13

Sortida d’un míting multitudinari del diputat Emili Pont, candidat pel Partit Liberal. L’acte va tenir lloc dins la nau en construcció de la central elèctrica, amb motiu de les eleccions provincials de la primavera de 1915 (Foto E. Collins, 1915).

Aquest sí que en sabia de xerrar i fer política! Al seu costat, la majoria de polítics d’avui, que no se saben fer ni el nus de la corbata, no li arriben, com qui diu, ni a la sola de la sabata. De tant en tant el diputat pujava a la vall gairebé d’amagatotis, o almenys sense fer gaire soroll, pels seus assumptes privats amb la Companyia. Ara, tan bon punt s’apropaven les eleccions, la seua visita era anunciada a so de timbals arreu de la Vallnegra. Aquesta vegada de la fotografia, la vall sencera va acudir al seu míting. La gent tenia motius de pes per baixar fins a la Colònia a escoltar el seu representant a les Corts de Madrid.

Resulta que, com a conseqüència de l’esclat de la guerra europea uns quants mesos enrere, els bancs estrangers havien retirat de la Companyia els seus capitals per invertir-los en fàbriques d’armament, que prometien beneficis més grassos. A la vegada, bona part dels tècnics i especialistes de fora havien hagut d’anar-se’n corrents als seus països d’origen per allistar-se a l’exèrcit. Doncs, per tots aquests entrebancs, l’empresa es va veure obligada a aturar les obres de la Vallnegra i, com és lògic, va despatxar els treballadors. La batzacada al país va ser molt forta. Pensa que la companyia Riegos, que pels mateixos anys construïa una presa al riu Noguera prop de Tremp, també va suspendre de moment els treballs. I per més que les autoritats insistissin que es tractava tan sols d’una interrupció temporal, la gent de la vall i els treballadors de fora, tot déu estava desesperat.

Els murcians van ser els primers de tocar el dos. Després d’omplir la panxa a la cantina (ja pots comptar que de vi més que no pas de teca!), doncs, així ben alegrets, formaven colles i desapareixien carretera avall amb les butxaques tan buides com quan havien arribat un o dos anys abans. Pel camí entraven als horts i a les vinyes com es vols d’estornells i arrambaven amb el que podien. Com que la desbandada va ser al setembre, quan els raïms ja verolen, les primeres vinyes de la Conca van quedar tan assolades, que ni pàmpols hi van quedar. Com si hi hagués passat la ramada del Tort d’Alós camí de les pastures de l’Urgell! Tan sols uns pocs forasters van preferir no moure’s de la vall, confiant que la situació milloraria aviat. En general, es van llogar de mossos a les cases bones per no re, només a canvi d’un plat a taula (a la taula coixa dels jornalers, és clar!) i un jaç a la pallera. I encara gràcies que et volguessin.

Jo vaig ser dels pocs empleats que no van perdre la feina. De fet, jo no treballava per a la Companyia, ja que l’hotel, encara que fos propietat de l’empresa, era gestionat privadament pel senyor Espuga. El gerent em va dir que mentre hi hagués algun client (i n’hi hauria, perquè algú havia de vigilar les obres abandonades), doncs, que de moment em podria quedar, sempre que m’avingués al preu que m’oferia. Ara, en comptes d’una pesseta, només em podia pagar dos rals al dia. Vista la situació de la vall, em va semblar que em feia un gran regal.

El Mingo se’n va venir a casa nostra. Ell i el pare van llaurar de punta a punta tota l’argenda, fins i tot els prats reservats per a les pastures, i després ho vam sembrar tot de blat i de cigrons. Tothom deia que l’any següent el blat aniria molt car, perquè a França els homes eren al front i no se n’havia sembrat ni un gra. Mai no havia vist el padrí de tan bon humor, el pobrot era l’home més feliç del món. Al veure l’argenda de casa tan ben conreada, l’home semblava haver tornat de mort a vida i no parava de repetir que ell sempre ho havia dit, que la disbauxa de la Companyia no podia durar, que feien anar els diners i la llum tan abundants que un dia o altre tot això havia de rebentar.

I no tan sols la van ballar magra els forasters. També hi havia famílies de la vall que, sense els diners de la setmanada a què s’havien acostumat d’un parell d’anys ençà, ja no podien ni sobreviure. I és que la Vallnegra, tot just ensumar els diners de la Companyia, s’hi havia engormandit i ja no podia viure sense. «Fem com els rucs que han tastat l’alfals», se’n fotia el Mingo. «Bé en fumbrem prou de pets abans de tornar a menjar palla!». Algunes cases van emigrar a l’Argentina, un país on deien que el govern repartia propietats a dojo, que regalava grans extensions de terra plana (de terra grassa i sense rocs!) a tots els forasters que estiguessin disposats a conrear-la. Algunes cases ja havien decidit d’embarcar-se anys enrere, però de cop s’hi havien repensat a causa de l’arribada de la Companyia. Ara ho tenien molt més fàcil, de deixar d’una vegada aquella vall de misèria. En efecte, amb la carretera nova, assistida per un servei regular de cotxes de línia que cada dia anaven i venien de la Pobla, el viatge no tenia secrets. En aquestes condicions, fins i tot els vells i la canalla podien abandonar el poble sense gaires dificultats. Els viatgers anaven amb l’auto de línia a la Pobla i després fins a Tàrrega, on pujaven al tren de Barcelona, i, un cop allí, s’embarcaven cap a Amèrica. Així, doncs, en menys d’un mes la família sencera tenia l’oportunitat de començar una vida nova a l’extrem del món, com aquell qui diu, sense haver hagut de fer una passa.

Van tornar els dies tristos. Un diumenge vaig anar al cotxe de línia a dir adéu als de casa Tatxó, que se n’anaven a l’Argentina. Igual que tots els que decidien tocar el dos de la vall, uns quants dies abans s’havien venut les bèsties i, per tant, ara no tenien ni un tros de ruc per baixar-los les maletes des del poble fins a la Colònia. Com que amb els de casa encara érem parents de lluny i ens convidàvem pels enterraments, el pare s’havia ofert a acompanyar-los amb la mula. Quan ells van arribar a la Colònia, l’auto de línia (un «Hispano» vell i desballestat de setze places) ja era ple, perquè el mateix dia s’escunçaven de marxar a Barcelona els de cal Bordaler de Borente. El xofer va fer baixar tres o quatre murcians per deixar lloc a les tatxones (la vella i la mestressa) i a les tres criatures. L’hereu i els murcians es van enfilar a la baca i es van acomodar entre l’equipatge.

Doncs, al moment de pujar al cotxe, un dels nens va agafar amb un feix el gos de la casa, que els havia seguit fins allà baix, amb la intenció d’emportar-se’l amb ell. Els passatgers es van queixar al xofer, no tan sols perquè ja anaven prou estrets sinó perquè l’animal, espelegat per la ronya i ple de cascàrries de brutícia, feia un munt de fàstic. Llavors el xofer, sense pensar-s’ho gens, va arrencar el gos dels braços del xiquet, que plorava com si li prenguessin una joguina, i el va llançar fora del vehicle. El Tatxó va reclamar l’animal des de la baca, però el xofer tampoc no ho va permetre perquè, segons va dir, ja hi havia hagut accidents per casos semblants. Els qui viatjaven allà dalt prou feina tenien per aguantar-se dels sotracs, necessitaven totes dues mans per agafar-se a la baraneta de ferro o a les sogues que lligaven l’embalum de l’equipatge. Quan l’auto va arrencar, el gos va sortir disparat darrere seu i aviat es van perdre tots dos dins d’un núvol de pols.

Qui sap fins a on devia perseguir el cotxe, el cas és que al cap d’uns quants dies la bestiola va tornar al poble i es va ajaure davant de la porta de cal Tatxó, una casa que quedava sola, una mica separada de les altres. Nit i dia no es movia de la porta, esperant potser que tornessin els amos. I si no es moria de gana era perquè sempre hi havia algú que li tirava un os o qualsevol cosa de menjar. Realment feia llàstima veure aquell gos, carregat de sarna i de misèria, guardant una casa buida, abandonada fins i tot per les rates. Les ortigues i els matolls que amb les pluges de la primavera van créixer davant de la porta, van anar colgant el jaç del quisso, de manera que, quan es va morir, ningú no se’n va atalaiar.

A pesar de les dificultats, la majoria de cases de la vall no van seguir l’exemple de cal Tatxó, i, si no ho van fer, en part va ser gràcies al diputat Pont, que amb la seua empenta va aconseguir de reprendre aviat els treballs. De fet, ell havia estat ja des de bon començament el factòtum de la Companyia. Ell era l’excursionista que havia descobert l’energia potencial dels llacs, el polític que havia convençut els ajuntaments de la vall perquè cedissin els terrenys municipals, l’empresari, en fi, que havia regirat aquest món i l’altre fins a trobar banquers disposats a finançar aquella obra faraònica. Els més recelosos murmuraven que per alguna cosa ho fa, que si no n’hagués de traure cap profit no el tindríem sempre aquí dalt rodant per aquests mons de Déu. La gent dels pobles són desconfiats de mena. I els de muntanya encara més. Són incapaços d’entendre que hi pugui haver persones que no actuïn pel seu propi interès, sinó pel bé de la comarca. Imagina’t que el diputat tot just si posseïa el deu per cent de les accions de l’empresa, una quantitat insignificant si la comparem amb els milers de duros que les obres van abocar al país. Doncs aquesta gentota, ara que es veien amb l’aigua al coll, havien canviat d’opinió tot d’una. «Aquest home s’ha d’ajudar», deia tothom. Fins i tot aquells que abans deixaven el polític com un drap brut van baixar a la Colònia per donar-li suport.

Davant d’aquella munió de gent, el míting es va haver de celebrar a l’interior de la central, que tot i no estar acabada, ja havia cobert aigües. Per descomptat que la central elèctrica era l’edifici més espaiós de la Colònia. Míster Collins sempre deia que era el centre de totes les altres construccions, i que, un cop acabada, fóra com la catedral de la nova ciutat de la llum. I realment en tenia tot l’aire d’una catedral, si més no per fora, amb aquelles arcades de pedra picada que retallaven del mur uns grans finestrals de vidre, amb aquella portalada amplíssima i amb aquella bancalada de llosat que sobresortia de qualsevol altre edifici. Per dins formava una sola sala, enorme i lluminosa, sostinguda per bigues de ferro. El terra era llis, a mig enrajolar, interromput per cinc fosses transversals que marcaven el lloc on s’havien d’acoblar els cinc grups de turbines i d’alternadors. Havien instal·lat la taula dels oradors dalt del quadre de comandament, situat al mig d’un dels murs laterals. Així, doncs, tots els ulls es dirigien cap a aquest punt, que míster Collins hauria comparat segurament amb l’altar principal de l’església, o potser amb la trona, ja que era en un costat i s’hi accedia per una escala estreta. Jo em vaig enfilar al capdamunt d’una caixa de maquinària, alta com un armari, arrambada al mur de davant de la tribuna.

El diputat va començar el discurs recordant els orígens del seu projecte, quan havia rebut tanta incomprensió i menyspreu de tot arreu, i no tan sols de la gent de la vall (cosa per altra banda perfectament explicable d’uns pobres ignorants que fins llavors havien viscut al llimbs, apartats del progrés i de la civilització!), sinó també per part de moltes persones instruïdes de la ciutat, sense deixar de banda aquests polítics de la Lliga que ara es fan dir catalanistes. A pesar de tot, esperonat per un gran amor a la vall i a la pàtria, ell tot sol havia aconseguit, a còpia de molta paciència i també de diners (sempre posats de la seua butxaca, és clar), que el projecte comencés a ser una realitat. Era de cecs, no veure els beneficis que l’empresa PEC al llarg d’aquests dos darrers anys havia repartit a desdir, tant als rics com als pobres, als forasters com a la gent del país. Malauradament, la guerra europea havia eclipsat el matí d’aquest gran segle de prosperitat que tot just acabava d’apuntar a l’horitzó. Sí, això mateix, la guerra era justament un eclipsi i, per tant, no podia durar gaire. En el pitjor dels casos, encara que el conflicte bèl·lic s’allargués uns quants mesos, ell i el seu partit es comprometien a reprendre immediatament les obres, a posar de nou en funcionament un dels complexos hidroelèctrics més importants d’Europa. Així mateix, es comprometia a respectar tots els llocs de treball, a part que en les noves contractacions tindrien preferència els homes de la vall. Tot això, ja s’entén, en el cas que el seu company de partit sortís elegit a la Diputació. L’optimisme i l’eufòria del candidat anaven en augment a mesura que avançava el discurs. Comptat i debatut, la guerra encara beneficiava els interessos de la Companyia. Com que els bombardejos alemanys havien destruït les centrals franceses, i el país veí es trobava a les fosques sense força per fer moure la seua moderna i poderosa indústria, ¿qui més ben situat que la nostra Companyia per poder-los vendre l’energia que han de menester? Barcelona, amics de la Vallnegra, ja ens ha quedat petita, que se la quedin els de la «Riegos», ja els la regalem! Nosaltres travessarem les muntanyes del Pirineu i portarem la nostra força a les ciutats de Tolosa, de Saint Girons… Sí, amics, arribarem fins a París!

París!, París!, París!…, s’aixecaven xiuxiuejos aquí i allà de la sala. L’orador va aprofitar els murmuris del públic per escurar-se la gola. Amb un to de veu més pausat va descabdellar el fil del seu discurs, argumentant que tot aquest progrés no fóra possible si la vall no col·laborava amb la Companyia, si hi continuava havent persones que, en comptes d’ajudar-los a espedregar el camí, encara hi afegien rocs. Es referia, ho va dir sen se embuts perquè l’entengués tothom, als amos de les finques afectades per les línies d’alta tensió. En aquests moments difícils, havien de ser generosos i donar pas lliure a la Companyia, sense exigir compensacions.

El diputat era un polític molt hàbil, un orador que, com deia el Sèbio de Pau, amb un parell de paraules en tenia prou per saltar del bac al solà on ell tenia la finca. Aquesta vegada havia pujat a la vall per matar tres moixons amb el mateix tret. Per una banda, volia esgarrapar un bon sarpat de vots per aconseguir que el Partit Liberal controlés la Diputació de Lleida. A la vegada, preparava el camí, cada cop més costerut, per a les eleccions generals de l’any següent. La renovació de la seua acta de diputat pel districte de la muntanya començava a perillar per culpa de l’avanç imparable dels catalanistes de la Lliga a Barcelona. De totes maneres, si fins llavors la gent de la vall l’havien votat, amb més motiu ho farien ara, ansiosos com estaven de recuperar, per dir-ho així, el plat de sopa a taula.

El tercer pardal era més esquitlladís, ho entendràs de seguida. Resulta que els primers temps que la Companyia s’havia instal·lat a la vall no havia tingut gaires problemes, tret d’algun cas escadusser a l’hora de comprar les finques o els drets de l’aigua als molins. Els propietaris es donaven per ben pagats amb els diners que l’empresa els oferia, quantitats sovint més elevades del que ells en principi haurien gosat de demanar. Van ser comptats els casos en què a les bones no hi havia hagut entesa i s’havia hagut de recórrer a l’expropiació. En principi, de Martí dels Trons no n’hi havia sinó un, gràcies a Déu. Ara bé, un cop començades les obres de la carretera, al veure l’abundància amb què aquells senyors forasters feien córrer la moneda, la gent de la vall es va espavilar. Massa i tot que es va espavilar! Així, quan per un imprevist la carretera havia de mossegar una finca (suposem que el terreny s’esllavissés i s’hagués de fer un traçat nou), llavors l’amo intentava traure’n profit demanant-ne preus exorbitants. Com que la Companyia tenia pressa, en comptes d’esperar l’expropiació, preferia cedir a les exigències del propietari. Per exemple, per desfer el balcó d’una casa del Pont de Borente que impedia el pas dels remolcs dels Renards (es veu que un transformador s’hi havia encallat), doncs per traure un balcó es van arribar a pagar cinquanta duros. Cinquanta duros d’aquell temps, fixa’t quina barbaritat! Per a més abús, la Companyia es va haver de comprometre a refer la balconada al pis de més amunt, davant d’un gaial que donava a les golfes i que, per tant, de poc hauria de servir. Amb tot, els propietaris van exigir la construcció de la galeria. I saps per què? Doncs, perquè si d’aquí a uns quants anys l’empresa transportava una màquina més alta, tan alta que s’encallés al balcó, llavors tornarien a cobrar una altra picossada.

Però això no és re. Les raons de debò amb els propietaris de finques no van començar fins més tard, quan els enginyers van marcar la línia de torres elèctriques que havien de travessar els millors prats del fons de la vall. Els representants de la Companyia ho van deixar molt clar des del principi: es pagarien trenta duros per pilonà instal·lada, i també, amb un preu raonable, els danys ocasionats a totes les finques durant el transport del material i l’arrossegada dels cables. En cap cas no afluixarien un ral per utilitzar els camins del terme, ni tampoc perquè els cables passessin damunt d’una finca. La resposta d’una part dels afectats va ser contundent. «Per no re, a fe de Déu que pel meu tros, si no és volant com les garses, no hi passaran!», gallejava públicament qualsevol esgarriacries. I un altre responia: «Ni pel camí dels Comells tampoc, que no hi eren pas aquests senyorets del vestit blanc quan el vam empedrar després dels aiguats de l’any set!».

Bé, doncs, quan va venir la guerra i es van interrompre els treballs, n’hi havia una colla que encara no havia signat. I era precisament això, la negativa d’alguns veïns que els enginyers i els combois del transport circulessin pels camins del terme, allò que més exasperava l’orador. «Tots sabeu, amics, qui la va obrir, la carretera de la Vallnegra, el que no us podeu imaginar és la quantitat de mils de duros que va costar. ¿Tal volta la Companyia ha privat mai el pas a cap persona, animal o vehicle o ha fet pagar alguna mena de peatge? Doncs bé, aquests que ara li neguen el pas pels seus camins de ferradura, ¿no es mereixerien en justícia que la Companyia els pagués amb la mateixa moneda? Però no ho farà, podeu estar tranquils. Sapigueu que la Productora d’Electricitat de Catalunya, per damunt dels beneficis materials, s’inspira en els principis bàsics de la justícia i la caritat cristianes. A canvi, només us demano una mica de sentit comú, una engruna d’agraïment amb aquesta gran empresa que, abans de guanyar un ral, ha esmerçat milers de duros per comunicar la Vallnegra amb el progrés!».

Un xàfec d’aplaudiments va colgar les últimes paraules de l’orador. Després va parlar el candidat a la Diputació, un tal Reina, que no va dir gran cosa perquè no se sabia traure les paraules de la boca. Quan va acabar l’acte, que es va tancar amb l’himne a la Productora Elèctrica de Catalunya, cantat per l’Orfeó de Tremp, la majoria dels propietaris afectats es van dirigir a l’hotel, on la Companyia els convidava a dinar. El vell de Masover de Borente havia quedat tan convençut pel discurs que va voler signar el seu consentiment allà mateix a la central i amb la panxa buida. L’esperança que el seu gendre recuperés la feina als llacs sens dubte l’havia fet decidir a deixar passar els cables pel Prat Davall, una finca mig erma a l’entrada del congost d’Estanyobert. Tot i el determini, el padrí tenia un dubte que li ballava pel cap. Mentre li sucaven el dit de tinta a la tarima d’oradors, va amollar el dubte, no fos cas que els enginyers de la línia de pilones s’haguessin despistat:

—¿N’esteu segurs que per arribar fins a París heu de passar pel Prat Davall? Jo, de jove havia anat moltes vegades a veremes a França i sempre hi anava caminant muntanya amunt, no pas riu avall.

Diuen que el senyor Pont, que no era gaire lluny, li va respondre:

—Us felicito pels vostres coneixements de geografia. Teniu tota la raó, bon home, França queda cap a l’altre cantó de vall. Però heu de saber que abans d’arribar a París, n’haurem de donar molts de tombs.

Què et sembla la resposta? Ja t’ho dic jo, nena, els polítics d’avui, al seu costat, no re, un zero a l’esquerra.