1

Panoràmica de la Vallnegra a principis del segle XX. Es poden distingir, malgrat la manca de nitidesa de la instantània, els poblets de Ribera (part inferior de la imatge) i de la Quera (a l’esquerra), arrecerat al peu del tossal de la Peülla. (Foto C. Roca, CEC).

Mare de Déu, la Peülla! Encara em sembla que sento mossèn Joan llegint el dia de l’aplec una retòrica estrafolària com l’epístola de les mentides. «Al principi, Déu creà el cel i la terra», va començar recitant amb veu solemne. «La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre les aigües. Déu digué: “que hi hagi llum”. I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer».

Me’n recordo com si fos avui, d’aquella missa que després faria gastar ferrades de saliva pels pobles de la vall, i si me’n recordo tan bé és perquè jo, que llavors tenia sis anys i mig, hi feia d’escolà. Era la primera vegada que ajudava a missa a l’aplec de la Peülla, que antigament se celebrava el dia de la Santa Creu de maig. Avui l’han passat, com la majoria de festes entre setmana, al primer diumenge del mes. Doncs, de primer, la missa havia començat com totes les misses del món, amb l’introit, les lletanies i els dominus vobiscums acostumats. Però, a l’arribar a l’espítola, mossèn tot d’una que tanca el missal i es posa a salmodiar, fent veure que ho llegia a la tapa vermella del llibre, una xerrameca tan estranya que fins i tot la canalla podíem entendre perfectament el que deia. La gent del poble no se’n sabia avenir. En aquella època cap de nosaltres no havia sentit mai enraonar en català en un ofici religiós. Encara que la major part dels rectors destinats a la Quera haguessin nascut en un poble de Catalunya i, per tant, al carrer parlessin com nosaltres (pensa que la diòcesi de Lleida a què pertany la Vallnegra també té capellans aragonesos que parlen en castellà), encara que fossin catalans, et deia, un cop revestits, es posaven a enraonar diferent, com si la solemnitat dels ornaments els fes canviar de xerrera. Per això vam trobar tan estrany que tot d’un plegat el capellà hagués deixat de remugar llatinades sagrades i ens aviés paraules ordinàries, paraules brutes que la gent fèiem servir els dies de cada dia, fos a casa, al carrer o al corral de les vaques. Ja et pots imaginar que tot déu escoltava, que la nau de l’ermita era una gran orella dreçada cap a l’altar. Fins i tot el Sèbio de Pau i el Pòlit de Gavatx, que sempre es quedaven a la porta amb la intenció de fer petar la xerrada mentre espiaven les perdius, ara guaitaven cap a l’altar amb cara d’intrigats. Per altra banda, ningú del poble no coneixia l’oficiant, un capellà foraster que s’havia presentat al matí a la Quera amb l’excusa de substituir el rector, mossèn Ramon, que havia hagut de baixar inesperadament a Lleida cridat pel bisbe. Només sabíem que el substitut es deia mossèn Joan. Al primer toc de campana, el Berto de Tartera i jo havíem acudit a la sagristia, disposats a ajudar-lo a pujar a l’ermita les coses de dir missa. Al Berto li havia lliurat l’ampolla del vi, el paquet de les hòsties i el calderet per beneir el terme; a mi, un farcell amb els ornaments, un feix de roba que feia més embalum que jo.

Mossèn va continuar desbarrant amb aquestes paraules:

«Déu digué que hi hagi llums al firmament del cel per separar el dia de la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, i des del firmament del cel il·luminin la terra. Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran que fos sobirà del dia, un de més petit que fos sobirà de la nit, i les estrelles. Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum de les tenebres. I Déu veié que estava bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart». La suposada epístola es va acabar aquí, al dia quart. Llavors mossèn va tornar al centre de l’altar i després de fer la genuflexió i de remugar les oracions de rigor, em va indicar que li passés el faristol i el missal a l’altre cantó d’altar. Quan ho va tenir tot allà, va obrir el missal, va girar unes quantes pàgines com si busqués l’evangeli que tocava i va anunciar amb veu solemne:

«Continuació del sant evangeli segons la Bepa de Beneta, el Ton de Nadalvell i l’Andreu de Farreró, veïns tots ells del poble de la Quera». La canalla dels primers bancs i alguns homes del darrere no es van poder aguantar el riure. Els vells es malfiaven: «Voleu dir que aquest home està bé del cap?». I les més beates ja tenien por que la missa no servís o que aquell tocacampanes fes alguna bestiesa amb les coses sagrades. Les persones del poble que mossèn acabava d’anomenar (la Bepa, el Ton i l’Andreu) eren precisament les que l’havien acompanyat en la pujada a l’ermita des de la Quera. El Berto i jo, que, com t’he dit, fèiem d’escolans, també havíem anat amb ells. Durant el camí, el capellà nou havia mostrat molt interès per la llegenda de la mare de Déu de la Peülla i no havia parat de fer-los preguntes tota l’estona.

«En aquells temps llunyans», va continuar mossèn quan es van haver apagat totes les rialles, «el poble de la Quera es trobava al capdamunt del tossal Bovinar. Llavors no feia fred en tot l’any ni existia l’hivern, de manera que totes aquelles costes eren plantades de vinya, d’arbres fruiters i s’hi feien unes bones feixes de blat. I fins i tot, horts. Una mica més avall del turó hi havia una horta que donava prou verdura per alimentar el poble sencer. D’aquí li ve el nom a la Roca dels Fesols. Totes aquestes muntanyes de la Vallnegra eren un autèntic paradís per a bèsties i persones. Com que collien de tot, al poble vell de la Quera no tenien cap necessitat de criar bèsties. Tant era així que entre totes les cases només hi havia una sola vaca». La veu pausada de l’oficiant ressonava sota la volta de l’ermita. Amb els braços mig oberts davant del missal, talment un abellot gegant damunt d’una floreta, enraonava a poc a poc, com si anés rumiant cada paraula. Només jo, que de biaix li veia la cara i els ulls aclucats, sabia que ho recitava de memòria. El silenci era tan intens que entre paraula i paraula se sentia el rac-rac dels corcs que rosegaven les fustes de l’altar.

«Fins que un dia, l’home més matiner del poble, a l’obrir la porta de casa, es va quedar meravellat davant d’una blancor enlluernadora. “Correu, sortiu!”, va despertar els seus. “De cop han florit els cirerers i el vent escampa arreu les seues flors!”. Poc després, la gent de la Quera, que no havia vist mai la neu, restava bocabadada contemplant aquella pluja de papallones blanques que es desfeien a les mans en pic les caçaven. I la canalla vinga riure i jugar sota les volves. El batlle, ensumant-se que aquella blancor no podia anunciar re de bo, va agafar un sarpat de neu i anà a ensenyar-lo a l’home més vell del poble, que feia anys que no es llevava. El padrí, cec des de feia temps, va palpar la pilota, blanca i gelada com els seus dits, i sospirà aclucant els ulls com si fes segles que ho esperés: “Per fi ha arribat la neu”, va mormolar. “Ara ja em puc morir”. “I nosaltres, padrí?”, es queixà el batlle. “No us en anéssiu pas sense indicar-nos què hem de fer”. El vell, que ja era més de l’altre món que d’aquest, va haver de fer un gran esforç per respondre: “Heu d’abandonar immediatament el poble perquè a partir d’ara, ací dalt ja no s’hi podrà viure. Destaqueu la vaca, feu-la sortir del corral i deixeu que vagi on vulgui muntanya avall. Allí on l’animal s’aturi, hi construireu el nou poble de la Quera. I pel que fa a mi, no us entretingueu amb els funerals, que ja s’encarregarà la neu d’enterrar-me”. Dit això, el vell va fer el darrer badall. L’autoritat va ordenar immediatament l’èxode del poble. Darrere la vaca, que ja avançava cap a la sortida del poble, s’hi havia anat formant la corrua de veïns, presidida pel batlle, que amb les mans engrapava la cua de la bèstia. Després venien les dones amb la canalla que ja caminava; finalment, els homes amb les criatures al feix tancaven la comitiva. La processó va anar baixant a pas de bou muntanya avall, enmig d’una tempesta d’agulles de glaç que fiblaven la pell de la cara. La boira era tan espessa que no s’hi veia a dos pams del nas, cosa que els obligava a caminar l’un a tocar de l’altre. Al cap de molta estona, just després de travessar els planells de Larri, amainà la tempesta i sortiren a la llum del sol. Llavors la vaca que els guiava clavà un cop de pota a terra i s’aturà en sec. Tothom va entendre que aquell era l’indret apropiat per fundar el poble nou de la Quera. I efectivament, van construir les cases a tocar de la peülla que havia quedat marcada per sempre a la llenasca d’aquell cap de serrat».

Mossèn Joan va girar full per fer veure que era escrit al llibre, aquell galdós evangeli.

«Segles més tard, un bou del convent de Sant Martí d’Enllurri va descobrir miraculosament en aquest mateix indret una imatge de la mare de Déu, que en el temps dels moros els antics cristians del poble havien amagat dins del forat de la potada. La van nomenar protectora de la Quera i, per consell del rector, li van edificar una ermita. Amb els anys, el poble es va traslladar més avall, al peu del serrat per resguardar-se del vent de port. Des de llavors, el dia 3 de maig, festa de la Santa Creu i també de la Mare de Déu de la Peülla, la gent de la Quera puja devotament a visitar la seua patrona. Cada família li porta un ciri per tal que Ella ens il·lumini en el fosc camí de la vida».

Acabat l’evangeli, quan va arribar el moment de sermonar, mossèn Joan es va girar de cara a la gent i va engegar unes quantes llatinades. Va ser desconcertant de debò. El sermó, que en aquella època era l’única part de la missa que, al ser en castellà, la gent podia més o menys entrellucar-ne el significat, resulta que ara ell ens l’aviava en la llengua secreta dels capellans. Aviat, però, ens vam adonar que emprava un llatí tan macarrònic que les paraules s’entenien perfectament, tot i que no se sabia gaire bé què coi s’empatollava. L’home venia a dir que només Déu podia crear la llum, i que de llum divina n’hi havia de dues classes, la llum celestial de la glòria i la llum del sol per il·luminar la terra. Que l’home, ple d’orgull i de supèrbia, sempre ha volgut imitar el creador i que Adam, un cop expulsat del paradís, va demanar al dimoni que li ensenyés a fer foc. Al cap d’uns quants dies, el món cremava pels quatre costats. El predicador repetia una i altra vegada que Llucifer vol dir «el qui fa la llum» i que per això va ser castigat per Déu a les tenebres de l’infern.

Després de la missa i de la benedicció del terme, mossèn es va desvestir en una esgarrapada, i després d’agafar l’ampolla del vi i les hòsties que havien sobrat, va sortir pitant cap al poble. La pobra Bepa, que de pujada l’havia convidat a dinar, estava tan avergonyida que no va gosar recordar-li la invitació. Quan vaig sortir de la capella, la padrina ja m’esperava a la porta perquè volia que anés a ficar-me de peus dins la peülla de la vaca, marcada en una roca al darrere de l’ermita. Ella hi tenia molta fe, en aquesta tradició; sempre deia que així, de gran podria caminar ben dret per tots els camins del món. A l’entorn del forat de l’unglot, s’hi havia concentrat tot de gent esperant que arribessin més nens per fer de termòmetre, ja que tan sols s’hi podien ficar les criatures innocents, és a dir, els qui encara no havíem fet la comunió. Em vaig descalçar i vaig posar els peus dins una mena de cadoll en forma de potada d’animal de peu forçat, obert a la grisor de la llenasca. La padrina em va preguntar:

—Com notes la roca?

—Molt rasposa —vaig dir.

—Gaire gelada?

Em va semblar més aviat tèbia, potser a causa de la mica d’escalf encomanat a la roca pels nens que havien passat davant.

—Humida o seca?

—Seca, ben seca —d’això no en tenia cap dubte.

De les meues respostes, el vells del poble van deduir que es preparava una mala anyada, amb sequera i molta calor, ja que la peülla així ho assenyalava.

Doncs, fins al cap de tres o quatre dies, quan el rector de la Quera va tornar de Lleida, no es va descobrir que el capellà que ens havia dit la missa a la Peülla era un impostor. El suposat mossèn era en realitat l’Estudiant de Matasolana, un captaire estrafolari molt conegut pels pobles de la Conca de Tremp. Es veu que de jove estudiava per capellà però s’havia trastocat quan li faltava poc per cantar missa i l’havien fet plegar del seminari. Ell s’ho havia pres molt malament. Es feia passar per capellà i, segons deien, se sabia de cor les Escriptures i els Oficis, millor que el mateix bisbe. En una cova de les muntanyes del Montsec s’havia apariat una espècie d’altar on cada diumenge anava a dir la missa. Els pastors, els carboners i els llenyataires que l’havien vist, contaven que feia feredat de sentir-lo cantar enmig d’aquelles solituds. Tan aviat com sabia que algun rector estava malalt o era de viatge, el boig es presentava al poble fent-se passar pel capellà substitut.

L’Estudiant es va quedar uns quants dies captant pels pobles de la vall mentre pronosticava tota mena de desastres pera la Vallnegra. Com que la gent gran el defugia, ell es desfogava predicant les seues visions a la canalla. Després de l’ensarronada de l’aplec, fins i tot va tenir la gosadia de tornar-se a presentar a la Quera poques setmanes després. En tan poc temps havia empitjorat molt, ara sí que semblava un captaire de debò. Anava mig descalç, amb una sotana tota escassigallada de baix i un lluc sec d’avellaner a tall de bastó. Al veure’ns jugar a la plaça, va venir cap a nosaltres, oferint-nos la mà, tal com acostumaven a fer els capellans amb la canalla. Només la hi vaig besar jo, una mica per compromís. És clar que ho sabia, que era un capellà fals, però havent-lo ajudat a missa no em vaig atrevir a negar-m’hi. Quan ens va tenir tots a la vora, ens va fer jurar que diríem als nostres pares que s’acostava una gran calamitat, que abans de gaire el dimoni, el mateix Llucifer en persona, instal·laria l’infern a la Vallnegra. I amb aquella veu esquerdada com de finestra que grinyola, ens va preguntar:

—A que no endevineu amb què farà el foc el dimoni?

—Amb argelagues! —vaig dir. Se’m devia ocórrer perquè el dia de la matança, hi socarràvem el porc amb bones xeres.

Ell ho va negar amb el cap.

—La llenya de roure és millor —va saltar el Berto—. Tallarà a la soca tots els roures de la Quera per fer bullir les calderes!

—Fred, molt fred —va somriure el captaire, content que li féssim cas.

—Amb boixos —va provar sort un altre—. Calarà foc a l’obaga de Borente.

I ell:

—Fred, molt fred!

I quan van haver sortit totes les classes de llenya, el carbó d’alzina i altres combustibles com el petroli, el carbur o el carbó de pedra, ens vam rendir. Llavors ell va esbatanar els seus ulls de granota, que semblava que li sortien del cap, i va exclamar victoriós:

—Llucifer fa foc amb l’aigua.

Li vam dir que sí home, puja aquí dalt que veuràs Lleida! Nosaltres ja érem grans per creure’ns aquests romanços. De cop, es va encendre com un misto:

—Si no és veritat, que Déu em mati ara mateix! —va jurar xisclant com un boig—. Que caigui un llamp del cel i mori fulminat!

Tots vam callar en sec. Recordo que impulsivament alguns vam mirar cap al cel perquè, si vèiem baixar el llamp, tinguéssim temps d’apartar-nos. Tot seguit, una mica més tranquil, va dir que per fer el mal, el dimoni és capaç d’empescar-se l’enginy més increïble, com la màquina infernal de què ens parlava.

Quan a la nit ho vaig explicar a casa, se me’n van riure. Jo m’ho vaig mig creure i tot el dia em preguntava com podia ser aquesta màquina que amb un burs d’aigua fabricava milers de flamerades, calentes i lluminoses com el sol del migdia.