4

Aspecte que oferia el poble de Ribera cobert per la nevada del 1909. El pes de la neu, que en els pobles més alts de la vall va arribar als cinquanta centímetres, va ensorrar el llosat d’algunes bordes i corrals. (Foto J. Solé i Santaló, CEC, 1909).

Maleïda neu, la vaig pagar ben cara! La nevada va ser al gener, exactament el dia de sant Sebastià. Recordo que la nit abans, mentre sopàvem als bancs del foc, la padrina havia anunciat que la truja anava de verro i que, per tant, l’endemà sens falta i abans que la bèstia es refredés, algú l’havia de menar a cal Cortal d’Aranui, perquè llavors a la Quera no hi havia cap casa que tinguessin semental. Li tocava a la mare d’anar-hi, ja que aquesta era una feina de dones i amb la padrina ja no s’hi podia comptar, que era massa vella. Em vaig oferir voluntari: «Ja hi aniré jo», vaig dir. Feia temps que em moria de ganes de fer alguna cosa útil per a casa, una feina important de debò, no qualsevol carallada de les que contínuament la gent gran mana a la canalla, més que re per tenir-los distrets. Jo volia que a casa també es parlés alguna vegada de mi, no tan sols de ma germana, quatre anys i mig més xica que jo. Al cap i a l’últim, era jo l’hereu de cal Tura, no aquella mocosa! I és que la mare no es cansava de repetir que la Nati ja l’ajudava a parar taula, a escurar els plats i no sé a quantes coses més. I els altres també n’estaven molt de la nena.

Doncs, quan vaig sortir voluntari, la mare va replicar que de cap manera, que jo era massa xic per a aquella feina, que ja hi aniria ella. El padrí va saltar que de xic re, que a la meua edat, a ell ja l’havien llogat de ragatxo amb una colla de pastors i s’havia passat dos mesos a la muntanya guardant milers de caps de bestiar i dormint al ras sota els estels. El pare i la padrina li feien costat assegurant que a l’edat de nou anys, mare de Déu Senyor si n’havien hagut de fer de passos! Aviat la mare va cedir. Al capdavall, el viatge fins al poble veí, a una hora escassa de la Quera, no semblava que pogués tenir gaires dificultats per a un callastret com jo. Has tractat mai porcs? No, és clar, que tu ets molt jove. Pensa que són un carall de bèsties fastigoses i desagraïdes, incapaces de distingir la persona que els dóna el menjar. A pesar d’això, la nostra truja demostrava tenir bastant coneixement, a part que se sabia el camí d’altres vegades que l’havíem menat al verro.

Per a mi era una feina tan important que els nervis no em van deixar tastar el dormir en tota la nit. Mentre esmorzava, les dones em van preparar el morralet amb una mica de berena per si de cas se’m feia tard i no tornava a l’hora de dinar. Pel temps que érem no feia gaire fred, tot i que el dia s’havia llevat tapadot i quiet, una quietud grisa d’aquelles que, segons diuen els vells, precedeixen les grans nevades. «Tracta-la bé», em va dir la padrina al fer-la sortir del corral, «que aquesta bèstia és la salvació de la casa». Només traure el nas al carrer, la truja va enfilar el camí del mascle, decidida com un gos quan ensuma el rastre d’un conill. Jo anava al darrere, armat d’un burriàs que no vaig haver de fer servir en tot el trajecte d’anada. Prop dels carrers d’Aranui van començar a caure els primers flocs de neu, uns flocs espessos i molsuts com gargalls, que en un no re ensucraven els arbres i cobrien la brutícia dels empedrats del poble.

El verro de Cortal feia feredat de mirar. No compto que hagi tornat a veure mai un porc tan enorme, tan ben armat pera la remunta, ni tan brut com aquell. En feia dos com la nostra truja i, de tantes crostes i cascàrries de fem que li penjaven, semblava un porc fer. En pic el mascle es va dreçar posant les potes del davant damunt l’esquena de la verra, aquesta no en va poder aguantar el pes i es va ajupir. La pobra bèstia es va escarmentar, i així que l’altre intentava de muntar-la de nou, ella se li escorria pel davant. Llavors el mascle s’enrabiava i amb el morro ple de salivera la perseguia pel corral per mossegar-la. Els homes de Cortal van haver de lligar una soga al cap de la verra, fermar-la en una armella de ferro i, quan el porc l’envestia, aguantar que no se li ensorressin les anques. Els va costar, però al final se’n van sortir. L’hereu de Cortal em va dir, mentre li treia la soga del coll, que havia anat molt bé, i que li havia fet una dotzena de porcells. Jo estava molt content, perquè a casa nostra dotze porquets no els havia criat mai cap verra. La porcellada més grossa va ser un any per la festa major, que en va portar onze, encara que després se’n van morir un parell. Me’n volia assegurar:

—Dotze? Voleu dir?

—Una dotzena, en pots estar ben segur —va confirmar el vell—. I tots mascles, perquè no li ha entrat cap molla d’aire per la clivella.

Els vaig dir que per ara moltes gràcies i que encabat ja ho trobarien amb els de casa. Anàvem a tornajornals: els de Cortal ens deixaven el verro a canvi que el padrí els pugés a sanar els seus porcells. El padrí sanava de franc tants porcells com la nostra truja portava, tant si naixien vius com morts. Com que els de Cortal tenien tres o quatre verres de cria, l’home es quedava els tripons de la resta de garrins.

Entretant a fora no havia parat de nevar. Al sortir a l’era, damunt les lloses n’hi havia ben bé un gruix de quatre dits. L’endemà els de casa es van enfadar amb els de Cortal per haver-me deixat sortir del poble amb un temporal de neu com aquell. És cert que ells em van proposar de quedar-me, no ho vull pas negar, però la veritat és que no van insistir-hi gaire. En el fons imagino que van quedar descansats que me n’anés, ja que si no, haurien hagut d’encabir la bèstia en una corralina i donar-li menjar. De totes maneres, potser jo tampoc no m’hauria deixat convèncer així com així, per molt que m’haguessin pregat de quedar-me. Volia enllestir l’encàrrec fos com fos per demostrar als de casa que també servia per a les feines importants. Ja em veia presentant-me al poble amb la verra arreglada, amb dotze porcellets a la panxa que jo llavors imaginava petits com borrallons de neu, però del color de la sang.

Aviat em vaig veure fotut. Només perdre de vista el poble, em vaig adonar que la tornada seria molt lenta, plena de dificultats, encara que el camí de casa vingués de cara avall. La pobra bèstia, martiritzada per la pluja de volves que li colgaven els ulls, s’aturava a cada passa sense saber cap a on tirar. Per acabar-ho d’enredar, el gruix de neu feia cada cop més imperceptibles les traces del camí. Vaig provar de posar-me jo al davant, però encara pitjor: per més que la cridés i li ensenyés un tros de pa, la bèstia es negava a fer un pas. Amb tot, durant una estona vam anar avançant molt lentament enmig de la tempesta, amb un sostre de neu fins al mig dels pernils. Tot d’un plegat, els nostres peus es van trobar damunt d’un pedregar que s’esllavissava costa avall. Havíem perdut el camí, sens dubte. Vaig tornar enrere tot sol, mirant de resseguir les nostres traces, que la tempesta cobria amb una rapidesa esfereïdora, fins que vaig localitzar, una cinquantena de passes més amunt, l’indret on ens havíem foraviat. Entretant la verra havia continuat baixant pel seu compte, més de pressa que mai. No hi va haver manera de fer-li donar el tomb. Ni empenyent-la pel morro, ni estirant-la per la cua, ni pegant-li amb el verduc fins que l’esquena li va quedar marcada de ratlles vermelles, no vaig aconseguir de fer-la girar. En aquella situació, qualsevol persona amb dos dits de front hagués abandonat l’animal per tornar a Aranui, a replujar-se a casa Cortal. Potser fins i tot sense la nosa de la truja, hauria estat capaç d’enfilar el camí de la Quera i arribar a casa pel meu propi peu. No recordo pas que em plantegés cap d’aquestes possibilitats. En aquell moment jo estava ofuscat, havia perdut el senderi, l’engruna de senderi que una criatura de nou anys pot tenir. El cas és que no hauria abandonat la verra per re del món.

Vam anar a la deriva, aquí caic més enllà em plego, relliscant de cul pels marges que esglaonaven de feixes una costa interminable. A còpia d’enfonsar-nos cap al barranc, que sentíem rondinar al fons del pendent, vam anar a petar en un planell on hi havia un bosquet de pins. Per sort, el brancatge era tan espès que fins llavors havia fet de paraigua a la neu, de manera que la pinassa i la brossa de terra eren tan eixutes com abans de nevar. Mentre jo aprofitava l’aixopluc per espolsar-me la neu que se m’havia ficat fins a les orelles, la verra es posà a furgar el terra amb el morro. De primer vaig pensar que devia tenir gana, però de seguida es va obrir pas a cops de morro entre els boixos i altres matolls fins que va desaparèixer del tot dins de la baürta. A l’apartar els boixos i veure-la panteixant ajaguda, vaig comprendre que estava tan rendida que el que de debò volia era jaure. Aleshores vaig pensar que si es quedava així tota la nit, els porquets se li moririen de fred a la panxa, i em vaig posar a atarterar feixos de pinassa i de fullaraca, que després ficava dins la boixera per fer-li el jaç calent. Encabat vaig arreplegar branques seques de pi, de boix i de tot el que vaig trobar per la vora i les vaig col·locar ben planes per damunt de la boixera perquè servissin de teulada.

Aviat es va fer fosc sota els pins, per bé que allà a fora la blancor de la neu va retardar durant molta estona l’arribada de la nit. Rumiant, rumiant, em vaig recordar que el pare m’havia dit que en casos de molt fred, m’havia de moure sense parar si no volia quedar-me com una estàtua de gel. Així, doncs, em vaig posar a córrer donant tombs a la soca d’un pi, i mentre corria comptava els roncs de la verra que panteixava fatigosament dins de la boixera. A l’arribar a cent, m’aturava per recobrar l’alè i també per bufar-me les mans, que ja no sabia si eren meues de tan balbes. Fins que va arribar un punt que no vaig poder resistir més el fred i llavors em vaig entaforar dins de la boixera i, a les palpentes, em vaig fer un lloc vora de la truja. L’animal jeia de costat, com acostumen a jaure les verres de cria, amb les potes i les mamelles cap a la meua banda. De primer no gosava atansar-m’hi gaire, però al tocar-li la cansalada i comprovar que es deixava fer, m’hi vaig arronsar sense manies. Com que la part del meu dos que tocava l’animal estava més calenta, de tant en tant el fred em feia canviar de postura.

La nit se’m va fer eterna. Ja devia ser prop de la matinada quan finalment em vaig adormir gronxat pels roncs de la truja. Recordo que vaig tenir un somni, un malson d’aquells que et fan patir una estona. Em trobava al carrer d’un poble que no era ben bé la Quera, mirant com la façana de casa nostra es començava a decantar cap a terra. Vaig provar d’apuntalar la paret amb el meu cos, però pesava moltíssim i m’anava empenyent cap a terra. Des del cap del carrer em miraven els de casa (tots excepte ma germana) asseguts en un pedrís com el de la plaça de la Quera. «Aguanta, Manel, aguanta fort!, que és casa teua!», em manaven a crits. Però no es movien del pedrís, cap d’ells no s’acostava per ajudar-me a sostenir la paret de casa. Vaig estar molta estona patint, a punt d’ofegar-me sota la paret. ¿No et passa a tu de vegades, que ja ho veus que somies però no pots sortir del somni? Quan em vaig despertar de debò em vaig adonar que el vent, que bufava com una mala bèstia, havia fet caure la neu dels pins damunt la nostra boixera i el seu pes m’aixafava contra el cos de la truja.

Vaig sortir del cau fent un forat a la neu i després vaig apartar les branques per facilitar la sortida a la verra que amb la seua escalfor m’havia salvat la vida, almenys de moment. La porca es va incorporar, aixecant primer les potes del davant i després, fent un gran esforç, va adreçar les cuixes. Un cop fora de la boixera, es va espolsar la neu de l’esquena i a l’acte començà a fotjar buscant aliment. També a ella, el pes de la neu i la fresca del matí li havien tret la son de les orelles. Més enllà de la penombra del bosc, el nou dia era net i espurlent, turmentat, però, pel vent de port que escombrava la carena de les muntanyes aixecant polsegueres de núvols.

«He d’abandonar aquí mateix la verra i arribar-me fins a la Quera per avisar els de casa», em vaig dir. Aviat és dit això, qui sap on parava el poble! Des d’aquell cul de bosc era impossible d’orientar-se, em calia enfilar fins al capdamunt de la pujada per veure d’atalaiar algun punt de referència. Amb més de mig metre de neu sota els peus, una neu tova, sense consistència, que m’engolia fins a la panxa, era molt difícil avançar costa amunt. Al cap d’una bona estona d’intentar guanyar alçada, a còpia de fer ziga-zagues mig a rossegons, vaig aconseguir atènyer un planell arrecerat, on ja feia estona que hi tocava el sol. Vaig descansar una mica per recobrar l’alè i també reviscolar-me amb la seua escalforeta. Hi vaig trobar molt remei, sobretot a les mans i a la cara, els peus ja feia estona que no me’ls sentia. Com que no em feien cap mal, poc imaginava llavors que se m’havien congelat i que potser me’ls haurien d’escapçar. No es veia ni se sentia cosa viva enlloc, només el xiscle del vent als matolls despullats i el tro sord de les tofes de neu que es desprenien dels arbres. De tant en tant, m’aturava, agafava aire amb els pulmons i cridava tan fort com podia girant-me en totes direccions. El vent jugava amb la meua veu, dèbil com la ploma d’un moixó, l’arrossegava per les punxes que tot just treien la coroneta i se l’emportava cap al cel dins d’un remolí de neu. Al cap d’unes quantes hores, quan vaig notar que els ulls em feien pampallugues i veia llampurnetes i ombres pertot arreu, em vaig donar per vençut. Em vaig ajeure rendit damunt la neu i, amb el ulls aclucats, vaig continuar cridant amb la poca veu que em quedava…

No recordo el moment en què em van recollir perquè havia perdut el coneixement, ni tampoc recordo quan em van portar cap al poble embolicat amb una manta. Vaig saber més tard que una colla d’homes de la Quera s’havien mobilitzat a mig matí per buscar-me i que m’havien trobat a la tarda bastant lluny del camí d’Aranui. Em vaig despertar al meu llit, envoltat de veus conegudes. No els podia veure la cara perquè una crosta de lleganyes m’impedia obrir les parpelles. El primer que vaig dir, al fer-me capaç d’on em trobava, va ser que anessin de seguida a buscar la verra, que no l’havia pogut fer seguir i l’havia deixat en un bosc de pins. La mare em va dir que no patís, que la truja estava bé, que l’havien localitzat seguint les meues petjades, i com que es trobava molt a prop de la borda d’Enfont, la hi havien portat els homes lligada damunt d’un baiard. Durant uns quants dies, mentre la neu no es fongués, li durien el menjar allí. Jo no em cansava de repetir que la cuidessin bé perquè portava dotze porcellets a la panxa.

Ja pots comptar que la vaig arrossegar dies la patacada! Durant mesos vaig tenir els dits dels peus ben negres, sense notar-me’ls, com si fossin un tros de fusta. Amb el temps i moltes fregues, els nervis es van refer i no me’n van haver de tallar cap. En canvi, amb la vista no vaig estar de sort, i d’aquella feta sempre més he tingut els ulls delicats. Un especialista de Barcelona, que em va visitar ja de casat, em va dir que aquella vegada havia patit una malaltia coneguda com la «ceguesa de la neu» i em va recomanar que parés compte amb la neu, que amb un accident semblant em podria tornar cec per sempre. Doncs, ja veus com he hagut d’acabar!

A desgrat de la marxega x que vaig rebre, els primers dies estava la mar de satisfet de la meua feta. En pic la verra va ser a casa, l’anava a veure cada dia al corral acompanyat per la Nati, que jo encara duia els ulls embenats. Cada visita li demanava el mateix: que es fixés bé en la panxa per comprovar si se li havia inflat gaire des del dia abans, i ella cada vegada em jurava que la panxa era més grossa que ahir. Però al cap d’unes quantes setmanes, la porca va tornar a anar calenta, cosa que demostrava que el prenyat era de vent, és a dir, que només havia existit dins del meu cap; o que potser els dotze porcellets, petits com borrallons de neu, s’havien fos durant la tornada. Em va saber molt greu, no et pots imaginar el disgust que me’n vaig endur. És clar que ben mirat, l’escarment també em va servir per alguna cosa. A pesar de ser una criatura, vaig començar a entreveure una certesa que després els anys m’haurien de confirmar: que quedar-me d’hereu a cal Tura de la Quera (i potser a qualsevol altra casa de la vall, ni que fos de les més bones) era com acompanyar la porca al verro enmig d’una nevada intensa. Per més que m’hi escarrassés, al final el meu sacrifici fóra del tot estèril. I amb el desengany dels porquets es pot dir que vaig deixar enrere la meua infantesa, almenys el tram més borrós.