21

El bosc de l’Obac de Ribera calcinat per un incendi. El foc es va originar al cafè Chicago, local que, tal com mostra la fotografia, va quedar reduït a cendra. (Foto M. Gavarri, 1920).

El foc va començar a la matinada, probablement a causa d’un curtcircuit, tot i que mai no es va saber del cert. El cas és que tothom (putes, clients i personal de servei) va poder sortir a temps i no hi va prendre mal ningú. L’endemà al matí vaig fer aquesta fotografia al tarter de bigues fumejants, que era tot el que quedava del Chicago, el cafè cantant que tan bons records guardava per a mi. No per la Mimí, sinó per la Granita, una mossa prima i pigallada que havia comparegut al prostíbul justament quan jo tenia tractes amb aquella penca de cansalada.

Unes quantes setmanes després d’haver arribat a la Colònia, li vaig oferir els meus serveis de fotògraf. Suposava que la Granita, tot i ser nova a la casa, devia estar al corrent de les postals que la seua companya i rival repartia entre els parroquians del local. Un matí, mentre m’atenyia unes ampolles de vermut des de darrere de la barra, li vaig mostrar una postal de la Mimí. «Has vist aquesta si en sap de fer-se propaganda?», li vaig dir. Ella, gairebé sense mirar-se-la, em va preguntar si eren gaire cares. La veritat és que jo estava tan acostumat a cobrar de la peça, que per uns moments em vaig haver de rumiar quant feia pagar per un retrat de quinze per deu. Li vaig dir que un de sol sí que era car, però que si se’n feia unes quantes còpies, per exemple mitja dotzena, li sortirien a pesseta.

—De totes maneres, no t’amoïnis per això —vaig afegir, no fos cas que se’n desdís per culpa del preu—. Si t’interessa, encara t’ho puc arreglar millor.

—Els retocs també hi entren? —va preguntar ella.

—Sí, és clar, amb els retocs inclosos —vaig dir. Poc imaginava llavors la mena de retocs que després m’exigiria de fer.

Ens vam posar d’acord per tirar les plaques l’endemà mateix. A quarts de dotze la passaria a recollir al Chicago per pujar plegats al meu estudi natural de l’Ereta de les Bruixes.

Tan bon punt vam enfilar el camí, la Granita se’m va posar al davant i jo treballs a aconseguir-la. Demostrava tenir una bona cama, cosa que em va fer pensar que devia ser de muntanya, potser d’alguna vall veïna. Quan la vaig atrapar, mirava de donar-li conversa, però ella es mostrava eixuta i esquerpa, gens disposada a enraonar. Esquivava les meues preguntes com una bèstia grossa s’espanta les mosques a cops de cua. En tota la pujada només vaig poder desenganxar-li que el seu nom veritable era Remei i que havia nascut a Andorra, al poble de les Escaldes. No et pensis pas que fos com l’Andorra d’avui, tan rica que ja no saben on ficar els diners, ni on fer més cases! En aquell temps era un països encara més desgraciat que la Vallnegra abans de l’arribada de la Companyia, que ja és dir. El Mingo, que s’hi havia estat de mosso, sempre deia que Andorra era la raconada de muntanyes on Déu s’anava a cagar els dies que construïa el món.

On érem? Ah sí, arribant a l’Ereta de les Bruixes. Travessat el túnel dels pins vam sortir a la llum del prat, ben pla i encoixinat com un matalàs de llana acabat de refer. La Remei es va asseure damunt la flonjor de l’herba, tot allisant-se el vestit amb les mans a l’alçada de les natges. Coronada amb un barret de palla esfilagarsat de les puntes, que s’havia posat per protegir-se del sol, i envoltada de les flors multicolors del prat, em va semblar la dona més preciosa del món. Una encantaria de carn i ossos! Vaig córrer a treure la càmera del sarró, mentre l’advertia que es quedés quieta un moment. Ella s’aixecà d’un salt, com si l’hagués picat un escurçó: «No, així vestida, no!», va xisclar.

Li vaig dir que no tingués por, que aquella foto era de més a més, que no tenia pas la intenció de cobrar-la-hi. Tant se val, no ho va voler de cap manera. Visiblement nerviosa, m’exigia a crits que li indiqués on s’havia de posar. Li vaig dir que primer de tot es desvestís i que encabat s’anés a estirar unes passes a l’esquerra, al peu de la boixera on hi havia ombra. D’esquena a mi, es va treure el vestit, que era d’un morat clar com els grills de les trumfes, i després les peces que duia per sota fins a quedar-se de pèl a pèl, sense un fil de roba al damunt. A través de l’ull del visor vaig observar detingudament aquella esquena prima i arquejada com un verduc, però sostinguda per unes anques potents de sobreanya. Tota la superfície de la pell, des de la nuca fins als talons, era esquitxada per una infinitud de pigues de color de xocolata, unes més fosques i intenses que altres. Tot fent veure que enquadrava la màquina, la devorava amb els ulls, mentre esperava d’un moment a l’altre que es girés. Ella, però, continuava donant-me l’esquena, immòbil com una estàtua de granit, d’aquell granit tendre, brillant i sereny que el Mingo i els murcians arrencaven de dins de la muntanya.

Tot d’una, sento que em demana que em despulli també jo, que si no, a ella li feia molta vergonya. «Que collons vol ara aquesta?», vaig pensar de bursada.

—Si no et sap greu, sisplau… No és per re… —balbucejava amb un filet de veu.

Vaig pensar, com més aviat acabem la feina, millor, que si ens entretenim gaire i ens veu algú del poble, llavors sí que farem goig. De manera que amb quatre esgarrapades em vaig traure tota la roba que duia al damunt. Quan la vaig avisar que ja estava llest, ella es va girar amb els braços al davant, cobrint-se els pits i l’entrecuix. Em va mirar un instant sense la més petita mostra de torbació als ulls i, sense més ni més, va deixar caure els braços pengim-penjam al costat de les anques, mostrant l’estelada de cap a cap de la pell, espessa i fulgurant com la carretera de sant Jaume. En aquell moment (t’ho juro!), vaig tenir la sensació de contemplar l’univers sencer. Les quatre pigues de sota els ulls, soles allà dalt a la cara, semblaven la constel·lació de les Cabretes.

—Vinga! —urgia la dona—. Dis-me com m’he de posar!

Sense traure l’ull del visor (la veritat és que la camera era per a mi com un escut protector), li vaig indicar la primera postura:

—Plega el vestit de terra i aguanta’l darrere les espatlles amb el braços oberts com si t’anessis a posar un xal. Aixeca una mica més el braç dret. Així, però mirant la càmera. Recorda que facis el que facis, no has de deixar mai de mirar la càmera. Un moment, no et moguis! Clac!

Després, vaig triar les altres postures: de perfil amb el barret; de cul girant el cap damunt l’espatlla i fent la guerxina a la càmera; i, finalment, ajaguda damunt de l’herba amb un narcís a la boca. De bona gana li hauria tret més plaques, però llavors el màxim de fotos que podia fer en una sessió eren quatre, dos vidres per petaca. Durant anys, el quatre va ser el meu límit.

Encabat ens vam vestir l’un d’esquena a l’altre, castament, com dues criatures que s’acabessin de banyar en una bassa d’amagat dels pares. Abans d’enfilar el camí de tornada, ens vam fer a la punta del planell per guaitar si hi havia moros a la costa. Des de feia una mica, pujaven de baix de la Colònia onades de crits i de xivarri, i no em feia gens de gràcia (ni a ella tampoc) que algú ens veiés arribar junts pel camí del bosc. Des d’aquell mirador vam descobrir una munió de persones a la plaça del poble, on s’havien aplegat al sortir de missa, ja que l’església continuava escopint glopades de gent mudada.

Així, doncs, asseguts damunt la gleva amb la intenció de fer una mica de temps, la Remei em va contar les peripècies que l’havien menat des d’Andorra fins a la Colònia. Feia un any, si fa no fa, la noia havia quedat prenyada d’un enginyer de camins, un francès que, al saber-ho, li va faltar temps per desaparèixer pel port d’Envalira. Si bé la criatura va néixer morta i abans de temps, ella ja havia quedat marcada per a tota la vida. En pic es va ensumar que els seus pares (era la filla gran d’una de les millors cases de les Escaldes), doncs, tramaven de tancar-la en un convent de la Seu, va fugir d’Andorra per camins de muntanya. Tenia la intenció d’arribar a Barcelona, on esperava localitzar un oncle en qui confiava perquè l’ajudés a començar una vida nova a la ciutat. Camina que caminaràs, després de dos dies i tres nits d’anar perduda per boscos i barrancs, va fer cap a la carretera de la Pobla, on un camioner del ciment la va recollfr amb l’engany que ell la portaria fins a Barcelona. A l’arribar al Chicago, estava tan rendida que va dormir un dia sencer, o potser dos, no ho sabia del cert. M’hauria agradat de saber per què, al despertar-se i veure que allò era una casa de barrets, no va continuar fugint. Però no vaig gosar de preguntar-li-ho. Només va dir (com si això ja ho expliqués tot) que allà dalt no la trobaria ningú, ni pares ni coneguts.

Els nyigo-nyagos de l’acordió que de cop van pujar del poble em van fer recordar que a la Colònia hi havia una boda i que, per tant, en teníem per estona, ja que després de missa la parentela i el jovent tenien el costum de fer ballarugues a la plaça. Jo no podia esperar més, havia de ser sens falta a l’hotel a l’hora de dinar. Per això, li vaig proposar que ella tornés pel corriol que havíem pujat, que jo, fent una mica de marrada, aniria a buscar el camí que baixa de la Quera. Ella hi va estar d’acord, l’únic que preferia quedar-se una mica més allà dalt; encabat se’n tornaria xino-xano cap a casa.

Feia poc que m’havia internat dins l’ombra del pinar, quan un bram que ressonà a poques passes d’on jo caminava em va glaçar la sang: «T’he enxampat, lladregot!». Al girar el cap vaig veure el Sèbio de Pau a la soca d’un pi, com si s’hagués despenjat de l’arbre. Quin espant m’acabava de fumbre aquell tarambana, ja em pensava que algú ens havia estat espiant. L’home, que pràcticament vivia del que arrambava pels horts i del que caçava amb els seus paranys, duia una guineu morta i un penjoll de llaços.

—Encara és calenta —va dir mostrant-me la peça—. Toca-la.

Era una guineueta jove amb una pell finíssima.

—Així que tu també et dediques a la caça, eh? —va riure maliciós ensenyant unes genives desolades de dents—. Doncs jo pensava que havies entrat a la Companyia.

Li vaig dir que sí que hi treballo, però que quan tinc una hora lliure surto a caçar una estona per distreure’m. Llavors ell, sense més ni més, em va acusar de lladre:

—Ja em deus haver fotut la fetgina aquí davallet! He trobat el llaç ple de pèl. Ella no s’ha escapat tota sola, n’estic segur. A veure, ensenya’m què hi portes al sarró!

—Jo no te l’he pres, Sèbio, t’ho juro! —vaig treure el maletí de la bossa—. Té, només hi porto això.

—Quina ratera més estranya! —El ximplet obria uns ulls com flors de carlina davant la primera màquina de fotografiar que veia en la seua vida—. Et basto a dir que no n’havia vist mai cap de ratera com aquesta! Què cony hi caces, amb això?

—Hi caço la llum —vaig fer per seguir-li el corrent.

—La llum, dius? No m’ho crec. Perquè treballes a la Companyia et sembla que ets molt llest. Que et penses que em faràs veure amb una orella de ruc!

—No t’enganyo, home. Veus aquest foradet? —havia estirat la manxa i li ensenyava l’objectiu—. Doncs el deixes obert perquè hi entri un raig de llum, i quan és a dins, clac, el tanques de cop i queda atrapat a dintre. Mira, aquí ho diu ben clar —vaig passar el dit per les lletres de la marca—: «Ratera per caçar la llum».

No va gosar contradir-me per por que jo descobrís que no sabia de lletra. Ell se n’amagava, no volia que fos dit. Amb tot, l’home no acabava de veure-ho clar:

—Com és per dintre la ratera? A veure, obre-la.

I jo:

—No, carallot, que la llum s’escaparia! Fa un moment he caçat uns quants rajos aquí a l’Ereta de les Bruixes.

—Que els hi portes vius?

—És clar, home! Més vius que la teua guineu, que si no l’espelles de seguit t’empestaràs de pudor. —Ja no em podia aguantar més el riure i em vaig aventar a córrer bosc avall, deixant-lo plantat amb cara d’estúpid vora la soca del pi.

Doncs, com et deia, les fotografies de la Remei van sortir molt bé. Vaja, almenys a mi m’agradaven força. Ella, en canvi, quan li vaig portar les còpies al Chicago tal com m’havia demanat, va fer cara de no agradar-li’n cap. És clar que tampoc no se les va mirar gaire. En va triar una, bastant a la babalà (la que estava estirada damunt l’herba), i me’n va encarregar deu còpies amb la condició que hi fes un munt de retocs. Volia que les anques i els pits fossin més grossos, els cabells (ella els tenia tirant a castanys) havien de ser negres com el carbó, tal com els preferien els seus clients americans, i, finalment, li havia d’emblanquinar de cap a peus tota la pell per fer-li desaparèixer les pigues. Com que tot plegat em semblava una bestiesa, vaig mirar de fer-li entendre que es veia més natural i seductora sense cap afegit, que amb tanta pintura les còpies no quedarien bé. Va replicar que a ella li agradaven així, i que, per tant, jo havia de respectar els gustos del client.

—Però l’artista també hi té alguna cosa a dir —vaig argumentar. Això d’artista m’ho havia dit el Zerkowitz i m’agradava—. La feina que tu em demanes, és de molt mal fer.

La Remei es va posar feta una fúria:

—Que et penses que m’agrada gaire a mi ficar-me al llit amb tots els homes que en tenen ganes? —va cridar tota sulfurada—. Doncs, mentre faci de puta, és la meua obligació!

A contracor vaig inflar pits i cuixes, vaig tenyir els cabells amb el llapis de carbó i, finalment, vaig anar escombrant totes les pigues amb el pinzell dels retocs. El resultat va ser una autèntica sapastrada. Per acabar d’arrodonir el bunyol, em va demanar encara que li pintés unes mitges de color vermell, fins a mitja cuixa. Com que me n’havia emportat l’estoig dels colorants, em vaig asseure en una taula del Chicago, disposat a fer-li les mitges allí mateix. Amb el pinzellet sucat de carmí vaig empastifar, un per un, els parells de cames de cada còpia. Mentre les postals s’assecaven, es va treure el moneder:

—Compta el que et dec.

Vaig dir que ja ho trobaríem, que no patís per això. Després de tot, jo encara mantenia l’esperança de cobrar amb la mateixa moneda amb què em pagava la Mimí.

—T’ho vull pagar ara —va repetir—. Sisplau, dis-me el que val.

—No siguis beneita. No dius que vols estalviar per anar-te’n a Barcelona? —Li vaig allargar el sobre amb les postals a dins—. Doncs, té, accepta-les com un regal.

—No vull que mai més cap home em regali re! —va dir gairebé xisclant. I tant sí com no, em va voler pagar les còpies.

Fins al cap d’una setmana no vaig gosar demanar-li allò que em bullia pel cap d’ençà del primer dia que l’havia vist al Chicago:

—Remei, jo també et vull fer un encàrrec. M’agradaria que una vegada, només una vegada, saps…

Ella va endevinar a l’acte els meus balbucejos:

—T’agradaria anar-te’n al llit amb mi, oi? Doncs, molt bé, home, estic disposada quan tu vulguis. L’únic que potser et costarà una mica car.

—M’és igual, pagaré el que sigui! Quant cobres?

Mentre s’ho rumiava, em va observar amb uns ulls descarats, que em van fer pujar el colors a la cara. Era una mirada desvergonyida i calculadora, com la d’un tractant de vedells quan examina la bèstia abans de comprar-la a ull al ramader. Finalment va demanar un disbarat: dues-centes pessetes.

Ho diu de broma, vaig pensar. Imagina’t tu, que en aquella època anar de putes costava unes quatre pessetes, sis a tot estirar, en cas que el client exigís un servei especial. «Si vas calent, agafa un duro i vés a Tremp», recordo que deia el refrany. Dues-centes pessetes era tot un capitalet, si fa no fa, els meus estalvis d’un any.

—Remei, vols dir que el preu…

—Ara em dic Granita —va tallar emprenyada—. Per a cada home faig un preu diferent i aquest és el teu, xicot: quaranta duros. I no et penso rebaixar ni un cèntim. Et pots sentir satisfet, oi?

Satisfet, diu? En aquell moment, jo el que em sentia era confós i atabalat. Em vaig quedar com un xut sense saber què dir, mentre ella voleiava per la sala traient la pols de les cadires. Al cap de no res, vaig plegar els estris de la taula i vaig sortir pitant cap a l’hotel amb la cua entre cames. Després, havent-hi pensat fredament, em vaig dir: «Què s’ha cregut la bagassa? Ni boig no em gasto una fortuna així, total per grapejar unes popes xiques com el braguer d’una ovella baciva». Comparada amb la Mimí, era un sac d’ossos.

A pesar d’aquest incident no vam pas renyir. Al contrari, ens vèiem encara més sovint que abans. Per qualsevol excusa, jo procurava, almenys un cop al dia, fer una escapada al Chicago. Si no era ella qui m’obria la porta, me la trobava feinejant al saló, fregant les rajoles amb la baieta, traient la pols de les cadires o endreçant les taules, que havien quedat devastades després d’una nit de gresca. Mentre em posava el sucre a la paperina o em torrava el cafè, parlàvem de qualsevol cosa: de l’últim viatger que havia arribat a l’hotel, de l’hivern que s’atansava, dels murcians que cada dia abandonaven la vall amb el cotxe de línia perquè les obres ja s’acabaven… Enraonàvem de tot, excepte de dues coses: de la meua feina de fotògraf i del seu ofici de puta. I quan me n’havia d’anar, per la manera com em mirava amb aquells ulls de picadura de tabac mentre deia «fins demà, Manel», sabia que l’endemà li agradaria que hi tornés.

Un matí no la vaig trobar al Chicago. Al preguntar per ella, les seues companyes no em van donar gaires explicacions, l’únic que vaig esclarir és que la Remei se n’havia anat de la Colònia i que potser no tornaria més. Al cap d’un mes, vaig rebre una carta seua de Barcelona. Començava excusant-se d’haver fugit a la francesa, sense acomiadar-se de mi, que era l’únic amic de debò que tenia aquí dalt. Havia abandonat l’hotel de matinada amb l’auto d’un venedor de màquines de cosir, que baixava directe a Barcelona. Un cop a la gran ciutat i gràcies al seu oncle, havia trobat feina de minyona en una casa de senyors que la tractaven molt bé. M’escrivia també per demanar-me que li enviés a l’adreça del seu oncle els clixés de les fotografies, perquè volia destruir-los ella personalment. M’advertia que per re del món no donés a ningú l’adreça de l’oncle, i que per més seguretat estripés la carta en pic hagués facturat els clixés. Finalment, la carta acabava amb una «afectuosa abraçada de la teua amiga que et recorda».

Durant uns dies vaig covar la temptació de presentar-me a casa del seu oncle amb els negatius a les mans, i demanar per ella. M’imaginava que la Remei em rebria molt contenta, amb aquella rialla que li esberlava un instant la cara quan el dilluns em baixava a obrir la porta del Chicago, després d’un diumenge sencer sense veure’ns. A poc a poc, m’ho vaig anar traient del cap. Barcelona quedava massa lluny. Des de la Vallnegra hi havia tot un dia de viatge, un d’anar i un altre de tornar, i jo, que llavors estalviava el cèntim per pagar la quota del servei militar, no em podia permetre de perdre tres dies de sou per un capritx així. Vaig ficar, doncs, els clixés dins d’una capsa i vaig donar el paquet al correu. En un sobre a part, li vaig enviar una carta on li explicava que si no fos per la feina, m’hauria agradat portar-li personalment els negatius, que m’escrigués tan prompte com rebés el paquet per saber que no s’havien perdut pel camí.

Durant molt temps vaig esperar una carta de resposta, que de fet no va arribar mai. Més d’un cop em vaig penedir d’haver-li tornat tots els clixés, de no guardar-me’n ni un de record. Almenys n’hagués tret una còpia abans d’enviar-los… Després vaig pensar que millor, que així s’acabarà d’una vegada una història que potser encara m’hauria fet girar el cervell. Al capdavall, la Remei (la Granita, com li deien al cafè cantant perquè era pigallada com aquesta roca), no era més que una puta del Chicago.