2

El geògraf i excursionista Claudi Roca, descobridor per als barcelonins dels estanys de la Vallnegra, davant l’estany Mar amb el seu company d’excursions, el doctor Paxeras. (Foto C. Roca, Arxiu CEC, 1901).

Això que diu de company d’excursions és una mica exagerat. De fet, aquesta va ser la primera i única vegada que el doctor Paxeras va acompanyar el Claudi Roca en una sortida a la muntanya. Pels tràngols que van passar als estanys, no l’hi va tornar a arreplegar mai més, a la muntanya. En canvi jo, que llavors era una criatura de pocs mesos, sort en vaig tenir de la pujada a la vall del doctor Paxeras. Si no em va salvar la vida, poc li’n devia faltar. Per descomptat que jo no me’n puc recordar de cap manera. Durant els primers anys de la infantesa, la retina de les persones és com una pel·lícula sense el tel de bromur de plata: cap record, per més lluminós que sigui, no hi pot quedar gravat. El que ara t’explicaré m’ho va contar el Robert, i també el meu pare, aquest més d’una vegada. Cadascun a la seua manera, és clar. Pren-te, doncs, l’aventura dels llacs com una fotocòpia; o millor, com un muntatge de fotocòpies.

Doncs bé, aquell estiu de l’any 1901 el meu cul semblava el canó de la font del Marrà, de tant que rajava. Ni la mare, ni la padrina amb les seus traces i manyes, ni totes les dones del poble amb la llevadora inclosa, no em podien estroncar les cagarrines. Bramava de mal de panxa nit i dia sense parar, amb un desesper que a casa no dormia ningú. Fins que una nit el pare, fart de sentir-me esgaldinyar, es va decidir a anar a veure l’ermità d’Arboló per demanar-li un remei. Quan baixava prop de Ribera i començava a clarejar, va trobar pel camí tres viatgers de Barcelona que pujaven cap a la Quera carregats com uns rucs. Eren el Claudi Roca, l’enginyer Robert Domènech i el doctor Paxeras. Els excursionistes li van explicar que havien fet nit a Ribera i que aquell mateix dia tenien la intenció d’arribar fins als estanys d’Enllurri. Abans volien passar per la Quera per veure si trobaven un home del país que els fes de guia. El Claudi, que era qui dirigia l’expedició, de seguida es va fixar en la Mansa, l’euga que menava el pare i que jo encara vaig conèixer. Li va proposar que si els acompanyava amb l’animal li donarien sis pessetes. Al pare li va doldre no poder-los servir:

—Avui sí que no puc. Tinc el nen malat i vaig a veure el metge de la Pobla —l’home va mentir, pensant que aquells senyors encara se li’n riurien si els deia que anava a veure un curandero.

I vet aquí que es va escunçar que el doctor Paxeras era un metge especialista en malalties de canalla. Com que l’home de seguida es va oferir a visitar-me, el pare va girar cua, content d’estalviar-se la caminada fins a Gerri i la paga de l’ermità, i més content encara de poder-se guanyar sis pessetes de jornal. El doctor Paxeras em va auscultar, em va mirar pertot arreu i després de preguntar què em donaven de menjar, va voler veure la meua caca. Li van ensenyar un faldar empastifat d’un grumoll grogós amb una pudor horrible: una mena de calostre on només faltaven els cucs blancs per semblar formatge del tupí. El doctor va dir que la llet de vaca era massa forta per al meu païdor, que si la mare no en tenia prou que me’n donessin de cabra, d’ovella, de ruca o de qualsevol altra bèstia amb popes, que no fos la vaca. I que no patissin, que no era cap cosa greu.

A pesar de la seguretat del metge, la mare no estava del tot tranquil·la, no veia gaire clar que amb la criatura malalta el pare se n’anés tot el dia a rodar amb els forasters per aquelles serres. El pare, que no es volia deixar perdre l’oportunitat, de seguida hi va trobar la solució. Li va dir que en cas que jo empitjorés mentre ells fossin als estanys, que pengés un llençol al balcó. Com que des del serrat de Coma-bovera es veu el poble, si convingués, en quatre salts ell i el metge tornarien a ser a casa.

Un cop es van haver cruspit un bon esmorzar que els havia preparat la padrina, van agafar el camí que flanqueja la costa fins al planell d’Aigüerola i després s’enfila fent giragonses pel costat esquerre del barranc d’Enllurri. A migdia van arribar a l’estany Roio, el primer llac que es troba per la ribera d’Enllurri. El Claudi va dir que s’aturarien una estona per descansar i fer un mossec. Llavors el pare, després de fermar l’euga en una mata, es va allunyar per la vora de l’estany amb l’excusa de pescar alguna cosa.

Al cap de no re, es va presentar amb una mocadorada de truites vives que, un cop abocades damunt la gleva, saltaven com les granotes. El metge, que entretant s’havia quedat prop de l’animal, no se’n sabia avenir:

—Caram, senyor Pepe! —va exclamar—. D’on les ha tretes tan de pressa?

—Doncs, de l’aigua, doctor! —va dir el pare la mar de tranquil—. D’on vol que les tregui!

No li va parlar del «corral», un toll secret cobert amb lloses de la tartera però connectat amb l’aigua de l’estany, on els pescadors de la Quera tancaven les truites a mesura que les anaven pescant. Quan el corral era ple, n’omplien el canastrell, que era una espècie de motxilla de vímets, i les traginaven per aquells ports de muntanya fins als hotels de Vielha, de Bossost o de vegades fins a Banyeres de Luchon. Entretant, els altres dos excursionistes, el Claudi i l’enginyer, prenien mides i feien fotografies damunt les roques de l’altra banda d’estany. Aviat van acudir, atrets sens dubte per la flaire de les truites que es rostien damunt la llosa. Ja pots comptar i creure que al veure aquell bé de Déu de peix fresc, d’escarafalls no en vulguis més!

Havent dinat, encara van voler pujar fins a l’estany Mar, una hora llarga més amunt del Roio. Van trigar més estona del que havien previst perquè hi havia molt mal peatge, especialment per a l’euga. Tot d’una, al sortir al cap d’un serrat va aparèixer una immensa esplanada d’aigua envoltada de muntanyes. El Robert es va quedar clavat, immòbil com una estàtua. A l’enginyer, li semblava impossible que en aquelles alçades (a 2.300 metres segons el seu altímetre) hi poguessin haver tants milions de litres d’aigua embassada. A més, la boira que baixava del port cobria un extrem de l’estany, de manera que encara semblava més un mar, un autèntic braç de mar que es ficava dins del cor del Pirineu. Poc després el Claudi, que sempre caminava al davant separat de la resta de l’expedició, va descobrir una barca. En realitat es tractava d’un navei, com en dèiem a la Quera, una mena de rai format per mitja dotzena de troncs lligats amb redortes, que els pescadors de la vall feien servir per passar el ròssec per l’estany. El Claudi va assenyalar un illot fosc de roca que es retallava damunt la boira:

—Ens podem embarcar fins a l’illa! —va proposar engrescat.

Al metge de seguida se li va encomanar l’entusiasme. En canvi, l’enginyer deia que a ell li interessava conèixer la vora de l’estany, que a l’aigua, ni menys encara en aquell tros de roca, no se li havia perdut re. Ells dos van voler embarcar-se tant sí com no, a pesar que el meu pare els advertís que amb un canvi sobtat de temps l’aventura podia resultar perillosa. Al veure’ls saltar al rai, el Robert també s’hi va afegir. Van pujar, doncs, tots quatre a l’embarcació, després de deixar l’euga estacada en un ginebre davant de la cabana dels pescadors.

Quan se’n van atalaiar, ja no hi havia res a fer: havien quedat atrapats dins d’una boira espessa que no els deixava veure sinó aigua per tots cantons. Els semblava que remaven cap a la vora de l’estany, quan en realitat, sense cap punt de referència, no feien altra cosa que donar tombs. El pare xiulava l’euga a cada punt, la cridava tan fort com podia amb l’esperança que el renill de l’animal els orientés. La Mansa no va respondre, o si ho va fer, ells no la van sentir. Per acabar-ho d’enfangar, la foscor del capvespre s’abalançava damunt d’ells enfosquint la poca transparència de la boira. L’aigua era calma, com una bassa d’oli; la mala maror, però, era damunt del rai. L’enginyer rondinava contra el Claudi, repetia una i mil vegades que pel seu caprici de provar la barca ara es trobaven en aquell mal pas. El Claudi només li va respondre la primera vegada, li va dir que ell no l’havia pas obligat a embarcar-se, i va continuar remant en silenci. El metge també feia morros sense dir re. Potser també estava enfadat amb el Claudi, o amb el meu pare, que al cap i a la fi era el guia, o potser amb la plataforma de troncs que feia aigües per les juntures i ell ja tenia els peus ben amarats… De tant en tant, el guia els recordava que havien de continuar remant, encara que no anessin enlloc, si no volien quedar congelats.

Quan ja s’havien resignat a passar la nit navegant a la deriva, el Claudi va donar un cop de rem a la roca, a la vegada que apareixia davant seu un iceberg fosc que emergia de l’aigua. Era l’illot del mig de l’estany. Un cop inspeccionada l’illa, cosa que no els va costar gaire, el pare va dir que si no aconseguien encendre foc passarien molt mala nit. Entre tots van poder arrencar unes poques branques d’un pi raquític, que maldaven d’encendre amb mates de neret en un racó a recer del vent. Quan es va dissipar la fumerada i la flama començava a prendre, es van adonar que la boira s’havia esparracat i el cel s’omplia d’estels. Llavors el pare, que sabia llegir les estrelles, es va poder orientar.

—L’estel del nord és aquell —va dir assenyalant la Polar—. Això vol dir que en aquella direcció hi ha el port dels Gavatxos i que, per tant, nosaltres hem d’anar al revés.

I ja me’ls tens tots quatre de nou a la barca. A mesura que s’anaven atansant a la vora, van començar a sentir un enrenou de lladrucs, de corredisses i de renills, que venien de l’indret on havien deixat l’euga.

—Semblen gossos! —va dir el Claudi—. Deuen ser assalvatjats.

—Són llops —va aclarir el pare—. Ja fa estona que els he sentit udolar.

Ni el Claudi ni l’enginyer no s’ho van creure. Segons havien llegit en llibres i revistes, al Pirineu ja no en quedava cap de llop.

En pic van ser a pocs metres de la vora de l’estany, van deixar de remar. D’allí estant, van veure com tres o quatre ombres escometien l’euga, que es defensava de les envestides a coces i bots de pernes, ahinant desesperadament. El pare, sense pensar-ho gaire, va saltar a l’aigua, que en aquell indret li arribava fins als genolls, i va córrer cap a la Mansa amb la intenció d’esfurriar les feres amb la barra del rem. Tot just si havia pogut fer tres o quatres passes per la gleva, quan va girar cua cap a l’aigua, perseguit per un parell de llops. Tan aviat com les urpes de les feres van xipollejar l’aigua, es van aturar en sec. De la vora estant, lladraven rabiosament, amb els ulls com brases, l’esquena eriçada i una serradera de dents que feia esfereir. El pare, en comptes de refugiar-se a l’embarcació, es va girar cap als llops amb l’aigua fins a mitja cama i els va plantar cara brandant el rem. L’home no volia allunyar-se de la vora per por que els llops li fessin malbé la Mansa. Els forasters no les tenien pas totes: cridaven al pare que pugés immediatament a la barca, que si no, ells se’n tornaven cap a la roca. Fins que no li van prometre que si perdia l’animal, ells li’n pagarien al preu que fos, l’home no es va deixar convèncer. Per fi doncs, se’n van tornar tots quatre al seu refugi de l’illa, guiats per la foguera que hi havien deixat encesa.

Per més que el pare els hagués dit i redit que ara ja no calia tenir por dels llops, el metge estava ben amoïnat i a cada punt preguntava al pare si els llops sabien nedar. I el guia: «Tranquil, doctor Paxeras, que encara que en sabessin, amb el foc no cal tenir por que s’atansin». Dels quatre, el Claudi era l’únic que conservava el bon humor. Anant d’excursió per les muntanyes del Pirineu, li n’havien passat de tots colors, de manera que no li feia res quedar-se sense sopar o dormir una nit sota els estels. En el fons, encara se n’alegrava. Ja imaginava la cara de sorpresa dels seus amics barcelonins del Centre Excursionista, quan de tornada a la ciutat els expliqués l’aventura dels llops. Per matar l’avorriment de la nit, va demanar al guia si sabia alguna llegenda dels estanys. El pare no estava per romanços. No es podia traure del cap l’euga, abandonada a mercè dels llops a l’altra punta de l’estany. Es desficiava imaginant que potser en aquell moment se la cruspien les feres. Per molt que l’hi paguessin, no en trobaria cap altre d’animal tan fiat i valent com la Mansa. I tot per culpa d’aquells tres guillats de Barcelona, que no devien tenir gaire feina a casa quan se’n pujaven aquí dalt a rondar per aquestes serres on Nostre Senyor va perdre la cipella. Cada dos per tres, el pare feia un xiulet que foradava la nit com els estels que cauen. Si la Mansa responia amb un renill, llavors es posava content i els entretenia amb una història. Per exemple, com és que l’estany de baix es diu Roio:

—Conten que abans que existís l’estany hi havia una cova on vivia un serpent monstruós, que amb una mossada s’engolia tot el que se li posava al davant, fos una persona o un cap de bestiar. Diuen que el va matar el ferrer de la Quera, a còpia de donar-li barres de ferro bruent que el monstre s’empassava, pensant que eren trossos de carn. Com que se li abrusaven les tripes, la bèstia es va beure tota l’aigua que baixava pel barranc. Al cap de poc va rebentar i es va formar l’estany. Les llenasques de la vora van quedar tacades de sang, és a dir roges, i per això se’n diu Roio. Per la vora de l’estany, no sé si us hi heu fixat, hi ha unes lloses blanquinoses que diuen si són els ossos del monstre. El pilaret de sant Martí, recordeu que us l’he ensenyat tot pujant?, doncs està fet amb els ossos del serpent.

—Una explicació popular ben curiosa!: —va exclamar l’enginyer—. Les penyes rogenques són en realitat gresos, una roca sedimentària. Les pedres blanques són una classe de marbre.

—Pensava que t’havies adormit, tu! —va protestar el Claudi. I el metge, que també estava al cas de la conversa:

—La ciència no dorm mai, sempre manté un ull obert. Tots van riure, excepte el meu pare, que no entenia algunes paraules i es va quedar a l’escapça. De nou el Claudi va burxar el guia, interessant-se per l’estany on es trobaven:

—Diuen si és un ull de mar —va explicar el pare—. En un extrem de l’estany pel cantó del port, hi ha un xuclador que comunica amb el mar. Hi ha històries de coses desaparegudes per aquest remolí… Una vegada, a un pastor de Borente li va caure l’escudella de menjar-se les sopes quan la rentava a l’estany. Al cap d’uns quants anys el plat va aparèixer al port de Tarragona.

El pare els va entretenir tota la nit amb històries velles dels estanys de la Vallnegra: de l’estany Gelat on hi havia Encantades fent la bugada, de l’estany Ferradura on es reunien les bruixes, de l’estany del Diable que donava al mateix infern i en sortia el dimoni en forma de marrà negre i prenyava les ovelles que pasturaven per les vores… Tot i no saber de lletra, l’home no era pas tan ruc per empassar-se aquestes ximpleries. En part, però, s’hi sentia obligat. També feia veure que se les creia perquè aquells senyors de Barcelona, especialment el Claudi, estiguessin contents i l’endemà li donessin una bona propina. Segons m’assegurava després, quan de xic m’explicava l’aventura dels llacs, algunes llegendes se les anava inventant sobre la marxa.

A punta de dia, quan començava a clarejar, els nàufrags es van embarcar cap a la vora de l’estany. D’un bocí lluny, quan el meu pare va albirar la Mansa ajaguda davant la cabana, ja es pensava que els llops l’havien estripat. Per sort l’euga no tenia cap ferida important, només algunes esgarrinxades a les anques i al coll. Es veu que a la matinada després d’anar-se’n les feres, la bestiota s’havia ajagut de rendida. La canilla de llops s’havien menjat la berena dels excursionistes i havien escampat la roba, els aparells, tot l’equipatge per les roques de vora la cabana. Al recollir tota aquella batuda, van trobar que les feres s’havien cagat damunt del teodolit, un aparell de mesurar distàncies que portava l’enginyer. El Claudi no va trobar la màquina de fotografiar. Van mirar i remirar la gleva, els forats de les roques, fins i tot la vora de l’aigua, però la càmera no va aparèixer ni en pampa ni en pols. Tot i el valor de l’aparell, no es va pas posar pedres al fetge. Almenys les feres no havien fet malbé les plaques de vidre que havia impressionat durant la pujada i que també eren dins de la motxilla.

Durant tota la tornada al poble, els excursionistes van fer conya de l’aventura dels llops, especialment de la caguerada a l’aparell topogràfic i de la misteriosa desaparició de la càmera. El pare no s’ho podia treure del cap:

—Ja em direu què collons en volen fer els llops d’un traste així?

—Deuen voler fer-se fotografies amb els llobatons —reia el doctor Paxeras, content després d’aquella nit de negres.

El Claudi li seguia la broma:

—Doncs sí que quedaran ben lluïts! Són bèsties de nit i sense llum no hi ha fotografia.

Els excursionistes van arribar al poble quan ja era gran dia i el sol escalfava de debò. Al pare li van donar dos duros, que va trobar una mica escarransits perquè ell esperava dotze pessetes. Encara que haguessin tornat a la Quera a mig matí, ja li podien pagar el dia sencer, després del perills a què s’havien hagut d’exposar ell i l’euga, un animal que, segons deia la mare, tant pel caràcter com pel físic se li assemblava molt. És clar que això tampoc no és gaire estrany, ja que les eugues, els rucs i els gossos, amb anys acaben assemblant-se als seus amos.