17

Grup de treballadors de la PEC davant de la cantina de Ribera. En aquesta taverna, coneguda popularment com la Bombilla, hi anaven a beure i a jugar a cartes els obrers no qualificats i els homes del país…

A la Bombilla compto que només hi vaig posar els peus una sola vegada, quan em vaig fer anarquista. Bé, en segons quines coses jo ho he estat sempre d’anarquista, molt abans que aquesta colla d’eixelebrats arribessin a la vall.

Doncs, quan vaig veure el personal que al llarg del dia havia acudit a l’hotel, a l’acte vaig pensar que en tramaven alguna de grossa. I més quan el senyor Espuga em va advertir al vespre que mentre estiguessin reunits no deixés entrar ningú al salonet. A part del gerent, hi havia l’enginyer en cap de les obres, míster Anderson, el caporal de la Guàrdia Civil de Tremp, el diputat Pont i un conseller de la Companyia, un tal Matthew, que havia arribat la nit abans de Barcelona expressament per a la reunió. Ara que, per molt confidencial que fos la trobada, a l’hotel no hi podia haver secrets per a mi. En el moment que vaig irrompre a la sala amb la safata plena de copes, d’ampolles de licor i d’havans, tenia la paraula el diputat. L’home explicava que aquí dalt tot era molt diferent de Barcelona, que la gent de la vall estaven acostumats a treballar al camp de sol a sol, que a l’estiu vol dir quinze o setze hores diàries, i ja no parlem dels murcians, que allà baix al seu país es foten de gana. «Perquè tingueu en compte, senyors, que a la Vallnegra els jornals de deu hores són un privilegi dels empleats, que el sou més baix que paguem als peons, un duro al dia, és poc menys del que guanya qualsevol altre assalariat de la vall al cap del mes. Total, que ja us ho dic jo que a la Vallnegra els revolucionaris no hi tenen res a pelar…».

Mentre el senyor Pont cantava les excel·lències de les condicions de treball dels obrers, el civil no parava de passejar els ulls del diputat cap a mi i de mi cap al diputat, com indicant-li vés amb compte que a la sala hi ha roba estesa. Fins que el gerent, que s’havia adonat de les insinuacions, va dir que podia seguir parlant amb tota tranquil·litat, que jo era de confiança.

—Doncs a Barcelona no et pots refiar de cap cambrer —va bromejar míster Matthew ataconant la pipa—. Diuen que tots són anarquistes i que porten el revòlver amagat sota la safata.

—Barcelona és molt lluny d’aquí, míster Matthew —va fer el gerent—. Estic d’acord amb el que acaba d’explicar el nostre diputat.

El conseller de la Companyia li va donar la raó, però només en part: per a algunes coses Barcelona era massa lluny de la vall, en canvi per a d’altres, encara era més a prop del que ells desitjaven. Entretant jo havia tingut temps de recollir els vasos bruts i de canviar els cendrers de la taula, de manera que me’n vaig haver d’anar sense saber de moment en quin carall de coses la Vallnegra era massa a prop de Barcelona.

I tot just si havia tingut temps de netejar els vasos de la safata, quan el gerent es va presentar al bar i em va dir que el seguís, que els senyors de la reunió volien parlar amb mi d’un assumpte molt important. Un cop a dins, em va fer seure al seu costat i es va posar a fer-me preguntes. La situació em va recordar quan era al poble i el rector després del rosari preguntava doctrina a la canalla, i l’havies de recitar davant de la gent gran. L’interrogatori va ser en castellà, naturalment, que davant dels estrangers a l’hotel no es parlava d’altra manera. El diputat va començar:

—Manel, dis-nos sincerament què en penses de la Companyia.

—Doncs, que és una gran empresa —ves què n’havia de pensar!—. Confio que algun dia hi entraré a treballar.

—I em deixaràs a mi penjat? —em va renyar, mentre se li escapava el riure.

I jo que li endinyo:

—M’agrada molt treballar a l’hotel, i ho faig tan bé com puc, però no em voldria passar la vida de cambrer, escurant cendrers i netejant vasos a l’aigüera.

—Molt bé, Manel! M’agrada que siguis ambiciós! —va exclamar picant l’ullet als altres, que ja em miraven diferent de quan havia entrat—. Doncs, què faries si coneguessis algú que vol destruir el teu futur? Vull dir, que si tu sabessis que hi ha un maníac que té la intenció de fer volar la central, ¿estaries disposat a impedir-ho?

Jo encara no tenia la més remota idea en quin carall de tros em volia fer anar a raure, amb tot allò:

—Sí, és clar que sí… —vaig barbotejar—. Si de mi depengués faria tot el possible per aturar-ho.

—Jo t’asseguro, Manel, que hi ha treballadors de la Companyia que tenen la malícia de voler destrossar les obres. Saps qui són els anarquistes?

Vaig respondre que havia llegit als diaris de l’hotel que a Barcelona tiraven bombes pels carrers, que tots anaven amb pistola i disparaven contra els policies, els capellans i els amos de les fàbriques. Ni ell ni els altres no es pensaven pas que estigués tan ben informat. Llavors em va dir que jo podia col·laborar a descobrir aquests assassins, aquests lladres que volien prendre el pa a centenars de famílies de tota la vall. I què hauria de fer? En aquest punt, el civil i el diputat van intervenir per concretar que la meua feina era (agafa’t ben fort!), fer-me passar per anarquista. És a dir, posar-me en contacte amb ells, assistir a les seues reunions i encabat delatar-los.

—Sospitem d’un mecànic —va continuar el tinent dels civils—, un tal Aurelio, que treballa de fogoner en un Renard. Ell pot ser el cap del fil que tu has de seguir.

Jo no ho veia gens clar, això de posar-me en contacte amb el sospitós.

—I què li dic? Com em presento?

El gerent va corroborar les meues reticències:

—No oblidem que el noi treballa a l’hotel, al nostre costat. Per tant, si no para molt de compte, a l’acte s’ensumaran que es tracta d’un infiltrat.

El civil va dir que tranquils, per a aquests casos hi ha un esquer que no falla mai, i es va traure de la butxaca un sarpat de fulls impresos que va estendre damunt la taula: eren paperets que incitaven a la vaga general. Els anarquistes els havien escampat dies enrere per Tremp i per la Pobla entre els treballadors que construïen les centrals elèctriques.

El civil reia tot satisfet sota els bigotis:

—Camada per pescar piranyes! D’ençà que els rius del Pirineu se n’han infestat, sempre porto al damunt bocins d’aquesta camada.

Llavors el conseller de la Companyia va dir que ell tenia a l’habitació un esquer encara més deliciós que el del civil, que si li permetíem un moment l’aniria a buscar. Al cap de no re míster Matthew va tornar amb un plec de revistes que havia portat de Barcelona. Hi havia fascicles anarquistes, discursos del revolucionari Bakunin i uns quants números del setmanari anarquista Solidaridad Obrera. Tota aquella paperassa era per a mi, però abans de fer-la servir per pescar, em van aconsellar que me l’estudiés bé. M’havia de fer ben capaç del que hi deia per poder demostrar a les piranyes anarquistes que aquells fulls no eren un esquer, sinó la vianda espiritual amb què un revolucionari com jo s’alimentava.

Uns quants dies més tard, podia recitar de cor tot un rosari de màximes i proclames revolucionàries de Bakunin, la majoria bastant bèsties, encara que també n’hi havia alguna que hi tocava prou. Com ara aquesta: «Qualsevol ésser viu lluita per la prosperitat i per la llibertat; ni tan sols cal ser home, n’hi ha prou de ser una bèstia per odiar l’opressor». O aquesta altra d’un autor americà, que no recordo com es diu: «Per a l’home que pensa, és a dir, per a l’home espiritual, la família no és un poder natural, de manera que ell s’ha de desempallegar dels pares, dels germans i de les germanes». Doncs, quan ja m’havia llegit i rellegit tots els fulls, encara no em sentia prou segur per actuar, em semblava que se’m veuria el llautó en pic em posés davant d’un anarquista de carn i ossos. Però el gerent, apressat pel civil, va dir que prou, que no podia esperar més i havia de començar la feina l’endemà mateix.

I va ser llavors l’única vegada que vaig anar a la Bombilla, que era el local on feia cap l’Aurelio els dissabtes a la nit. El vaig clissar a l’acte només entrar a la taverna, gràcies al bigoti ros i cargolat cap amunt, semblant al dels capatassos, que el distingia dels seus companys de taula. Era un home robust i roig de cara, que devia ratllar els quaranta anys. Exhibia uns braços arromangats, coberts d’un borrissol blanquinós i arrissat. Jugava al ruc, el joc preferit dels obrers, que l’havien après dels homes de la vall. Em vaig fixar que no s’acoquinava per re: encara que li vinguessin les cartes pitjors, no passava mai i s’arriscava a jugar. Si el feien ruc i li tocava pagar, escombrava les monedes per la taula amb unes mans tan rabassudes que els dits semblaven esguerrats. Quan es va acabar la partida es va aixecar de taula, disposat a abandonar el local. Llavors em vaig adonar que era molt més baix del que havia imaginat. Si assegut donava per fet que sota aquelles espatlles amples s’hi amagava tot un matalot, ara, dret, al costat dels tafaners que espiaven el joc des de darrere, resultava un homenet més aviat ridícul.

Un cop a fora de la taverna, l’Aurelio va tirar carrer avall i després va tòrcer cap a la dreta en direcció al riu. La mica de claror de la bombeta de la porta del local impedia que s’enfonsés del tot dins la foscor de la nit. Es va aturar a tocar de l’aigua. Tot d’una, es va descordar els pantalons i es va ajupir per anar de ventre. Per sort, la remor del riu esborrava la fressa de les meues passes. Quan ja era molt a prop, vaig sentir que taral·lejava una melodia que jo llavors desconeixia, però que més tard vaig saber que era l’himne de la Internacional. A poques passes del seu cul vaig cridar: «Visca la revolució!». La cançó va emmudir en sec, com si el meu crit hagués apagat l’interruptor de la ràdio. Després d’un breu silenci, va preguntar sense girar-se:

—Qui ets tu? Què vols?

—Sóc el Manel, el cambrer de l’hotel Turbina. Vull que sàpigues, tu i els teus camarades, que jo sóc dels vostres —i vaig llançar al seu davant l’exemplar de Solidaridad Obrera que duia amagat sota la camisa.

Ell va recollir la revista, va encendre un misto i només de llegir la capçalera, ja n’hi va haver prou per considerar-me dels seus. «Espera un moment, camarada», va dir encara amb els pantalons als dits. De bona gana li hauria dit que si no tenia a mà cap altre paper, es podia eixugar amb la revista, que la tenia repetida a l’hotel, però no vaig gosar.

En aquella primera trobada no ens vam dir gran cosa més. Vam quedar que d’avui en vuit i a la mateixa hora ens tornaríem a trobar allí per passar-li més material. La setmana següent l’Aurelio va ser puntual a la cita. Em va dir que la revista era molt interessant, que se la llegia el Boc, el cervell de la banda dels anarquistes, que el Boc s’havia posat molt content al saber que el noi del sanador de la Quera també era dels seus. «Com és que em coneix?», vaig preguntar dissimulant la meua inquietud. Va respondre que el Boc coneixia, un per un, tots els habitants de la Vallnegra, fins i tot els centenars de forasters que havien vingut per les obres. També em va comunicar que a partir d’ara em diria Primal, que aquest fóra el meu nom de guerra, vaja.

—I tu, camarada, com et dius?

—Jo sóc el Segall —va dir.

—Un animal, també…

Em va explicar que el Boc triava sempre per als seus sequaços paraules referides a animals, noms gairebé secrets, pel fet de tenir un significat desconegut per als forasters de la Vallnegra. I si els batejava així era perquè, a fi de comptes, havien de ser els camarades del país els qui començarien la revolució, la «gran dallada», com ell en deia. A l’acte, els obrers de la Companyia s’afegirien a la revolta.

Doncs, vet aquí com em vaig fer anarquista. M’he descuidat d’explicar-te una cosa que per a mi va ser molt important. Des del dia de la reunió secreta a l’hotel, la meua actitud davant del gerent va canviar. Ara, quan el veia entrar al bar, amb aquelles camades d’inspector d’obres que sempre feia, ja no em posava a tremolar com una fulla, tot abocant-me a l’aigüera per fregar els vasos o corrent a agafar nerviosament un drap o l’escombra, allò que tingués més a prop. Saber que l’èxit d’un assumpte important que els peixos més grossos que ell m’havien encarregat depenia en certa manera de mi, em donava seguretat. Encara no havia anat a la Bombilla per començar la feina, que ja li vaig demanar de parlar amb ell al salonet de l’hotel, que era el lloc on havíem quedat de trobar-nos per aquell afer sempre que calgués. Vaig exposar-li que aquells papers eren molt complicats, que me’n veia un bull per entendre’ls i que, per tant, necessitava temps lliure per estudiar-los amb tranquil·litat. Ell de seguida ho va tenir arreglat:

—Estudia-te’ls el dijous! No fas festa tota la tarda? Amb la memòria que tu tens…

—La tarda del dijous la tinc ocupada —em vaig queixar—. He d’anar al poble i després portar la berena al meu pare, que treballa als estanys. —Era mentida, és clar. D’uns quants mesos ençà que havia partit peres amb els de casa, que no havia tornat més ni al poble ni als estanys—. Si el pare pogués treballar aquí baix a la central, llavors no n’hi hauria cap de problema…

—Vaja, home, que el que tu vols és que ton pare baixi a la Colònia. De què treballa allà dalt?

—De muler. Tragina material amb els matxos.

—Miraré de fer-hi alguna cosa —va dir aixecant-se de la cadira—. No t’asseguro re, eh?

La setmana següent, el pare ja treballava a la central i podia anar a sopar i dormir cada dia al poble. El pare se’n va alegrar, però no gaire: era tan carallot que li sabia greu que el Mingo es quedés allà dalt als estanys tot sol amb els murcians. En canvi per a mi va ser com si em traguessin una punxa que feia temps tenia clavada al peu, una punxa de gaurrer que em fiblava des que la mare anys enrere m’havia demanat aquest favor. Ho vaig fer per la mare, que ells, després de com s’havien comportat amb mi, s’ho mereixien tant com un tros de pa el gos que et mossega.