de casats, en situacions assenyalades com ara festes familiars, aplecs o algun viatge a Barcelona, no em deixava en pau ni un sol moment. Cada punt rondinava: «Vinga, Manel, desenfunda la màquina! Encabat te’n penediràs». Per això, al cap d’un temps, li vaig comprar una càmera, una Leica portàtil, molt fàcil de fer funcionar. Llavors, però, em feia córrer per al revelat.

A part d’aquesta passió per la fotografia, la dona tenia por que, al tancar la botiga i quedar desvaguerat, em passaria els dies a la taverna i les nits al terrat mirant els estels amb el meu petit telescopi. Ella el que volia és que ajudés el seu germà a conrear l’hort, així ens faríem companyia l’un a l’altre, i com que arribaria una mica cansat a la nit no patiria d’insomni. De pas, tindríem fruita i verdura abundant, ja que el tracte fóra que ens partíssim els productes. La veritat és que a mi no em venia gens de gust això de treballar la terra. Un bon fart que me n’havia fet de xic de cavar darrere el pare! A part, que jo tenia al cap coses més importants que calçar les tomateres! Com ara viatjar a la Costa Brava per veure hotels, o al Pirineu francès a visitar les instal·lacions d’esquí modernes.

Trenta-sis: Mossèn Josep Oriol amb els autors de La Moleta dels Frares, una revista escrita en català per aquest grup parroquial, que va portar nous aires de llibertat a la vall…

Què diu ara aquest? De nou no en tenien re, aquells aires! Al contrari, més aviat recordaven les velles discussions polítiques de la República que ens van abocar de patac a la guerra! Els joves de l’Associació ho han escrit de bona fe, no en tinc cap dubte, però d’aquells anys, no en saben re, que ells encara eren als llimbs. En realitat, els nous aires que bufaven al món van arribar a la vall a través dels televisors que el Fraga Iribarne ens va regalar l’any 65. Jo mateix els vaig anar a recollir a Lleida de mans del llavors ministre de «Información y Turismo». També hi va baixar l’alcalde, el Remígio, i cinc xicots més, representants de cada poble de la vall, excepte de Castellet, que ja no hi quedava sinó una casa. El jovent d’aquests cinc pobles s’havia espavilat per trobar un local públic on poder veure la televisió, el Teleclub, que se’n deia llavors. Els dies de festa i els vespres d’hivern hi acudia tot el poble, cada família amb un feix de llabossos per a l’estufa. La gent de la vall s’adonava del que passava a Espanya i al món, s’entretenia amb els partits de futbol, amb els festivals de cançons, amb las noches de estrellas i amb altres gales per l’estil. I així tothom va aprendre el castellà, que fins llavors els qui no s’havien mogut de la vall, feina rai per fer-se entendre en cas de necessitat amb la guàrdia civil.

Al mateix temps, la majoria van aprendre a mirar les pel·lícules… Sí, nena, sí, i no facis aquesta cara, que ja et veig. A la vall, n’hi havia un bon ramat que eren incapaços de seguir el trellat d’una pel·lícula, i això que ja feia més de deu anys que la Companyia organitzava els diumenges sessions de cine a la Colònia. La gent dels pobles no hi baixava mai, no pel preu de l’entrada, sinó perquè no entenien les pel·lícules, encara que la història fos senzilla com el conte del Patufet. Saps per què? Doncs, perquè la persona sense gaires estudis era incapaç de lligar les imatges. No sé si t’ho sabré explicar. Com ara, suposem que al començar la pel·lícula es veiés de lluny una casa amb un home que hi arribava muntat a cavall, i a continuació aparegués el mateix home de mig cos dalt del cavall; doncs llavors, el qui no havia vist mai televisió pensava que es tractava de dues persones diferents. Per als més vells, fins i tot la simple historieta d’un anunci era un desori d’imatges, com si algú projectés a la pantalleta una tongada de diapositives sense ordre ni concert. Recordo que pocs anys abans la meua sogra havia anat a Barcelona, i la televisió no era precisament el que l’havia entusiasmat més. La dona deia al tornar: «No sé cap quin gust hi troben, a mirar hores i hores aquestos retrats que fan pampallugues i criden». Tu, nena, no te n’adones, perquè de xica ja te l’has trobat a casa i d’històries te’n deuen haver explicat més les imatges de la televisió i del cine, que no pas els teus pares. En canvi, per a la gent d’abans, les pel·lícules estaven escrites en un llenguatge desconegut d’entrada, que havien d’aprendre a desxifrar a còpia de veure’n. I a la Vallnegra, (per a bé o per a mal, que ara en això no hi entro), en van començar a aprendre amb aquells cinc Philips de vint-i-tres polzades que ens va regalar el Fraga Iribarne.

Per contra, els aires d’aquells quatre exaltats de la Moleta eren aires corromputs d’agitació política. Si la revista s’hagués limitat a tractar temes culturals o bé religiosos, tal com s’escau a una publicació parroquial, molt bé, les autoritats l’haurien vist amb bons ulls. Encara que els articles fossin escrits en català, ningú no els ho hauria impedit. Perquè si el català havia desaparegut dels diaris i revistes de l’època no era pas per culpa de les prohibicions del règim (com alguns ens han volgut fer creure després), sinó perquè al cap de tants anys la gent s’havia desacostumat de llegir-lo i per escrit no l’entenien. Si algú l’hagués prohibit, t’ho ben juro que jo hauria estat el primer a donar la cara per defensar la nostra llengua. Em pots ben creure!

La consigna de la revista anunciava que «a la Moleta dels Frares, s’hi mòlt tota mena de gra». Amb això volia dir que no tan sols tractava d’eucaristies, de penitències, de pastoral, i altres coses de la doctrina cristiana que el concili, d’un dia per l’altre, havia canviat de nom. De cada mòlta mensual, en sortia (i això no fallava mai!) un sac de farina de cugula destinada a buscar les pessigolles al govern. En un número es criticava la disposició del govern d’apujar el sou base dels treballadors a vuitanta-quatre pessetes mensuals; el mes següent, s’entrevistava la Mare de Déu de la Llosa, la qual deia que li agradaria que la segrestessin com sa germana de Núria fins que al país hi hagués bisbes catalans; en un altre s’informava que algun excursionista havia guixat la placa del cap del port, de manera que el Collado de Caudillo s’havia convertit en «Quins collons que té el Caudillo»… Sempre carallotades d’aquest estil. La guàrdia civil n’estaven tips, però no els podien parar els peus perquè en assumptes interns de la parròquia, com constava en teoria a la revista, no s’hi podien ficar. Només el bisbe de Lleida tenia autoritat per cridar l’alto al rector i fer-li tancar la revista. Aquells anys, però, al bisbe del Pino se li havien revolucionat els canonges de la catedral per no sé què d’unes propietats, i ja no sabia on córrer.

Dos o tres anys abans de l’aparició de la Moleta, mossèn Oriol havia arribat a la Colònia fent xiular les rodes d’un Seat 600 acabat de sortir de la fàbrica igual que el conductor. Al ser fill d’un poble ric de pravall, es pensava que a la muntanya no n’havíem vist mai cap de cotxe tan modern. Correu-hi tots! Doncs, a la vall, ja n’hi havia més de mitja dotzena, algun de millor que el seu 600, blanc i rabassut com una sopera de porcellana. Tot el dia el veies envoltat per un eixam de jovenalla que no paraven de fer-li l’aleta perquè els deixés menar el cotxe. Els diumenges al sortir de missa, l’hora en què el volant del 600 solia passar de l’un a l’altre, era pena de la vida passejar per la carretera.

A part del cotxe i de la revista, mossèn Oriol enllepolia la joventut amb la música moderna. La Pilara no se’n sabia avenir: «Els ensenya de tot, excepte de doctrina. Mare de Déu, Senyor! I amb aquest cap de trons m’he de confessar?». Durant la missa dominical («l’eucaristia», com se’n deia llavors), els seus prosèlits no paraven de cantar acompanyats de guitarres que havien convertit en electròniques aplicant un micro dins de la caixa de ressonància. El rebombori de les cançons es completava amb una rastellera de focus i de llums de colors, col·locats al llarg de la nau de l’església, que s’encenien i s’apagaven al compàs de la música. En més d’una ocasió, quan micros i llums anaven a tot drap, s’havia produït una sobrecàrrega que havia fet fondre els ploms del comptador del poble. Per això, en pic els empleats de la central sentien tocar a missa, es posaven en estat d’alerta com quan es congria una tempesta.

I ja no parlem de l’hàbit del rector nou, que això ja és una altra història. El dia que va arribar a la Colònia, mossèn Oriol vestia una sotana nova, negra i llampant com la closca dels escarabats banyuts. Al cap de pocs dies, després d’una absència breu del poble, va comparèixer amb clergyman de color negre, el primer que es va veure per aquí dalt. Quan un xicot del Paquetaire va gosar de preguntar-li que què n’havia fet de la sotana mossèn, ell va contestar que durant el viatge li feia nosa per conduir i se l’havia tret. Doncs la devia fotre al riu tot pujant, perquè no se la va posar mai més. Al cap d’uns quants dies, aquell clergyman endolat era substituït per un altre de negrenc, que després es va tornar de color gris. A mesura que passaven els mesos, la roba de mossèn Oriol perdia color, fins que la xafogor de l’estiu li va arrencar el collet postís (l’única peça que encara l’identificava com a capellà), i a partir de llavors vestia com un jove qualsevol. Aquest canvi de roba em va fer pensar en mossèn Agustí de Borente. Te’n recordes?, aquell que no va voler il·luminar l’església i encabat els de la FAI el van afusellar. Quaranta anys enrere, l’home ja havia previst aquesta transformació, quan sostenia, enfront dels arguments del Salvador, que amb el temps la llum elèctrica acabaria descolorint la sotana dels capellans. I després de la sotana, com que l’hàbit sí que fa el monjo, se’ls descoloririen les creences… Certament, mossèn Agustí tenia més raó que un sant. Mossèn Oriol va acabar casant-se amb una mossa de la Quera, amb la facilitat amb què es pot casar un xicot qualsevol: sense que abans li calgués penjar els hàbits a la figuera.

Ara que, l’autèntic responsable dels escrits de la revista no era pas el capellà, al cap i a l’últim, un baliga-balaga sense cap criteri, capaç de l’orqueria que fos per atraure el jovent. El Berto de Tartera era qui realment dirigia des de l’ombra les activitats de la colla de la Moleta. No era pas una coincidència que la publicació aparegués justament quan ell s’havia retirat a la casa que s’havia fet arreglar a la Quera. Sempre havia estat un busca-raons. De xic era l’únic que gosava discutir amb el mestre, de jovenot se les va tenir amb la Companyia, i ja no parlem de la República… Imagina’t si n’era d’exaltat que per l’Exposició Universal, quan ja era un home fet i dret, va baixar expressament a Barcelona per tirar al rei una paperina de merda de vaca! Disfrutava fent la punyeta a la gent important, vet aquí! Doncs, era ell el qui engrescava el jovent contra el govern, el qui havia pujat de Barcelona la màquina del ciclostil, el qui s’amagava darrere els pseudònims dels escrits més insidiosos, el qui havia tingut la pensada de fer servir la parròquia com a tapadora de tot plegat.

L’agost de l’any 68 va tenir lloc al cotxe de línia una baralla que després va portar molta cua, entre la colla de la Moleta per un costat i uns quants joves de Lleida que estiuejaven al campament falangista que l’OJE tenia instal·lat a la Pobleta. Tots dos grups havien començat dins de l’autocar xafant-se mútuament els cants de guerra: las montañas nevadas y banderas al viento dels falangistes, lluitant per sobresortir damunt les muntanyes del Canigó, sempre fresques i regalades dels catalanets. De les cançons s’havia passat als crits, als insults i a les empentes. Finalment, un cop el xofer els va treure de l’autocar, uns i altres es van estomacar de valent prop del Pont de Borente. Els falangistes, que pel que sembla es van emportar la pitjor part de les trompades, van denunciar a la guàrdia civil la salvatge agressió que, segons ells, havien estat objecte per un grup nombrós de separatistes, només pel fet de cantar cançons patriòtiques. Doncs, bé, l’endemà passat de la batussa corrien per la Colònia uns fulls anònims, ciclostilats amb la mateixa lletra de les pàgines de la revista, en què s’acusava els xicots de l’OJE d’haver estat ells els provocadors de la baralla. A més, el paper titllava a tots els del campament de «cadells feixistes», «fills de papà militar», que es passaven el dia jugant a la guerra. Això, en aquella època eren insults molt greus, sobretot perquè s’injuriava els militars.

Com que era diumenge i s’escunçava que pujava a dinar a la Quera amb la dona, vaig aprofitar l’ocasió per anar a veure el Berto. Només d’obrir-me la porta, li vaig clavar als morros el paper:

—Amb això n’heu fet un gra massa, Berto! Ho pagareu ben car!

—Entra, home, entra —va fer ell impassible com si tal cosa—. Qui t’ha dit que vinguessis, l’alcalde o el Remígio? O potser el sergent de la guàrdia civil?

Li vaig deixar ben clar que hi havia anat pel meu compte, amb la intenció d’advertir-lo que ell i la seua colla de la revista feia temps que es buscaven el mal jaure, que els fulls que havien escampat per la Colònia els pagarien molt cars. I vaig rematar l’avís amb una expressió que em va sortir de l’ànima:

—Això és la pixarrada que ha fet sobreeixir l’orinal!

—La pixarrada que ha fet sobreeixir l’orinal! —va repetir ell sospesant cada paraula. Després va exclamar com si acabés de fer el gran descobriment—: La frase és del Sèbio de Pau! Quin home més xocant aquell, oi?

Era evident que amb aquesta sortida pretenia fugir d’estudi. Li vaig dir que es deixés de gracietes, que les acusacions contra el campament de la Falange eren molt greus. I les hi vaig cantar clares: el grup de la Moleta havia tibat tant la corda que aquesta era a punt de trencar-se. De manera que si continuaven posant-se en política i insultant el govern, la guàrdia civil precintaria el local i els empresonaria a tots, el capellà i els seus acòlits, i ell, el primer. El Berto va continuar fent l’orni. Va negar una i altra vegada que hi tingués res a veure, ni amb el full, ni amb cap dels articles de la revista. Reconeixia, en canvi, que li queia molt bé el grup de la Moleta, que ell definia com «un jovent sa i dinàmic, que ha perdut la por a la dictadura». Tot i insistir que els coneixia molt poc, tenia la barra de reconèixer que compartia moltes de les seues idees. De cop, es va adonar que discutíem drets a la porta i em va fer entrar a casa.

Pel desordre de la cuina, que vaig ullar de passada, es notava que vivia sol, que no hi havia cap dona navegant per la casa. Des que s’havia quedat viudo, s’havia instal·lat allà dalt, on ell mateix es feia el menjar amb una cuina, la primera cuina de butà que va arribar al poble. Els seus fills pujaven molt poc a veure’l. En pic vam ser a la sala, em va preguntar si volia prendre alguna cosa. Li vaig dir que no, que tenia pressa. Ell va recollir de la taula els vasos bruts i els cendrers caramulls de puntes de cigarret (segurament d’una reunió clandestina la nit abans) i va desaparèixer amb la safata plena de deixalles.

—Et vols quedar a dinar? —va cridar des de la cuina.

Li vaig dir que no gràcies, que havia pujat amb la dona i que m’esperaven a casa. Esperant que ell tornés de la cuina, se’m va ocórrer de tafanejar l’estesa de discos, molts fora de la funda, que jeien en una tauleta darrere el sofà. Doncs, vols creure que va sortir a poc a poc de la cuina per espiar-me? De sobte, sento que diu al meu darrere:

—No cal que busquis Les muntanyes del Canigó, que no l’hi trobaràs, que aquest el tinc a Barcelona. De totes maneres, me la sé tota de memòria la cançó, si vols te la puc cantar. És clar que tu et deus estimar més de sentir Montañas nevadas… O potser no. Aviam, Manel, tu quines muntanyes prefereixes?

Com pots suposar, a mi aquella conya no em feia gens de gràcia. Ell se’n va adonar i va repetir la pregunta ara fent veure que m’ho deia de broma. Doncs jo li vaig contestar que cap de les dues, que per a mi tan forasteres eren les muntanyes del Canigó com les nevades de Madrid, o d’on carall fossin. Que a mi les úniques muntanyes que de debò m’agraden són les nostres de tota la vida, les muntanyes de la Vallnegra. Al Berto li va encantar la resposta. I ara no et sé explicar per què, el cas és que tot seguit, i com per art de màgia, vam recular seixanta anys i ens vam convertir en un parell de nens ben avinguts que corrien muntanya amunt acaçant una llocada de xerres, i encabat muntanya avall cap al riu fins a la tolia de la Roca Corredera, on a migdia, en pic sortíem de l’escola per dinar, ens anàvem a banyar d’amagat del mestre. A mi, si l’aigua m’arribava als genolls ja tremolava de por, en canvi, el Berto es capbussava i nedava bona estona sota l’aigua com les truites. Ell no se n’hauria mogut mai, del riu… Recordant les escapades a l’aigua, em va venir al cap aquell dia que el mestre li havia encetat els dits amb una garrotada per haver dibuixat el riu d’Enllurri al costat dels rius importants d’Espanya. El Berto, que només recordava haver canviat l’ungla, però no la causa per la qual el mestre l’havia castigat, es va posar molt content de retrobar el record sencer i va exclamar tot satisfet:

—Tenia raó, Manel! El d’Enllurri és un riu de debò, no un barranc! Si vols t’ho ensenyo en un mapa de Catalunya! —va assenyalar el prestatge de llibres en una de les parets de la sala—. El temps m’ha donat la raó.

Li vaig dir que no calia que m’ho ensenyés, que ja m’ho creia que l’Enllurri tenia la categoria de riu; però que tampoc no cal jugar-se la pell per això, ja que a fi de comptes, el temps sempre acaba per demostrar la veritat.

—El temps tot sol no demostra re —va dir ell—. És com la roda del molí, que si ningú no l’empeny, per ella sola no es mou.

—Com la roda de la Moleta dels Frares, oi? —vaig bromejar.

El Berto també va riure:

—Exacte!

—Doncs para compte que no t’hi agafis altre cop els dits. Aquesta vegada et pot esclafar tot sencer.

El Berto va replicar que el qui havia de vigilar era jo, perquè encara que allà dalt tot continués com sempre, a fora els temps estan canviant. I que aquestes paraules no eren una cançó qualsevol, sinó el futur que els joves airegen a tots els vents, perquè el que tu no saps, Manel, és que a Barcelona i a les ciutats grans del país cada dia milers d’estudiants i d’obrers surten al carrer clamant contra la repressió de la dictadura, exigint llibertat al govern. De manera que si em vols creure a mi, no et deixis enredar més per aquesta colla de franquistes tronats que controlen la vall, com l’alcalde i el secretari. Tu no ets com ells que s’han aprofitat de la política d’un règim podrit. Tu has hagut de treballar tota la vida com un negre. Que no ho veus que et fan servir de gos d’atura a canvi d’un rosegó de pa? Engega’ls a passeig abans que no sigui massa tard. Pensa que d’aquí a poc temps l’enorme mola que milers d’obrers i d’estudiants han aconseguit desencallar els esclafarà a tots, que…

—Prou, Berto! —vaig tallar, atabalat per tanta xerrameca revolucionària.

—Deixa’m que et doni un consell, un últim consell d’amic —va insistir. I va rumiar un moment—. Vull dir que abans que la neu de Las montañas nevadas s’acabi de fondre del tot, et convé abandonarles i passar-te al Canigó.

El Berto es referia, com pots suposar, que jo m’havia de fer catalanista. Com si alguna vegada hagués deixat de ser-ho! Ni ell ni ningú no me n’han de donar cap a mi, de lliçó de catalanisme! De catalanisme ben entès, és clar. De totes maneres, vaig preferir no fer-me mala sang i acabar la conversa a les bones. Així, doncs, després d’agrair-li el seu consell, li vaig fer prometre, per la nostra amistat d’infantesa, que posaria fi a aquells escrits insultants de la revista.

Bé, el cas és que d’ençà de la meua visita al Berto, els autors de la Moleta van fer força bondat, i així van evitar un escarment de conseqüències greus per a la joventut de la vall. En el número següent, en comptes del pamflet enverinat contra el govern, la secció «Mirador» duia un article titulat: «Reivindicació del Sèbio de Pau, filòsof de la Vallnegra». Darrere el pseudònim de Ginestar, hi veia el Berto de Tartera picant-me l’ullet. Pel que fa als fulls anònims contra el campament de l’OJE, vaig fer tots els possibles perquè s’hi tirés terra al damunt. Gràcies en part a la meua intervenció, se’n van sortir amb una multa de cinc mil pessetes per provocar desordres públics. No re, pel que els podia passar, una fotesa.

Trenta-set: Remuntadors de Superlarry, una de les primeres instal·lacions d’esquí, juntament amb Vaqueira, del Pirineu occidental català. (Foto R. Guimó, 1970).

De primer la gent se’ns en fotia. Quan les màquines van començar a obrir la carretera d’accés a les pistes, tothom es burlava de nosaltres:

—Beneits, més que beneits, als caps de la serra voleu portar la gent a l’hivern? Ja cal que els estaqueu ben ferm a les roques, perquè quan rebufi el vent de port se’ls emportarà pels aires com si fossin volves de neu. Jo no us hi pujaré cap, a fe de redéu!

«A fe de redéu, pots estar ben tranquil, que no hi comptem pas amb tu», pensàvem el Romera i jo, com si sentíssim el xim-xim de la pluja. No hi confiàvem pas amb la gent de la vall, que a part de trobar absurd això d’haver de pagar per rebolcar-se una estona a la neu, els pobles s’havien quedat buits. El negoci de la neu estava pensat exclusivament per als forasters. Com deia el meu soci i promotor de Superlarry, cada cap de setmana els barcelonins ens portarien els bitllets a grapats fins a peu de pistes.

Reconec que de bon principi jo tampoc no ho veia clar del tot. A pesar d’haver comprovat amb els propis ulls l’èxit de la Molina i de Vaqueira, tenia por (i no et sabria dir exactament per què) que a la Vallnegra fracassaríem. Em semblava impossible de creure que la neu, la reconsagrada neu que de xic em va fer malbé la vista i que tants maldecaps m’havia donat quan feia de guarda als estanys, ara tot d’una em pogués fer guanyar milers de duros. I si jo, que havia viatjat una mica, pensava així, imagina’t com ho veien les persones com ma germana, que no havien sortit mai d’aquell cul de món. ¿Qui ho havia de dir, llavors, que amb els anys la gent de la vall cada tardor esperarien la neu amb candeletes, talment es tractés d’una benedicció del cel?

Per al Romera, el negoci era més clar que l’aigua:

—Fes-te la idea que quan arreglin els Brucs i Comiols —calculava el meu soci— la Vallnegra serà a poc més de quatre hores de cotxe de Barcelona, més a prop que la Vall d’Aran! Jo encara no les hi poso. Avui molts ja fan setmana anglesa, de manera que sortint al plegar de la feina poden ser a sopar aquí dalt.

Però la construcció de les pistes suposava una milionada. I encabat afegeix-hi el sou dels treballadors, el manteniment…

—Les pistes són el reclam, home. Estic fart de dir-t’ho! El gran negoci és la urbanització de peu de pistes. El manteniment no t’ha de preocupar. Un cop venuts els apartaments, ja veurem com va…

—Què vols dir amb això? —em vaig esverar—. Que en pic estigui tot venut, ens desempalleguem de les instal·lacions i deixem els forasters penjats allà dalt!

—Tranquil·litza’t, Manel. Vull dir només que si les pistes són ruïnoses, sempre ens les podem vendre. Segur que si la urbanització s’omple hi haurà persones més interessades que nosaltres a fer-les funcionar.

No em va convèncer. A mi aquell projecte de xalets i d’apartaments aixecats als plans de Larri, just darrere l’ermita de la Peülla, em semblava una ciutat fantasma. I com que no lligava caps, li vaig proposar de partir el negoci: que ell es quedés amb la urbanització de dalt, jo ja en tenia prou amb l’hotel de baix a la Colònia. Pel que fa a les instal·lacions d’esquí, no me’n podia pas desentendre del tot, ja que eren l’esquer que cridaria els forasters, tant els qui anessin a l’hotel com els qui compressin un apartament. El Romera va repetir que me’n penediria. «Pensa que a la gent de Barcelona no li fa gaire gràcia de trepitjar la merda de vaca dels carrers, ni de respirar segons quines olors no precisament de colònia. Ells busquen tranquil·litat, sol i aire pur, i tot això ho trobaran allà dalt. A més, la comoditat de sortir de casa amb els esquís posats no té preu. D’aquí a no re, els terrenys de muntanya situats a peu de pistes es valoraran com ara la primera línia de mar a la costa… Doncs, ja ho saps, tu t’ho perds! Confio que almenys m’ajudaràs a comprar les finques. Jo no sé mai com tractar-la, aquesta gentota d’aquí dalt».

Ni jo tampoc, però no m’hi podia pas negar. El rumor de la urbanització de les comes de Larri va córrer com un llamp per tota la vall, i va disparar els preus de la terra. Alguna de les famílies implicades, que en aquell moment era a punt d’anar-se’n del poble, va desemparaular el bestiar que ja havia venut amb la il·lusió que una costa d’argelagues, abandonada feia temps, podria salvar la casa. Jo els advertia d’entrada que no es fessin il·lusions, que Superlarry no és la Companyia, que la nostra empresa, a part de disposar d’un capital inicial reduït, atraurà una gran quantitat de forasters que beneficiaran tota la vall. Al final, sempre havia de recórrer a arguments, si fa no fa, com aquest: «Si trobem gaires problemes a la partida de Larri, construirem la urbanització en un altre indret de la muntanya, com és ara als Cortals. N’hi ha que prou ho esperen, i ben contents de vendre…».

Em vaig fer un bon tip de pujar i de baixar escales per les cases dels pobles i també per pisos de Barcelona o d’Andorra, altíssims i sense ascensor, on s’havien encofurnat alguns dels propietaris. Tots eren ossos prou durs de rosegar, a fe de món! Els que ja eren fora a les ciutats, pitjors que els de la vall, encara que sembli mentida. Tot i estar hipotecats per la compra d’aquell piset a la ciutat («un nínxol amb porta de fusta», com em va dir el vell de Beneta), es negaven en rodó a vendre’s ni un sol pam de terra. Arrendar les pastures tot el que vulguis, però de vendre no en volien ni sentir parlar. Tant era que els prats s’omplissin de baürta, que els marges dels camins que hi porten s’esventressin, que la borda s’ensorrés o que la casa del poble marqués ruïna. Per a ells, aquelles quatre misèries que havien deixat abandonades al poble, no tenien preu. De la ciutat estant encara s’hi arrapaven més fort que quan vivien allà dalt.

Entretant, vaig començar la construcció del meu hotel a l’entrada de la Colònia, ran de carretera. Des del primer moment vaig decidir que en homenatge al país es diria Hotel Vallnegra. Al llarg de molts mesos es van descarregar cada setmana dos camions, un de blocs i l’altre de ciment i materials. Més d’una vegada, el camió havia fet supo-supo al mig del congost d’Estanyobert o en qualsevol pas estret de la carretera amb el cotxe de línia que baixava de la vall i que en aquella època sempre duia alguna família que se n’anava cap a la capital. Mentre les baluernes es creuaven, lentament, com les bèsties grosses, els viatgers de l’autocar es feien creus que en aquells moments tan tristos per a ells, quedés algú al país que encara tingués humor per construir una casa.

Però als pobles hi ha tanta enveja que sovint també corseca les autoritats. Resulta que quan l’edifici ja era ben amunt, a punt de cobrir, l’alcalde de la vall (llavors tota la Vallnegra ja s’havia unit en un sol ajuntament), doncs l’alcalde em volia parar l’obra. Un matí se’m presenta allà, em mira com si hagués comès un crim i fa:

—Fins a on penses aixecar?

I jo:

—Sis pisos, tal com marca el projecte. Que el vols veure?

I ell:

—Ara no és hora! La teua obligació era portar-lo a l’ajuntament i demanar permís abans de començar les obres!

Això s’ho inventava ell, figura’t que en aquell temps tothom qui obrava ho feia sense passar per l’ajuntament. Després d’una estona de discussió, va haver d’admetre que ningú no havia demanat mai permís d’obres i que per tant, a dreta llei, tampoc no me’l podien exigir a mi. Llavors, però, per tocar-me la gràcia de Déu, es va agafar en l’altura de l’edifici. Va dir que sis pisos és massa, que cap edifici podia pujar més alt que el campanar.

—I de les torres elèctriques, què me’n dius? —em vaig defensar—. Vés-la a explicar al cap de zona de Fecsa aquesta història i veuràs com et rebrà.

—Les pilones és diferent —va balbucejar buscant motius—. Tenen més de cinquanta anys i no tapen la llum, ni passen per dins del poble…

Aquestes excuses em van treure de polleguera:

—I el meu hotel que hi és dins del poble? En línia recta cau tan lluny del campanar la pilona de la Torre dels Moros com el meu hotel. Amida la distància i ho veuràs. Doncs ja ho saps: si vols que paralitzi les obres hauràs de fer venir aquí un regiment de la guàrdia civil… Ara, també et dic una cosa: si aconsegueixes que la Companyia escapci la pilona, jo et prometo que també rebaixaré l’hotel com tres i dos fan cinc! Si hi ha una llei que limita les altures, com tu dius, que sigui per a tothom igual!

Ell va continuar burxant:

—No t’hi vulguis comparar amb la Companyia! Més de cinquanta famílies de la vall viuen d’aquest sou…

—Inclosa la teua! —li vaig clavar barres avall—. Per això no hi pots estar malament.

—La meua feina no te res a veure amb l’alcaldia. En això no em pots acusar! —va cridar dolgut. Sens dubte li havia tocat el voraviu.

—Perdona, Miquel —vaig dir canviant de to—. No et vull acusar de re, al contrari, penso que ets un alcalde que es desviu pel bé del país i per això m’estranya que ara em surtis amb aquests ciris trencats del permís i de l’altura. Al cap i a l’últim, el meu hotel també ha de portar riquesa a la vall. Traure dos pisos com tu pretens, vol dir vint habitacions menys. Això representa que en èpoques de temporada alta, hi haurà moltes famílies que no hi cabran, que no podran passar les vacances a la vall. Tens raó, és clar, jo no em puc pas comparar amb la Companyia, allò va ser com una loteria que difícilment ens tornarà a tocar… Ara, tu saps millor que ningú que després del tancament del Turbina, la vall necessita un hotel per acollir els turistes. El necessita sense espera, tant si es fan com si no les pistes d’esquí. I ja que l’ajuntament no el pot construir, almenys hauria de promoure’n la construcció, fer costat a l’empresari que hi ha arriscat milions. Resulta però que tu, en comptes d’ajudar-me, véns a tocar-me els daixonses, que si el permís d’obres, que si l’altura, que si naps i que si cols. Francament, Miquel, no t’entenc. Avui que pels pobles de la vall les cases i els corrals abandonats s’ensorren, no em cap a la barretina que l’ajuntament pugui fer la punyeta a l’única persona que construeix, a l’únic que vol tirar el país endavant.

Per fi, el meu discurs li va tornar el senderi. Em va dir que portés el projecte a l’ajuntament que ja miraria d’arreglar-ho.

Per altra banda, pensa que vaig construir l’hotel tot sol, ben a contracor de la meua família. La primera vegada que li vaig parlar de l’assumpte a la dona, em va respondre: «Què et penses, que tens vint-i-cinc anys?». Fins que no va veure la màquina fent l’esplanació del terreny no s’ho va creure del tot. No es va enfadar gaire, però. Això sí, em va fer prometre que els viatges al mercat amb sa cunyada no se’n ressentirien. Per molt ocupat que estigués, dimecres sí dimecres no, continuaria portant les dues dones a la Pobla per comprar al mercat, anar a cal metge o fer-se la permanent.

Pel que fa als Vidals, no van voler saber re del meu negoci, tot i que a mi m’hauria encantat que hi participessin. L’Enric ja ho veia que el país anava cap aquí, vull dir cap al turisme, però la inversió que suposava l’hotel li semblava impossible de recuperar. Una nit que l’havia convidat a mirar estrelles em va dir: «Per a mi, un hotel com el teu ja són coses d’una altra galàxia. Jo prefereixo de moure’m xino-xano pel sistema solar». El seu sistema solar, format originàriament pel forn i per la botiga de pa, va rutllar un temps bastant bé, fins que la gent del país va desfilar a carrera feta cap a les ciutats. Com que se n’anaven els més pobres, els qui per atipar-se havien de menjar molt pa, el forn aviat ho va notar. Llavors l’Enric, aconsellat per la meua dona, va omplir de rodets de fotografia un dels prestatges de la botiga, embarcant-se així en l’aventura espacial del turisme. L’estiu següent va retirar la bàscula, que ja feia més nosa que servei, i al seu racó hi van posar un cilindre giratori ple de vistes del Pirineu… Cada any la botiga (per dir-ho amb paraules del nebot) conquistava un nou planeta: mapes i guies de muntanya, souvenirs, formatges del país, refrescos… Deu o dotze anys després, el forn va acabar desmantellat i el seu espai reconvertit en bar-restaurant.

I els de la Quera, encara em van fer un paper pitjor. La Nati, que llavors ja era viuda, tenia por que m’arruïnaria, que malgastaria tot el capital que tenia estalviat a la caixa, diners que, quan jo morís, ella ja comptava que passarien als meus nebots. Un diumenge que els havíem convidat a la Colònia, vaig oferir al Cisco una feina al meu hotel. No li proposava pas que abandonés del tot l’argenda, ja que al disposar d’un dia lliure a la setmana, podria continuar menant-se la terra. I que no es preocupés pel meu negoci, que tant si l’hotel rutllava com si no, ell tindria un sou assegurat. Doncs, com si ho hagués dit a un gos, el xicot va continuar fumant sense dir re. Tampoc a sa mare va semblar que l’entusiasmés gaire la proposta.

—Ell és home d’aire lliure, oi Cisco? —va fer la dona per disculpar el silenci del fill.

—Si l’hotel no t’agrada, també pots treballar a les pistes —vaig insistir—. El Romera necessitarà personal. Pots portar una màquina de neu, treballar als remuntadors…

Per fi, el xicot es va dignar a respondre. I saps quina me’n va dir:

—Gràcies, oncle. Però per passar-me el dia donant perxes als camacus, ja estic bé a casa.

Doncs queda’t a casa carallot! En aquella època el Cisco, engrescat per sa mare, arrendava les argendes de les famílies que se n’anaven del poble. Tots dos passaven una fam de terra que no tenia aturador. Havent dinat, quan se’n van tornar cap al poble, la Nati em va dir fluixet, sense amagar la satisfacció:

—Ja tenim més terra que casa Solana. Què te’n sembla?

Jo li vaig respondre:

—Vols que t’ho digui de debò el que em sembla? Mira, Nati: encara que fos vostra tota la vall, amb les vaques us heu de fotre de gana!

Tornant a l’hotel Vallnegra, pensa que durant anys va ser un dels millors hotels del Pirineu, i encara avui té molta anomenada. Quan es va construir (i et parlo de trenta anys enrere) ja tenia ascensor, piscina, sala d’estar amb televisió i bany a totes les habitacions. Fa quatre o cinc anys que el tinc arrendat a uns alemanys, però encara en sóc l’amo. Doncs, ja ho saps, nena, si et ve de gust passar-hi un cap de setmana, pensa que hi seràs ben rebuda.